Etiqueta: Vaga

Victòria obrera a Saint-Gobain

Equip Comunicació CGT Catalunya
Daniel Mulero. Redacció Catalunya
@BelierMulero

La direcció de Saint-Gobain, amb el pretext de tractar l’absentisme amb el Comitè d’empresa, va convocar una reunió el passat 25 d’agost. En arribar a la reunió, els sindicats (tenen representació al Comitè UGT, CCOO i CGT) es van trobar amb la comunicació de l’empresa que tancaria la fàbrica d’Arboç.

La decisió de la multinacional, que es dedica a la producció de materials per a la construcció o subministres per a la indústria d’automoció, com és el cas de la fàbrica de la comarca del Baix Penedès on produeix vidre; estava meditada des de fa molt de temps. El 2018 va fer una gran inversió a Polònia per produir vidre per al sector de l’automòbil, on es vol endur tota la producció, i en els darrers mesos s’ha estat produint al màxim de capacitat per acumular estoc en el magatzem de Bellvei. Cal afegir que Saint-Gobain va declarar 10 milions d’euros de benefici l’any 2019 a la fàbrica de l’Arboç. A més, davant de la intenció de marxar del territori, la Generalitat va oferir pagar gairebé tot el cost d’un nou forn per mantenir la producció (l’actual forn es troba al final de la seva vida útil). Així i tot, l’empresa es negava a negociar res i es mantenia ferma en la seva decisió plena de supèrbia.

Davant d’aquesta ofensiva patronal, la plantilla va decidir mobilitzar-se en una vaga indefinida que va començar el 6 de setembre. Les 120 persones que treballen s’han unit en una mobilització admirable. No només han secundat la vaga, sinó que, a més, han aconseguit el suport de tota la comarca (amb diverses manifestacions) i la participació de treballadors d’altres rams. Fet a destacar ha estat una Assemblea de Treballadors i Treballadores compromesa i mobilitzada que no ha deixat en cap moment de pressionar el seu Comitè per mantenir viva la lluita, alhora que els hi demostrava un suport absolut. Aquesta combinació de factors mostra una acció sindical a replicar en futurs conflictes.

“en tot moment la plantilla ha pres les decisions en assemblea i ha pogut guiar al seu Comitè”

Per contrarestar la jugada de l’empresa d’acumular estoc abans de tancar, es van formar tres piquets de treballadors i treballadores, de 24 h cada dia, a les entrades del magatzem de Bellvei. Amb cotxes de la mateixa plantilla es va bloquejar tota possibilitat de fer sortir el material del magatzem. Les pressions per part del sector de l’automòbil van ser fortíssimes, ja que aquesta planta produeix tot el vidre necessaris per al sector de l’automòbil de tot l’Estat (Opel, Ford, SEAT, Peugeot, Mercedes…). També va haver-hi pressions polítiques com la notícia que es va fer ressò en la premsa de què el Lehendakari basc va pressionar al President de la Generalitat per desfer el bloqueig (ja que amenaçava seriosament la paralització de múltiples fàbriques). L’empresa va denunciar aquest fet davant dels jutjats però la jutgessa del cas va declarar que en estar el polígon sense tots els permisos en regla i que els guals no eren legals (no tenien el permís per posar-los) no es podia desallotjar per la força els piquets.

El conflicte va assolir la seva màxima intensitat quan des del Departament d’Interior, i també a instàncies de la vergonyosa actitud antiobrera del Conseller d’Empresa i Coneixement Ramón Tremosa, es va atorgar la potestat d’actuació en el polígon a la BRIMO de Sabadell. S’estava preparant un desallotjament del piquet per la força bruta, tot i la sentència judicial. Però gràcies a la mobilització de l’AT tant per xarxes socials com a peu de carrer, i el centenar de persones que van acudir en suport de la defensa de la lluita, l’empresa va haver de recular en els seus posicionaments autoritaris i va seure a negociar el diumenge 20 de setembre.

