Al caliu de la convocatòria de la Vaga feminista del 8 de març de 2019, Dia de la dona treballadora, m’endinso, més i més, en la recerca de les avantpassades per consolidar la convicció i l’orgull de pertànyer a la classe obrera, treballadora i la seva lluita per la supervivència.
——————————————————————————————————————–
Aquest
relat sorgeix dels vestigis de la vida de la meva àvia paterna, l’Elvira, i de les avantpassades. A partir de les
històries familiars contades o esgarrapades, d’aquí i allà, i de les recerques
a arxius documentals i orals aniré traient el fil de l’entrellat.
Deuria
tenir uns 65 anys quan li van fer l’única fotografia que conservo de l’àvia
Elvira. La seva figura senzilla amaga la vitalitat i la força d’una dona que va
afrontar la soledat d’un destí amarg. Vestit negre amb plecs recollits a la
cintura, el cap dreçat i adornat per un petit monyo que recull els cabells a
l’alçada de la coroneta. El seu rostre expressa serenor i saviesa. Una boca
ferma, pròpia del caràcter reservat i misteriós que l’envolta, s’adorna d’uns llavis
carnosos i afilats fins la galta que s’obren a un dissimulat somriure. Un sec
profund, fruit de l’ansietat d’una vida
difícil, separen els ulls tristos i inquiets emmarcats per petites celles que
cauen sobre les parpelles cansades.
Alcedo
i Boinàs són dos llogarets del Concejo de Belmonte de Miranda, al bell mig d’Astúries,
als quals s’accedeix des del sud pel
port de Somiedo. D’ells prové l’origen
familiar.
L’Elvira,
la seva mare Celina (Celestina) i el seu avi José Álvarez Ceipo eren naturals
d’Alcedo i l’àvia Francisca Fernández Fernández, de Boinàs.
Quan
la Celestina, amb vint-i-set anys, va donar a llum l’Elvira, el 18 d’abril de
1871, el José i la Francisca eren difunts.
L’economia
rural era de subsistència; treballaven al camp, portaven el bestiar a les “brañas”
(espais de pastura) i les dones, a més a més, s’ocupaven de les feines pròpies
del seu sexe (segons els documents de l’època).
Celina
havia mort el 7 d’octubre de 1891 quan l’Elvira va donar a llum a Manuel, el 1904, a l’Hospital Maternal del carrer
Mesón de Paredes del barri de Lavapiés, de Madrid. I a José, el meu pare, el 6
de desembre de 1913, a Alcedo.
En
esclatar el cop d’estat contra el Govern
de la República, l’Elvira vivia a Madrid i tant el Manuel com el José
treballaven a la Companyia internacional de vagons llits i grans expressos
europeus. El sotsdirector d’aquesta companyia era de Belmonte i va donar feina
a moltes persones del poble.
José
tenia 22 anys quan van cridar-lo a files i s’incorporà al front del nord.
L’Elvira no tenia notícies d’ell fins que va rebre la carta del Govern de la
República on li comunicaven que José
estava desaparegut. La por i la desesperança van apoderar-se d’ella i per
apagar la inquietud que la turmentava tots els dies feia el camí cap a
l’estació amb l’esperança de veure’l arribar en algun d’aquells trens que
transportaven soldats anant i venint del front. S’asseia en un banc i deixava passar
les hores.
Manuel,
amb 33 anys, el cridaren per incorporar-se al front en l’exèrcit de la
República i com que l’Elvira es quedava sola a Madrid on vivien, va portar-la a
viure amb la família de la seva esposa. Avançava la guerra i el setge sobre la
ciutat per les tropes rebels obligà la companyia ferroviària, on treballava el
pare de família, a traslladar-se a València. L’Elvira es va veure obligada a
deixar Madrid i la possibilitat de saber del seu fill.
A
València arribaven notícies del Manuel però del José continuava el neguit de la
incertesa. A l’estació de tren de València, ella i altres dones amb les que va
fer amistat s’asseien en el banc de l’esperança, on es feien companyia i les reconfortava
veure el tragí del soldats amunt i avall. L’Elvira s’imaginava abraçant el seu fill
José.
La
guerra cada cop s’embruteix més amb l’avenç de les tropes franquistes. No té a prop
el fills que tant estima, pels que tant ha lluitat i treballat fins
l’extenuació. Està defallida!! Pensa: hem perdut la guerra, el fills i
l’esperança. I l’Elvira, amb 68 anys, derrotada, es difumina en la foscor del
misteri, aquella primavera de 1939.
