Ens volem vives, vives i rebels

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rosalia Molina i Pilar Frey. Dones Llibertàries.

Crònica del 25N d’enguany. Una mobilització malgrat les mesures de confinament establerts a causa del Covid.

El 25 de novembre dia internacional per a l’eliminació de les violències de gènere, una jornada de conscienciació i mobilització per denunciar l’opressió per qüestió de gènere i les múltiples violències contra les dones que es cometen a l’empara d’aquest fet.

Aquest any, tot i les difícils circumstàncies que estem vivint, s’ha volgut fer un pas més en la denúncia de les violències masclistes.

I per aquest motiu, el moviment feminista ens hem organitzat per mobilitzar-nos.

“L’actual crisi provocada per la COVID19 ha posat en evidència l’escassa protecció social d’un sistema de cures desvaloritzat a tots els nivells” 

S’ha organitzat una Cadena Feminista, a Barcelona i d’altres municipis, plantejat com un dia de visibilització de les respostes feministes davant les violències masclistes al carrer.

Malgrat totes les dificultats amb les quals ens hem trobat a causa de les restriccions per la Covid, s’ha aconseguit una gran Cadena Feminista on milers de dones hem posat tot el nostre esforç i constància per realitzar-la, i l’esforç col·lectiu ha donat els seus fruits i malgrat les adversitats i les incerteses, ens vam trobar més de 3000 dones en la cadena de Barcelona, i unes altres 3000 en total a altres municipis, on s’ha replicat el format de cadena feminista.

Ha estat una cadena per denunciar la justícia patriarcal i dir prou a les violències masclistes. Els col·lectius feministes, LGTBQI i ciutadania en general, vam omplir els carrers per denunciar les mancances del sistema jurídic des d’una perspectiva feminista.

Una Jornada, on les Feministes hem seguit donant un toc d’alerta als polítics, deixant-los clar, que no retrocedirem en totes les nostres exigències, ans al contrari, continuarem cap endavant intentant que no quedi impune cap responsabilitat política en qualsevol atac a les dones, vingui d’on vingui.. “Compte… Compte, us avisem… Som moltes més que quan començàvem”

Aquest 25 N hem demostrat , que la separació motivada per la situació de Pandèmia no ens ha afeblit en aquesta lluita i hem pogut comprovar, que ja no donem respostes aïllades, estem unides i exigim Serveis Públics per a defensar els Drets Humans de les Dones i de les Nenes, igual que la seva dignitat i la seva vida.

El comunicat que es feia arribar des de Novembre feminista -plataforma organitzadora de la Cadena- a la premsa i a tots els col·lectius i associacions de dones de tot Catalunya deia:

“La pandèmia de la COVID-19 amb situacions de confinament ha posat en evidència, de manera dràstica, la persistència de les violències masclistes i malauradament s’ha fet evident la insuficiència de mesures per part de les polítiques públiques i també una manca de suports socials i comunitaris. Han estat les associacions i col·lectius feministes locals que han divulgat recursos i serveis a través de les seves xarxes socials, i han remarcat la importància de mantenir les xarxes i el contacte amb amigues i familiars per a poder sentir-se cuidades i més segures. La Covid ha agreujat les violències masclistes i ha visibilitzat un sistema jurídic patriarcal i desigual.

Ara, més que mai, la sororitat feminista és la resposta, volem que sigui una acció molt participativa i reivindicativa. Per tant, cal visibilitzar que la nostra lluita continua i que seguirem organitzant-nos davant les violències masclistes.”

Des del Moviment Feminista –en la roda de premsa- s’assenyalava la necessitat urgent de reclamar un sistema judicial que incorpori els estàndards internacionals i reclamen canvis estructurals claus per a la prevenció, l’atenció i la protecció envers les violències masclistes. Així mateix, es remarca la necessitat d’implementar polítiques de cures reals. Denunciem, també, la Llei d’Estrangeria, una legislació que exerceix violència sobre les dones migrades i subordina les seves vides al patriarcat i les seves institucions. Es fa una crida urgent a fer polítiques públiques que posin la vida al centre, com la regularització de la situació de dones migrades com a única via per revertir els processos de violències masclistes o la construcció de xarxes de suport per desemmascarar els discursos que transmet la cultura patriarcal i les seves violències estructurals.

