Redacció Catalunya
Parlem amb Manel Aisa, historiador de reconeguda trajectòria, especialitzat en el moviment obrer i llibertari de Catalunya, col·laborador assidu del Catalunya i president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. El passat 17 de juliol s’havia d’inaugurar el nou local de l’AEP, acte que quedà aplaçat per la Covid-19. Xerrem una estona amb ell sobre l’Ateneu, els seus orígens, els seus objectius i els reptes que haurà d’entomar aquesta entitat amb més d’un segle d’història en els difícils temps del segle XXI.
Bon dia Manel. Primer de tot, et voldríem preguntar: per què és important recuperar l’activitat de l’Ateneu Enciclopèdic Popular?
Per mi és important recuperar l’Ateneu Enciclopèdic perquè crec que el varen crear en el seu moment 1902 per una finalitat que encara és vigent i cada dia noto més aquesta necessitat.
Si bé és veritat que avui dia podem trobar moltes ofertes culturals, o pretesament culturals, en absolut tenen la mateixa filosofia que l’Enciclopèdic. Recorda que fou creat el 1902 pels obrers per autoeducar-se, aprendre uns dels altres, i en això estem des de fa molt de temps, i crec que eines com aquesta encara les necessitem. A més, a nosaltres tant de temps tancats en un pis del Passeig de Sant Joan molta gent ja ens donava per morts, les noves bases de l’anarquisme o dels moviments socials, desconeixien la nostra existència, i nosaltres mateixos necessitàvem alliberar-nos i apostar per una nova manera de fer nostra, i dels companys que vulguin acompanyar, i que siguem capaços de crear i imaginar. En definitiva, necessitem espais de trobada, al centre de la ciutat, que siguin còmodes, per anar-hi xerrant i construint alguna cosa. Ara mateix, una vegada més, tot està per fer i aquest és el repte, en un temps de pandèmia necessitem espais socialitzats, i com menys egos hi hagi pel mig, molt millor.
Per posar-nos una mica en context, l’AEP fou desterrat de Barcelona el 1939 i pràcticament tot l’arxiu cremat. Com s’ha recuperat?
Sí, amb l’entrada dels feixistes a Barcelona. Aquests tenien molt clares les consignes del general Mola, “hay que acabar con la cultura obrera que no quede un maestro vivo” i el mateix dia 26 de gener de 1939, quan entraven les tropes feixistes a Barcelona, igual que entraven a l’ajuntament, a Ràdio Barcelona, sindicats, etc. també van anar aquell dia a buscar l’Ateneu Enciclopèdic, perquè pels feixistes tenia la mateixa importància que l’ajuntament i altres espais de poder com els sindicats, i la seu dels partits, i amb tot el que van trobar, els seus documents, mobles i enceres, van fer una foguera allí davant del local del carrer del Carmen (carrer Kropotkin llavors) núm. 30, i van cremar tot el que van poder.
L’ateneisme que havia fet l’Enciclopèdic representava la cultura obrera, era l’espai on s’havia educat el poble. I això calia destruir-ho. El franquisme no podia consentir que els obrers pensessin per si mateixos, el contradictori, segons es miri, és que la democràcia aquesta que hem viscut fins ara ha fet més o menys el mateix, és a dir, no s’ha preocupat el més mínim pel que envolta al coneixement dels obrers, els obrers tot el que han tingut l’entreteniment dels centres cívics.
Bé, tornant al 39, cal dir que la documentació important havia estat treta pels mateixos socis de l’AEP, i destruïdes les seves fitxes de socis perquè no caiguessin en poder dels feixistes. La Biblioteca de l’Ateneu Enciclopèdic va ser espoliada per molts dels vencedors (Catalans de Franco entre ells) i inclús alguns llibres va anar a parar la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, i després han acabat al magatzem de la Biblioteca que hi ha al dipòsit de Cervera sense que ningú de l’administració o de la Universitat hagi mostrat gens d’interès per aquest espoli.
Aquest local, l’aconseguiu després de divuit anys de molta lluita i insistència a l’Ajuntament, es podria considerar una “devolució de patrimoni”. Però acompleix les vostres demandes?
Hi ha un primer tímid intent de recuperar el patrimoni, per via de documents, però era supercomplicat per nosaltres, i lentament es va desistir del projecte.
Però més o menys, amb l’etapa de l’alcalde Clos, vàrem començar de nou aquesta idea, i el nostre lema des del primer moment era, “Si un ajuntament feixista ens expropia el nostre patrimoni, un ajuntament democràtic ens ha de retornar allò que expropia” i aquest ha estat el nostre argument i el nostre cavall de batalla. Nosaltres entenem això com un retorn d’una part del patrimoni, l’ajuntament segurament té una altra idea, ja diran ells.
“l’ateneisme que havia fet l’Enciclopèdic representava la cultura obrera, era l’espai on s’havia educat el poble”
Arribar fins aquí ha estat molt difícil, i hem tingut moments de tot, amb moltes crisis pel mig, tant, que va anar d’un pèl que no pleguéssim com a Ateneu, i com a Centre de Documentació.
