Reflexions de TEEI

Equip Comunicació CGT Catalunya
Nonna Ll. A. (Una TEEI com moltes).

Com pot ser que les coses continuen igual que fa tants anys? 

No evolucionem, i la política i les lleis tampoc.

Cal un esperit i una intenció de millora.

Volem un sistema públic que funcioni, amb treballadors públics que facin bé la seva feina. Però no es fa res més que posar pals a les rodes.

Els processos d’oposició ataquen directament la qualitat i l’experiència dels treballadors quan es convoquen fora de termini. Pot ser un procés adient per a entrar a formar part de l’administració pública, però no per a una treballadora que ja hi forma part des de fa molts anys sense haver tingut mai l’oportunitat d’estabilitzar el seu lloc de treball. I més quan ja hi ha accedit mitjançant un procés selectiu que es va considerar adient en aquell moment. Ja fos mitjançat la presentació de les titulacions i requisits exigits per a formar part d’una borsa de treball ponderada per ordre segons mèrits i capacitats presentades o havent superat una prova. Requisits que portaven a la tria d’aquesta treballadora per considerar-la capacitada per damunt d’altres persones. Selecció a més, duta a terme des del mateix Departament d’Educació.

“Si volem atendre amb qualitat professional i humana els usuaris públics, comencem per valorar i atendre amb qualitat humana els treballadors”

Tanmateix quan un treballador ha exercit la seva tasca durant 3,5,10,15 anys, no se l’hauria de fer passar per un concurs d’oposició. És com aquell que aprova en el seu dia el carnet de conduir, porta molts anys circulant sense haver patit mai un accident, i de cop, se’l posa al mateix sac que els futurs conductors. Apa! Tots a passar per un examen teòric… Qualsevol amb un gran bagatge davant del volant probablement no superarà un examen teòric que ja va estudiar i aprovar fa molts anys.

Segurament, un jove amb l’hàbit d’estudi vigent el superarà, però a l’hora de conduir, la persona experta que no haurà superat l’examen, en el dia a dia i en la vida real, serà mil cops més capaç de superar obstacles, de reaccionar davant imprevistos, perquè un examen no pot substituir mai l’experiència i la pràctica diària.

Un “novell” ha de poder, i té tot el dret, a accedir a un nou lloc (tots hem estat “novells” un dia) però no ocupant el vehicle d’aquell que fa tants anys que circula, i havent demostrat cada dia que en sap i ho fa bé (independentment de si es supera un examen teòric que arriba amb anys de retard).

Així és com ens trobem les TEEI (Tècniques Especialistes en Educació Infantil) i tants altres col·lectius de l’administració pública que es troben a la corda fluixa perquè no se’ls ha permès consolidar el seu lloc en el moment que hauria estat just. Ara no, no és just.

Deixarem perdre un gran nombre de treballadors compromesos i implicats en la seva feina, que s’hi han deixat suor i llàgrimes en moments de crisi i retallades. I que malgrat que les adversitats han seguit en el seu lloc de treball, fent el que sabien i millorant dia a dia. Amb una experiència insuperable i insubstituïble. Valorats tant pels seus companys com per la comunitat que els envolta.

Cal crear més places i accedir-hi com marca la llei mitjançant un concurs oposició, que permeti als opositors formar part de l’administració pública. Però no per les persones que ja hi treballem amb contractes d’interins temporals i que s’han allargat en el temps més de tres anys (i fins a 15 o més!!!). Ja que ha quedat sobradament demostrat que no eren places de cobertura temporal, sinó que han esdevingut estructurals i fixes. I que per tant l’administració ha actuat de manera fraudulenta intencionadament.

Així és com ho ha interpretat la Unió Europea i el TJUE i així és com ho haurien de veure polítics, jutges i qualsevol que sigui capaç de treure’s les ulleres del retrocés i entengui que està en joc la qualitat i l’experiència de professionals. Que a més, són persones amb família, responsabilitats i càrregues econòmiques.

Volem un sistema públic i de qualitat que no menystingui els seus treballadors.

Si volem atendre correctament i amb qualitat professional i humana als usuaris públics, comencem per valorar i atendre amb qualitat humana als treballadors que ho han tirat endavant.

I fins aquí unes reflexions (evocades amb tot el dolor del cor, amb sentiment d’impotència i tristesa en majúscula), que esperem que serveixin per fer obrir una mica els ulls i despertar empatia i sentit de justícia a qui correspongui.Moltes gràcies per dedicar uns minuts a aquesta lectura, i un temps més a reflexionar sobre les solucions, justes i possibles, perquè si les voleu trobar, hi són.