Segons la Macroenquesta de violències envers les dones de l’any 2019 feta per la delegació del govern espanyol contra la violència de gènere, el 57,3% de les dones de més de 16 anys ha sofert violències (físiques, psicològiques, econòmiques i sexuals, assetjaments, abusos i agressions) pel fet de ser dones. D’aquestes, el 19,8% les ha patides durant aquest darrer any.

Es va denunciar que “enguany durant la pandèmia de la COVID19 s’han posat en evidència les mancances dels serveis d’atenció contra les violències masclistes deixant a milers de dones en situacions vulnerables greus”. Aquesta situació ens ha fet veure que la Pandèmia és una crisi política a causa de la destrucció del Sistema Sanitari. Hi ha hagut una destrucció estructural del Sistema de Serveis Socials. S’han tallat els serveis als quals tenien accés dones per a sol·licitar ajudes. Han tancat refugis per a dones en situació de violència, oblidant la reivindicació feminista de posar la vida en el centre de les Polítiques Socials.

L’actual crisi provocada per la COVID19 ha intensificat una situació crítica i estructural de desigualtat, posant en evidència l’escassa protecció social d’un sistema de cures desvaloritzat a tots els nivells. Aquest context de vulnerabilitat i desprotecció ha generat una situació que es veu agreujada, no només pel marc sanitari, sinó per l’impacte en els drets laborals, socials i civils que situen a moltes dones en greus situacions de risc: sense condicions de teletreball, acomiadaments i ERTOs; una política d’habitatge especuladora, el trencament de xarxes de suport i una Llei d’estrangeria que discrimina i precaritza més encara les dones migrades. A més de la desprotecció que en moltes ocasions patim les dones, protegint més al botxí que a la víctima. I la manca d’atenció de professionals expertes amb experiència en la seva atenció.

Des dels diversos col·lectius que formen part de Novembre Feminista s’ha volgut denunciar els fonamentalismes de l’extrema dreta que s’han fomentat des de poders institucionals i econòmics. Denunciant l’extrema dreta com altaveu del masclisme i les violències masclistes.

Sovint es reforcen els missatges masclistes, racistes i contra qualsevol dissidència a través de mitjans de comunicació generalistes, xarxes socials -plenes de missatges misògins, racistes i LGTBIfòbics-, partits polítics o, fins i tot, de sentències judicials. Així mateix les dones migrades i/o racialitzades es troben encara més invisibilitzades i desprotegides davant les violències masclistes i les agressions de l’extrema dreta. Davant d’aquesta ofensiva mediàtica i institucional, es demana una resposta més contundent i efectiva.

Ara, més que mai, la sororitat feminista és la resposta. I així vam respondre milers de dones, i es va aconseguir una acció molt participativa i reivindicativa.

Entenem que la lluita contra les violències han de ser cada dia de l’any, fins a aconseguir erradicar aquesta xacra social, amb la qual el patriarcat ens continua ofegant.

Continuarem lluitant per visibilitzar la nostra lluita i seguirem organitzant-nos davant les violències masclistes.

I amb aquest esperit vam omplir els carrers de Barcelona i d’altres poblacions als crits de:

Davant les violències masclistes,

justícia feminista.

Totes juntes, diverses, vives i rebels.

Ni víctimes ni passives. Dones combatives

Contra la violència masclista,

autoorganització feminista

Quatre anys i mig de presó per a Dani Gallardo

Equip Comunicació CGT Catalunya
Gemma Liñán. Article publicat a LaHaine

L’Audiència de Madrid ha condemnat a Daniel Gallardo a quatre anys i mig de presó per les protestes que va haver-hi a Madrid contra la sentència del procés. A més, haurà de pagar 600 euros de multa i una indemnització de 3.500 euros a l’Ajuntament de Madrid. La Fiscalia demanava sis anys de presó pels delictes de desordres públics, atemptats contra l’autoritat i lesions greus.

