Aquest mes s’han fet públiques dues sentències que han fallat a favor dels drets laborals dels treballadors i treballadores. La primera ha estat motivada per la denúncia de les representants sindicals de la CGT a la comercial CEPSA, que finalment ha pogut demostrar que 400 persones hi treballaven en condició de falses autònomes. La segona victòria és la sentència que obliga a la Universitat de Barcelona a incorporar com a indefinit a professorat amb contractes que han demostrat ser falsos associats.
Les representants sindicals de CGT a CEPSA han estat un any i mig recollint dades i proves que finalment han servit perquè Inspecció de Treball els donés la raó i com a conseqüència l’empresa haurà de pagar 4.856.606,26€ per frau a la Seguretat Social després que hagi quedat provat que al voltant de 400 treballadors/es que estaven treballant per compte propi, ho haurien de fer de forma assalariada.
El procés d’externalització de benzineres de CEPSA ha estat el marc idoni perquè CEDIPSA, l’empresa filial que les gestiona, obligués a treballadores a donar-se d’alta a la seguretat social en comptes de contractar-les. Aquest fet ha comportat que el personal fes jornades de fins a 14 hores, sense el dret de vacances pagades i havent d’anar a treballar fins i tot amb condició de malaltes, ja que la baixa per incapacitat temporal suposava un cost que havien d’assumir les treballadores.
A partir de la feina de la CGT a CEPSA s’ha verificat que el sistema conegut com a “cofo” i que utilitza Cedipsa és fraudulent. El “cofo” és l’acrònim de “company owned dealer operated” i es tradueix en què la gestió de cada benzinera la fan “petits empresaris”. El dictamen d’Inspecció de Treball demostra que en realitat les condicions de treball d’aquests falsos autònoms les marca la filial de la firma de carburants i que la seva lògica és la de l’estalvi de costos. Així, quan les persones que exerceixen de “cofistes” es queixen de la precarietat l’empresa se’n renta les mans i suggereix la reducció dels salaris de les treballadores.
Una altra de les obligacions que imposa Cedipsa és l’horari d’obertura de les benzineres per part dels falsos autònoms, obligant-los a servir de dilluns a divendres de les 7 del matí a les 8 de la nit, com a mínim.
Des de la CGT es denuncia que malgrat aquest model fraudulent i precaritzador s’ha pogut provar en les benzineres de CEDIPSA a Catalunya és extrapolable a la resta de l’estat espanyol i s’espera que així es demostri.
“dues victòries que demostren que només lluitant tenim futur”
La Universitat de Barcelona també ha rebut un sotrac judicial. Una sentència ha fallat a favor de 13 docents de la UB i obliga a aquest organisme a contractar-los com a personal indefinit en comptes de fer-ho en categoria d’associats.
La categoria d’associat es va crear amb l’aprovació de la Llei Orgànica d’Universitats al 2001 basant-se en què era una forma que tot tipus de professional pogués aportar la seva experiència dintre de la formació universitària. D’aquesta manera obliga el personal a estar en possessió d’un contracte fora de la universitat i també estableix que aquest format no podrà superar el 40% de la plantilla.
La realitat difereix considerablement de l’articulat de la llei i demostra que la figura dels associats s’emmarca dins del procés d’uberització que els i les docents universitàries estan patint durant les últimes dècades. Les dades del curs 2017-2018 demostren que a la UB, aquesta forma de professorat low-cost es situa en el 41,1%, superat per la UDL, en el 43,5% i la URV que es converteix en la primera de la llista amb un 55,4%. Pel que fa a la Universitat de Barcelona, el professorat associat representa el 42% del Personal Docent Investigador (PDI).
La sentència reconeix que les demandants tenen assignades les mateixes tasques que el professorat amb contracte fix o indefinit. D’aquesta manera duen a terme docència de matèries troncals, coordinen màsters, fan tasques d’investigació, tutories, etc. Això sí, amb un salari que en molts casos no arriba a 500€. Aquesta sentència també ha desmentit les paraules de Maria José Torres, rectora de la URV i presidenta de l’ACUP (Associació Catalana de les Universitats Públiques), quan afirmava Jo crec que als associats no els hem de considerar precaritzats. L’associat està descrit per llei com una plaça per a especialistes de prestigi reconegut que es guanyen la vida fora de la universitat.
Les seccions sindicals de CGT a les universitats de Catalunya porten molts anys mobilitzant-se i convocant vagues amb un seguiment important en defensa de l’ensenyament públic, fet que passa per eliminar la precarietat laboral del professorat universitari. Ara cal continuar lluitant perquè la sentència s’apliqui a la resta de personal associat.
Juntes, valentes i lluitadores vam prendre els carrers el 8M
Dones de la CGT
Tot just començava el dia 8 i moltíssimes dones ja ens estàvem concentrant a les nostres poblacions o barris per fer una tasca d’extensió i informació de la vaga feminista del 8M
En
moltes poblacions i barris s’havia estat treballant durant tota la setmana fent
activitats reivindicatives del 8M: xerrades, jornades, debats, pel·lícules,
tallers, etc. i totes aquelles activitats que la imaginació ens va permetre dur
a terme. A més de la manifestació nocturna i la marxa de torxes del dia 7, on les
dones vam reivindicar que “La nit és nostra”.