No acceptem aquesta falsa normalitat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Jordi Gil. Sindicat d’Ensenyament de CGT Barcelona

Un fet sorprenent, i que es pot considerar mèrit del Departament d’Educació des de l’inici del confinament, és que no s’hagi produït un rebuig frontal des de l’opinió pública. Un altre fet que sobta és que certa gent, de la que s’espera una mirada crítica, hagi ajudat a fer de palanca a l’administració per ajudar a fer creïbles les falsedats en què s’apuntalen els seus missatges.

A dia d’avui continua la insistència del Departament d’Educació per fer creure que als centres hi ha una situació de normalitat, tot i el context de pandèmia. Alguna cosa falla quan aquestes declaracions coincideixen amb la convocatòria d’una vaga educativa, que de moment es concretà els dies 9 i 15 d’octubre, però que no es descarta que n’hi hagi més. I aquesta vaga no surt del no res, sinó que fa evident una situació en els centres que aviat es farà insostenible. 

“el sistema educatiu s’ha mantingut gràcies al sobreesforç del professorat”

Primer de tot posem en context la situació actual. Arran de les retallades del 2008 la inversió per alumne per part del Departament ha baixat de forma alarmant, tot i l’augment d’alumnat que ha absorbit l’educació pública. Durant tot aquest temps, el sistema educatiu s’ha mantingut gràcies al sobreesforç d’un professorat que a costa de la seva vida personal, ha aconseguit amagar les mancances d’un sistema que, d’altra manera, faria aigües.

Amb aquest escenari arriba la pandèmia de la Covid-19 i el Departament d’Educació decideix que no cal aportar cap recurs més per afrontar un curs que es preveu que serà dur i en què es poden produir moltíssimes baixes (per ser justos, sí que ha augmentat el número de docents, però la xifra és irrisòria, no arribant ni a l’augment d’un per centre). És evident que, un altre cop, el departament ho juga tot a la carta de la pressió sobre els docents, i sotmetent-ho públicament a la responsabilitat del col·lectiu. Un missatge paternalista que cala fort, i així es va reproduint en forma d’eco “els sanitaris ho van fer, ara toca a mestres i professors”, i així és com delega en aquest col·lectiu la feina d’amagar la merda sota la catifa perquè tot continuï «igual». 

El menyspreu de l’administració cap a les seves treballadores es va enfortint amb la connivència de tots i totes, i el llistat de vulneracions dels drets laborals del professorat per part de l’administració va en augment, produint-se situacions com obligar el personal vulnerable a anar a treballar, a trencar contractes de substitutes nomenades al donar positiu per coronavirus, etc.

Ara ja podem afirmar que el decret d’autonomia de centres és un win-win per al departament. Permet al govern situar-se en la inacció mentre que redirigeix les responsabilitats de l’organització dels centres escolars a unes direccions desemparades.  No només això, si no que les poques directrius del l’administració, que arriben per roda de premsa, (mai per canals oficials), han estat erràtiques i han anat canviant fins l’últim moment.

A hores d’ara, segons dades del departament hi ha 2013 grups confinats, que es tradueix en 48.067 alumnes que a dia d’avui s’han de quedar a casa. Alumnes que en molts casos no tenen mitjans per connectar- se, alumnes que el Departament no els garanteix el dret a l’educació.

Assumir sense cap tipus de crítica que davant l’actual situació no cal fer cap inversió extra en educació per baixar aquest número, i parlar dels grups confinats a nivell macro, és assumir el relat de la gestió del servei públic en clau mercantilista i d’eficiència econòmica i honestament, crec que aquest hauria de ser l’últim dels criteris per fer valoració d’un servei públic. Sóc conscient que aquest any serà difícil i s’hauran de tancar grups, però fa mal assumir que sense cap tipus de prevenció, i amb una inversió en recursos tan minsa com la que ha fet el Departament, 1.200 grups confinats en tres setmanes són tot un èxit. 

