Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya
Ahir havia d’anar a recollir un document a un jutjat penal. A la mateixa hora tenia classe. Una classe presencial en un curs on de classes presencials en podem fer molt poques. A més, estem a finals de semestre. Un semestre on tots/es hem fet el que hem pogut, professores i estudiants, per intentar mantenir l’essència del que haurien de ser els estudis universitaris: un espai per formar-nos, per compartir, per generar una visió del món reflexiva i autònoma, etc.
Ahir havia de decidir. O anava al jutjat i deixava inconclús el que havíem previst amb els i les estudiants fer aquest semestre o anava a classe, amb el que això comporta de desatendre el requeriment d’un jutjat. En un pla una mica més abstracte, la decisió basculava entre fer el que dictaminava un procediment repressiu o seguir sent el que un és. En el meu cas, i en aquest àmbit, un treballador de l’educació amb els compromisos que aquesta feina, al meu entendre molt bonica, comporta. Finalment, vaig optar per seguir sent jo mateix i vaig anar a classe, assumint les implicacions d’aquesta decisió.
Ho vaig fer convençut. Ja fa molt de temps que he patit episodis repressius. Alguns en pell pròpia i molts d’altres a través de companyes i companys. Citacions, multes, judicis, identificacions, agressions, etc. Potser ara se’n parla, d’una part de la repressió. Però sempre n’hi ha hagut i en segueix existint una que no ocupa cap espai als altaveus mediàtics. De l’experiència molts/es de nosaltres hem vist com la repressió, que sovint dura molts anys, juga amb les persones, buscant anul·lar-les com si fóssim hàmster fent rodar la roda que sempre ens manté allà on qui posa la roda a la gàbia, el poder, ens vol.
“mentre la repressió busca normalitzar el fer-nos girar la roda, nosaltres ens reafirmem sent i fent allò que som”
Per vèncer la repressió, cal neutralitzar el seu objectiu que és anul·lar-nos. De formes repressives n’hi ha moltes, tant en el grau de la seva intensitat com en la seva qualitat. Això implica que de respostes a la repressió també n’hi ha d’haver moltes, quant a la forma com a mínim. Però l’objectiu d’aquestes respostes és sempre el mateix: intentar deixar sense efecte la repressió o revertir el cop i tornar-lo cap a dalt. La desobediència conscient de la repressió és una manera de fer-ho. Mentre ella busca normalitzar el fer-nos girar la roda, nosaltres ens reafirmem sent i fent allò que som. En el meu cas, per exemple, una manera de confrontar una acció repressiva per lluitar per un servei públic és seguir dedicant el meu temps a construir una educació crítica i radicalment pública.
Això també val per aquelles repressions quotidianes, que existeixen, però que sovint ens costa de reconèixer-les. Per exemple, quan en una empresa o en un barri ens organitzem col·lectivament com a treballadors/es o com a veïns/es, ho fem al marge i malgrat les institucions del món del treball i de l’àmbit local. Unes institucions que, a banda, veiem com a còmplices o com a part del problema contra el qual ens organitzem: precarietat i explotació laboral, especulació i privatització del dret a l’habitatge i l’espai públic, etc.
Hem viscut molts cops com aquestes institucions castren la nostra capacitat d’acció i d’organització col·lectiva. En l’àmbit sindical, per exemple, una forma molt efectiva de neutralitzar una lluita de treballadors/es és reconduir-la a reunions de comissions i de meses de vés a saber què. Quan hi entrem, ens situem en un terreny que qui té el poder ha dissenyat. On pot preveure tots els nostres moviments i anticipar-s’hi. On nosaltres perdem la iniciativa i la capacitat de sorprendre’l. En definitiva, un terreny que ens frena, ens imposa un marc de referència i ens erosiona la capacitat d’acció.
Podem anomenar com sigui aquests mecanismes, però són també una forma de (micro) repressió. Desobeir-los o, com a mínim, tenint clar que no són un camí obligatori és la via per deixar-la sense efecte i continuar sent nosaltres mateixos.
