Jaime Palomera: “Cal ampliar el sistema d’habitatge protegit”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rubén Paez Pérez i Patricia Muñoz. Redacció Catalunya

Fa poc més d’un mes, s’aprovava una llei històrica al Parlament de Catalunya: la llei de regulació del lloguer. Aquesta llei és el fruit d’anys de lluita dels col·lectius en defensa de l’habitatge, un d’aquests és el Sindicat de Llogateres de Barcelona. Parlem amb Jaume Palomera, el seu portaveu. 

Com sorgeix el Sindicat de Llogateres i quin és el treball que feu en l’actualitat.

El sindicat neix el 2016, en un context d’injustícia flagrant i d’abús en el que milers de persones patien pujades de lloguer, expulsions i el que vam anomenar desnonaments invisibles, que és quan algú ha complert amb totes les seves obligacions de sobte s’ha d’anar de casa simplement perquè es vol especular. La nostra lluita va consistir en posar fi a aquesta situació d’injustícia ja que no existia cap organització que defensés a aquestes persones.

La primera campanya que vam impulsar la vam anomenar Ens quedem. La llei d’arrendaments permet pujar el lloguer sense límit o expulsar la gent de casa encara que hagin complert amb les seves obligacions. Amb aquesta campanya unes 2 mil famílies s’han plantat davant la llei d’arrendaments urbans i, sense pagar la pujada de lloguer i sense acceptar-la. 

Hi ha qui compara la crisi de l’habitatge del 2008 amb la crisi actual provocada per la Covid19. És una comparació encertada?

El coronavirus simplement ha agreujat una crisi profunda que venim arrossegant des de fa molt de temps i que va esclatar l’any 2008. És una crisi que té a veure amb el fet que el capitalisme global cada cop especula més amb els béns de primera necessitat i l’habitatge segurament n’és el paradigma, ja que és un dels béns de primera necessitat més fonamentals i és una porta d’entrada a molts altres drets. Aquesta tendència ha seguit i, de fet, hem vist com els bancs han estat parcialment desplaçats i substituïts per altres actors financers que són els fons voltor, els grans fons d’inversió privada, etc.

Quines problemàtiques us esteu trobant derivades de la situació actual?

Ja veníem duna situació molt greu, d’una crisi que es tradueix en un empobriment de la classe treballadora. Molta gent ha vist com els seus sous s’han estancat però cada cop s’ha exigit que paguin més pel seu habitatge, especialment les persones que viuen de lloguer– Estem parlant d’aproximadament un milió de persones que viuen de lloguer només a l’àrea metropolitana de Barcelona. El problema actual és que, mentre que l’economia productiva ha patit una davallada important, l’economia immobiliària i financera segueix exigint els mateixos marges de benefici que tenia abans de la pandèmia. Això es tradueix en un procés d’empobriment i de despossessió molt accelerat.

Quines són les vostres línies estratègiques per afrontar l’actual problemàtica de l’habitatge?

El que cal és ampliar el sistema d’habitatge protegit i això es pot aconseguir per exemple mobilitzant tot l’habitatge buit que hi ha (l’últim cens de l’INE de 2011 deia que hi havien 3,5 milions d’habitatges buits a l’estat espanyol). En aquest sentit proposem altres línies amb altres organitzacions, com és aconseguir a Catalunya que l’habitatge que es construeixi hagi de ser de lloguer protegit. Més enllà d’això, la immensa majoria de persones que pateixen l’especulació immobiliària viuen dins del mercat del lloguer, pel que hem impulsat una regulació que no només impedeix pujades, sinó que fomenta baixades, que és la llei per regular els lloguers que hem aprovat a Catalunya després de molt de temps de lluita. També el que estem fent des de fa temps és lluitar per a que les famílies no siguin expulsades de casa de forma arbitrària sense cap justificació. Aquesta ha estat la batalla principal d’aquests anys.

Heu promogut la vaga de lloguers. Com ha estat la experiència i quin futur li veieu?

Ha estat una resposta a la decisió de l’Estat de prioritzar que es segueixin pagant els lloguers a preu d’or en plena pandèmia. Vam exigir a l’estat que es regulessin els lloguers i que es suspenguessin en el cas de les famílies afectades, però l’Estat ha prioritzat els pagaments i les ajudes econòmiques. La realitat és que són molt escasses, no han arribat a la majoria de la població. Amb la vaga hem aconseguit que moltes famílies puguin renegociar el preu del lloguer. Tot i així la resposta de l’Estat ha estat neutralitzar la vaga posant en marxa aquestes ajudes i, gràcies a la nostra actuació, prorrogar els contractes de lloguer, però això el que fa és posposar un problema que tornarà a esclatar. Nosaltres sabem que molta gent no podrà pagar el lloguer i que el problema no ha desaparegut, per això seguim exigint una reducció del pagament i que hi hagi una regulació en els preus.

