Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT
«Treballar més anys, jubilar-se més tard i amb pensions més petites». Aquesta és l’objectiu estratègic sobre el que s’ha reformat i retallat el sistema de pensions a l’Estat espanyol des de 2007, i sembla que en els propers mesos viurem un pas més en la mateixa línia. L’anomenat «Pacte de Toledo» ha publicat el seu quart i darrer informe (els anteriors van ser de 1995, 2003 i 2011), i com en els anteriors marca el camí de les reformes legals que de ben segur en els propers mesos es convertirà en llei al Parlament espanyol.
Un breu repàs de les reformes des de 2007
La Seguretat Social és un terreny especialment sensible, que després de molts anys de lluites populars ha aconseguit donar cobertura a les situacions de risc dels treballadors. Fa no tant poques dècades els treballadors no tenien cap ingrés en cas de malaltia, maternitat, accident de treball, manca de feina o simple edat avançada, restant per a grans capes de la població la única sortida de la indigència i la caritat.
Però els avenços aconseguits en dècades de lluita obrera, estan retrocedint acceleradament: els darrers anys, amb un continu degoteig de reformes legals que han disminuït considerablement els càlculs de les pensions.
L’executiu de Zapatero va obrir la veda al 2007, amb el suport dels sindicats CCOO i UGT, rebaixant les pensions d’invalidesa, dificultant la jubilació parcial i obrint el gran meló de la reforma de la jubilació, la gran partida pressupostària que anhelen les entitats financeres per a engrandir les pensions privades.
Però la primera gran reforma va ser aprovada al 2011, novament pel president Zapatero del PSOE, i novament amb el suport dels sindicats CCOO i UGT, en forma d’augment de l’edat de jubilació ordinària de 65 a 67 anys, i amb nous càlculs que reduïen les pensions pràcticament al 20%, segons estudis de la pròpia CEOE.
Malgrat la contundent rebaixa de la jubilació del PSOE, el nou executiu del PP de Rajoy no en va tenir prou, i en entrar a la Moncloa a l’abril del 2013 va aprovar dificultar la jubilació anticipada, fent-la de difícil accés per gran part de la població, sobretot a les dones i col·lectius precaris i amb carreres de cotització curtes.
Dificultar les jubilacions anticipades abans dels 67 anys.
El document presentat pels representants d’aquest acord parlamentari (que inclou la gran majoria dels partits polítics) presenta 20 propostes per a reformar el sistema de pensions, que haurien de servir de «consens» per a aprovar al Parlament una reforma amb un ampli suport dels grups polítics.
L’extens document, malgrat intentar confondre amb eufemismes i paraules genèriques, es fonamenta principalment en intentar dificultar al màxim (i encara més del que ho han fet les anteriors reformes de 2011 i 2013) les jubilacions anticipades a l’edat ordinària de jubilació, que les darreres reformes ha augmentat a 67 anys. L’objectiu és que cada vegada menys treballadors es jubilin abans dels 67 anys.
Les darreres reformes de 2011 i 2013 han anat augmentat l’edat de jubilació ordinària de 65 a 67 anys (un augment que va pujant cada any), permetent mantenir la jubilació ordinària respecte als 65 anys només als treballadors que hagin cotitzat 38 anys i mig, una petita minoria del conjunt de la classe treballadora. I es permet jubilar-se anticipadament a aquesta edat ordinària en dos supòsits, als 61 anys (només si s’ha patit un acomiadament per causa de la crisi, ERO,… i es compta amb 33 anys cotitzats) o als 63 anys (només els que tinguin 35 anys cotitzats).
Amb la normativa actual, la gran majoria de treballadors (si no tenen 35 anys cotitzats o no venen d’un acomiadament d’ERO, objectiu o de situació de crisi) hauran de jubilar-se als 67 anys. I la proposta del «Pacte de Toledo» és que aquests requisits s’endureixin encara més.