Juanjo Gallardo. Sindicat d’Ensenyament de Barcelona
Diem govern de l’Estat, perquè com ja sabem, són dues coses diferents. No sempre el govern controla l’Estat. I en moltes ocasions, forces de l’Estat actuen al marge del control del govern. Per tant, tenir el govern no és necessàriament tenir el poder. En el terreny de les mesures econòmiques que pot adoptar el govern amb l’objectiu de combatre les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia, ens trobem enfront de l’oposició de sectors econòmics molt poderosos que hipotequen moltes de les mesures que podrien adoptar-se. Ara bé, escudar-se en aquestes hipoteques, o en l’argument que la correlació de forces no és favorable i impedeix adoptar mesures més contundents per pal·liar els efectes de la crisi econòmica en un context de neoliberalisme rampant, és reconèixer que la sobirania popular no és real en les democràcies liberals, que, en el fons, és una fal·làcia, una mentida.
Aquestes excuses són la demostració que no existeix l’atreviment i la valentia al govern PSOE-UP per enfrontar-se a aquestes poderoses forces profundes, o d’anar a remolc (en el cas de Podem) d’un partit com el PSOE, pilar central del manteniment del Règim del 78, és un camí que porta a la frustració i la impotència i pot deixar oberta la porta a l’extrema dreta. Moltes de les mesures que s’han adoptat i que han estat presentades com avenços històrics per a les classes populars (IMV, ERTO, etc.) han quedat en mers focs d’artifici, en mesures de teòrica bones intencions, però d’efectivitat molt reduïda. Parlem de covardia perquè l’estat d’alarma proclamat permetria el govern actuacions contundents amb els privilegis de les elits econòmiques, però només està servint per incrementar la repressió i l’autoritarisme.
Una de les mesures estrella del govern “més progressista de la història” ha estat l’aprovació de l’Ingrés Mínim Vital (IMV). L’objectiu buscat, segons els mateixos impulsors, és acabar amb “la pobresa extrema”. És a dir, no amb la pobresa general, sinó només amb l’extrema. Què vol dir això? Doncs que dels 4,4 milions de famílies i els 10 milions de persones que es troben en situació de pobresa, l’IMV només va destinat a 850.000 llars que suposa uns 2,2 milions de persones. Tot just el 25% de la població que caldria atendre. El pressupost destinat tot just arriba als 3.000 milions, poca cosa si ho comparem amb la pujada de l’11% del pressupost destinat a compra d’armament (només el programa de compra d’avions Eurofigther EF-2000 arriba als 12.840 milions, segons l’informe de Centre Delas sobre els pressupostos de 2021).
“la sobirania popular no és real en les democràcies liberals,en el fons, és una fal·làcia, una mentida”
De les 714.000 sol·licituds presentades durant l’estiu només s’havien resolt 32.629, de les quals només es van acceptar 4.148 i rebutjades 28.481. El mateix govern va haver de reconèixer la mala gestió i demanava paciència. Però a finals de juny només 74.000 persones l’havien pogut obtenir, el que no arriba ni al 5% de les previstes. Al setembre s’havien tramitat el 80% de les sol·licituds, però solament s’havien aprovat el 50%. El Decret deixa fora de l’accés a l’IMV als menors de 23 anys (recordem el percentatge d’atur juvenil, el més alt d’Europa) i als majors de 65 anys (molts amb pensions de misèria que amb prou feines arriba al SMI) S’obliga a demostrar que has viscut de manera independent els 3 anys anteriors a la petició de l’ajut, a més de demostrar que has cotitzat un mínim de 12 mesos. Requisit de difícil compliment per a molts joves que treballen en economia submergida o amb alts nivells de precarietat i períodes amplis sense treballar. Recordem també que l’edat mitjana de marxa del domicili familiar dels nostres joves està situada als 29 anys pel que els serà molt difícil accedir a la prestació pràcticament fins que no compleixin els 30.
Per no parlar de la pràctica impossibilitat d’accés a la població immigrant no regularitzada i amb problemes per fer-ho a causa dels impediments que deriven de la Llei d’Estrangeria. Un altre alt percentatge de població que quedarà fora de l’ajuda. A tot això unir-li les dificultats burocràtiques amb què es trobaran molts treballadors amb dificultats per a informar-se i gestionar la petició a causa, entre altres coses, de l’entramat burocràtic que sembla fet a posta per poder denegar l’ajuda, i a la seva deficient formació en gestió informàtica, el que deixarà a moltes persones excluides. És clar que el IMV quedarà molt lluny d’acabar amb la pobresa de milers i milers de persones.