Moltes
companyes de CGT , anarcofeministes vàrem participar coordinadament amb la
resta de grups feministes a les activitats que es van organitzar als llocs on
vivim. D’activitats es van fer
moltíssimes, des de piquets informatius i reivindicatius , performances, denúncies
a l’església catòlica, lectures de manifestos feministes, manifestació per la
població, menjars col·lectius elaborats per companys que s’encarregaven de la
tasca de cures, i marxa conjunta cap a la manifestació de la tarda.
Es
va plantejar com un dia reivindicatiu i de lluita, i alhora festiu, fent
incidència en activitats sobre la vaga de cures i de consum.
El
piquet central de Barcelona, fent costat a Les Kellys van denunciar davant
d’alguns grans hotels de Barcelona, la precarització i les condicions laborals
de les dones. Als grans hospitals, com a la Vall d’Hebron o l’Hospital Universitari
de Bellvitge on estava convocada la vaga, es van fer concentracions i piquets
informatius davant els centres.
A Mataró es van fer denúncies en algunes empreses on s’havia donat casos de masclisme, com a la discoteca Cocoa. A l’Anoia es va participar conjuntament amb La Traca Feminista i entitats del poble. A Terrassa es va participar amb les companyes de col·lectius feministes anticapitalistes. Les accions i reivindicacions es van repartir al llarg de la setmana, llançant, cada dia, reivindicacions de diferents eixos: habitatge, treball productiu i reproductiu, serveis socials, antirracisme i cures.
El dia 8 al mati es va fer el mapeig de les
violències de Terrassa, on es van assenyalar punts de la ciutat on s’ha exercit
violència i abusos, des de llocs on hi treballen violadors i abusadors fins a les
oficines dels serveis socials i l’església.
La vida al centre va ser el lema que van triar les companyes
de Mollet Feminista pels tallers que es
van fer el dia 7, sobre: ginecologia, habitatge, sexualitat de les joves, salut
mental i dones migrades.
A Barcelona es va començar amb un
homenatge a “la Negreta”,
una dona que va ser executada el 1769 per liderar, amb altres dones, la Revolta del Pa.
Enguany
va ser molt important les denúncies directes a l’església catòlica, des d’accions
davant les esglésies de diverses poblacions, com a Mollet, on es va demanar una
jornada col·lectiva per apostatar de l’església catòlica, fins a companyes que
van accedir dins d’una església denunciant com l’església vol tornar a prohibir
l’avortament. O una performance davant de la catedral de Barcelona, amb l’objectiu
de fer un homenatge a les dones assaïnades per la violència masclista, on un
centenar de dones van fer una “processó” vestides de negre i tuls negres a
les cares, fins arribar a la Catedral, carregant un taüt i flors. Un cop allà es va fer una performance, on
es van denunciar els assassinats per violència de gènere, llegint el nom de les
dones assassinades aquest any. L’acció va ser emocionant,
entranyable i colpidora per a totes, es va posar un taüt, amb flors i el nom de les dones assassinades, al
bell mig de la Catedral. Aquesta
acció es va fer conjuntament amb el piquet de la Comissió Laboral 8M i companyes de CGT.
Els
piquets també van ser molt imaginatius: des de canviar els rètols dels carrers
per noms de dones, posar a les estàtues d’homes davantal i estris de neteja amb
cartells on s’apel·lava al treball de cures compartit; i a les estàtues de
dones cartells dient “Jo també faig vaga”. I un emotiu acte
en record a les nenes assassinades de Guatemala davant el monument de Colon.
Els espais es van omplir de dinars col·lectius on la sororitat i la visibilització de les cures va ser present, on no van faltar la música, cançons, balls… i les paelles elaborades pels companys, com a Mollet… o dinars compartits entre veïnes i veïns, com a la vocalia de dones de l’esquerra de l’Eixample, on a més van okupar el carrer Aragó aprofitant que s’obria sense cotxes a la ciutadania.
Des de CGT Catalunya es va habilitar un espai per a cures al
sindicat d’Espectacles, on moltes companyes i companys van poder gaudir d’un
merescut descans després de les activitats del matí… i on es van reposar
forces amb begudes i menjar preparats pels companys encarregats de les cures.
Després de les
activitats del matí, va arribar la manifestació de la tarda, convocada per tot
el moviment feminista. Amb el lema “Autoorganització i revoltes feministes.
Contra la precarietat i les fronteres. Juntes i diverses per una vida digna”.