Quina opinió teniu de la llei de regulació del preu del lloguer?

No s’explicaria si no fos per la lluita de gent que durant tants anys ha desobeït a una llei injusta i al mateix temps és una regulació de mínims. Si féssim el que recomana Nacions Unides, que és que una família destini només un terç dels seus ingressos a pagar l’habitatge i les despeses associades, els lloguers haurien de baixar globalment un 40%. Aquesta llei posa un topall a les pujades i, a més, assegura la baixada. Al mateix temps, s’està convertint en una referència a Europa i Amèrica, perquè és una llei global i a més promou un règim sancionador molt potent que assegura el compliment de la norma. Sancionant aspectes com no incloure el preu màxim en el contracte de lloguer o en l’anunci, o superar el preu màxim del lloguer establert per la llei, amb multes que oscil·len entre els 3.000€ i els 90.000€ per cada infracció. És un primer pas per canviar el paradigma dels últims 40 anys. 

Advocada kurda defensora dels drets humans assassinada per l’Estat Turc

Equip Comunicació CGT Catalunya
Amada Santos. Dones Llibertàries

Després de 238 dies en vaga de fam, va morir l’advocada de drets humans i presa política Kurda Efru Timtik. Les lesions en el seu organisme pel seu dejuni, li van provocar una aturada cardíaca.

La mort es va produir el 27 d’Agost en el Bakırköy Dr. Sadi Konuk Research And Training Hospital de Istanbul. Timtik, estava condemnada a tretze anys i sis mesos de presó. Al costat d’ella, el seu company de professió Aytaç Ünsal, sentenciat a deu anys i sis mesos. Els dos formaven part del grup dels 18 advocats que van ser condemnats el març de 2019 a un total cent cinquanta-nou anys de presó. La sentència que els van aplicar va ser (segons el tribunal) per pertinença al proscrit Partit / Front Revolucionari d’Alliberament Popular (DHKP-C). Timtik i Unsal, van començar junts la vaga de fam, la van iniciar el febrer de 2020 pel dret a un “Judici Just”.

Timtik és la quarta persona presa turca que mor aquest any en vaga de fam. Anteriorment aquesta la mort de dos músics de la banda Grup Yorum, que exigien l’alliberament de set membres del grup; un d’ells *Mustafa Koçak, que també exigia un “judici just”.

Tots aquests activistes han estat víctimes d’assetjament judicial. Han lluitat per l’Estat de Dret i han defensat, entre altres, a persones considerades opositores al govern turc. Han defensat a famílies de miners massacrats en Soma i Ermenek, a poblacions expulsades de les seves llars com a víctimes de la transformació urbana, també a famílies de ciutadans assassinats sota tortura a comissaries i presons, així com a persones processades per expressar les seves opinions, inclosos funcionaris, treballadors i defensors de les llibertats”.

La mort de Timtik, va causar gran dolor a col·lectius feministes i de defensa de drets humans a Turquia. Es van enviar milers de missatges de condol per la mort de la lletrada, i s’ha qüestionat i es qüestiona el sistema judicial Turc. L’Associació d’Advocats Progressistes de Turquia (CHD) va informar sobre la mort d’Ebru Timtik “Acabem de perdre a la nostra amiga advocada i membre de CHD després d’haver estat, gairebé un any sense prendre aliments”. Els advocats defensors van criticar durament la falta d’accés a les proves, a més va acusar el tribunal d’acceptar testimonis anònims.

També s’han alçat diferents veus; intel·lectuals, polítics, directors de col·legis d’advocats, denunciant el no haver tingut en compte les protestes de la ciutadania. Igualment, a nivell mundial, han sorgit protestes i condemnes des de diferents països i diferents espais socials, contra la crueltat i intransigència de Govern Turc, concretament contra el President i màxim responsable, Recep Tayyip Erdoğan, de no haver volgut escoltar la demanda realitzada per Efrum, exigint un “Judici Just”, per a ella i per als 18 detinguts.

Aquest ha estat un tràgic procés, en el qual es van presentar recursos per a l’alliberament de Timtik i el seu company Ünsal. Els dos últims recursos es van fer al juliol i agost i tots dos van ser rebutjats. Al juliol El Tribunal Penal Superior d’Istanbul va denegar la sol·licitud d’alliberament al·legant l’existència d’un risc de fuga i la seva condemna era per càrrecs relacionats amb el terrorisme, i això era inqüestionable. La decisió del rebuig dels recursos, es va produir malgrat d’un informe mèdic en el qual es recomanava que no haurien de romandre a la presó, donat l’estat de deteriorament en què es trobaven.

Per aquestes circumstàncies el tribunal va demanar a la fiscalia que fossin remesos tots dos a un hospital, de manera que el 30 de juliol van ser ingressats en dos hospitals per separat a la ciutat d’Istanbul, tot això va ser realitzat sense el seu consentiment. Des d’aquest moment van renunciar a tota intervenció mèdica de manteniment.