“L’informe de lesions presentat per l’agent és una hora anterior a la detenció de Dani Gallardo”

Gallardo ha estat un any a la presó preventiva, des que van tenir lloc els fets. El jutge el va deixar en llibertat provisional l’últim dia del judici a l’espera de la sentència. La resolució judicial encara no sés ferma i es pot recórrer, la qual cosa fa pensar que l’acusat no ingressarà en cap centre penitenciari fins que s’esgoti tota la via legal. Amb tot, no es pot descartar que la Fiscalia demani l’ingrés immediat a la presó.

Gallardo està acusat de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions greus. Va ser detingut el 16 d’octubre, just després de la concentració, durant els enfrontaments entre els manifestants i policia. Segons la seva defensa, Dani Gallardo estava intentant defensar a una amiga seva de les agressions policials.

La construcció d’un cas

Segons les proves i els fets, l’acusació es construeix per a criminalitzar la protesta. No hi ha indicis, segons la defensa, d’allò del que pretén acusar-ho a la policia. L’informe policial acusa Gallardo d’haver colpejat amb un pal amb claus el casc d’un policia. La defensa ho desmenteix, així com apunta la hipòtesi que la presó provisional ve determinada pel segon cognom de Gallardo, Herzog, que és alemany.

“En aquestes càrregues detenen a tres persones, una de les quals menor d’edat, però a Dani no ho detenen allà, sinó molt més tard”, relata Alejandra Matamoro, portaveu del Moviment Anti-Repressiu de Madrid, que s’ha fet càrrec de la defensa de Gallardo. De fet, Dani ja estava tornant cap a casa amb els seus amics quan van xocar amb la policia, ja passats els disturbis. Els antidisturbis van per ells i els nois fugen com poden. Els agents aconsegueixen atrapar a Elsa, una amiga de Dani. “Ell s’adona que no els segueix, que l’ha agafada la policia i l’estan apallissant. Llavors gira en rodó i intenta ajudar-la. Allà és quan eldetenen i l’apallissen a ell també”, explica la portaveu del Moviment Anti-Repressiu de Madrid.

La principal acusació contra Dani Gallardo és per, suposadament, haver agredit un policia amb un pal de fusta amb uns claus oxidats, extracte d’un còdol, que s’hauria clavat en el casc, però no l’hauria perforat. “No és cert. Ni tan sols hi ha proves reals ni consistents”, denuncia Alejandra. La principal prova és una fotografia del casc, que va ser degudament filtrada a El Mundo per a incriminar al Dani. “A la foto es veu el casc amb el pal “pintiparado” (sic), però a comissaria. És impossible que això hagués aguantat el cop. No s’aguanta per enlloc”, diu la portaveu del col·lectiu. A més, subratlla, que el Dani és un noi de complexió molt prima que no tindria la força per a clavar-lo en el casc d’un antidisturbis. “I si ho aconseguís clavar, no podria fer amb tanta profunditat que pogués aguantar fins a arribar a comissaria i fer-li la foto”, sosté.

L’altra prova és l’informe de lesions del policia suposadament agredit, que ni existeix, segons Alejandra. “El policia va allà i diu que té mal de cap. El tractament que li donen és, simplement ibuprofeno. Això és l’informe de lesions”, assenyala. Per a acabar de rematar-ho, l’informe de lesions presentat per l’agent és una hora anterior a la detenció de Dani Gallardo. L’acusació se sustenta com sempre en la paraula del policia, que en aquest país és suficient per a fer i desfer. “El que digui el policia va a missa”, denúncia la defensa. Estan preparats per a més irregularitats i “sorpreses” durant el judici oral. “En aquests casos mai se sap”, admeten.