“el que mostrem és tant sols la punta de l’iceberg”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

El projecte crimenesdeodio.info està coordinat pels periodistes David Bou i Miquel Ramos, amb la col·laboració de diverses persones que treballen en l’àmbit de la prevenció i la sensibilització en matèria de delictes d’odi. Aquest any, s’ha actualitzat el mapa de llocs on s’identifiquen aquests crims, una actualització que ha estat coordinada amb SOS RACISME del País Valencià. El passat mes, el projecte crimenesdeodio.info ha encetat una campanya de sensibilització, amb els tècnics gràfics i de programació web Diego i Gerald Kogler.

Parlem amb en David i el Miquel.

  • Expliqueu-nos, què és això de Crims d’Odi?

Aquest projecte és una eina de memòria sobre els crims d’odi amb resultat de mort comesos a l’Estat espanyol entre 1990 i 2020. Hi podreu trobar una base de dades i un mapa interactiu que recull els 101 casos amb 103 víctimes que hem pogut identificar, contrastar, classificar per tipologia i documentar, amb la intenció de recuperar la seva memòria. El motiu pel qual van triar l’any 1990 per iniciar la nostra recerca és l’eclosió d’un nou fenomen eminentment violent com són els grups ultres lligats majoritàriament al món del futbol i la instrumentalització que en fan grups de cap rapats neonazis per estendre la seva ideologia basada en l’odi al diferent. Fins a finals dels anys vuitanta encara ens trobem en un període de violència post-transició, on aquest tipus de crims tenen un marcat caràcter polític a l’hora de seleccionar les  víctimes per la seva ideologia. En canvi, amb l’assassinat de Lucrecia Pérez i Sònia Rescalvo a inicis dels noranta, considerats els primers crims racista i contra una transsexual, respectivament, es dóna el tret de sortida a una nova era que arriba fins a l’actualitat.

  • D’on sorgeix la idea? Quins són els criteris per considerar un crim d’odi?

La idea sorgeix l’any 2015, quan constatem que l’extrema dreta tant a nivell mundial, europeu com estatal comença a prendre noves formes i estratègies aprofitant la cronificació de la crisi econòmica i la incapacitat del sistema polític d’oferir sortides a les classes populars. Durant les darreres dècades, a l’Estat espanyol no ha cessat la violència ultra i considerem que no s’ha prestat prou atenció a aquest fenomen, que es manifesta amb la propagació de discursos i delictes d’odi que acaben comportant víctimes mortals. D’acord amb la definició de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), un crim d’odi és “tota infracció penal, incloses les infraccions contra les persones i la propietat, quan la víctima, el lloc o l’objecte de la infracció són seleccionats a causa de la seva connexió, relació, afiliació, suport o pertinença real o suposada a un grup que pugui estar basat en la ‘raça’, origen nacional o ètnic, l’idioma, el color, la religió, l’edat, la minusvalidesa física o mental, l’orientació sexual o altres factors similars, siguin reals o suposats”. En el cas espanyol, són tants els incidents i delictes que es cometen anualment per aquests supòsits, que només hem pogut recollir els que han suposat víctimes mortals. El que mostrem és tant sols la punta de l’iceberg.

  • Com us ho feu per trobar informació sobre alguns casos?

En un primer moment, hi havia un llistat de crims sense documentar ni sense cap mena d’informació, que circulava per webs antifeixistes. Tot i que alguns d’aquests casos eren coneguts, altres ni tan sols hi havia el nom de la víctima. Vam partir d’aquest llistat per investigar tots aquests casos. Vam tractar d’ampliar la informació que en teníem i trobar-ne de nous. A partir d’aquí vam trobar-ne més. Inclús vam poder posar nom a algunes víctimes desconegudes. L’últim lustre, després de la presentació del projecte fins a l’actualització que acabem de llançar durant el mes d’octubre d’enguany, hem estat nosaltres mateixos qui ha anat recollint els nous crims que es cometien, amb l’ajuda d’entitats i col·lectius. També hem afegit d’altres anteriors que ens han fet arribar persones anònimes durant aquests anys, fruit de la difusió i bona acollida que va tenir el projecte des del seu naixement. La nostra tasca principal ha estat passar hores navegant per les hemeroteques dels mitjans de comunicació fins aconseguir donar amb noves dades. 

Fent aquest exercici, hem pogut copsar el desinterès de la premsa per fer-ne un seguiment efectiu d’aquestes morts, tractant-les com a successos i defugint una cobertura que denunciés la vertadera motivació que havia portat els botxins a cometre’ls. Rere eufemismes com “baralla entre bandes” o “no generar alarma social” s’hi amaga la voluntat explícita d’ocultar una problemàtica que posa en risc els fonaments del que hauria de ser una societat diversa i inclusiva.