El rebuig del segon i últim recurs que va tenir lloc a principis d’Agost l’al·legació que formulo el Tribunal va ser, “no hi ha perill greu per a la seva integritat material o immaterial” La vaga que va començar el febrer de 2020 amb l’exigència d’un Judici Just, estava clar, que la secundària fins a la mort.

Veus de denúncia interna

El músic turc Zülfü Livaneli va escriure al seu Twitter que la seva mort ha estat la “Mort de la humanitat, la justícia i la consciència” a Turquia.

“cal que no sigui una moda puntual sortir al carrer a reclamar drets humans”

La política turca Nesrin Nas va escriure al seu Twitter: “Ho sento molt. Ella només volia un judici just. Un estat que fa oïdes sordes a les peticions dels seus ciutadans demanant justícia, cap a on estem anant?” També el polític d’oposició turc, Sezgin Tanrıkulu, en una entrevista que li van fer, va criticar durament el poder judicial, la decisió de no posar-la en llibertat és una vergonya per a aquest país i aquest sistema.

Veus de denúncia Internacional

La Comissària de Drets Humans de Nacions Unides, Dunja Mijatović, va declarar: “La mort de Timtik és una tràgica mostra del sofriment humà causat per un sistema judicial a Turquia, que s’ha convertit en una eina per silenciar advocats, activistes, defensors dels drets humans i periodistes, a través del menyspreu sistemàtic pels més bàsics principis de l’estat de dret”.

L’associació European Democratic Lawyers tuiteó: “Des de totes parts del món vam fer tot el possible, però a causa de la injustícia del sistema judicial disfuncional de Turquia no vam poder rescatar-la.

Una declaració del Servei Europeu d’Acció Exterior (servei Diplomàtic de UE) va afirmar: “El tràgic resultat de la seva lluita per un judici just, il·lustra dolorosament la urgent necessitat que les autoritats turques abordin de manera real la situació en què es troba el país pel que fa als drets humans, aquests s’ha deteriorat greument en els últims anys, així com les greus deficiències que s’observen en el poder judicial”.

Advocats belgues van organitzar una vaga de fam simbòlica en solidaritat amb els col·legues turcs i per la mort de Timtik, “i esperen que sigui l’última mort. Ünsal segueix viu i exigint la seva llibertat”.

És una tragèdia passada, com infinitat d’altres que estan passant diàriament al món. Cal que no sigui una moda puntual sortir al carrer a reclamar drets humans. És indispensable, tenir molt present, que els éssers humans estan sent assassinats per diferents sistemes; al mar, en les guerres inútils, en els seus llocs de treball (de diferents maneres) en la defensa de la llibertat dels seus pobles i dels seus recursos naturals. No s’han d’oblidar, i cal incidir en les denúncies constants a aquests governants despòtics i criminals, sempre emparats per governs “democràtics”, sent alhora, utilitzats per ells per als seus objectius.

Que no ens manipulin més

*Mustafa Koçak va ser un músic i activista polític turc, cantant del grup musical Grup Yorum. Va morir per vaga de fam, en la qual reivindicava «el dret a un judici just», després de ser condemnat a cadena perpètua agreujada acusada de segrest i militància en organització terrorista.

Visibilitzem-nos.

Equip Comunicació CGT Catalunya
Pilar Frey i Rosalia Molina. Dones Llibertàries

El passat mes de Setembre, al número 220 de la Revista Catalunya, la nostra companya Mercè Márquez va escriure un article sobre dona i ciència, per fer-nos repensar i visibilitzar a les dones a l’àmbit científic. Arran d’aquest article vam valorar que calia donar visibilitat des de la Revista Catalunya a les dones oblidades i invisibilitzades a tots els àmbits i per tot arreu, dones científiques, artistes, escriptores, poetes, pintores, arquitectes, tecnòlogues, filosofes, esportistes I moltíssimes més, encara avui oblidades tant històricament com en l’actualitat.

“el món ha canviat i evolucionat gràcies a les dones”

La seva història mai s’explica, perquè eren dones. I tot i haver estat qualificades i haver sigut intel·ligents, visionàries i lluitadores, la història no les recorda pel fet de ser dones.

I això ha de canviar. Perquè elles també hi eren (i hi som), i perquè elles també van fer història. S’ho mereixen, els hi devem, per elles, per nosaltres i per les dones i nenes del futur.

Hi ha diverses raons per les quals les nenes no se senten atretes per cap àmbit científic, tecnològic…. En general, l’entorn social, familiar i educatiu no incentiva igual els nens i nenes per triar carreres científiques i tècniques. El professorat avalua millor les nenes en temes no científics i les famílies generalment tenen menys expectatives que les seves filles tindran professions relacionades amb la ciència i la tecnologia en comparació amb els seus fills. Sembla que des de la societat es va adreçant a les noies a uns àmbits de cures i lingüístiques, però quasi gens se les adreça cap a àmbits més tècnics.

