Iru Moner. Secretari Acció Social de la CGT Catalunya.
Dissabte ja es van afanyar a escampar que entre les detencions i hi havia un gran nombre de persones estrangeres, que eren «militants de grups anarquistes violents». Per fi han trobat els famosos anarquistes italians.
Diumenge, al cor de criminalització s’hi van afegir, partits polítics de dretes i esquerres, patronals i twitt stars de tot pelatge. La gran majoria de mitjans, altre cop, no van mostrar cap mena de rubor en reproduir fil per randa els comunicats de Mossos d’Esquadra i Interior.
Dilluns registres a dues cases ocupades del Maresme. Interior ja vincula «el grups anarquistes amb l’atac a la furgoneta de la Guàrdia Urbana». On segons fonts policials «s’ha requisat material divers» buscant proves que reforcin els «indicis que formarien part d’un grup criminal».
Sincerament, no s’han «currat» gaire la 6a temporada d’Anarquistes Perillosos. Más de lo mismo, cap gir argumentatiu destacable. Cap novetat en la clàssica literatura repressiva. Vénen de fora! Són dolents, són violents! Grups anarquistes organitzats. Escorcolls, comunicats, condemnes de les autoritats. Mitjans repetint els teletips dels Mossos. No us sona?
Aquest cop les acusacions salten a temptativa d’homicidi. Però el llenguatge és el mateix, grups coordinats, Grècia, Itàlia, conspiracions internacionals. Tot el relat està encaminat a què el fiscal demani presó i el jutge adopti aquesta mesura. I tots els mitjans en faran focs artificials i sensacionalisme.
Als novel·listes del gabinet de premsa d’interior, als guionistes del departament de comunicació dels Mossos els vull recordar: que ja s’han fet diverses temporades amb aquests arguments i que al darrer capítol, ha estat un final feliç. Per nosaltres esclar.
Només recordar, que tenim tot un reguitzell d’operacions similars amb «grups anarquistes coordinats» «joves violents», «escorcolls amb incautació de material» i presó, que han acabat en res, en arxivament del cas. «Sabadell», «Pandora I», «Pandora II», «Piñata» o la «Ice»; Mateix argument, mateix final: absolució.
Inclús no fa gaire, van emetre una sèrie amb els mateixos arguments, però amb diferents protagonistes: «CDR». On també, les grans paraules com: empresonament o terrorisme, van obrir grans titulars i van desencadenar el linxament per part de les plomes i els micròfons del règim, amb careta de dretes o d’esquerres, però règim al cap i a la fi.
En caure les absolucions, arxivaments o alliberaments: silenci. Només vam veure silenci i alguna paraula de disculpa amb la boca petita. Cap novetat a la trinxera de la lluita social.
