Comunicat del Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya
Arriba un altre primer de maig. Aquest any serà diferent. L’estat d’alarma i el confinament obligatori ha canviat la manera en què podrem recordar aquest dia, un dia que és de lluita de la classe treballadora a tot el món. És una peça més d’aquest episodi que, diuen, ho canviarà tot per sempre. Que hem de ser optimistes, confiar en científics i polítics, quedar-nos a casa i seguir les instruccions. Que estem tots i totes en el mateix vaixell i que ens en sortirem.
La veritat és que els polítics i els mitjans de comunicació que els hi fan el joc ens tornen a prendre el pèl. No estem totes ni tots en el mateix vaixell. Enmig de la pandèmia els de sempre hem d’anar a treballar. Alguns/es de nosaltres hem tornat a les fàbriques i a les oficines, o seguim conduint un metro o bus, o una bici repartint compres on-line. D’altres hem de fer jornades maratonianes i sense horaris de teletreball, sempre a disposició del jefe. Totes i tots, moltes vegades, en pisos minúsculs pels quals paguem un lloguer astronòmic, que molt sovint compartim per poder pagar. I on els nostres fills/es ja no saben què fer per aguantar tanta clausura. A totes i tots ens fan posar la nostra vida al seu servei. Si som útils és perquè ens poden fer treballar, perquè quan treballem és quan ells obtenen guanys. Quan no, quan ja tenim certa edat, podem anar a acabar els nostres dies en uns hospitals saturats sense tots els equips que caldrien després d’anys de retallades.
A l’altre costat, hi ha els que no van dins del nostre vaixell. Tenen segones residències o cases amb jardí. Fa setmanes que no els veiem als centres de treball, encara que ells siguin els que es queden amb els beneficis de les empreses. Dicten decrets per a que tornem a la feina o fer que siguem nosaltres qui en el fons paguem la crisi, perquè saben que quan acabin el seu pas per la política cobraran una jubilació daurada a una gran empresa. A una elèctrica, d’aquestes que ens tallen la llum, o a un d’aquests bancs que ens desnona i especula amb les pensions.
Nosaltres volem viure. Ells ens volen per viure. Ho hem vist aquestes setmanes de forma clara. Però també és ben cert que portem molts anys patint-ho. Tants com anys tenim. És per això que sabem que la sortida de l’estat d’alarma no resoldrà res. Els empresaris i la classe política que ens governa, tant a l’Estat espanyol com a Catalunya, és la mateixa que ens va portar a la crisi de l’any 2008. I la mateixa que la va gestionar, que va regalar desenes de milers de milions d’euros a aquesta mateixa banca que especula amb les nostres vides, que va facilitar les reformes laborals que ens han destrossat una part dels pocs drets que teníem, que ha promogut que els nostres salaris siguin ara més baixos que fa 10 o 12 anys i que ens reprimeix cada dia amb més força al carrer.
Sabem que no estem en el mateix vaixell, per molt que ens ho vulguin fer creure. Sabem que ara mateix, el poder econòmic pressiona per a recuperar l’activitat econòmica i per intentar que la crisi surti dels nostres salaris i dels impostos que paguem principalment els i les treballadores. Sabem que els governs han estat assajant mesures d’excepció i de control massiu: la por ha estat la seva major aliada per limitar, com mai, allò que podem i que no podem fer. Sobretot, sabem que una bona part d’aquestes prerrogatives que han anat decretant durant l’estat d’alarma les faran servir, quan tot passi en contra de nosaltres i de les nostres vides. Novament, volen que el capital torni a guanyar.
Nosaltres tenim clar que no els deixarem. Que seguirem organitzant-nos per enfortir la resistència contra el que ara mateix és la pitjor amenaça contra la nostra vida: la cobdícia del capitalisme i la complicitat de les institucions polítiques. Ho farem construint el sindicat al nostre lloc de treball i als llocs on vivim. Tant si tenim contractes estables com si som precàries o, simplement, estem a l’atur. Ho farem enfortint la lluita per l’habitatge i reclamant drets per a tothom. Ho farem lluitant contra el patriarcat i defensant que no podem hipotecar el planeta per seguir creixent indefinidament.
Aquest primer de maig defensarem el nostre dret a construir el futur, de forma autònoma i col·lectiva. Treballem per viure i fem funcionar el món. I no volem morir treballant per produir beneficis pel capital.
Des de la CGT de Catalunya fem una crida a construir la resistència. A enfortir-nos col·lectivament. A construir amb força el sindicat, no només per defensar-nos, sinó per canviar el món. De manera immediata exigim salaris que ens permetin viure dignament i feines que ens deixin temps per viure i que no ens destrossin la salut. Exigim que l’habitatge sigui un dret i no una mercaderia. Exigim que no es reprimeixi qualsevol forma de protesta al carrer.
Aquest primer de maig, no ens resignarem a passar-lo als balcons. Aprofitem per recuperar l’esperit de lluita que el 1er de maig, dia internacional de la classe treballadora, mai hauria d’haver perdut. I això ha de ser, només, el principi.