A més, la tecnologia i la ciència es presenta com un entorn marcadament masculí. No hi ha referents femenins visibles, i a la baixa presència de dones s’afegeix la invisibilització de molts dels seus èxits. Moltes adolescents poden veure en la ciència un camí massa complicat i infravalorat, difícil de conciliar amb la vida personal.

Però malgrat que sí se les pot orientar o acceptar que triïn àmbits artístics o culturals, després no es dóna tampoc importància ni valor a les dones artistes… Pensem quantes dones poetes, escriptores, pintores….. Coneixem enfront de tants i tants homes… Podríem posar una infinitat d’exemples. Inclús algunes dones van haver de canviar-se el nom en masculí per poder publicar els seus llibres o obres artístiques, com per exemple Víctor Català-Caterina Albert

Recordem que va haver-hi un temps, no tan llunyà, en què les dones necessitaven recórrer al nombre del seu marit (Marie Curie) o germà per registrar una patent, tot i això, moltes d’elles van revolucionar el món amb els extraordinaris invents.

En els llibres de text, en els mitjans de comunicació, normalment només es parla d’homes científics, tècnics i artistes i en les poques ocasions en què es parla de dones, i quan es fa és habitual presentar-les com a persones rares, completament dedicades al seu treball i en col·laboració amb un home (com per exemple Marie Curie i d’altres), i amb poca vida personal, destacant que l’aparença física i la intel·ligència no es poden unir. Caldria revisar tots els llibres de text, és totalment indignant el silenci que hi ha a tota la història davant les dones, aquestes quasi no existeixen. Cal recuperar a totes les dones, els hi devem.

Per desgràcia, els nens i nenes no tenen referències femenines a les aules i, com a conseqüència, no les prenen com a referents. Però la veritat és que igual que homes, també hi va haver dones que van revolucionar el món amb les seves patents, entre elles, l’eixugaparabrisa, la bassa salvavides i els medicaments per a la malària, el VIH o la leucèmia, i els seus noms mereixen ser escoltats per inspirar a nens i nenes.

Mary Anderson, Hendy Lamarr, Ángela Ruiz Robles, Marie Curie, Martha Coston o Patricia Bath són només algunes d’elles, però realment són milers i han canviat el rumb de la història.

Sens dubte, el món ha canviat i evolucionat gràcies a les dones. Malgrat els obstacles, la subordinació davant la figura de l’home, l’opressió i la manca de drets, van demostrar valentia i van lluitar per la igualtat i per les seves idees.

No obstant això, de moltes no es coneixen ni els seus noms ni les aportacions que van fer, en primer lloc, perquè moltes d’elles van ser vetades pels seus contemporanis; després, perquè els plans d’estudis no els donen el lloc que mereixen en els llibres de text. I és que segurament sàpigues que Alexander Graham Bell va ser un personatge clau en el desenvolupament de les Telecomunicacions però, saps qui va inventar la xarxa sense fils gràcies a la qual pots llegir aquest article? I qui va ser la primera persona programadora d’ordinadors? I així podríem parlar de moltes d’elles.

El mateix passa en l’intent de reivindicar el paper de la dona artista dins del món de l’art, i sobretot en la recuperació d’artistes que han quedat oblidades i/o esborrades de la Història de l’Art. El món de l’Art durant molts segles, no només va negar l’oportunitat a les dones a formar part dels cercles artístics i culturals, producte de perjudicis socials i de discriminació, sinó que aquelles dones que per escletxes atzaroses van aconseguir fer-se un lloc en un món d’homes i demostrar la seva vàlua com a artistes, fins i tot amb el reconeixement explícit del sector i de la clientela, van patir l’oblit volgut i propiciat pels historiadors i cronistes. No és fins a l’actualitat que algunes historiadores han volgut reescriure la veritable Història de l’Art i fer visibles de nou totes aquelles dones injustament oblidades i doblement discriminades.

Hauríem de canviar els llibres d’història de totes les escoles. Però no per reescriure la història, sinó per donar veu i explicar les vides i fites d’unes de les grans figures oblidades de la història de la humanitat: les dones. Escriptores, científiques, artistes, polítiques, filòsofes, esportistes, defensores, cuidadores. La llista és infinita.

Pel que fa a les professions, hi ha un biaix molt clar a nivell de gènere, el 55% dels homes tenen professions relacionades amb la ciència, mentre que només el 30% de les dones la tenen. A escala absoluta, només el 25% de les persones que treballen en professions científiques són dones, però aquestes constitueixen el 64% de les persones que es dediquen a l’ensenyament.

La presència de dones en estudis universitaris a Espanya ha augmentat notablement en els últims anys i actualment supera el 50%. No obstant això, la distribució d’homes i dones pels estudis universitaris encara és totalment desigual. Mentre que en Ciències Socials i Jurídiques i ciències de la salut el percentatge de dones equival o supera el 62%, en enginyeria és només el 26%. Donant-se un exemple clar de l’enfocament que es dóna per adreçar a les noies i a les dones a exercir tasques de cures.