Com els darrers anys les companyes i companys de CGT agafem
l’espai d’inici del bloc mixt, darrera les companyes Perkudones. La
participació va ser massiva i l’ambient de gresca, reivindicació, lluita i
empoderament va ser molt important. Darrera de la pancarta on continuem cridant: “Ens aturem perquè el
món funcioni”, un munt de companyes i companys de molts territoris: Barcelona,
Terrassa, Sabadell, Baix Llobregat, etc. vam marxar juntes amb la força que ens
fa ser imparables en la lluita feminista.
Una eina del moviment obrer (La CNT Barcelona 1931)
Manel Aisa Pàmplos. Historiador
Les condicions de vida i d’habitatge de la classe obrera, eren pràcticament igual a tota l’Europa a principis del segle XX, per què la misèria estava instal·lada en tots els indrets del continent, a banda que amb dues guerres mundials, en molt poc temps, la joventut estava desfeta.
Entre mig, en acabar la Primera Guerra Mundial, una bona part dels països del nord d’Europa van començar a legislar i protegir el teixit social en qüestions com l’habitatge, pel que barris pròxims al centre de la ciutat estiguessin regentats per obrers que podien permetre’s lloguers assequibles a prop del lloc de treball.
Però a Barcelona va
passar tot el contrari, tot i que era un moment efervescent amb grans projectes
del capitalisme i la rehabilitació de la ciutat, pel que necessitaven una gran
quantitat de ma d’obra, sempre molt mal pagada i explotada, sense condicions
laborals acceptables i horaris interminables.
Els projectes econòmics de
Barcelona, principalment foren: primer durant el període de la Primera Guerra Mundial abastir d’uniformes de
l’exèrcit com de màquines de matar, és a dir, el sector del tèxtil i del metall
a ple rendiment (subministrant als dos exèrcits bel·ligerants); després, la
construcció del metro i el projecte de l’exposició Universal de 1929: fer del
carrer Balmes una via ràpida soterrant els ferrocarrils catalans i tota la monumental
obra de l’eixample barceloní, fins l’acabament de l’exposició i l’arribada del
crack del 29.
Doncs bé, el primer
sindicat de llogaters a Barcelona va néixer el desembre de 1919 en un moment
molt convuls on, després de la vaga de la Canadenca, la resposta de la patronal
Catalana va decretar a Barcelona un Locaut
i va paralitzar tota la ciutat.
El Sindicat de Llogaters va servir per parar el cop feixista de la patronal i la Càmara de la Propietat, durant el final d’aquell 1919 i l’any de 1920, que els lloguers es negociaven a la baixa. Però aleshores els petits i mitjans empresaris, que també tenien llogats els baixos pel comerç de la ciutat, va buidar de contingut el Sindicat Llogaters i en poc temps es varen fer amb el control del sindicat i el convertiren en una “Cámara del Inquilino”. Aquest període de Martínez Anido com a governador amb la concomitància de la burgesia catalana va permetre un període de forta repressió a Catalunya amb la que els especuladors eren uns dels gran beneficiaris del moment, la falta d’habitatge i l’especulació van fer irrespirable l’ambient.
“el Sindicat de Llogaters va servir per parar el cop feixista de la patronal i la Càmera de Propietat”
Amb l’arribada de la República, els obrers van creure que els polítics republicans serien molt més sensibles a les seves demandes d’abaratir els lloguers, demanant una reducció d’un 40%. Mentrestant, el Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona creà el “Comité de Defensa Económica”, fent un estudi dels preus del lloguer a tots els barris perifèrics de la ciutat. Paral·lelament la CNT preparava el míting del 1er de Maig a les portes del Saló de les Belles Arts. Els encarregats de gestionar aquell míting, la F.L. de CNT, cediren l’acta al sindicat de la Construcció, que convertirà el míting en una assemblea oberta de més de 100.000 persones. Acabat l’acte els manifestant marxaren fins la plaça Sant Jaume per entregar les conclusions d’aquella assemblea al nou president de la Generalitat Francesc Macià. Pel camí a la plaça es produiran els primers morts.
A partir d’aquell moment,
el sindicat, a través de conferències i mítings a barris i pobles dels volts de
Barcelona, després de veure que la Càmera de la Propietat amb el seu president Joan
Pich i Pon no volien asseure’s a negociar cap tipus de rebaixa. Aquesta Càmera
es va dotar, com sempre, dels seus aliats: el Govern de Madrid, tots els cossos
repressius de l’estat i un Governador civil que va resultar molt agressiu. Estem
parlant de Oriol Anguera de Sojo.