“les institucions han obviat aquesta realitat durant dècades”

  • Quin paper han jugat les institucions i quin paper creieu que haurien de jugar?

Les institucions han obviat aquesta realitat durant dècades, aquest va ser un dels motius principals pels quals nosaltres vam decidir iniciar aquest projecte. No hi ha cap registre oficial del crims d’odi comesos a l’Estat espanyol, de fet, fins fa una dècada l’Estat no recollia estadístiques sobre els delictes d’odi ni va començar a crear fiscalies especialitzades per combatre’ls. Amb les successives reformes del codi penal, s’han introduït aquest tipus de delictes i actualment hi ha diversos articles que permeten sancionar aquestes conductes i aplicar agreujants a les condemnes dels casos on la motivació per cometre el delicte ha estat la discriminació. A la pràctica això no passa, i veiem com molts casos que s’ajusten perfectament a aquests paràmetres s’acaben jutjant sense aplicar la llei com correspondria. En canvi, des de fa uns anys estem observant com els cossos policials i fins i tot la Fiscalia estan pervertint aquesta legislació, donant-li la volta i aplicant-la contra militants antifeixistes que fan front a l’extrema dreta, com recentment hem pogut veure al barri valencià de Benimaclet, on tres persones van ser detingudes el 12 d’octubre per protestar contra una marxa d’España 2000 i enfronten càrrecs de delictes d’odi, entre d’altres. És evident que l’Estat no té una voluntat real de perseguir la ultradreta.

  • Què hi ha sobre els crims d’estat? Perquè no estan recollits? És a dir, quin tipus de criteri s’utilitza en aquest sentit per no incloure el crims realitzats per policies, el terrorisme d’estat…?

En el nostre projecte no recollim aquests casos perquè ja hi ha altres col·lectius com l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH), el Comitè per la Prevenció per la Tortura (CPT) o en Centre Irídia per la defensa dels drets humans, per citar-ne alguns, que ja aborden aquesta tasca. A més a més, la denúncia de la violència institucional se centra en aquells episodis on els perpetradors són funcionaris públics en servei, que com ha quedat clar no era el nostre objecte d’estudi. Aclarir, això sí, que en alguns dels casos que recollim els botxins són membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat fora que van cometre els crims estan fora de servei.


  • Els feminicidis no estan contemplats com a crims d’odi. Perquè?

En les definicions internacionals que utilitzem per a bastir el nostre marc conceptual és cert que no estan contemplats. En canvi, nosaltres discrepem d’aquesta lectura i sí els hem inclòs en el nostre projecte, mitjançant la categoria “misogínia”, que seria l’aversió o odi a la dona pel simple fet de ser-ho, una tendència ideològica o psicològica que consisteix a menysprear la dona com a gènere i a tot el que es considera com a femení. Malauradament, hi ha tantíssims casos de dones assassinades els darrers trenta anys, que hagués estat impossible fer un recull ni tant sols aproximat o representatiu. Per això, hem optat per redirigir aquesta categoria del nostre web al projecte feminicidio.net, que des de fa un temps fan una encomiable tasca de recull i denúncia d’aquesta xacra.

  • Hi ha altres projectes similars a altres llocs?

Existeixen altres projectes que fan recull de crims d’odi en altres països, com a Alemanya. Aquí a l’Estat espanyol, hi ha recull de dades sobre persones sense llar, de delictes d’odi que no tenen tots resultat de mort però que mostren una realitat que existeix i que no compta amb una especial atenció ni pels mitjans ni per les institucions, a no ser que hi haja imatges i reaccions públiques. Aquestes tasques les solen fer entitats que treballen amb i pels col·lectius vulnerables. Però no existeix cap registre unificat sobre aquests incidents més enllà dels que fa el Ministeri de l’Interior. Però com els seus criteris per avaluar un delicte d’odi parteixen d’uns paràmetres que nosaltres no considerem adequats, no ens guiem per aquestes xifres. 


La influència de Ferrer i Guàrdia en les escoles racionalistes de la CNT

Equip Comunicació CGT Catalunya
Emili Cortavitarte. Fundació Salvador Seguí

L’Escola Moderna

Ferrer i Guàrdia, durant el seu exili a París, va entrar en contacte amb llibertàries, científics i pedagogues partidàries d’una educació nova i en llibertat oposada a la instrucció educativa predominant (disciplina, anul·lació de la personalitat, transmissió de valors classistes i conservadors, segregació).