Per tant, és esperable una proposta de reforma en els propers mesos que faci encara més difícil la jubilació abans dels 67 anys per a la gran majoria de la classe treballadora (sobretot dones, precaris,…), permetent-la anticipadament només per a un molt reduït col·lectiu de treballadors amb carreres de cotització molt llargues i ingressos alts.
Plans privats de pensions
Alhora, el «Pacte de Toledo» proposa facilitar la creació de plans privats de pensions, creant un «régimen fiscal y jurídico adecuado y diferenciado» per a que siguin més «atractius».
El discurs és tant clar com terrible: les pensions públiques cada cop seran més petites, així que si vols tenir una pensió digna, i te la pots pagar, t’has de fer un pla de pensions privat, pagat per tu mateix o per la teva empresa. El problema és que només se’l podran pagar col·lectius molt minoritaris de la classe treballadora, o en unes poques empreses, i la gran majoria de la població restarà amb les pensions públiques i cada cop més paupèrrimes.
Però a pesar de la propaganda estatal i privada, la gran majoria dels treballadors segueixen sense voler (i/o poder) fer-se plans privats de pensions, i el govern espanyol ha decidit incentivar-los cada cop més, per privatitzar el sistema de pensions, i donar la gestió de grans quantitats de diners a bancs i caixes, en el que podria ser el gran negoci del segle.
Altres propostes
No podem deixar de mencionar, encara que breument, altres de recomanacions del document, també prou importants.
Un important apartat que mereix atenció especial és la revalorització de les pensions, que porten perdent poder adquisitiu des de 2011, amb augments molt per sota de l’IPC. Concretament, des de 2011 a 2014 es van congelar des dels diferents executius espanyols de PSOE i PP (cada any amb la promesa de que seria l’últim). I davant de l’escassa resposta popular, el govern del PP va aprovar al 2014 congelar per llei, amb un complicat càlcul que intenta amagar que les pensions han augmentat des de 2015 al 2020 només al 0,25%, mentre la realitat del carrer crida que molt més han pujat els productes de primera necessitat (gas, llum, aliments,…). Cada any, des de 2011, els pensionistes han pogut comprar menys amb pensions cada cop més devaluades.
La recomanació del «Pacte de Toledo» inclou literalment «la revalorización anual de las pensiones en base al IPC real», però el govern espanyol ja ha fet públic que la llei intentarà un nou càlcul diferent a l’IPC que encara està per concretar. Per tant, haurem d’estar alerta a la lletra petita de la reforma per comprovar si s’aplica un dels apartats que podrien suposar una millora en les pensions, la seva actualització anual segons l’IPC,
Respecte a les prestacions de viduïtat, es proposa «acomodar la configuración de la pensión a las nuevas realidades sociales y familiares». Malgrat no dir-ho de forma clara, és possible (i desgraciadament probable) que es proposi incloure en els matrimonis el requisit de la dependència econòmica entre el beneficiari de la pensió i el causant, com la normativa actual només aplica a les parelles de fet. Aquesta reforma deixaria sense prestació de viudetat a milers de persones que amb la llei actual hi tindrien accés.
Finalment, i malgrat no es menciona explícitament a les recomanacions del document del «Pacte de Toledo», l’executiu espanyol ha fet pública la seva intenció d’augmentar de 25 a 35 anys el període de càlcul de la prestació de jubilació, una reforma que, segons un diari tan oficilista com «El Pais», suposarà una rebaixa immediata del 5,5% de les noves pensions.
Crònica d’una nova reforma anunciada
El resultat d’aquest quart i darrer informe del «Pacte de Toledo» està més que clar: l’aprovació els propers mesos d’una nova llei de reforma i retallada de les pensions. I novament, tal com va passar al 2011 i 2013, mentre redueix les pensions, precaritza la vida de la classe treballadora i beneficia als bancs i caixes, comptarà amb un molt ampli suport dels partits polítics, i possiblement fins i tot de CCOO i UGT.
Només la lluita als centres de treball, barris i pobles podrà aturar aquest degoteig constant de reformes que van reduint les pensions públiques.