On han quedat les dones inventores, científiques, artistes, etc. que mai han estat reconegudes al llarg de tota la història, inventores del cinema (Alice Guy), del submarí…

Per tot això, volem donar visibilitat a totes les nostres dones, les anteriors, les actuals i les futures. Volem que la història les reconegui, que la societat les vegi, les valori… Que els llibres de text parlin també de les dones, de la seva tasca, del seu valor professional com a elles mateixes.

Ho farem visibilitzant cada mes alguna dona de qualsevol àmbit que ha estat silenciada i oblidada, plantejant un espai, una columna, on mes a més anirem donant a conèixer alguna dona en tot el seu valor en l’àmbit professional.

Queda patent la necessitat de reconeixement, difusió i empoderament de les dones a la història i en l’actualitat. A través del nou espai de la revista Catalunya, visibilitzem-nos, farem visibles totes aquelles dones injustament oblidades i doblement discriminades.

Avancem juntes per aconseguir-ho.

Violències masclistes a l’aula

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ingrid Chavarria de Ros. Secretaria de gènere CGT Ensenyament Barcelona

“el tracte diferenciat passa a tots els nivells educatius”

El pes de les motxilles escolars que el nostre alumnat ha de carregar a diari per anar al seu centre educatiu és un tema recurrent. Llegim crítiques i articles sobre anatomia i creixement que assenyalen com de maligna és aquesta càrrega per a les espatlles dels nostres fills i filles. Parlem d’aquestes motxilles, de les visibles. En canvi, no és tan comú parar-nos a analitzar una altra càrrega, igual o més nociva, però invisible. Estudiants, però també tota la resta de personal que es dedica a l’atenció educativa, mestres, professorat, conserges, terapeutes, traspassen les portes de les escoles i instituts, amb una motxilla invisible que conté els elements que moltes vegades poden generar violències masclistes.

Seria il·lús pensar que els rols que s’estableixen i adquirim en una societat patriarcal desapareixen, com per art de màgia, quan entrem al centre. I aquí és on es planteja la reflexió d’aquest article. 

Què fem mestres i professorat per evitar les violències masclistes entre el nostre alumnat?

A primera instància, quan es detecten relacions tòxiques amb component violent entre nois i noies, utilitzem les eines (no sempre efectives) que tenim a mà: parlem amb l’alumnat, apliquem els protocols d’assetjament, fins i tot, en ocasions ens adrecem a serveis socials. Quan podem, també intentem fer alguna activitat de prevenció, amb sessions reflexives a l’aula utilitzant els recursos dissenyats per a aquesta finalitat.

Ara bé, la paradoxa apareix quan, com a docents o personal d’atenció educativa, abans d’abordar aquesta situació no hem fet el treball previ i imprescindible de revisar el nostre fer i les actituds diàries.

Si no ens revisem, si no prenem consciència, potser que sense adonar-nos-en, estiguem perpetuant les violències de gènere. És el que anomenem el currículum ocult, allò que ensenyem quan interactuem, quan fem i que massa vegades presenta incoherències amb les nostres paraules. 

Negar-ho, seria negar la realitat. Acceptar-ho i intentar canviar les coses és un pas imprescindible per posar-hi remei i revertir-ho. Existeixen estudis que demostren com des que un nadó neix, i fins i tot abans, és tractat d’una manera diferenciada segons sigui el gènere de la persona a qui ens adrecem. El treball La Mente En Pañales és molt il·lustratiu. En aquest vídeo s’observa com en una habitació posen un nadó amb un pijama rosa i fan que diferents adults entrin i hi interactuïn. L’adult aleshores presuposa que és una nena, i se li adreça dient que és molt guapa, que serà una princesa, o una ballarina, o una infermera, se l’acarona amb moviments suaus. Més tard, al mateix nadó se’l vesteix amb pijama blau. Aleshores, la forma de parlar-li canvia completament, se li diu que és un noi molt fort, se’l sacseja amunt i avall, es fa que es posi dret i se li prediu un futur de policia o de bomber.

Com es reprodueixen els rols masclistes dintre dels centres escolars?

L’experiència del vídeo serveix moltes vegades per ajudar a analitzar-nos. Per fer-nos la pregunta, nosaltres, com a docents, també ho fem això? Malauradament la resposta és afirmativa. Mestres i professorat afirmem que la nostra manera d’adreçar-nos és diferent segons el gènere dels nostres interlocutors. En general es dedica més atenció als nois que a les noies, però també és cert que a primària i secundària hi ha un percentatge més alt de nois que tenen comportaments disruptius i per tant l’atenció del professorat es centra més en els nois, sovint per corregir el seu comportament – i aquí ser home no és cap privilegi atès que el fracàs escolar és clarament masculí. Ens hem de preguntar doncs perquè no es fan estudis preceptius de gènere  en l’entorn escolar. Els únics referents són els informes PISA, que són rankings que només contemplen l’eficiència des d’un punt de vista neoliberal, amb referents dictats per l’economia capitalista. 