Bombes contra la impunitat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Bombes contra la impunitat

Comunicat sobre la Llei de Memòria Democràtica

La Llei de memòria democràtica que actualment s’està tramitant, destinada a substituir la de Memoria histórica del govern Zapatero, manté intacta la garantia d’impunitat per als criminals del franquisme. No esmenta els crims contra la humanitat ni les responsabilitats de grans empreses i fortunes, de l’Església i de les institucions de l’Estat durant la guerra civil i la dictadura.

L’avantprojecte de Llei sacralitza la Constitució com a referent de la idea mateixa de democràcia. S’ha de tenir en compte que tres dels set ponents havien estat membres de les corts franquistes. Cas únic a la història. És com si en la redacció de la constitució italiana hi haguessin participat membres destacats del règim de Mussolini. També cal tenir present que el contingut del text fou supervisat pels alts comandaments de l’exèrcit, els quals van fer-hi fins i tot aportacions directes [art. 2 i 8]. A més a més, la Carta Magna en cap moment condemna el franquisme, cap menció, per petita que sigui.

Aquest avantprojecte de Llei no impugna la legitimitat del règim franquista i només se centra en els seus “òrgans repressors”. Ignora l’existència de la màxima institució de l’Estat, el representant de la qual gaudeix d’immunitat absoluta i és el cap de les forces armades… Oblida que el dictador va imposar la monarquia substituint la república, legalitat que havia estat enderrocada pel cop d’estat.

La suposada “memòria democràtica” que vol promoure aquesta llei, malgrat que inclou la guerrilla antifeixista que va actuar fins a la primera meitat de la dècada dels seixanta, els maquis, sota l’etiqueta de “víctimes del franquisme”, no els hi reconeix l’estatus de combatents i legítims opositors armats al feixisme. Som molt lluny del reconeixement que maquis i partisans tenen a Europa, on es consideren autèntics herois nacionals. De fet, alguns dels qui la llei de

bandidatge i terrorisme franquista qualificava com a delinqüents han estat guardonats amb les màximes distincions de França.

Fins ara aquesta manca de conformitat a una regla general ha comportat autèntiques aberracions, cosa que la nova Llei no corregeix. Per exemple, el primer nom de la llista de les víctimes del terrorisme confegida pels governs espanyols, és el tinent de la Guàrdia Civil Francisco Fuentes de Fuentes Castilla y Portugal, cap de la banda de mercenaris a sou del feixisme que, l’any 1960, va emboscar el maquis anarquista Quico Sabater i va assassinar els seus quatre companys. En el tiroteig va morir aquest oficial i el Quico, després de ser considerat un bandit per a la justícia franquista, esdevindria el primer “terrorista” de la “democràcia” espanyola.

En definitiva, és una Llei que no trenca amb el passat feixista, ni fa justícia amb cap dels nombrosos crims de la dictadura. No s’atreveix a abordar la responsabilitat penal dels botxins i focalitza la seva acció en la rehabilitació de les víctimes, a les quals ni tan sols ofereix cap rescabalament real, més enllà d’un reconeixement simbòlic que, en tot cas, arriba massa tard —tan tard que sembla que se’n burlin—.

Una “Llei de Memòria democràtica” que se n’oblida, no ja de derogar, sinó d’esmentar la Llei d’Amnistia de 1977, instrument fonamental per blindar la impunitat dels criminals del franquisme.

Tot plegat una mostra més de la feblesa política, ideològica i cultural de l’esquerra institucionalitzada, incapaç de formular en una Llei que garanteixi la no repetició dels crims feixistes. Una esquerra que és incapaç d’abordar la pervivència i continuïtat del franquisme des d’una perspectiva que defensi la democràcia formal —la perspectiva de classe fa temps que l’ha perduda—.

Malgrat la preocupació d’alguns dels promotors per acabar amb les ofenses més cridaneres a la memòria de tantes víctimes (anul·lació de judicis i dignificació de morts i desapareguts), aquest text sembla que tingui com a principal objectiu polític el blanqueig del dogma constitucionalista, centrat en l’obsessiva defensa de la unitat de la pàtria —Antes roja que rota— i, de passada, en la naturalització del concepte de Nación española.