A Barcelona, l’agost de 1901, inaugurà l’Escola Moderna, Racional i Científica. Les seves característiques pedagògiques foren:
– Racionalisme: aprenentatges científics i no dogmàtics i lliure discurs de la raó.
Neutralitat ideològica: els i les docents no eren transmissores de suposades veritats absolutes.
– Compromís social: s’analitzava la lluita de la classe obrera, la discriminació de les dones, la injustícia de la propietat privada…
– Laïcisme: es rebutjava tota mena de fe o de creença religiosa com a element educatiu.
– Educació integral: potenciació de tots els aspectes de la personalitat humana (físics, afectius, socials) i conjunció del treball manual i intel·lectual, del saber i del fer.
– Integració en l’entorn: relacionant l’alumnat amb el medi natural.
– Metodologia activa: treball en equip, observació directa i rebuig del verbalisme.
– Coeducació de sexes i de classes: potenciació de les dones, crítica de la societat patriarcal i alumnat de «totes les classes socials per refondre’ls en la classe única».
– Absència de premis i càstigs: els estímuls externs (exàmens, premis, càstigs) havien de ser substituïts pels interns (interès, responsabilitat, ètica).

Altres aspectes de l’Escola Moderna

A més del Boletín, es van traduir i publicar obres que eren utilitzades al mateix centre i a les escoles seguidores del model ferrerià.

Segons Pere Solà “la nòmina dels llibres publicats i difosos per l’Escola Moderna va des dels llibres de caràcter escolar a llibres pensats per a nuclis d’obrers conscients”.
Ferrer va comptar amb professors universitaris com Odón de Buen i Martínez Vargas, científics com Reclus, anarquistes com Lorenzo (tipògraf i editor) i advocats com Salas Anton.

Es van fer tasques d’extensió cultural entre famílies, alumnat i partidàries i es procurà la vinculació entre les comunitats educatives de les escoles racionalistes.

El 1906, Ferrer fou acusat d’instigar l’intent de regicidi de Mateu Morral. Va ser empresonat i l’Escola Moderna clausurada. Arreu d’Europa es van suscitar moviments de suport. Ferrer era prou conegut, atès que formava part de la Lliga del Lliurepensament, de la maçoneria i tenia estrets contactes amb sectors llibertaris i progressistes. Després d’un judici militar, fou posat en llibertat.

La CNT i les escoles racionalistes

A més de la relació amb Anselmo Lorenzo i Joan Montseny, Ferrer va finançar la publicació La Huelga General de Solidaridad Obrera i va tenir freqüents trobades amb el proletariat català.

En ser afusellat, el 13 d’octubre de 1909, després d’un nou judici militar en el qual se’l va condemnar de fet per la seva activitat pedagògica racional i lliure enfront de l’obscurantisme de la instrucció educativa de l’Estat i l’Església Catòlica i no per la seva participació activa a l’anomenada Setmana Tràgica, Ferrer i l’Escola Moderna esdevindran un exemple per a la futura CNT. Els projectes d’actuació educativa i cultural de molts sindicats i federacions de la CNT desembocaren en l’establiment d’escoles racionalistes.

El congrés fundacional de 1910, tractà de la “Necessitat d’establir escoles dintre dels sindicats obrers. Manera de portar-lo a efecte” El dictamen de la ponència defensà la fundació d’escoles en el si dels sindicats, en consonància amb les propostes del teòric del sindicalisme revolucionari francès George Yvetot (CGT) “si les nostres escoles sindicals arribessin a escampar l’ensenyament desitjable sobre centenars de milers d’infants, l’Estat quedaria vençut i nosaltres triomfaríem”.

En aquestes escoles es faria servir com a mètode “la divulgació racional dels coneixements científics i l’aplicació de l’ensenyament tècnico-professional”, cosa per a la qual es recomanava la recaptació de quotes especials “per fer possible la creació d’escoles gràcies al propi esforç de la classe treballadora organitzada”.

El congrés de Sants (1918) de la CNT catalana va aprovar un model tipus d’estatuts dels nous sindicats únics, que en el seu article 3r plantejava: “Serà qüestió primordial d’aquest sindicat establir escoles racionalistes per a la més integral emancipació del proletariat”.