El tracte diferenciat passa a les escoles bressol, a les escoles de primària, a les de secundària, als cicles i a la universitat. És a dir, a tots els nivells educatius. Fins i tot professores universitàries afirmen que sense adonar-se’n valoren millor les maneres de participar dels nois (generalment més vistoses) que les de les noies (que solen ser menys públiques). 

En l’àmbit universitari, professores joves comenten que molts estudiants les respecten menys, sovint les tracten com una colega més, cosa que no passa amb els professors. I pel que fa als càrrecs a la universitat és molt significatiu també el baix percentatge de catedràtiques. També en l’àmbit universitari, en la carrera de pedagogia, és sorprenent que a les classes hi hagi un 90% de dones com alumnes però la meitat del professorat siguin homes, això significa que el poc percentatge d’homes en una carrera majoritàriament femenina  promouran a llocs de treball amb més prestigi que la resta de companyes. 

Tornant a les escoles i instituts, una altra violència és l’espai de l’esbarjo, els patis. Si ens fixem en la majoria d’escoles els nois ocupen un espai molt més gran i central, mentre que les noies es queden als marges, parlant o jugant a jocs més tranquils. Un factor per a que això passi és que hi ha pistes de basket o camps de futbol que ocupen molt d’espai i un espai central als espais d’esbarjo i que aquests esports són practicats majoritàriament pels nois. 

D’altra banda també existeix una violència de baixa intensitat entre el professorat, és notable, en les reunions del professorat, que quan intervé un home se li dóna més importància al que diu, fins i tot quan està repetint alguna cosa que acaba de dir una dona. És el que en diuen  “manexplaining”. Per altra banda,  tot i haver-hi un major percentatge de dones que es dediquen a la docència hi ha un percentatge molt més alt d’homes directors de centres educatius. Això té a veure amb el repartiment de tasques segons els rols de gènere de la societat patriarcal i amb els drets laborals atès que un càrrec directiu no pot gaudir de les reduccions de jornada per cura d’infants, i aquestes reduccions les sol·liciten majoritàriament les dones.

Què fa el Departament d’educació per revertir-ho?

El més greu però és el paper que està fent el Departament d’educació. El passat 16 de novembre es va celebrar la 2a Jornada vers les Escoles Feministes, on hi va intervenir Montse Payés, cap del Servei de Currículum d’Infantil i Primària i alhora responsable del programa “Coeduca’t”. El que en s’hi va poder extreure de la seva intervenció, és que l’ús del reflexiu desprèn un “fes-t’ho tu”, que va en sintonia amb el contingut.

L’explicació de la responsable del programa no va convèncer les oients. Una altra vegada, el Departament d’Educació tirava endavant una iniciativa que difícilment provocaria els canvis profunds i imprescindibles perquè els centres educatius esdevinguin espais coeducadors. 

Una transformació d’aquestes característiques necessita que al professorat se li assignin hores per poder formar-se i impulsar canvis. Un altre element rellevant que fa qüestionar el projecte, és l’alt grau d’improvització amb que han començat. De moment, no s’han posat en contacte amb cap de les professionals que ja estan treballant des de fa molt de temps per impulsar una educació coeducadora i feminista.

El “Coeduca’t” tampoc incideix en el currículum ocult, la revisió del qual és tant o més important que el del contingut acadèmic.

Sense tenir aquests paràmetres com a base per a la transformació (disposició d’hores, formació…), la situació actual és que el treball coeducador el dur a terme professorat motivat, i si no hi és, no es fa res.

No podem permetre que en molts centres, l’únic taller que s’ofereix a l’alumnat respecte violències és impartit per part de la policia, els mossos d’esquadra, que van a escoles i instituts amb uniforme i amb la pistola a la cintura. I això és perquè són els únics tallers que hi ha gratuïts. Fa anys que es demana que la intervenció dels mossos d’esquadra a escoles i instituts s’eradiqui. 

Només queda un camí: autodefensa feminista. 

La violència física que aniquila a centenars de dones cada any és doncs la punta de l’iceberg. Hem de tenir clar que les diferents violències de baixa intensitat descrites en el món educatiu, des de com ens adrecem a l’alumnat fins la inacció del Departament d’Educació són factors que contribueixen a la desigualtat i a la cosificació de les dones, que és en última instància el que dóna alè a la violència masclista. 