D’altra banda, el govern està utilitzant l’endeutament com l’instrument que li permeti assumir l’enorme despesa que les necessitats socials estan posant sobre la taula. Aquest deute de l’Estat arriba ja al 120% del PIB, i els interessos d’aquest deute supera amb escreix el pagament de més de 20.000 milions d’euros cada any i això aventura futures retallades per poder pagar-la. No hi havia un altre camí? Per descomptat, però tornem a xocar amb la covardia d’un govern que no s’atreveix a tocar els privilegis de les grans fortunes. Es podria haver optat per una potent política fiscal que, per una banda, eliminés els privilegis que posseeixen per mitjà de l’enginyeria financera (SICAV, per exemple) que els permet quedar exempts del pagament d’importants quantitats al fisc. També, un increment de la pressió fiscal sobre les rendes més altes. Els estudis realitzats sobre la renda bàsica pels editors de Sin Permiso, han calculat que la imposició d’un impost del 10% sobre la fortuna del 10% de la població més rica, suposaria uns ingressos de 90.000 milions d’euros anuals. És clar que només la pressió del carrer pot forçar canvis de polítiques socials.
L’empresa va acomiadar a tota l’afiliació de CGT a l’empresa quan pretenien convocar eleccions sindicals
Suma Thinking Digital és una petita agència de marketing digital que té Naturgy com a client principal. L’any 2019 va facturar gairebé 2’5M€. El seu domicili social està ubicat al carrer Tuset de Barcelona.
Els companys i companyes de SumaTD, han viscut tota una odissea en l’intent de convocar eleccions sindicals. Després d’una Assemblea de Treballadors i Treballadores, a la qual es va proposar la convocatòria, tota l’afiliació de CGT a l’empresa va ser acomiadada. Ara per ara, es troben enmig d’un procés judicial per tal d’aconseguir la nul·litat i la consegüent reincorporació.
Però anem un mica enrere per conèixer millor que és el que ha passat a l’empresa, i veiem com els passos d’aquesta han jugat en contra dels seus propis interessos, a més de vulnerar els drets laborals i sindicals de totes les treballadores.
Les primeres alarmes salten quan, després de la vaga del 8M de 2019, secundada gairebé pel 80% de la plantilla, totes les treballadores reben un email on l’empresa les obliga a informar amb tres dies d’antelació de qualsevol intenció de participar en una vaga sota l’amenaça d’imposar una mena de serveis mínims, segons el qual, un nombre indeterminat de treballadores haurien de renunciar al seu dret a vaga per tal de no interrompre el servei contractat amb Naturgy.
Aquest intent de mantenir submisa a tota la plantilla, va ser tot un fracàs per part de l’empresa, que va deixar palès el seu desconeixement i la seva ignorància envers els drets socials i els de les treballadores, ja que finalment es va veure obligada a recular. Òbviament, tots aquests moviments, van despertar inquietuds en les treballadores, que ho varen comentar perplexes durant setmanes a les estones de descans.
Podríem pensar que coaccionar a totes les treballadores per tal que no facin vaga és prou greu, que ho és, però no ens aturem, seguim endavant que encara ens queden més coses per descobrir.
Durant els següents mesos, l’empresa pren la política d’acomiadar a tothom qui pot sense la presència de cap representant de les treballadores i amb amenaces de rebaixar la quitança si la persona afectada consulta a un advocat abans de signar el document. En definitiva, s’aprofita del desconeixement d’algunes de les treballadores, que d’un dia per l’altre, es troben cridades al despatx amb una carta d’acomiadament i sense cap mena d’assessorament. Un fet greu en si mateix, però encara més si tenim en compte que des de la vaga del 8M de 2019 fins al dia d’avui, l’empresa acomiada gairebé al 30% de tota la plantilla.
Enfront d’aquesta situació, un dels treballadors, decideix de bona fe demanar explicacions pels acomiadaments a la direcció de l’empresa, que respon dient no tenir cap obligació cap als treballadors i convida, amb una tonada amenaçadora, a tothom qui vulgui informació a passar-se pel despatx. En aquell moment, totes poden entendre quines en poden ser les conseqüències…
La situació comença a ser insostenible i es gesta la idea, entre diverses companyes, de sindicar-se i constituir una Secció Sindical. Ho comencen a parlar durant els descansos, amb la mala sort que arriba a orelles de la direcció de l’empresa. Que no trigarà a enviar a un dels seus gossos fidels amb amenaces de tancar l’empresa si no desisteixen en la iniciativa. I és que l’empresa sap el que pot implicar una organització sindical: ja no podria fer i desfer al seu gust com fins ara.
