Editorial
Tornem a la casella de sortida. Qualsevol diria que tot el sacrifici i patiment que ha hagut de passar la població, catalana i d’arreu de l’Estat, no ha servit absolutament per res. El confinament de tota la població, la pèrdua de la feina i/o dels ingressos de milers i milers de famílies de la classe treballadora, els ingressos hospitalaris, l’angoixa, els malalts… i els morts. Carretades de morts. Tot això i més, des del passat març fins ara, sembla que no ha estat suficient per aturar la Covid-19. Però els botellons. Però la joventut inconscient. Però les trobades socials… Campanya mediàtica dirigida a responsabilitzar la població de la ineptitud dels polítics i les seves polítiques de gestió de la pandèmia. D’aquesta forma, a més, s’evita el debat sobre la fallida gestió antipandèmia. L’estat, i els qui ho gestionen, altre cop, semblen tenir més por al descontentament social i la protesta que no pas al virus.
Prova d’això són les polítiques de manu militari per frenar una pandèmia. Quan els hospitals es col·lapsen, quan la població mor, allò indispensable és la disciplina –i la repressió– militar, el control social. Quelcom que recorda, funestament, la situació de 1918. I és que tots i totes estem assistint a la criminalització d’aquells i aquelles que gosen obrir la boca contra alguna de les mesures implantades pel govern “més d’esquerres de la història”. Ara, el nou mantra, el nou crim contra la societat és ser “negacionsita”. I negacionista no és qui negui l’evidència –material, científica, empírica– del virus, sinó qui qüestioni les absurdes polítiques governamentals.
Aneu a treballar fills i filles de l’estat. Però no us relacioneu entre vosaltres. No sortiu al carrer. No us ajunteu. No conviviu. No sigueu solidàries. Aneu a treballar perquè si d’alguna cosa heu de morir, és precisament d’això: de continuar engrossint les butxaques d’aquells i aquelles que, al cap i a la fi, són els responsables del desastre social que vivim.