Un homenatge i record a les dones que ens han precedit. A les precursores
del que som ara.
Bota i amb un gir impulsiu
llença la seva ma oberta intentant aconseguir-nos. La iaia
no suporta que li fem pessigolles als costats, però per nosaltres és una
temptació massa gran. Com ho és anar pel darrera i deslligar-li el davantal sense
que se n’adoni. No ho podem evitar, totes les tardes que anem a veure-la es repeteix
la mateixa cerimònia. Ella no crida, però si ens enganxa, ho sentim. Rebem una
forta plantofada si aconsegueix arribar-hi! I així s’acaben les ganes de molestar-la.
La iaia, como li agrada que li
diem, té cura de nosaltres moltes tardes mentre els nostres pares i mares estan
enfeinades. Ella, impassible, segueix el seu treball: cuinar, fregar plats, rentar
la roba… Nosaltres, no tan nenes, solem ajudar-la escombrant les habitacions.
I després ve el berenar, una immensa llesca de pa de pagès amb oli i sal o pa
amb vi i sucre.
Juguem i correm pel pati de la
masia dels meus oncles i cosins que és on ella viu. Quan marxem cap a casa sols
donar-nos una cistelleta amb verdura o fruita i, fins i tot, alguna figa, però
no gaires perquè es paguen bé al mercat del Ninot, on els meus tiets tenen parada.
A la iaia Rafaela la percebia
gran, rabassuda, monyo agrisat i vestida sempre de negre, gris, a quadres. No
sortia d’aquests colors. Com que van morint els parents no li dóna temps a passar
el dol i posar-se alguna roba de color. La recordo sempre de gris.
La iaia, nascuda el 21 de gener
de 1898 a Tabernas, Almería, va tenir una vida molt dura; enviudà amb trenta
anys i tres criatures, la més petita, la meva mare, de catorze mesos. Havia
perdut tot el que tenien a causa de la malaltia del seu home, el meu avi
Rafael. Va vendre el que quedava de la seva casa de camp del Marchalillo i va
posar un forn de pa al poble. Amassava tot el dia i atenia els seus fills. L’esgotador
treball de fornera estava arruïnant la seva salut i, orfe i vídua, albirà una sortida al seu desesper, emigraria
a Barcelona com ho havien fet dos dels seus germans, el Rafael i el Fernando,
que s’havien instal·lat al Prat de Llobregat i on ja treballaven. La primavera
de 1932 van embarcar al port d’Almería ella i els seus tres fills amb rumb a
Barcelona. Al Prat van viure amb els germans, treballà dur, al camp, netejant
cases i rentant roba per altres famílies. Va pujar els seus fills amb dignitat
fins que el cop militar de 1936 va truncar totes les esperances de les gents
humils i treballadores, i arribaren els anys d’escassetat, por i mort. A la
guerra va perdre els dos germans que militaven a la CNT i la FAI,
respectivament.
Van passar els anys. Es
casaren les dues filles i el fill, van néixer tres nets i quatre netes i ella
socorria allà on feia més falta. Jo vaig néixer a casa i van ser les seves mans
les que primer van acollir-me.
Això sí,
tots els estius agafava el farcell i se n’anava a la seva estimada Tabernas, on
el “compadre Juan” i la “chacha Carmen” l’esperaven. A Almeria visitava la
germana Dolores, el germà Emilio, cosins i nebots. Rafaela morí el 22 d’agost
de 1999, amb cent un anys. Li mancaven solament set mesos per haver viscut en
tres segles! És la nostra iaia centenària, que suportà els avatars de la vida
amb calma, paciència, treball i intel·ligència
femenina, fruit de l’experiència i vitalitat.
En un comunicat conjunt, fins a nou seccions sindicals del sector sanitari (hospitals, centres d’atenció primària i transports sanitaris) de la demarcació de Tarragona denuncien les deficients mesures de prevenció i protecció de les treballadores sanitàries així com la falta de materials. Reproduïm el comunicat a continuació.
CGT EN PLENA EMERGÈNCIA EXIGINT I ALHORA APORTANT SOLUCIONS
Les seccions sindicals de CGT a hospitals i ambulàncies de la demarcació de Tarragona volen informar d’alguns dels problemes amb que ens hem trobat durant aquest procés d’emergència sanitària, alguns d’ells comuns als diferents centres de treball i d’altres no. I alguns d’ells ja subsanats.