Una llei al servei de l’immobilisme, que busca recuperar i homologar la imatge de l’Estat espanyol amb els altres estats de l’entorn europeu. Atès que aquesta imatge ha quedat molt danyada per la recent repressió del moviment civil català, els nombrosos escàndols de corrupció de la monarquia, les vergonyoses pràctiques judicials i les recents declaracions dels màxims comandaments de l’exèrcit que, tot i que estan actualment a la reserva, han mantingut el control de la institució al llarg d’aquests 45 anys de democràcia tutelada.

El Pacte de Toledo proposa una nova retallada de les pensions

Equip Comunicació CGT Catalunya
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

«Treballar més anys, jubilar-se més tard i amb pensions més petites». Aquesta és l’objectiu estratègic sobre el que s’ha reformat i retallat el sistema de pensions a l’Estat espanyol des de 2007, i sembla que en els propers mesos viurem un pas més en la mateixa línia. L’anomenat «Pacte de Toledo» ha publicat el seu quart i darrer informe (els anteriors van ser de 1995, 2003 i 2011), i com en els anteriors marca el camí de les reformes legals que de ben segur en els propers mesos es convertirà en llei al Parlament espanyol.

Llegeix més

Ni oblit, ni perdó. Justícia i reparació. El cas de Juan Gabriel (Knafo)

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

El 3 de març de 1976, dins el marc de les lluites reivindicatives i després de mesos d’aturades i vagues, a Vitòria-Gasteiz foren assassinats cinc treballadors mentre es realitzava una assemblea multitudinària en una església del barri obrer de Zaramaga. Dos dies més tard, Tarragona va ser seu d’una manifestació multitudinària en solidaritat amb els fets de Vitòria. Va ser aquell dia, quan Juan Gabriel Rodrigo Knafo va morir després d’un accident produït en una persecució policial. A dia d’avui encara no s’han esclarit els motius de la seva mort tot i el treball i pressió constant de la seva família i diferents entitats de Tarragona mantenen la lluita perquè es reobri el cas i es faci justícia i reparació.

Parlem amb la Matilde Rodrigo Knafo, germana de Juan Gabriel.

Matilde, què va passar a Tarragona al 5 de març del 1976?

En aquella època  a Tarragona es construïa el Complex Petroquímic del Morell-La Pobla, conegut com la Refineria, i allà també es respiraven aires reivindicatius. Les morts de Vitòria fan que els treballadors es reuneixin en assemblea per a mostrar la seva solidaritat i es decideix realitzar una marxa el 5 de març des de la refineria fins a Tarragona, sota el lema “Vitoria hermanos, nosotros no olvidamos”

Entenem que Rodrigo Knafo es va unir a aquesta mobilització i es va produir una persecució policial que  va acabar amb la seva mort. Ho pots explicar?

El meu germà Juan Gabriel Rodrigo Knafo tenia 19 anys i treballava en la construcció de la refineria Empetrol (actual Repsol) a la Pobla de Mafumet. Des d’allí es va sumar a la manifestació del 5 de març fins a la ciutat de Tarragona. A l’entrada de la ciutat els policies esperaven als manifestants, i a l’alçada de la Rambla van ser perseguits pels antidisturbis. Juan Gabriel es va refugiar amb un company a una botiga, però sentint-se insegur va entrar al portal annex i va pujar escales amunt cap al terrat d’un bloc de pisos del carrer Unió de Tarragona. Dos policies van perseguir-lo i ja al terrat va rebre un impacte que el va fer trontollar i va caure a plom de diversos pisos d’alçada a la vorera.

Els testimonis presencials comenten que quan es va produir la caiguda, la unitat policial, enlloc d’esmorteir-la, va ordenar buidar la calçada i inevitablement el cos va anar directe al sòl. Un dels testimonis va intentar posar la seva moto per a protegir (de trepitjades) la marca de la sang del sòl, per facilitar una posterior investigació dels fets, però no va servir de massa cosa. 

Es van poder esbrinar els motius de l’accident i per tant, de la seva mort? 