Afortunadament, les alumnes van prenent consciència i s’han mobilitzat molt en els dos últims 8 de març. Comença a haver-hi un canvi també en la percepció de l’amor romàntic i les nostres adolescents estan preparades per començar a canviar les coses. També ajuda la major acceptació de les diferents inclinacions sexuals, tot i que encara es produeixen actituds homòfobes, en 10 anys s’ha pogut percebre un canvi. Els nois, per altra banda també es van conscienciant, sobre tot els més joves. En edats més avançades, en plena adolescència costa més i sí s’observen violències masclistes en les relacions entre adolescents. 

La feina que queda és immensa, cal que el Departament posi els mitjans pel canvi, cal que el responsable d’igualtat als centres educatius tingui hores per exercir el càrrec, si no, és paper mullat, cal formació pel professorat, tallers de noves masculintats pels joves (i els adults, es clar), tallers feministes subvencionats i que s’obligui a fer una revisió amb perspectiva de gènere dels currículums i de com el professorat actuem a l’aula. 

Cal doncs arremangar-se, tots i totes, un altre cop, com han fet les dones des de fa dècades, per aconseguir acabar amb el patriarcat i construir un món sense violències i més just per tothom.

La baixa laboral per coronavirus derivada d’Accident de Treball

Equip Comunicació CGT Catalunya
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

Una breu explicació del complex món normatiu de les contingències de les Incapacitats Temporals derivades del Covid-19

El sistema normatiu de les Incapacitats Temporals mai s’ha caracteritzat per la seva senzillesa i claredat, però amb la crisis sanitària del coronavirus s’ha complicat de forma alarmant. Intentarem fer-ne un resum prou esquemàtic malgrat la seva complexitat legal. 

Baixes comunes i professionals

Les incapacitats Temporals poden ser, en síntesi, derivades de Malaltia Comuna (sense relació amb la feina) o de contingències professionals (causades per la relació laboral). El fet de que una baixa sigui declarada comuna o professional té múltiples efectes, entre els que podem destacar:

– Les baixes professionals es perceben des del primer dia després de la baixa, mentre que (si no hi ha cap complement per acord amb l’empresa) en les comunes els tres primers dies no es perceben, iniciant el pagament el quart dia.

– En les baixes professionals s’abona el 75% del salari, mentre que en les baixes comunes del quart al vintè dia es percep només el 60%, i a partir del 21è dia es percep el 75%.

– En les baixes comunes el «control» (les altes) és dels metges de família de l’ICS, mentre que en les Incapacitats Temporals professionals són les Mútues les que poden donar l’alta.

– Les baixes professionals poden donar lloc a responsabilitats de l’empresa, si ha estat alguna infracció preventiva empresarial la que ha causat la malaltia o accident, mentre que en la baixa comuna, al no tenir relació amb la feina, no se li pot reclamar cap responsabilitat a l’empresa.

– Les baixes comunes tenen com a requisit comptar amb un mínim de cotització, mentre que si és professional no cal cap període cotitzat anterior.

Incapacitat Temporal pel COVID-19 «comuna» assimilada a Accident de Treball 

Només iniciar-se l’estat d’alarma es va aprovar la creació d’una nova figura legal (que no existia anteriorment), la «Incapacitat Temporal assimilada a Accident de Treball en els períodes d’aïllament o contagi pel COVID-19» (RD Llei 6/2020, de 10 de març); en síntesi, aquesta norma creava una baixa formalment «comuna» (gestionada pels metges de la Seguretat Social i sense relació amb la feina) però calculada en el pagament com a prestació com si fos Accident de Treball. Per tant, es crea una nova Incapacitat Temporal pels treballadors aïllats o contagiats pel coronavirus, que és comuna (no té relació amb la feina, el contagi s’ha donat en un espai personal del treballador extern al treball) però es paga com si fos professional. 

Si tinc la baixa per coronavirus pagada com si fos Accident de Treball, és «professional» a totes els efectes?

No. La Incapacitat Temporal en els períodes d’aïllament o contagi pel COVID-19 està únicament assimilada a l’Accident de Treball en la prestació (el càlcul de l’abonament és idèntic a una baixa professional), però no es considerada Accident de Treball, restant formalment com a derivada de Malaltia Comuna (l’alta la dona el metge de família i es considera que el contagi és aliè a la feina).  

Aquesta distinció té múltiples efectes, i entre d’altres podem destacar: 

1.- El treballador no percep els complements establerts a Convenis Col·lectius fins al 100% de les baixes professionals. Múltiples convenis i acords obliguen a l’empresa a complementar fins al 100% del salari durant les baixes professionals, que no es perceben si és formalment comuna.

2.- No es pot responsabilitzar a les empreses infractores en matèria preventiva dels danys causats als treballadors durant la baixa, doncs aquesta és declarada formalment comuna, sense relació amb la feina. Això comporta que en els casos de que el coronavirus ha estat contagiat en el marc de la relació laboral i causat per infraccions empresarials en matèria preventiva (manca de mascaretes, roba inadequada, procediments de treball sense el protocol establert,…), no es pot imposar a l’empresa el recàrrec per manca de mesures de seguretat (un augment del 30% al 50% de la prestació a càrrec de l’empresari infractor, veure el Catalunya nº 221) ni se li poden reclamar pels danys i perjudicis causats al treballador, ja que formalment la baixa no té relació amb la feina.