A partir d’aquell moment el Comitè de Defensa Econòmica anava assessorant a aquelles famílies que demanaven un recolzament per deixar de pagar un lloguer abusiu, sobretot en temps de fam. La Càmera de la Propietat lluitava per fer front als impagaments, els desnonaments d’inquilins es multiplicaren. En un primer moment els mateixos obrers i veïns feien front als desnonament tornant a pujar els mobles a l’habitatge, fins que la República es dotà d’un cos repressiu: la Guàrdia d’Assalt, que a Barcelona estaran operatius l’1 d’agost de 1931. A partir d’aleshores la repressió serà brutal, carregant contra manifestacions de dones als barris de Barcelona com el Clot , Sant Andreu, Hospitalet…
El Sindicat de la Construcció havia proposat
que qui volgués participar a la vaga s’apuntés al Comitè de Defensa Econòmica
per fer un seguiment de la lluita i tenir el recolzament de l’organització, en
definitiva, per què les famílies no es sentissin soles. La tasca principal del
Sindicat la podem situar entre els mesos d’abril a desembre de 1931, amb el
punt més àlgid del conflicte el mes d’agost a on més de 100.000 persones van
deixar de pagar el lloguer. Amb tot això, Anguera de Sojo decideix detenir a
tot el comitè de Defensa Econòmica i els dirigents del sindicat de la
Construcció, tancats com a presos governatius un cop a la Model de Barcelona.
Al despatx, el director Anguera crida un a un els presos i se’n fot de tots
ells, sobretot de Santiago Bilbao, que era l’home visible del Comitè de Defensa
Econòmica. Aquesta actitud d’Anguera provocà un motí a la presó, la repressió del
qual serà brutal. Al dia següent a Barcelona hi haurà una vaga solidaria que
provocarà enfrontaments als carrers, sobretot al centre de la ciutat, que acabà
amb l’assalt del local del sindicat de la Construcció al carrer Mercaders 25, i
tots els obrers del sindicat detinguts.
Al final d’aquell any Pin
i Poch es donava per guanyador ja què tot el sindicat de la Construcció estava empresonat.
Però Santiago Bilbao feia una altra lectura, per què calculava tot allò que les
famílies havien deixat de pagar, que no era inferior als 40 milions de
pessetes. A inicis de 1932 hi havia barris i espais, “casas pasillos”, o “cases barates”, etc. que continuaven sense
pagar el lloguer, i la gran majoria de la població havia entrat en la dinàmica
de la reducció del lloguers a tota la ciutat, tal com s’aprecia als butlletins
de la revista El Llogater.
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT
Durant els darrers dies un intens debat ocupa a jutges, magistrats, advocats, comitè d’empresa i (és clar) treballadors: s’aplica la Llei de Prevenció de Riscos Laborals (L31/1995) durant el període d’estat d’alarma pel coronavirus?
És un debat intens, i respon a l’allau de demandes de mesures cautelars presentades per sindicats i comitès d’empresa demanant el compliment de les mesures preventives (mascaretes, guants, ulleres de protecció, etc…) en treballs declarats «essencials» durant l’estat d’alarma establerts a partir del RD 463/2020. El debat jurídic té importants repercussions pràctiques; per exemple, poden els treballadors sanitaris reclamar als jutjats que s’apliquin les mesures preventives que estableix la llei? O han d’acceptar treballar amb evidents riscos laborals atenent a la situació excepcional d’alarma? Poden reclamar ara els sanitaris o han d’esperar a que passi l’estat d’alarma?
Els
tribunals i jutjats estan donant respostes diverses, i fins i tot marcadament
contradictòries. En aquest article, però, analitzarem els arguments només dels
autos i resolucions judicials que han entès aplicable les llei de prevenció de
riscos laborals durat l’estat d’alarma, desenvolupant els seus arguments.
Existeixen múltiples resolucions judicials que han interpretat en sentit
totalment contrari (com entre d’altres, l’Auto 226/2020 del Jutjat 1 de Mataró
de 2/3/2020, o el contundent Auto del Jutjat Social 34 de Madrid de 30/3/2020),
però en el present text analitzarem els arguments que han esgrimit les
resolucions judicials favorables a la existència de tots els drets en matèria
preventiva i de salut laboral durant l’estat d’alarma.
El
TSJC defensa l’aplicació dels drets en matèria preventiva durant l’estat
d’alarma
Fins
a la data d’avui, dues resolucions han resolt mesures cautelars del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya (TSJC, autos 8/2020 i 9/2020) i han estimat
les reclamacions, requerint que es proporcionin les mesures de protecció
necessàries.
Com
sempre, és d’especial menció i d’imprescindible lectura l’auto en que ha actuat
de ponent el Magistrat Carlos Hugo Preciado Domenech (auto 9/2020, de 2 d’abril),
on es repassa la normativa aplicable, que segons la resolució no és només la
LPRL (L31/1995), sinó també normativa europea i la seva interpretació pel TJUE,
desenvolupant els Convenis de la OIT, i les resolucions judicials fins al
moment, per concloure, de forma clara i explícita que;
«El estado de alarma no ha suspendido el
derecho fundamental a la salud, a la vida y a la integridad física, no podría
-mediante el RD 462/2020-, ni tampoco el derecho a la prevención de riesgos»
Alertant
el TSJC alhora que:
«La Sala tampoco puede dejar de valorar
que la falta de medidas de prevención solicitadas no sólo pueden afectar a la
salud, la integridad física y la vida de quienes prestan servicios esenciales
en esta crisis (sanitarios, policias, etc.) sino a los ciudadanos en general,
que al entrar en contacto con miembros de dichos servicios que carecen de
protecciones individuales elementales, pueden sufrir contagios»
Per
tant, la interpretació del TSJC fins al moment és clara i explícita; la Llei de
Prevenció de Riscos Laborals no ha estat derogada per l’estat d’alarma, ni tan
sols podia fer-ho, i els treballadors dels serveis declarats «essencials» no
només tenen dret a les proteccions preventives necessàries, sinó que si no es
protegeix aquests col·lectius es podria posar en risc de contagi a la resta de
la població.