Així doncs, passen les setmanes, i es respira el malestar a l’ambient. La por de no saber si demà poden ser un d’ells les víctimes d’un acomiadament arbitrari i la desconfiança de la gestió a l’empresa van en augment entre les treballadores. Però la feina segueix arribant així com els maldecaps personals que pugui tenir cadascú, així que les agressions patides contra la plantilla queden en segon pla.
Però el caciquisme de l’empresa no té límits. Resulta que a Suma Thinking Digital no li agrada que les seves treballadores gaudeixin del seu temps de descans. La direcció de l’empresa es posa de mal humor quan s’apropen les vacances i reacciona, com un infant, deixant de respondre quan tractes de comunicar-te amb ella. I és que, una de les companyes responsables d’un dels departaments de l’empresa ens ha fet saber que va ser degradada i la van retirar dels projectes que portava després de tornar d’unes vacances que l’empresa no veia amb bons ulls, malgrat que aquestes eren de la seva lliure elecció.
I aquesta va ser la gota que fa vessar el got. Com a resposta a les actituds de l’empresa, quatre treballadores s’afilien a la CGT i es constitueix Secció Sindical a l’empresa. Se sol·licita mitjançant burofax, una reunió urgent amb l’empresa per tal de tractar les diferents problemàtiques que afecten les treballadores, però no hi ha cap resposta. De nou, guarden silenci, com si la cosa no anés amb ells. Enfront de les dificultats per comunicar-se amb l’empresa, la Secció Sindical decideix proposar a l’Assemblea de Treballadors i Treballadores la convocatòria d’eleccions sindicals.
Durant aquelles setmanes, els drets de les treballadores, especialment els d’aquelles implicades en l’activitat sindical, es veuran minvats. Les jugades de l’empresa per tal d’aconseguir un acomiadament justificat són infinites. La més greu, una que implica una modificació substancial unilateral i injustificada de les condicions laborals. Modificarà l’hora d’entrada i de sortida així com la flexibilitat horària diverses vegades sense preavís per tal d’aconseguir faltes de puntualitat i poder justificar d’aquesta manera un acomiadament disciplinari. Però hi ha qui coneix i reivindica els seus drets, així que novament es veurà obligada a recular.
Es recullen les signatures necessàries per portar a terme l’Assemblea i es convoca a totes les companyes. Però el caire mafiós propi de l’empresa no va trigar a fer-se notar, ja que segons explica un treballador, l’empresa va tractar de coaccionar per tal d’aconseguir el vot contrari a la convocatòria d’eleccions. I és que, aquesta es va dedicar a reunir-se individualment amb gairebé tota la plantilla instant-los a reconsiderar el sentit del seu vot a l’assemblea sota l’amenaça de retirar suposats privilegis. Fins i tot va arribar a oferir diners als integrants de la Secció Sindical per tal d’oblidar-se del tema.
Però malgrat tots els inconvenients, l’Assemblea es va portar a terme, cosa que no va agradar gens a l’empresa. Motiu pel qual, dos dies després, tota l’afiliació de CGT a l’empresa va ser acomiada. Ara, totes elles lluiten per la nul·litat, coneixedores que tenen totes les de guanyar i que aquesta vegada, qui l’ha ben pifiada és Suma Thinking Digital, que s’enfronta a quatre judicis per vulnerar drets fonamentals.
Qui també n’és coneixedora que ha fet el ridícul i que necessita una bona lliçó sobre lleis laborals i sindicals és la direcció de l’empresa. No n’ha tingut prou amb les barbaritats perpetrades a l’entorn laboral, que ara recorre novament a la coacció per tal d’obligar a les acomiadades a acceptar un acord consistent en rebre el doble de la improcedència i què implicaria deixar sense repercussions tot el seu historial d’abusos. Es tracta d’unes querelles contra la llibertat d’expressió i d’activitat sindical en què reclamen un total de 30.000 € per unes suposades injúries i calúmnies, que realment no són més que el producte del dret a l’activitat sindical i de llibertat d’expressió. T’imagines que et demanin 10.000 € per fer like a una publicació? No cal dir res més.
Parlem amb Francisco Garrobo, un conegut militant dels moviments socials de nou barris, participa d’espais com el sindicat d’habitatge, el 3 voltes rebels, les xarxes de suport mutu, Nou barris LGTBI i és militant del Partit Pirata i de la CUP Nou Barris. Aquest novembre ha estat condemnat a tres anys i mig de presó per participar en un piquet a la vaga del 8N de 2017.