Escassetat de material de protecció “adient” per als professionals
Hem tingut a personal sanitari atenent pacients amb material que no es considerat legalment un EPI (equip de protecció individual).
Ús de bates y granotes no impermeables a virus, i no certificades com a equips de protecció individual ni com a material sanitari. Algun material que se’ns ha donat per fer la funció de bata eren una mena de bosses amb forma de “xubasquero” que et tenies que posar i treure pel cap, amb el conseqüent risc extrem de contagi per contacte amb restes de material biològic, a més que no transpiren.
En les granotes hem pogut comprovar en alguns models que els líquids traspassen el teixit, i que per tant no eren impermeables. I no se’ns ha informat de quina normativa compleixen. Per precaució en procediments amb generació d’esquitxades i/o aerosols ens posem a sobre un davantal de plàstic, i als peus, a falta de peücs, alguns companys ens posem bosses de plàstic amb esparadrap.
Uns problemes amb la roba de protecció que també s’ha trobat el personal de transport sanitari.
Alguns companys, davant la incertesa d’escassetat de material, es van preparar mascaretes casolanes amb material del Decathlon i filtres d’aire de vehicles, o es van abastir de material de l’àmbit industrial com ulleres estanques o pantalles facials. “Ara ja disposem de pantalles, però les hem de reutilitzar, i moltes d’elles estan fetes tipus “home made” amb impressió 3D. No podem funcionar a base de donatius“.
I mentre això passava, ens preguntàvem perquè al Generalitat no ens enviava material, però en canvi veiem CCAA com València i altres on els hi arribaven avions amb material, i ens assabentàvem que les comunitats autònomes disposaven de capacitat de compra i havien rebut diners des del govern central per poder-ho fer. Curiosament un dies després sortia la noticia en premsa que a Catalunya es va comprar el material a una empresa catalana per un valor de 35.000.000 de euros que encara no sabem si ens ha arribat i que ha estat denunciat per un partit polític.
Mesures i actuacions que van en contra de la seguretat i salut dels treballadors
Ens indiquen els protocols i comandaments pràctiques de protecció inviables en matèria de seguretat i higiene, com per exemple manipular EPIs contaminats amb material biològic per ser netejats i esterilitzats per reutilitzar, quan es tracta de material per a un sol ús. En alguns casos aquesta tasca es fa a la mateixa central d’esterilització o es tracta la resta de material quirúrgic.
Considerem que derivar pacients amb coronavirus a centres sociosanitaris és una temeritat
Aquestes mesures considerem posen en risc la vida de les persones grans que allí hi resideixen, altament vulnera-bles a la malaltia, considerant que se’ls hi hauria de promoure el màxim distanciament social i confinament possible per minimitzar-ne l’impacte de la pandèmia en aquesta franja d’edat. Es va comunicar aquesta queixa per part de CGT via comunicat amb registre d’entrada a l’organisme corresponent.
O als inicis de l’estat d’alarma rebre indicacions de que el personal no utilitzi mascaretes perquè es crea alarma social.
Mesures preventives insuficients a les cafeteries hospitalàries
Durant molt de temps no hem pogut localitzar protocols o criteris uniformes per aquest tipus d’activitat als centres sanitaris. Mentre que si l’hem trobat a nivell govern central respecte a locals oberts al públic, indicant que cessaran la seva activitat, a excepció dels serveis de restauració a domicili. Una mesura que s’hauria pogut implementar servint els àpats a demanda als acompanyants. Mesures que en canvi si han pres alguns centres hospitalaris d’arreu de Cata-lunya o del país.
De fet en algun territori inclús es van fer trucades a mossos i policia local la setmana del 20/03/2020 per comunicar una sèrie d’incidències i donar compliment a les directrius de l’estat d’alarma demanant de tancar la part de les cafe-teries obertes al públic. Les incidències detectades eren bàsicament les mateixes:
Menjar sense protecció en zona pròxima a usuaris.
Treballadors del local sense guants
Vitrines de fruita i postres sense cap mena de mesura higiènica. Amb porta abatible i usuaris tocant els productes.
Gestió incorrecta de residus sanitaris perillosos derivats del COVID-19
La normativa vigent indica que els residus derivats d’atenció a pacients COVID confirmats o sospitosos, seran tractats com a residus del grup III. Aquest residus han de gestionar-se amb contenidor rígids degudament homologats i identificats, mai en bosses o capses. Un fet que hem pogut constatar en algun centre i bases d’ambulàncies. Una mesura que té un impacte en matèria d’higiene hospitalària a nivell intracentre.