Després de l’accident la por va fer que la multitud es dispersés. Cal entendre que en aquella època la gent es manifestava malgrat la violència que exercia la policia franquista (nomenats “grisos”). Només feia sis mesos de la mort del dictador.

Desconeixem si Juan Gabriel va morir de forma immediata o no, si va rebre un tret o l’impacte d’una pilota de goma, o va ser llançat al buit . L’ambulància el va traslladar a l’Hospital Santa Tecla de Tarragona, però van impedir que la família el pogués veure. 24 hores més tard, per ordre judicial, se’ns va permetre veure el seu cos al tanatori. 

I allí va començar la carrera d’obstacles… 

Cert, des del primer moment. D’entrada, la família no vam rebre cap explicació sobre el motiu de la seva mort, i no hi va haver cap voluntat d’investigar-ho. La por va ser un factor determinant, ja que testificar podia tenir conseqüències molt dures. A l’únic testimoni que es va atrevir a declarar, en presentar-se al jutjat, li van aconsellar que marxés si no volia acabar igual que el meu germà.

Per part de l’Ajuntament tampoc es va oferir cap suport als familiars. Al contrari, tot el que s’ha fet ha estat gràcies a l’esforç de la família i d’entitats de Tarragona que continuen perseverant perquè no esdevingui un cas més que queda en l’oblit. 

“avui dia, l’Ajuntament de Tarragona encara no ha començat el procés judicial necessari per fer justícia”

Per part de l’Ajuntament tampoc es va oferir cap suport als familiars. Al contrari, tot el que s’ha fet ha estat gràcies a l’esforç de la família i d’entitats de Tarragona que continuen perseverant perquè no esdevingui un cas més que queda en l’oblit. 

No va ser fins al 2016, i coincidint amb l’aniversari de la mort de Rodrigo, que l’Ajuntament de Tarragona va accedir a col·locar una placa, que es va pagar gràcies a les aportacions de les associacions (no de l’Ajuntament), en el lloc dels fets, al número 7 del Carrer Unió. 

D’altra banda, la família estem en total disconformitat amb l’homenatge que va fer l’Ajuntament l’any 2017, col·locant un monòlit al xamfrà entre Rambla de Tarragona i C. Unió, a la ruta de la memòria històrica. El document que han escollit ha estat una fotografia del Diari Espanyol amb un redactat de periodistes funcionaris del règim que l’encapçala el text “Dia violent. Centenars de manifestants s’enfronten a la força pública a la Rambla” i en lletra més petita fan referència a la mort d’un manifestant per una caiguda. La família reclamem que es modifiqui aquest escrit, és clar.

Quin va ser el suport que va rebre la família  en aquell moment? 

L’advocat Rafael Nadal Company es va posar en contacte amb la família per a oferir-se per representar el cas desinteressadament. I juntament amb l’arquebisbe de la ciutat van aconseguir un nínxol en el cementiri de la localitat per poder-lo enterrar, ja que d’entrada a la família no la deixaven triar. En el moment de l’enterrament, darrere la família hi havia una gernació acompanyant-nos, i de fet, la fotografia va ser portada a nivell nacional a la revista Cambio16.

El pare de Juan Gabriel va rebre un oferiment econòmic del partit comunista de França que es va posar en contacte amb ell per la mort del jove. Però el pare tot i agrair-ho va declinar perquè “ni això ni molt més podia retornar la vida del seu fill”.

L’associació de Vitòria mitjançant el seu president Andony Txasko van estar en contacte amb la família amb la finalitat d’afegir la mort de Juan Gabriel a la causa de Vitòria, ja que la vinculació era directa.

Es repeteix sovint que l’assassinat de Knafo és més conegut a Vitòria que a Tarragona. Quines estratègies s’han utilitzat perquè el procés judicial no tirés endavant i per tant, es tanqués el cas intentant que passés a l’oblit?