Alhora,
la sala del TSJC entra a valorar també el fet que existeix per la situació
excepcional una mancança evident a la realitat de tot tipus de proteccions
preventives (EPIs, mascaretes, roba adequada,…), tal com argumenten les
empreses i autoritats, però argumenta que:
«La Sala no ignora la existencia de escasez de estos medios (…) nuestra función se limita a garantizar la tutela judicial efectiva de quienes, nombrados como servicios esenciales, tienen por función principal garantizar la seguridad y el ejercicio de los derechos de la población, sin que esta circunstancia implique el deber de sacrificio de sus derechos a la salud y a la protección eficaz en materia de prevención».
Però
aquesta, tal com dèiem, no ha estat la única resolució en aquest àmbit del
TSJC. En el seu auto número 8/2020, de 31 de març, es determina literalment:
«Todo ello pues, evidencia una verdadera
situación de riesgo a la que se ven abocados muchos profesionales, en especial
los que prestan servicios sanitarios, entre ellos los médicos, que han de
desarrollar su cometido en contacto con personas afectadas por esa enfermedad
diagnosticadas o no.»
Per
estimar posteriorment la demanda de mesures cautelars, i fallar en el següent
sentit:
«requerir
al INSTITUT CATALA DE LA SALUT y a las treinta i dos entidades más que se
contienen en el inicio del escrito (…) para que proporcionen a los médicos de
esas instituciones, todas las medidas de protección necesarias para que puedan
desarrollar sus funciones en condiciones de seguridad, en el momento que
reciban los EPIS y demás medidas de protección.»
Altres
autos arreu l’Estat espanyol
El
TSJC no ha estat l’únic tribunal o jutjat que ha hagut de resoldre demandes com
les descrites anteriorment. La llista és llarga de resolucions judicials en
aquest àmbit (al final de l’article n’he recollit unes quantes).
En
totes elles l’argumentació és anàloga a la del TSJC. Així, a l’Auto 320/2020 de
Mesures Cautelars del Jutjat Social 10 de València, de 26 de març de 2020,
s’estimen les mesures cautelars, argumentant que:
«no cabe sino
concluir que la entidad demandada se halla obligada a entregar de manera
inmediata, y en un plazo máximo de 24 horas, las medidas de prevención
requeridas por la parte actora, pues las mismas se consideran absolutamente
necesarias para que los médicos y titulares sanitarios puedan desarrollar sus
funciones de atención y cuidado del paciente con unas mínimas condiciones de
seguridad, con el fin de evitar el riesgo de ser contagiados o de incrementar
más el contagio»
I en
idèntic sentit podem observar l’Auto 21/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat
Social 6 d’Alacant, de 26 de març de 2020:
«Es evidente que
existe la obligación general de suministro, incluso urgente, de Equipos de
protección de los trabajadores (EPI) a todos y cada uno de los profesionales
sanitarios, así como a cualquier otro profesional implicado en la atención a
terceros, para evitar el riesgo de contagio que constituye el periculum in mora
y también es evidente que es prioritario el riesgo expositivo de los
profesionales sanitarios»
La
urgència de la mesura també és analitzada, tal com podem observar a l’Auto de
Mesures Cautelars del Jutjat Social 4 de Castelló, de 27 de març de 2020, que
determina:
«También es
hecho notorio la urgencia de dichas medidas, que no sólo del deber de seguridad
impuesto a la Administración sanitaria o del derecho del trabajador a ser
protegido, sino también del derecho del paciente a ser atendido adecuadamente
por el personal sanitario, con el fin de proteger su salud y sobre todo de
salvar el mayor número de vidas posible»
Com podreu observar a la llista final de l’article, els Autos han estat de múltiples jutjats socials territorials (Madrid, Palencia, León, Santander, Gasteiz,…) i han afectat diferents col·lectius amb feines declarades «essencials» durant l’estat d’alarma, principalment personal sanitari, com metges, infermers, personal d’ambulàncies,… i també altres feines, com personal de jutjats, entre d’altres.
Conclusió
Una
part dels jutjats i tribunals estan estimant les demandes de mesures cautelars
de treballadors de serveis declarats «essencials» durant l’estat d’alarma pel
coronavirus. Aquestes resolucions determinen clara i expressament que la declaració
d’estat d’alarma en cap cas ha derogat l’aplicació de la normativa en matèria
preventiva.