Es tracta de residus de les ambulàncies de transport urgent com guants de nitril, mascaretes de diversos tipus (quirúr-giques i de subministrament d’oxigen), bates, pantalles protectores, llençols d’un sol ús, embenatges, etc.
Risc de contaminació creuada entre pacients i/o professionals
Ineficàcia virucida dels productes de neteja de les ambulàncies
El transport sanitari ha seguit atenent els pacients amb quimio i les radioteràpies, així com també els pacients de diàli-sis, tots ells població altament vulnerable al COVID-19, sense que les ambulàncies vagin a base per la seva desinfecció. Una desinfecció específica que hauria de portar-se a terme per personal qualificat. Aquest producte no es troba dintre dels productes autoritzats con a eficaços del Ministeri de Sanitat per aquest virus.
Incidències en matèria d’higiene hospitalària i de transport sanitari
Alguns exemples de les queixes que hem rebut:
Cadires de rodes recobertes amb llençols que no es canvien entre pacients, segons ens denúncia el personal de transport sanitari.
Rata panada enmig del terra de planta en plena pandèmia.
Vestuaris amb condicions d’higiene millorables en plena pandèmia.
Considerem no s’ha protegit degudament des del principi i en plena transmissió comunitària i en fase d’alerta el personal sensible/vulnerable
Una reivindicació “de calaix” que la CGT porta fent de del principi i que ha tingut que portar als tribunals per protegir companys amb malalties respiratòries cròniques. Donant-nos la raó. Al personal extremadament sensible/vulnerable a la malaltia se li ha d’evitar l’exposició, atès que aquesta no té tractament ni vacuna efectives, i major raó de pes en plena pandèmia, on un centre sanitari no és un lloc de treball on es pugui “evitar el risc”. De totes maneres exigirem la relació de llocs de treball exempts de risc, que haurien de tenir justificats per les adequacions que han estat fent. Si no han garantit aquesta exempció del risc, han posat en greu risc als nostres companys i companyes.
Les treballadores que tenien adaptacions de jornada per cura d’un major, menor o disminuït físic/psíquic, els hi han tret aquestes adaptacions
Qui no té amb qui deixar-los a càrrec… es cuiden sols senyors gestors i/o polítics?
Actituds i iniciatives empresarials que es poden interpretar com una mofa de mal gust
Mentre ens envien material de protecció no adient o desinfectants no virucides… “i com no podem arribar a vosaltres directament per fer-vos servir la nostra energia” ens envien VITAMINA. Ja sabem que esteu a casa ben confinats mentre a nosaltres ens feu anar a camp de batalla com aniria un bomber sense roba ignífuga o mànega. Moltes gràcies per la iniciativa. Demencial i de mal gust.
Denunciem la contractació de personal per exercir sense la titulació
S’està contractant personal per exercir sense titulació, tenint companys a la borsa i a l’atur. Joves sens titulació ni experiència per atendre una crisis sanitària amb pacients complexos. Quina categoria laboral tenen els contractes? Quina mena d’assegurança els cobreix? Els protegeix degudament l’empresa?
Denunciem que s’ha deixat d’aplicar la guia que parla de les mesures de seguretat enfront agents biològics perillosos altament transmissibles
Ens referim a la “Guia d’actuació per a la prevenció de riscos laborals davant d’agents biològics perillosos altament transmissibles en centres sanitaris” de la Generalitat de Catalunya, Departament de Treball, Afers Socials i Famílies Secretaria de Treball, Afers Socials i Famílies Direcció General de Relacions Laborals i Qualitat en el Treball Institut Català de Seguretat i Salut Laboral.
A inicis de l’emergència sembla ser que els protocols del Catsalut si donaven compliment a les indicacions de la guia, però a mesura que la situació empitjorava i quedava palesa la insuficiència de material a la nostra CCAA i altres territoris per endarreriment d’arribada del material adient, els requisits sembla s’adaptaven no a lo necessari sinó a lo disponible, amb el greuge que als protocols “que ens canviaven cada dia” ni tant sols es feia esmena de la raó per la qual es reduïen els requisits.