D’entrada, a l’advocat Nadal li van impedir l’accés als arxius policials i mèdics, que podien ser determinants per saber la veritat. Pel que fa a la família, vam estar vigilats durant un any per un policia secreta de paisà a la porta de casa. També van utilitzar els mitjans per canviar el relat de la història, descrivint al Juan Gabriel com un delinqüent comú. Al policia sospitós d’haver disparat el van traslladar a una altra localitat espanyola. Aquest va tocar el dos i ja està.

Quines entitats us han acompanyat en la llarga cursa per fer justícia?

La família ha pogut continuar la recerca gràcies a l’associació que investiga els fets de Vitòria perquè va sumar la mort de Juan Gabriel a la seva causa. La jutgessa argentina Servini actualment investiga delictes de lesa humanitat durant el franquisme i la transició espanyola, de fet, l’exministre Martín Villa va anar a declarar per videoconferència al consolat argentí de Madrid al setembre passat.

Per això, en record de Juan Gabriel la família organitza cada any al voltant del 6 de març una ofrena floral. El lloc triat és al carrer Unió on és situada la placa commemorativa pel seu record.

A Tarragona hi ha hagut diverses entitats que han treballat incansablement perquè aquest cas no s’oblidi i es reobri. Associacions com Paraules per la Pau, Fòrum de Tarragona per la Memòria i Ateneu llibertari Alomà. 

La formació política CUP de Tarragona amb Laia Estrada i Jordi Martí van presentar mocions a l’Ajuntament per a esbrinar què va succeir en una causa judicial i posar un espai de memòria ben senyalitzat. El sindicat CGT col·labora a trobar nous testimoniatges. Al novembre es va organitzar un acte per fer difusió de la crida a l’obertura del cas i a la cerca de més testimonis. 

La família té esperances que aquesta publicació al rotatiu Catalunya de la CGT serveixi per a fer difusió i remoure consciències per  aconseguir d’una vegada per sempre un judici que s’espera des de fa gairebé 45 anys, ja que s’han fet diversos actes per diferents associacions però no s’ha aconseguit un inici de procés judicial encara.

Com està la situació a hores d’ara? Hi ha esperança que es pugui reobrir el cas per aconseguir la reparació?

Encara s’està esperant sentència ferma de la justícia argentina perquè no es va poder investigar a Espanya anys enrere per la llei d’Amnistia de 1977 que protegia els franquistes.

D’altra banda, la CUP Tarragona va presentar dues mocions a l’Ajuntament, al 2016 i al setembre de 2020. La primera perquè s’interposi una querella criminal davant dels jutjats d’instrucció de Tarragona per investigar els crims contra la humanitat comesos per la dictadura franquista a Tarragona, entre 1936 i 1978 i per esclarir la mort de 764 persones assassinades i s’hi destinin els recursos necessaris per poder-ho fer efectiu. La finalitat de la del 2020 és la d’homenatjar Juan Gabriel Rodrigo Knafo, l’últim tarragoní mort pel franquisme i segurament la víctima més oblidada dels fets de Vitòria.

Però avui dia, l’Ajuntament de Tarragona encara no ha començat el procés judicial necessari per fer justícia. Aquesta és una via d’esperança per a la família per no deixar en l’oblit la mort de Juan Gabriel. Per això demana que s’apliqui el reconeixement en la memòria històrica.

Al novembre la CGT junt amb altres entitats van convocar un acte a Tarragona en memòria de Knafo, quina era la finalitat?

La finalitat de l’acte era fer una crida a trobar nous testimonis, ja que a causa de les amenaces no n’hi ha gaires. També es volia visibilitzar el cas ja que el proper 6 de març farà 45 anys de la seva mort i pretenem fer-li l’homenatge que li pertoca. 

Estem molt satisfets perquè a partir d’aquell acte i d’una entrevista que ens van fer a posteriori a TAC12 hi ha hagut dos persones que al dia 5 de març del 1976 van presenciar els fets i s’han ofert com a testimonis.

La família està molt agraïda a les associacions, partits polítics i sindicat que donen suport a la causa de Juan Gabriel i no deixarem mai de lluitar.
Moltes gràcies per tot.