Les
resolucions citades són clares i explícites; les mesures preventives dels
treballadors de sectors declarats «essencials» no només son d’obligat compliment
per les empreses i autoritats pel dret a la integritat física i la salut, sinó
que a més representen una seguretat pel conjunt de la població, que podrien
patir un augment del risc de contagi amb treballadors declarats «essencials»
sense prestant els seus serveis sense les mínimes mesures de seguretat laboral.
Per
tant, i a l’espera de que la jurisprudència vagi interpretant tot el conjunt de
darreres normatives i l’estat excepcional que vivim, és evident que una part
dels jutjats i tribunals ha respost que malgrat l’estat d’alarma no s’ha
derogat la llei de prevenció de riscos laborals, i la seva aplicació ha de ser
urgent. Altres resolucions judicials han determinat en sentit radicalment
contrari.
El resultat a cada centre de treball, com sempre, no només serà el resultat del debat jurídic, sinó que dependrà de la lluita i organització dels propis treballadors, utilitzant les eines jurídiques al seu abast, però sobretot les eines sindicals i de mobilització.
Autos de Mesures Cautelars favorables a l’aplicació de
la LRPL durant l’estat d’alarma
– Interlocutòria 9/20202 de Mesures Cautelars del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de 2 d’abril de 2020
– Auto 8/2020 de Mesures Cautelars del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, de 31 de març de 2020
– Auto de Mesures Cautelars del Jutjat Social 31 de
Madrid, de 25 de març de 2020
«SE REQUIERE a la CONSEJERIA DE SANIDAD DE LA
COMUNIDAD DE MADRID para que en el término de 24 horas provea a todos Centros
de la Red del SERVICIO MADRILEÑO DE SALUD, Hospitalarios, Asistenciales de
Atención Primaria, SUMMA 112, SAR, Centros con pacientes institucionalizados,
así como todos los demás Centros asistenciales de la Comunidad de Madrid, ya
sean públicos o privados, y cualesquiera otras Dependencias habilitadas para
uso sanitario, de BATAS IMPERMEABLES, MASCARILLAS FPP2, FPP3, GAFAS DE
PROTECCIÓN y CONTENEDORES GRANDES DE RESIDUOS»
– Auto 30/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social
41 de Madrid, de 19 de març de 2020
«Requerir a las Administraciones demandadas a fin de
que se provea de forma inmediata, en el término de 24 horas, en todas las sedes
judiciales, a los Letrados de la Administración de Justicia que deban realizar
funciones presenciales durante la vigencia de la pandemia del COVID-19 de
mascarillas, guantes, gel desinfectante, y gafas si fuera posible.»
– Auto de Mesures Cautelars del Jutjat Social 4 de
Castelló, de 27 de març de 2020
«REQUIÉRASE a la
CONSELLERIA DE SANITAT a fin de que con carácter urgente e inmediato, en cuanto
sea posible, provea a los centros sanitarios de la provincia de Castellón
(hospitales, centros de salud, SAMU, PAC…) a los que no se haya proporcionado
el material de protección individual (batas impermeables, mascarillas FPP2 y
FPP3, gafas de protección, calzas específicas y contenedores grandes de
residuos)»
– Auto 320/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social
10 de València, de 26 de març de 2020
«REQUIÉRASE a la
CONSELLERIA DE SANITAT a fin de que con carácter urgente e inmediato, en el
término de 24 horas, provea a todos los centros sanitarios (hospitales, centros
de salud, SAMU, PAC…) de la provincia de Valencia, de batas impermeables,
mascarillas FPP2 y FPP3, gafas de protección, calzas específicas y contenedores
grandes de residuos, para garantizar la salud y protección de los citados
profesionales sanitarios.»
– Auto 21/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social
6 d’Alacant, de 26 de març de 2020
«Requerir a la Consejería de
Sanidad de la Generalidad Valenciana para que provea con carácter urgente y en
el menor tiempo posible a todos los Centros Sanitarios de la provincia de
Alicante de Batas Impermeables, Mascarillas FPP2, FPP3, Gafas de Protección,
Calzas Específicas y Contenedores de Grandes Residuos, a fin de garantizar la
salud y protección de los profesionales sanitarios de la provincia de
Alicante.»