Denunciem que les mascaretes quirúrgiques no son un equip de protecció
Així ens ho ha reconegut una recent inspecció de treball, així ho reflexa l’evidència tècnica existent, i així ho reflexa el propi Ministeri en els documents del COVID-19. Però, el Ministeri, o el European Center for Disease Control a diferència dels protocols de les nostres empreses, reconeixen que son l’alternativa “B” a una situació d’escassetat de del material idoni. Perquè no ens expliquen que aquesta és la raó de fons?
Una situació per cert que a dia d’avui tenim evidència i constància és així per una mala gestió, ja que es pot importar tot el material de protecció que sigui necessari com ho estan fent algunes CCAA veïnes, i d’altres països.
Hospitalització en zona de risc greu o imminent per problemes estructurals de l’edifici
Han habilitat una zona de l’hospital Santa Tecla de Tarragona que va ser tancada perquè es van produir despreniments i va cedir el terra. Vam sol·licitar informe d’actuació, però no tenim resposta i hi ha pacients en aquest edifici.
I… ens diuen herois. No som herois, som víctimes d’aquesta i moltes més cadenes de despropòsits dels qui gestionen la nostra sanitat i el nostre país.
Estem defensant als nostres companys, estem fent donatius de material sanitari i farem tot el que faci falta per fer valer la dignitat que tots ens mereixem. No som xifres, no som diners, som persones. I no volem que ni els nostres diners ni el nostre futur, estigui més en mans de gent que està demostrant i ha demostrat en declaracions i fets coses molt greus. Si, la mateixa gent que ha degradat el sistema sanitari a canvi d’un sou que li paguem entre tots. Un sistema sanitari que van forjar els nostres avis. Uns avis que es mereixien alguna cosa millor per part de la nostra societat que el que estem veient: HUMANITAT, COMPETÈNCIA, VALORS I SENY. Per a ells i per a tots nosaltres.
NOTA PREMSA CONJUNTA DE LES SECCIONS SINDICALS DE:
CGT TRANSPORT SANITARI IVEMON AMBULÀNCIES EGARA TARRGONA
CGT TRANSPORT SANITARI IVEMON AMBULÀNCIES EGARA TERRES DE L’EBRE
CGT HOSPITAL SANTA TECLA DE TARRAGONA
CGT HOSPITAL JOAN XXIII DE TARRAGONA
CGT HOSPITAL SANTA CREU DE JESÚS DE TORTOSA, HOSPITAL SOCIOSANITARI
Com a col·lectiu anomenat Substituts i substitutes en lluita, hem decidit unir-nos per ajuntar forces i parar-li els peus al Departament d’Educació.
Som un col·lectiu afectat per la precarietat i vulnerabilitat del sistema que ens regeix i que, en la situació actual, encara ens hem vist molt més afectat per les no-mesures que el Departament ha pres amb nosaltres, les treballadores públiques.
Treballem mitjançant una borsa que s’aguanta gràcies a què tenim disponibilitat completa, donem un servei essencial per donar qualitat al funcionament dels centres educatius, ens incorporem en aules que no coneixem d’un dia per l’altre, ens adaptem a equips docents amb rodatge per una durada incerta, vetllem per l’alumnat i hi creem vincles sense saber fins quant de temps ni si les intervencions que fem a l’aula podran ser completes. I tot això ho fem amb un somriure, però amb la incertesa que suposa no saber quan treballarem i quan no, si podrem agafar baixes o permisos, sense poder fer plans, sense saber si aquell mes cobrarem, amb un agost obligadament inhàbil i sense saber quants anys haurem de seguir així, confiant en la sort de tenir una vacant.
“tot i estar a plena disposició pel Departament d’Educació durant tot el curs, ara ens trobem a l’estacada”
Però què ens passa ara? Des del 10 de març que fou l’últim dia de nomenaments (avisos que se’ns fan per anar a cobrir una baixa), moltes de nosaltres ens hem quedat sense feina, no hem pogut seguir treballant, estem esperant que l’administració accepti les tramitacions de l’atur i, inclús, també ens quedem sense atur; per què? Perquè, en molts dels casos, ens quedem sense cobrar caps de setmana o vacances que hem de resoldre amb la prestació.
Tot i estar a
plena disposició pel Departament d’Educació durant tot el curs, ara ens trobem
a l’estacada, amb una mà al davant i una altra al darrere i, molt possiblement,
fins setembre o octubre. Més de 6 mesos sense treballar i/o sense cobrar és
realment alarmant. El setembre, novament, ens voldran un altre cop per cobrir
els forats que nosaltres tapem, però ara, mentrestant, van rescatant l’escola
concertada.