El congrés confederal de La Comedia (Madrid, 1919) va continuar insistint sobre el tema “fora convenient que aquells sindicats que comptin amb forces i mitjans fossin immediatament a la implantació d’escoles” i es veié la necessitat de crear un Comitè pro enseñanza agregat al Comitè Nacional, una Escola Normal pròpia que assortís de docents les escoles sindicals i implantar una quota obligatòria pel seu sosteniment.

Finalment, en el congrés de Saragossa de 1936, es dedicà un extens espai a l’educació dintre del Concepte confederal del Comunisme Llibertari i es defensava “un ensenyament lliure, científic i igual per als dos sexes, dotat de tots els elements precisos per exercitar-se en no importa quin ram de l’activitat productora i del saber humà”.La influència de la pedagogia llibertària, introduïda per Ferrer, fou la clau de volta de l’educació i la formació alternatives desenvolupades per l’anarcosindicalisme durant les primeres dècades del segle XX.

La formació com a pas previ a l’acció

Equip Comunicació CGT Catalunya
Grup de Treball de Formació del Comitè Confederal de la CGT Catalunya.

”una organització amb un pensament monolític és com una persona que sols té un martell: veurà qualsevol problema com un clau”

Vivim en un sistema on la hiperespecialització i compartimentació del coneixement ens porten al fet que la nostra visió del món sigui extremadament estreta i a tenir una falsa sensació de poder. La societat i les diferents problemàtiques que ens afecten s’han tornat tan complexes que poques vegades tenim un control real sobre què vivim. A més, se’ns condiciona a viure d’una forma totalment individualitzada, aïllades les unes de les altres, alimentant el mite de l’autonomia individual. Però paradoxalment la nostra societat és la que ha generat més dependència en les persones: gairebé ningú té els coneixements suficients per a crear per si mateixa (o la comunitat a la qual pertany) el propi aliment, vestit o habitatge; cosa que la majoria de persones i comunitats al llarg del món i de la història sí que han sabut fer. El Patriarcat, l’Estat i el Capitalisme són els responsables d’aquesta situació i són els mecanismes d’opressió que permeten emmascarar aquesta ignorància que ens porta a ser-ne completament dependents per sobreviure. A partir de desposseir-nos del coneixement i de fragmentar-lo, creen part de les cadenes que ens lliguen a ells.

Per això la formació, el procés pel qual una persona adquireix coneixements, és una de les parts fonamental per a la lluita, per a la llibertat i per a la vida. Necessitem formar-nos per entendre millor el món, per reconèixer i saber com funcionen els diferents mecanismes d’opressió, per conèixer quines han estat les lluites en el passat que han tingut èxit i quines no, i així aprendre d’elles. Necessitem eines teòriques i analítiques que ens permetin saber quina i com és la societat en la qual volem viure i com hem de lluitar per assolir-la. Però també necessitem adquirir aquells coneixements més tècnics i pràctics per a solucionar aquí i ara totes les petites facetes i parts quotidianes de la lluita. Necessitem aprendre des dels aspectes més bàsics com són fer cartells o participar d’una assemblea, fins a altres més complexos com són coordinar un grup de treball, comunicar-nos digitalment de forma segura, fer un piquet, confrontar a la patronal o utilitzar les poques eines jurídiques que tenim al nostre abast. Hem de desenvolupar tots aquells aspectes que complimenten els sabers més teòrics i que ens permeten autoorganitzar-nos per reaccionar.

Evidentment, no totes podem saber-ho tot, però sí que és necessari que de forma col·lectiva generem una heterogeneïtat de coneixements que ens permetin encarar la lluita amb èxit. Una organització amb un pensament monolític és com una persona que sols té un martell: veurà qualsevol problema com un clau.

Finalment, cal tenir en compte que l’acaparament de coneixement genera rols d’autoritat. Per això, si volem que la nostra organització no funcioni de forma vertical hem de fer un gran esforç en autoformar-nos i en ajudar a formar a les noves companyes. És important facilitar l’accés a la informació tenint en compte la diversitat de necessitats, compartir els coneixements i les experiències entre nosaltres i assegurar el relleu. Aquestes també són tasques imprescindibles per a un bon funcionament.

En tot això estarem intentant aportar eines i solucions des del nou Grup de Treball de Formació del Comitè Confederal de la CGT Catalunya, tot aprenent de la feina de formació que ja es fa de forma excel·lent en moltes seccions, federacions i sindicats; i ajudant a qui ho demani i necessiti.

Ens veiem als carrers… però també a les aules, biblioteques i seminaris.