– Auto 21/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social
2 de Salamanca, de 30 de març de 2020
– Auto 20/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social
1 de León, de 27 de març de 2020
«Requerir a la CONSEJERÍA DE
SANIDAD DE CASTILLA Y LEÓN–GERENCIA REGIONAL DE SALUD DE CASTILLA Y
LEÓN-GERENCIA DE LAS ÁREAS DE LEÓN-GERENCIA DE ATENCIÓN ESPECIALIZADA DE
LEÓNGERENCIA DE ATENCIÓN PRIMARIA DE LEÓN-GERENCIA DE ASISTENCIA SANITARIA DEL
BIERZO, para que provea con carácter urgente e inmediato, y a más tardar en el
término de 24 horas, en cantidad suficiente y de forma continuada de BATAS
IMPERMEABLES, MASCARILLAS FPP2 y FPP3, KITS PCR DIAGNÓSTICO COVID-19 Y SUS
CONSUMIBLES, KITS DE DIAGNÓSTICO RÁPIDO (DETECCIÓN DE ANTÍGENO), GAFAS Y
PANTALLAS DE PROTECCIÓN, HISOPOS y CONTENEDORES GRANDES DE RESIDUOS en todos
los Centros hospitalarios, Centros asistenciales de Atención Primaria,
Servicios de Emergencias, Centros con pacientes institucionalizados, así como
todos los demás Centros asistenciales de la provincia de León, ya sean públicos
o privados y cualesquiera otras dependencias habilitadas para uso sanitario»
– Auto 193/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social
1 de Santander, de 27 de març de 2020
– Auto 13/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social
1 de Gasteiz, de 30 de març de 2020
– Auto 3/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social 1
de Palencia, de 27 de març de 2020
– Auto de Mesures Cautelars del Jutjat Social 1 de
Guadalajara, de 27 de març de 2020
– Auto 14/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social
1 de Zamora, de 27 de març de 2020
La “grip espanyola”,
primera gran epidèmia contemporània, es diu així a causa de la censura que els
països bel·ligerants en la 1ª Guerra Mundial exercien sobre la premsa. Com
Espanya no estava en guerra es podia publicar informació sobre la pandèmia i
els metges debatien sobre el tema, per aquest motiu finalment es va adoptar
aquest nom.
La pandèmia va ser tan letal que se suposa que van morir entre 25 i 50 milions de persones a tot el món. En el cas d’Espanya, es va produir en tres onades; la primera durant la primavera de 1918, la segona entre setembre i octubre de el mateix any, i la tercera entre febrer i maig de 1919.
Segons es va publicar a la
revista Mèdica Espanya, a primers de
gener de 1919, menys d’un any després de ser detectada i quan encara faltaven
diversos mesos per a la seva eradicació, havien mort a Espanya, a conseqüència
de la grip, 120.000 persones.
Un parell de mesos abans d’aquest diagnòstic tan cru sobre el desenvolupament de la grip i la indiferència amb què va ser considerada pels governs de torn, Solidaritat Obrera publicava informacions diàries sobre el desenvolupament de la mateixa en diferents províncies d’Espanya, en què es mostrava el grau de pobresa i misèria de la població treballadora sobre la qual s’abatia l’epidèmia. Dues editorials, un el 14 d’octubre i un altre durant els dies 27 a el 30 d’octubre van mostrar l’anàlisi que els cenetistes feien de la situació des d’un punt de vista social. La pobresa generalitzada, la fam “epidèmica”, la manca d’higiene col·lectiva en pobles i ciutats per falta de serveis de neteja, els dèficits sanitaris, els cadàvers no enterrats per col·lapse de pompes fúnebres, habitatges que semblaven porqueres, tallers inadequats i sense serveis higiènics bàsics, etc. Tot això era el que abonava l’expansió del “microbi” i produïa milers de morts entre les classes treballadores.
“es feia una crida a les organitzacions obreres a que no esperessin res de l’Estat”
Es feia una crida a que les
organitzacions obreres prenguessin a les seves mans aquestes reivindicacions, afegint-les
a les d’augment salarial i reducció de jornada. I és que no calia esperar res
de l’Estat. Ja es veia com la burgesia es desplaçava cap a llocs més sans,
deixant els suburbis i barris obrers en complet abandó d’higiene social i, per
tant, no es prenien mesures de salut pública. Era per tant responsabilitat dels
propis treballadors incorporar en les seves taules reivindicatives millores
d’higiene i seguretat en fàbriques i tallers, així com serveis higiènic-sanitaris
públics en pobles i ciutats.
En alguns aspectes, la pandèmia actual té elements comuns amb la de 1918. Llavors, les mesures a adoptar depenien, en general, de les autoritats municipals i provincials, per aquest motiu hagués poques normes generals per a tot l’Estat, però algunes són com ara: col·lapse dels serveis sanitaris i mort de sanitaris contagiats pels malalts, tancament d’escoles i universitats, crides a evitar les concentracions multitudinàries, lentitud en la presa de decisions governamentals, etc. És evident que el desenvolupament tecnològic ha permès, en la situació actual, que el control de l’Estat sobre la població sigui enormement gran i que les conseqüències posteriors per als nostres sistemes socials i polítics seran, probablement també, molt més grans que llavors.
Us reproduïm, a continuació, l’editorial del Solidaritat Obrera sobre l’epidèmia de grip el 14 d’octubre de 1918.