Quan vas començar a militar als moviments socials?
Doncs vaig començar polititzar-me més durant el 15M, i després vaig començar a participar en grups d’habitatge del barri, sobretot a Ciutat Meridiana, aturant desnonaments i a partir d’aquí sobretot vaig començar a treballar en el tema dels desnonaments a Nou Barris, centrats, sobretot, a Ciutat Meridiana.
No és el primer cop que pateixes la repressió per la teva militància, explica’ns-ho.
Fins ara els mossos de Nou Barris m’han obert 14 procediments judicials, dels quals 6 han arribat a judici. Una vegada, fins i tot, em van acusar d’intentar ocupar una casa durant una ocupació fallida en la qual ni tan sols hi era, només per què segons un mosso hi havia algun amb la cara tapada i amb una complexió semblant a la meva… una altra cosa no, però repressió n’he patit de totes les menes. Crec que és per què els mossos es pensen que sense mi, alguns moviments socials de Nou Barris no funcionarien, cosa que, per sort, és una ximpleria. Jo només sóc un més dels que al barri es juguen la cara. Però és evident que hi ha a la comissaria de Nou Barris una dinàmica de persecució cap a mi. El caporal em va dir fa poc que cada cop que em vegi a un desnonament em posarà una multa per llei mordassa i una altra per delicte contra la salut pública, perquè sembla que impedir desnonaments durant una pandèmia posa en risc la salut pública però deixar a una família amb nenes al carrer no.
Per què creus que et persegueixen?
És evident que busquen ofegar els moviments socials amb la por, és la seva tàctica. Tractar a un sindicat d’habitatge com un moviment delictiu és la seva manera d’intentar que la gent no surti al carrer. És el mateix a tot arreu, quan van intentar equiparar els CDRs amb organitzacions terroristes o la persecució de militants de sindicats combatius, fins i tot la premsa que es produeix fora dels grans mitjans està patint molta persecució. Crec que el seu objectiu és eliminar qualsevol dissidència, el meu cas no és el primer, i segur que no serà l’últim. A aquelles persones que, com jo, som més visibles ens ataquen per debilitar la lluita, però per sort això no funciona així. Els moviments horitzontals són més grans que les persones, si m’empresones, les lluites a Nou Barris continuaran, i potser fins i tot amb més força.
Tres anys i mig pel piquet del 8N de 2017, deu ni do. En què va consistir el piquet d’aquell dia i què t’han imputat?
Com sabeu, era una vaga convocada per la Intersindical. De fet, jo era molt crític amb aquella convocatòria, però com cada vaga general, es va crear un piquet unitari al barri i en aquell context del 155 i l’enorme repressió política vaig decidir participar-hi, com vaig participar en la vaga del 3 d’Octubre, i a totes les que he viscut. El piquet unitari es va convocar a Via Júlia, el componíem unes 100 persones i va desembocar en un tall a la ronda. Realment no va passar res extraordinari ni va haver-hi més tensions de les habituals en una acció d’aquestes característiques. De fet quan portàvem una estona els mossos ens van demanar que obríssim un carril almenys i després de parlar-ho la gent va accedir a fer-ho. El tall va durar 3 hores i vam decidir vam marxar pacíficament. No vaig ser ni tan sols identificat formalment durant la jornada, però els mossos que van venir em van reconèixer. No és la primera vegada que em passa com ja us he explicat. A la sentència, tot i que queda clar que no va haver-hi violència i, fins i tot un mosso va declarar que vaig col·laborar per rebaixar la tensió, diu que les retencions que vam crear van “violentar” les persones que les van sofrir, en una interpretació que recorda a la doctrina Marchena, i per tant em van declarar culpable d’aldarulls i desordres públics. I com que, pel meu historial, em consideren reincident, em van condemnar a tres anys i mig.