De totes maneres en aquests últims divuit anys han passat massa coses, encara que la majoria sense fer massa soroll, a la nostra manera incidim, en el quefer diari de l’anarquisme del seu moment i col·laboràvem amb molta gent que buscava documentació que no sempre és fàcil.
També cal entendre que, referent a la documentació, no som funcionaris, tot i que alguns quan arriben a Passeig de Sant Joan consultar, es creuen que estem al seu servei i no és això, l’afinitat és important.
Segons tenim entès, el vostre objectiu és instal·lar-vos en Can 60, un complex fabril del carrer Riereta?
Referent a aconseguir el local, per començar, retornar al districte V o Xino, tot i que abans dels Comuns ja teníem el projecte encarrilat amb dos espais alhora, aquest mateix de Reina Amàlia 38 i un altre al carrer Carretes molt a prop de Reina Amàlia que havia de servir per ubicar el Centre de Documentació Històric Social. Sí, va costar molt i en l’últim Enciclopèdic explico una mica com va anar el procés de negociacions, i també els silencis d’alguns socis que aleshores estaven amb el poder i van callar i no van moure un dit per canviar la situació.
Vam tenir moments molt durs sobretot amb els socialistes que se’n fotien de nosaltres d’una manera descarada (la nostra delegació en un principi era jo i l’Adolf Castaños). Els sociates deien que el que nosaltres volíem era un ateneu amb parquet i moqueta i amb un porter a la porta. Res més lluny del nostre projecte.
Després, amb els convergents no se sentien implicats amb res, tot i tenir un acord amb l’anterior alcalde que deia que en dos anys s’havia de trobar un espai per nosaltres al voltant de Ciutat Vella.
Però tot aquest temps va ser un temps molt enriquidor per nosaltres, perquè tot i que els sociates se’n fotien i els convergents tiraven pilotes fora, les Plenàries del Districte de Ciutat Vella eren una meravella, amb un bon grapat de dones, amb pancartes incloses, denunciant en Millet i els seus tripijocs, i els polítics de torn desviant l’atenció i minimitzant el descontentament d’aquelles lluitadores. També ens trobàvem amb el grup de “miles de viviendas” que treballaven en aquell moment en la idea de legalitzar l’okupació, i més tard amb el cas Juan Andrés Benitez, on la regidora, que va tenir segurament un mal dia, tirava pilotes fora com si res passés. L’audiència d’aquella plenària estava força emprenyada i molt efervescent, realment, havien segat una vida, per un no res, molt fort, i els polítics de torn defensant l’indefensable.
Així doncs, eren una veritable escola dels moviments socials, tot i que sempre hi havia algun veí despistat o altres que d’amagatotis estaven per apagar el foc, com alguns que venien de l’associació de veïns del Raval que val més no anomenar.
En fi, i nosaltres amb la nostra pregunta que sempre sortia al final del ple, i tant uns com altres, sociates i convergents tenien clar que als anarquistes ni aigua.
Tant deien que no hi havia locals que nosaltres mateixos vam començar a investigar els locals que podien ser aptes per nosaltres i en aquell moment van començar a sortir locals per tota Ciutat Vella, com rovellons en temporada alta, i solament els convergents es van asseure a la taula quan van tenir por, que tirant el fil de locals de Ciutat Vella trobéssim alguna cosa de negocis torbis. Això realment fou el que va fer avançar en aquell moment les negociacions.
Quina és, per tu, la funció que l’AEP ha de desenvolupar en aquest segle XIX?
Arribats a aquest nou local de Reina Amàlia, ara que ja fa vint-i-un anys del segle XXI, el primer objectiu és créixer com a Ateneu Enciclopèdic i després que sigui una eina útil per les noves generacions, un espai crític… no farem la revolució, però no serem passius. Ja he dit abans que de moment tranquil·lets, no podem tenir pressa, però si és hora d’anar creixent, trobar el nostre espai de trobada al centre de la ciutat, i si es pot, donar, crear i compartir opinions. I si són interessants millor.
Quins entrebancs us trobeu?
El lloc a on està situat m’encanta, al costat del Bar Pay Pay, el Bar las Banderas, el Collasso Gil, la Bretxa de Sant Pau, tot són referents del moviment llibertari, ja d’abans del 36 i després en plena clandestinitat, és un espai molt viu.
Ara, la cosa no serà fàcil, és un espai dur i avui en dia hi ha molta feina a fer, no es valen floritures de l’anarquisme, sinó realitats punyents i haurem de saber moure tots aquests moments i processos, ja veurem què passa i fins a on podem arribar, tot és una incògnita, un gran repte.
Finalment, què pot fer una afiliada de CGT, o la mateixa redacció del Catalunya, per ajudar-vos?
Desconec el que pot fer la CGT ni la redacció del Catalunya, segurament deixar que les coses es desenvolupen amb la seva naturalitat, i quan hi hagi alguna cosa a comentar, doncs comentar-la!
Això farem. Gràcies Manel.
Salut i Anarquia un plaer parlar amb la redacció de la Revista Catalunya de la CGT