L’estat sanitari de tota la península és per altre llastimós. L’epidèmia regnant, la grippe, ha estat necessària, amb el seu seguici de víctimes, amb els centenars de morts que ha causat, perquè ens adonem de l’existència d’una altra epidèmia que, tot i que viu silenciosa, no per això és menys terrible. Era, ha calgut que aquest flagell ens fustigui a tots la cara, que ens despertés del somni olímpic en què tots estaven, perquè nosaltres no ho estàvem, perquè la realitat, amb la seva cruesa i amb el seu seguici de desgràcies ens assenyalés l’existència d’aquest flagell que de mica en mica, uns avui i altres demà, condueix a la tomba a milers d’éssers humans. Necessitava aquesta part de l’opinió pública que viu en anestèsia contínua, en perpètua somnolència, que vingués aquesta grippe o còlera, perquè ens sembla que de tot hi ha, a dir-los que més silenciosa que aquesta, però molt més cruel, hi ha una altra epidèmia que porta al sepulcre un seguici interminable de víctimes sense que s’alarmin els que avui s’escandalitzen. Aquesta epidèmia que sega vides sense mirar edats ni sexes i que tenaçment prossegueix la seva obra, perquè és ja endèmica al poble espanyol i a la qual nosaltres (il·legible) sostreure’ns, i que es converteix en fidel col·laboradora de la grippe actual: la fam. La fam, tan crònica en aquest país, patrimoni únic i exclusiu de les classes treballadores, mal endèmic que mina l’existència de milers de semblants nostres, als que es condemna a un patiment i a una tortura moral i material, indescriptible per a qui no l’ha patit, és una epidèmia que patim i de la qual no es preocupen mai aquests mateixos senyors que, astorats i confusos no saben què fer davant el temor de l’epidèmia que tantes víctimes ocasiona. La fam que ha patit i pateix el poble espanyol, agreujada per les conseqüències que la guerra provoca, és la fidel col·laboradora de l’epidèmia regnant. La fam agermanada a la manca d’higiene que predomina entre el poble espanyol, són els vehicles més eficaços perquè, en moments com els presents, un bacil qualsevol pugui estendre i causar centenars de víctimes. Perquè si bé és veritat que la fam causa estralls perquè la falta d’aliments debilita l’organisme, abonant el terreny per a la profilaxi infecciosa, la manca d’higiene, els desconeixements que entre la classe treballadora n’hi ha, dels principis elementals d’higiene, són els col·laboradors de l’obra de destrucció i mort. Perquè si ignorància patim els treballadors en tots els assumptes que es relacionen amb la conservació de la salut, en el que es refereix i en tot el que afecta la higiene, desconeixem el més elemental, el més essencial, i allò que és més necessari. Aconsellar a un obrer espanyol que és indispensable rentar-se la cara cada dia, rentar-se les mans abans de seure a taula a les hores de menjar, banyar-se almenys un cop per setmana per a la neteja de el cos en general, canviar-se de roba quan es ha acabat la jornada al taller, i, en fi, totes quantes regles són necessàries per prevenir-se de les infeccions, que si bé, algunes d’elles, en principi, no tenen importància, moltes solen comportar conseqüències lamentables, és perdre el temps per ara, i, no obstant això, ho creiem útil i necessari. La propagació de la grippe, la verola, el tifus i altres tantes malalties que periòdicament es reprodueixen, ocasionant sempre víctimes, tenen el seu origen en aquestes dues causes, la fam i la manca d’higiene. La fam, afeblint l’organisme, abona el terreny, la falta d’higiene i la brutícia, formen el conjunt que depaupera la raça, aniquila l’organisme i abona el terreny perquè qualsevol canvi de temperatura pugui ocasionar víctimes incomptables i perquè tothom s’espanti, com actualment succeeix. I quan això passa, llavors tothom es lamenta i reclama de l’Estat, com si l’Estat pogués resoldre aquestes qüestions, mesures d’ordre general sobre higiene. L’Estat, senyors tots, en aquest cas, com en molts altres, no pot resoldre aquestes qüestions, i això per diferents causes, i a més, perquè no hem d’esperar que se’ns faci fet allò que podem i que tenim l’obligació de fer nosaltres mateixos, perquè en això estem directament interessats. I perquè no hem d’esperar que des de la «Gaceta» s’ordeni quan ens hem de rentar les mans, desinfectar la casa en què vivim, ni el taller en què treballem. Cal que cadascú, pel seu compte, procuri higienitzar, confiant al seu propi esforç el que interessa a la conservació de la seva pròpia existència. Quan així es faci i quan tots ens preocupem directament d’aquestes qüestions, obligant als propietaris a que posin en condicions d’higiene les zahúrdas (porqueres) en què vivim i els tallers en què treballem, no succeirà com ara succeeix, ni es propagaran amb tanta rapidesa epidèmies com la que patim. Així com els sindicats es preocupen de l’augment dels sous i de la disminució d’hores de treball, han de preocupar també de la higienització dels tallers, perquè fer-ho així implica també millorar la nostra condició material. I al marge d’aquesta acció, les Societats d’inquilins que imposin als propietaris el sanejament dels habitatges. Tot el que no sigui obrar així, és a exposar-nos a que una epidèmia com l’actual ens arrabassi als éssers estimats o a nosaltres mateixos, i que l’altra epidèmia, la fam, amb la manca d’higiene, ens consumeixi lentament en una agonia horrible i espantosa que es perllonga i a la fi ens venç.