Érem quatre acusats a la causa. A un altre company que estava acusat del mateix delicte, li ha caigut un any perquè no tenia antecedents. Els altres dos companys acusats han estat absolts, suposo que per què tenen tots dos més de 70 anys i feia lleig, i els deixen fora pel mateix pel qual a mi em condemnen. Tots quatre érem allà i no vam fer res d’especial. A mi m’imputen per què un mosso em va reconèixer, per res més. I el més greu és que el fet que ens trobéssim en el context d’una vaga general totalment legal no va ser tingut en compte pel jutge, ja que la vaga és un dret fonamental i empresonar algú per participar-hi és una vulneració a aquest dret, cosa que em sembla molt greu. Per mi això és una de les coses més greus per què si perdem els recursos i vaig a presó, seria acceptar que la participació en un piquet pot ser motiu en si mateix de delicte. És un reforçament terrible del codi penal i un cop molt fort al dret a vaga. El jutge a la meva sentència arriba a dir que era una manifestació política i no un piquet per què considera que era una vaga política.
“el meu cas no és una qüestió personal, es tracta de defensar el dret a vaga”
Explica’ns com va anar el judici quina va ser l’actitud del jutge.
Va haver-hi tres jutges i el que va donar la cara ens va semblar un jutge bastant tranquil, però un altre d’ells ha estat involucrat en diversos temes, entre ells també va ser un dels que va negar el segon grau a Jordi Cuixart. La senyora fiscal insistia reiteradament en el fet que es tractava d’una manifestació política, saltant-se la decisió del Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya. Van cridar a testificar a un motorista que sabem que té militància feixista, per dir-ho així. Es va presentar al judici (la fiscal semblava la seva advocada) i fins i tot el nostre advocat li va anar a preguntar si havia tingut incidents anteriors amb l’independentisme, al que va respondre que sí. Més tard es van presentar uns 10 mossos aproximadament i tots aquells preguntats per la suposada agressió a aquest senyor van respondre que no va existir. No obstant això, el jutge en la seva sentència afirma que hi va haver agressió. També van ser preguntats per la violència d’aquest dia, tan sols dos mossos van dir que van veure situacions de tensió que podrien derivar en violència, la resta de mossos van negar les situacions de tensió: van assumir que no hi va haver més tensió que en qualsevol altra manifestació o tall de carreteres, fins i tot alguns van al·legar que els manifestants van col·laborar en tot moment per evitar que la tensió pogués anar a més. Però el jutge assumeix únicament les paraules dels dos primers i, a més, afegeix comentaris per justificar la violència de la manifestació. Els nostres testimonis van reivindicar el mateix i el jutge ni tan sols ho té en compte. És un judici farsa.
Com el que estem veient últimament amb el Javi Gallardo o amb tants d’altres represaliats a l’estat espanyol. El meu sols és un més.
No creus que has tingut un judici just?
Home sembla molta casualitat que el judici del meu company Moisès amb el motorista, que l’acusa d’agressió al mateix piquet, ha caigut a la mateixa sala i al mateix jutge que ens ha condemnat. Al Moisès l’ha denunciat un motorista que diu que el va agredir durant la mateixa jornada, i tot i que cap dels més de deu mossos d’esquadra que es trobaven al piquet ha declarat haver vist cap agressió i tot i que el denunciant és un destacat militant d’extrema dreta que en la seva declaració ha dit que no és la “la primera vegada que té problemes amb un independentista”, el cas continua endavant. Les meves defenses em recomanen que no digui res, així que no diré que tot plegat fa pudor de les clavegueres de l’estat. Aviat el col·lectiu Solidaritat Perifèrica de Nou Barris penjarà uns vídeos sobre la trajectòria dels tres jutges que han estat involucrats al nostre judici. Us demano que els veieu, les imatges parlen per si soles. Que cadascú tregui les seves conclusions.
El meu advocat creu que en l’apel·lació l’acusació caurà per què no es sustenta en res, quantes vegades hem sentit que els mossos i altres cossos repressius tenen a un jutjat presumpció de veracitat, sempre en contra d’activistes? Doncs al nostre cas, cap d’ells van veure violència i fins i tot dos d’ells van declarar que l’actuació dels manifestants va impedir que la tensió inherent anés a més. Però sembla que la paraula de la policia només es té en compte quan serveix per incriminar. Han adoptat la doctrina Marchena per parlar de violència allà on no hi va haver res més que una protesta legitima i pacifica.
Com esteu treballant l’apel·lació?