Que puc fer si la meva baixa de coronavirus ha estat declarada comuna?

El procediment per sol·licitar que es declari que qualsevol període d’Incapacitat Temporal sigui derivada de contingències professionals s’anomena «canvi de contingència», i es sol·licita a través d’un formulari molt senzill que es pot descarregar a la plana web de l’INSS i presentar davant mateix de l’ens gestor, i haurà de ser valorada pel tribunal mèdic, l’ICAM-SGAM. I hi ha dos possibles contingències professionals: Malaltia Professional o Accident de Treball.

– Les Malalties Professionals són jurídicament les establertes al Quadre de Malalties Professionals, que determina la presumpció de la relació causal entre una sèrie de professions i exposicions laborals, amb una sèrie de malalties. Per exemple, si un miner pateix silicosis, no cal que demostri la relació de causalitat entre feina i malaltia, sinó que hi ha una presumpció legal de que la malaltia és professional.

En el cas del coronavirus, està inclosa al Quadre de Malalties Professionals al GRUP 3, AGENT A, SUBAGENT 01, amb el títol «Enfermedades infecciosas causadas por el trabajo de las personas que se ocupan de la prevención, asistencia médica y actividades en las que se ha probado un riesgo de infección», apartat en el que el coronavirus és relacionat amb feines com personal sanitari, treballadors de centres assistencials i de cura de malalts, personal de laboratoris, entre d’altres.

Per tant, si un treballador d’aquests col·lectius pateix una baixa a causa del coronavirus, hauria d’aplicar-se la presumpció legal (sense necessitat de cap prova) per ser declarada derivada de Malaltia Professional, malgrat les mútues i l’INSS no ho estan aplicant.

– Accident de Treball és jurídicament «toda lesión corporal que el trabajador sufra con ocasión o por consecuencia del trabajo que ejecute por cuenta ajena» (art. 156 LGSS). Per tant, fins i tot si el coronavirus no pogués ser inclòs dins les presumpcions de la Malaltia Professional, si ha estat causat a la feina o a conseqüència de la feina (i es pot demostrar), ha de ser considerat Accident de Treball (independentment de la feina concreta del treballador).

IT per Accident de Treball pels treballadors de centres sanitaris

Posteriorment, el RDLlei 19/2020 va complicar encara més el marc normatiu determinant literalment que les baixes «que cause el personal que presta servicios en centros sanitarios o socio-sanitarios, y que en el ejercicio de su profesión, hayan contraído el virus SARS-CoV2, por haber estado expuesto a ese riesgo específico durante la prestación de servicios (…)  se considerarán derivadas de accidente de trabajo, al entender cumplidos los requisitos exigidos en el artículo 156.2.e) LGSS», i només fins al mes posterior a l’estat d’alarma.

Aquesta curiosa i polèmica norma, estableix deforma molt sorprenent, que respecte a uns col·lectius concrets de treballadors (dels centres sanitaris i socio-sanitaris), i un termini de temps concret, si compleixen els requisits per ser Accident de Treball (establerts a l’art. 156 LGSS), s’hauran de considerar Accident de Treball. 

És evident que, tant per aquest col·lectiu de treballadors (com per a tots els treballadors), i durant qualsevol període, si es compleixen els requisits legals de ser Accident de Treball, és Accident de Treball, i no cal una nova norma per dir-ho. En tot cas, semblaria que el legislador vol donar especial enfàsi a aquests col·lectius, però amb un redactat marcadament millorable i poc clar.

Aquesta curiosa norma, per complicar-ho encara més, va ser prorrogada posteriorment en el temps més enllà de l’estat d’alarma (de forma indefinida) pel RDLlei 27/2020, però posteriorment aquest RDLlei  va ser derogat al Congrés el 10 de setembre, però mantenint-se actualment en vigor pel RDLlei 28/2020, de 22 de setembre.

Malgrat la gran confusió de normatives que hem explicat, la conclusió no pot ser una altre que tots els treballadors (els sanitaris i tota la resta), en tot moment (abans, després i dins l’estat d’alarma) tenen dret a que se’ls reconegui les baixes com a professionals si han estat causades en el marc de la relació laboral.   

Es pot declarar la meva baixa per coronavirus derivada d’Accident de Treball malgrat no treballar en un centre sanitari?

Si. Les noves normes no han derogat ni la normativa d’Accident de Treball ni la de Malaltia Professional. Per tant, si es pot demostrar la relació amb la feina del contagi, o l’enquadrament dins el Quadre de Malalties Professionals, s’ha de declarar la baixa com a professional, independentment de la feina que s’estigui fent (sanitari o no), i de quin període sigui.