Davant
d’aquesta realitat, ens hem vist obligades a plantejar una sèrie d’exigències
al Departament que els obligui a vetllar per l’estabilitat social, laboral i
econòmica de les treballadores que haguem prestat serveis durant aquest curs.
Per una banda, reclamem que hi hagi nomenaments extraordinaris, ja sigui accedint a cursos i formacions o donant suport als diferents centres que necessitin cobrir feines necessàries i específiques. Aquesta mesura s’ha de fer efectiva en el moment en què la persona substituta es quedi sense nomenament i amb efecte retroactiu per a les persones que ja han quedat sense nomenament. Així doncs, conseqüentment, el nostre sou no ha de veure’s afectat ni modificat.
Per altra banda, que durant aquests mesos, des que van tancar els centres fins a juliol, se’ns computin com a dies treballats i que, per tant, es respecti l’ordre de la borsa del personal docent i no es vegi modificat en cap dels casos.
Les nostres demandes són totalment legítimes davant la gravetat de la nostra situació. Així que continuarem reclamant i exigint el que, per dret, ens toca. Sense nosaltres, no podeu funcionar!
Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya
Demà moltes treballadores haurem de tornar a la feina, moltes amuntegades en vagons i autobusos d’un transport públic del tot insuficient. Haurem de posar-nos a treballar amb els nostres companys i companyes, amb mesures de seguretat segurament insuficients. Pel simple fet que no hi ha EPIS, no hi ha mascaretes per a totes, de les que realment protegeixen. No n’hi ha ni pels nostres sanitaris imagineu-vos per a totes les treballadores…
Demà patirem perquè no sabrem si estem contagiant als companys o ens estan podent contagiar, i nosaltres portar-ho a les nostres llars. Patirem perquè tenim un govern, que prima l’economia per davant de la salut. Un govern que cedeix davant les pressions de la CEOE, i que ignora als epidemiòlegs. Un govern que s’agenolla davant els xantatges de l’IBEX i que ignora les recomanacions dels experts sanitaris. Un govern que té més por de les amenaces dels tecnòcrates economistes, que de les advertències del ECDC (Centro Europeo para la Prevención y Control de Enfermedades).
És igual que des dels hospitals estiguin avisant que s’està treballant sense les mesures de seguretat apropiades i que s’està sotmetent a una prova d’estres i sobre esforç als treballadors. És igual que molts d’ells s’estiguin infectant. És igual que sanitat no reconeguin que els sanitaris no estan treballant amb els EPIS adequats, tothom o sap, perquè el problema és que no hi ha EPIS per tothom. I la nostra indústria en desmantellament i deslocalització des de fa dècades, és incapaç de cobrir ni el mínim de les nostres necessitats ara mateix. És igual l’exemplificant massacre de Palerm on les pressions de la patronal i la connivència de polítics i empresaris, van evitar l’aturada productiva i ara els morts es conten per milers. Els és igual perquè per a ells som números, números d’una estadística, som beneficis o números vermells per a les empreses. Si no, no s’entén que demà ens tornin a fer treballar.
“quan tot això passi recordem qui ens ha sostingut aquest dies i qui ha mirat pels seus interessos”
Així i tot sé que ens ensortirem, com se n’estan ensortint els milers de treballadors i treballadores de la sanitat, de l’alimentació o el transport que ens han sostingut com a societat durant aquests dies. Ens ensortirem perquè sé que la ciència i la medicina posaran de la seva part per acabar amb aquest virus. Només espero que tinguem memòria, i quan tot això passi no oblidem el veritable rostre del poder un cop li han caigut les caretes. I recordem un poder empresarial que s’ha deslliurat de pagar baixes a través de les mútues hi ha carregat tot el pes a la seguretat social. Un empresariat que tot i tenir beneficis milionaris no ha dubtat en aplicar ERTOS a milers i milers de treballadores per no fer-se càrrec dels seus sous. Recordem els polítics que porten retallant la sanitat pública una dècada i no s’han atrevit a dir «ens vam equivocar». Recordem uns polítics que han cedit a les pressions del poder econòmic, avantposant els beneficis a la vida. Recordem qui s’ha pogut fer dues proves del Covid-19 i no n’ha tingut per als treballadors dels hospitals.
Quan tot això passi, recordem qui ha estat al peu del canó, qui ens ha sostingut aquests dies, I recordem qui ha mirat pels seus interessos i prou.