Doncs la meva defensa està molt emprenyada per què consideren que el jutge es va extralimitar en portar a declarar al motorista que acusa injustament a en Moisés, ja que és una causa diferent, cosa completament irregular, i a sobre el meu advocat no el van deixar interrogar-lo, cosa que és causa d’indefensió, i també demana que es tingui en compte (ja és irònic) les declaracions dels mossos que van declarar que no va haver-hi violència, però sobretot volem fer èmfasi que el dret a vaga és un dret fonamental i participar d’un piquet sense violència forma part d’aquest dret. Per tot això considerem que s’hauria de suspendre el judici i demanem al TSJC la nostra absolució d’acord amb la mateixa sentència, que si la llegeixes no demostra cap delicte i és només retorçant el codi penal que el jutge pot treure’n un delicte, i menys una condemna tan dura. Creiem que hauria de ser fàcil guanyar l’apel·lació, però és clar, a veure qui instrueix el cas… És una loteria i ho sabem, segons com ho vulgui interpretar qui o jutgi, podria anar a la presó, això està clar. Però si això passa estem decidint d’anar a totes les instàncies i recórrer fins a Estrasburg si cal per defensar la nostra innocència i, sobretot, el nostre dret a participar d’una vaga reivindicativa.
Tens confiança en la justícia?
Fa unes setmanes vam commemorar el 25 N, i quantes vegades veiem com agressions masclistes i LGTB-fòbiques ni tan sols s’accepten a tràmit i molt menys com a crims d’odi?, i a mi em demanen tres anys i mig… crec que de vegades el que es jutja realment és qui resulta molest per al sistema, qui és un problema i qui no, i incloc els delictes comuns o els de corrupció, que no representen un problema i se’ls jutja d’una altra manera a quan el que es tracta és un tema polític que desafia el sistema. Tot i que en realitat, tot és política, qualsevol vaga és essencialment política, parlar de què una vaga és il·legal per ser política és un sense sentit. Una vaga per tombar una reforma laboral elaborada per un govern, és una vaga política. La justícia espanyola mai ha pogut o no ha volgut deslliurar-se del franquisme.
Et queda alguna altra causa pendent ara mateix?
He tingut sort i a l’acusació per participar en un desnonament al carrer la Jota de Nou Barris no ha estat acceptat a tràmit, però tinc un altre judici per haver estat en la rebuda de l’autobús dels feixistes de “hazte oir”, on m’imputaven un delicte d’odi. Un policia em va reconèixer i em va imputar. Aquell dia només estava allà, i està documentat que no vaig fer res, només vaig estar fent fotos, és el que us deia, em tenen fitxat i m’ho imputen tot.
És un judici on també estan imputats companys de la IAC, companyes anarquistes i de l’esquerra independentista, que només volien deixar clar que l’extrema dreta no era benvinguda. Espero poder celebrar el judici en llibertat i no des de la presó, ja veurem.
Què és el que diu l’auto i les conclusions finals del judici?
Doncs em consideren el líder per haver mediat per obrir un carrer de la carretera. Com que sóc conegut per la meva militància carreguen contra mi. A una ocupació al carrer Pablo Iglesias que va sortir malament, un home amb la cara tapada va sortir corrents i a l’atestat policial diu “creemos que por la complexión es Francisco Garrobo, habitual de las manifestaciones del barrio”. Jo ni estava allà aquell dia.
Et planteges deixar la militància?
Lògicament a partir d’ara haig d’anar molt amb compte per què amb aquest judici obert una altra detenció podria significar presó preventiva, així que potser no puc estar tant a primera línia… hi ha molts altres treballs, però no penso deixar mai la meva militància, ni deixaré de manifestar-me. Tot i això, sé que si jo haig de fer un pas enrere, altres companys faran un pas endavant.
Com veus la situació actual dels moviments socials?
Jo sóc optimista, crec que sobretot a l’habitatge estan sorgint molts moviments i lluites transversals i molta gent s’està polititzant. Estan tocant coses tan bàsiques… l’educació, la sanitat… Això genera respostes molt fortes i la pandèmia ho ha enrarit tot, però la gent que està treballant a les xarxes de suport de barri o als sindicats d’habitatge, estan fent un treball increïble. Cada vegada és més a prop la creació d’espais de lluites compartides, i això és molt gran.
Què els demanes als sindicats?
Als combatius, dels altres no espero res… Res, que pensin que el meu cas no és una qüestió personal. Es tracta de defensar el dret a vaga i no deixar que el criminalitzin. I donar les gràcies per tot el suport que estem rebent, ens fa més forts i ens ajuda a continuar.
Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
Es superen les 3.000 noves afiliacions anuals. Quart any consecutiu de superació de màxims històrics
18350 persones afiliades. Nou any de màxim amb un increment net del 8% respecte un any enrere
Les noves afiliacions es reparteixen pràcticament al 50% entre dones i homes
Sens dubte aquest 2020 quedarà marcat per l’arribada de la pandèmia de COVID19 que ha trasbalsat tots els aspectes de les nostres vides. El sindicat ha hagut d’adaptar-se ràpidament als canvis bruscs per tal d’oferir respostes a l’emergència sanitària, caos en la distribució d’EPIs, lluites contra els ERTOs, anàlisis de les normatives, així com la forma de trobar noves formes de coordinació i lluita col·lectiva. Aquest shock ha estat aprofitat per empreses i governs per justificar nous retrocessos en matèria de drets i condicions laborals, enfront dels quals el sindicat ha estat un cop més mur de contenció i espai de lluita.
Hem continuat fent vagues, campanyes, concentracions o manifestacions malgrat els impediments i dificultats. Aturant ERTOs a serveis públics o purament privats, presentats amb l’únic interès de satisfer cobdícia empresarial.
Voldríem, en aquest moment de fi del període anual, fer una aturada i revisar quatre pinzellades de les dades referents a la situació del sindicat i la seva influència dins la classe treballadora a Catalunya.
Creixement de l’afiliació
Tot i un cert fre en els mesos de confinament degut al tancament de seus del sindicat o empreses, arribem per primer cop a les 3000 altes anuals, concretament 3031. És el quart any consecutiu de superació de registres anteriors. La mitja de les altes dels darrers 4 anys és un +71% més elevada que la mitja d’altes dels 4 anys anteriors.
Pel que fa al total net entre altes i baixes, arribem a les 18.350 afiliats i afiliades, un increment del 8% d’afiliació respecte de les persones sindicades a desembre de 2019.
Afiliació per gènere
El 2020 s’han organitzat als sindicats de la CGT de Catalunya pràcticament el mateix número de dones (49,8%) que d’homes (50,02%). Un petit increment respecte de l’any passat on les entrades de dones suposaven el 48% de les altes.
Aquesta tendència ja de fa temps està modificant clarament la composició del sindicat a nivell de gènere, que pel que fa a tota l’afiliació és el dia d’avui del 39,6% dones i 60,04% homes.
Afiliació per edat
Les noves altes del 2020 als sindicats de la CGT de Catalunya estan en línia amb l’edat mitjana per trams dels assalariats/ades segons IDESCAT. Tenim un lleuger increment en el tram de menors de 30 anys i de més de 60 anys respecte a les noves afiliacions de 2019.
Expansió a empreses i eleccions sindicals
El creixement que estem experimentant s’articula en la creació de noves seccions sindicals pel territori. Conèixer el seu increment total i distribució és força complicat doncs cada sindicat territorial té la seva pròpia gestió.
El que sí que podem fer és observar a quants processos electorals hem participat un determinat any respecte dels que es van fer 4 anys enrere. El valor no representa la totalitat de les nostres seccions, doncs no es mostren les que no es presenten a eleccions, però sí que marca una tendència prou propera.
Ara bé, aquest any i el següent no es podrà fer aquest estudi a causa de l’impacte de la pandèmia als centres de treball, el que desvirtua les dades per poder comparar. L’aturada dels processos d’eleccions durant gairebé 4 mesos i la represa d’aquests a baix nivell (molts comitès on som presents estan postergant la renovació a l’any vinent) fa que no podem tenir visions homogènies.
Amb dades del mes de novembre, s’han fet aproximadament 3279 eleccions sindicals a Catalunya aquest 2020, el que suposa només el 52% de les de 4 anys enrera.
De les ja realitzades, es constata forts increments de la CGT a noves empreses dels sectors sanitaris, neteja, sector social així com en l’àmbit territorial, especialment al Camp de Tarragona i Àrea Metropolitana de Barcelona.
Respecte a la representativitat de les eleccions de 2016, incrementem en uns 0,71 punts aquest 2020. Cal, de nou, tenir en compte que moltes empreses on estem presents han postergat els processos d’eleccions pel 2021, pel que caldrà esperar al any vinent per tenir una foto més exacta. El que sí que es pot constatar és que segueix el lògic increment de representació a conseqüència de l’organització de la nova afiliació en més seccions sindicals per tots els sectors productius.