Després de més de 15 hores de negociació, es va aconseguir un acord en els termes expressats en l’AT del 18 de setembre. L’acord garanteix el 100% dels llocs de treball amb una recol·locació de tota la plantilla dins del grup de Saint-Gobain amb priorització del fet que sigui en la fàbrica de Sekurit d’Arboç o en tot cas dins de Catalunya. Per aquelles persones que no vulguin continuar treballant s’han pactat unes indemnitzacions abundants: 15.000 € per menys d’un any d’antiguitat, 30.000 € amb menys de quatre anys d’antiguitat, i 30.000 € més seixanta dies per any treballat sense límits per als qui tinguin més antiguitat. També s’inclou una garantia de deu anys d’ocupació per la planta de Sekurit.

En resum, podem valorar aquesta lluita com una victòria perquè la correlació de forces era molt desigual: 120 treballadors i treballadores contra una grandíssima multinacional, però que la plantilla ha posat contra les cordes a la mateixa empresa, ja que la paralització de tot el sector automòbil era imminent. A més, en tot moment la plantilla ha pres les decisions en assemblea i ha pogut guiar al seu Comitè (i no al revés com malauradament hem vist molts cops). Aquesta lluita ha de servir per recordar que les victòries són possibles, i que amb la unitat d’acció en la classe treballadora tot és possible.


Més enllà de la vaga, la pressió

Equip Comunicació CGT Catalunya
Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
(@UnNouMon)

La primera vaga documentada té una data tan llunyana com el 1152 aC durant el regnat de Ramsés III a Egipte: seixanta artesans que es van negar a treballar perquè no se’ls proporcionava el menjar i vestits acordats. Es desconeix el resultat d’aquella protesta però ben segur que no va ser el primer cop que aquest mecanisme es produïa, segurament tan antic com l’establiment de les relacions de poder a les societats.

Una vegada darrere l’altre són les classes socials baixes les que llaurem la terra, construïm, fabriquem, generem els béns i serveis que proveeixen de recursos la societat sencera però, especialment, als estaments alts de qualsevol estructura moderna organitzada per classes. Almenys, no en conec cap en què no sigui així.

El mecanisme de la vaga, les no emmarcades en un context revolucionari, és molt simple i per això tan efectiu: sense disputar un objectiu immediat de ruptura general del sistema de poder existent, deixem de fer la nostra part interrompent el circuit sencer i creant afectacions no desitjades per qui, institucionalment, mana (de tipus econòmic, alteracions de la normalitat, conflictivitat, etcètera). La vaga és col·lectiva, mostra en petites espurnes el potencial de revolta organitzada que tenim les classes no dirigents, la nostra capacitat numèrica i els peus de fang que suporta tot l’injust muntatge social.

Com han de reaccionar les classes dominants i els seus col·laboradors davant d’aquests desafiaments és prou clar: repressió, tortura, assassinats, presó, escarni. Per diferents raons que no entraré al detall, entre elles que molts avantpassats/ades van confrontar la reacció pagant un preu molt alt, actualment el sistema permet en les anomenades ‘democràcies occidentals’ certes batusses locals. Això sí, actuant activament per a soscavar-les totes amb mètodes no tan evidents o directes.

“no podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és”

Malgrat que la doctrina neoliberal fa molts esforços perquè interioritzem la inutilitat de les vagues, no se n’acaben de sortir. El cas paradigmàtic són les polítiques TINA, There Is Not Alternative, dels governs Thatcher i tan clarament implantades a l’estat espanyol durant el període de crisi financera del 2008: feu el que vulgueu, que no cedirem en res. La vaga es buidava així del seu caràcter funcional pel replegament estatal i patronal per suportar els nivells de lluita que calculaven que es produirien. Nivells de lluita resultants de dècades de pau social i submissió del sindicalisme majoritari.

El seu càlcul de conflictivitat va ser correcte, però alhora TINA és mentida. La no cessió a la lluita dels treballadors i treballadores no es deu a la voluntat indestructible del nostre enemic, sinó únicament al fet que no hem aplicat prou pressió per obligar-los.

No podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és. De la mateixa forma que una espasa no fereix a ningú: ho fa la força amb què colpegem o pressionem en el cos del contrari. La vaga pot ser tan inofensiva com un ganivet empunyat per un nen de quatre anys o perillós si ho fa una persona adulta experimentada. No és ni menys ni més que una eina de canalització de pressió col·lectiva, la clau és, doncs, la pressió amb la qual fas servir una bona eina.

Després del quinquenni més dur de la crisi financera segurament moltes persones recordem les conseqüències sintetitzades en un dels eslògans fets servir llavors per padefos o esquirols ‘pota negra’, però no només per ells: les vagues no serveixen. Un cop superat aquest període vam començar a comptar petites o clares victòries i ‘Les vagues no serveixen’ va passar a ser el titular irònic d’un cert canvi de dinàmiques.

El prestigi de la lluita es va recuperar, funcionava, era útil de forma visible no únicament perquè cal resistir. Només en l’any 2019, per posar un exemple, 10 seccions de sindicats de la CGT de Catalunya, van guanyar completament els seus conflictes mitjançant la vaga i aquest boca-orella genera resultats en forma tant d’increments d’afiliació com d’acceptació dels mètodes de confrontació que defensem. Ara bé, és probable que el context de guanys empresarials també va facilitar que no hi hagués tants enrocaments davant les afectacions de les lluites.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és imagen-1.png

Cal superar les expectatives de dany que contempla la nostra empresa o govern. Per fer-ho, si apliquem un pla de lluita previsible difícilment els podrem situar fora de la zona de confort. A cada conflicte l’oponent té uns punts febles específics que cal concretar i on centrar els esforços per crear el màxim dany possible, socialitzar els conflictes seguint els nostres acords congressuals i no limitar-se amb el que l’altra part ja té previst. És necessari tenir present que les vagues desgasten molt a les seccions sindicals que estan en el conflicte i per això la solidaritat del sindicat és la resposta per crear i estendre altres focs secundaris que contribueixin a l’esforç central, ajudant a amplificar suports i recursos.

És molt important i necessari reflexionar-hi sobre com potenciar les vagues i conflictes, ara que estem entrant en el túnel d’una nova Crisi. Reflexions que calen no només per aquest trajecte, sinó especialment quan entrem a la següent fase del cicle econòmic per a sortir-ne reforçats com a classe.
Podem debatre d’aquestes i altres qüestions per donar resposta col·lectiva. Els propers 10 i 11 d’Octubre els sindicats de la CGT de Catalunya debatrem les propostes que qualsevol afiliat o afiliada presenti a debat davant la situació de crisi econòmica i sanitària existent.

Preparem la resposta.

Montajes Rus acomiadarà més de 150 treballadores de les mines

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Acord entre el Comitè d’Empresa i la Direcció de Montajes Rus per acomiadar entre 154 i 162 treballadores de les mines de Vilafruns (Berguedà). La CGT, segon sindicat al Comitè, es desvincula de l’acord en considerar-ho “molt millorable”.

Montajes Rus, empresa subcontractada de la minera Iberpotash, que explota les mines de Vilafruns, situades entre Balsareny i Sallent, acomiadarà més de 150 treballadores després d’arribar a un acord amb la majoria de sindicats del Comitè d’Empresa (CCOO, UGT i CSC-Intersindical). 

El conflicte esclatà a finals de juliol, quan la direcció de l’empresa anuncià un ERO que afectava a 248 treballadors. Es dóna la situació que el passat juny van morir dos treballadors de l’empresa en diferents accidents laborals a la mina d’Iberpotash de Vilafruns. L’últim d’aquests accidents, ocorregut el passat 25 de juny, la direcció d’Iberpotash va aturar la producció a la mina per a que un grup d’experts revalués la situació a la mina i les mesures de seguretat.  Davant de l’aturada de la producció Montajes Rus plantejar l’expedient de regulació.

En un primer moment, tant el Comitè d’Empresa com la plantilla de Montajes Rus van rebutjar l’acord i van començar les mobilitzacions. En diverses ocasions els treballadors de Vilafruns, juntament amb companys de les mines de Sallent, es van concentrar en protesta pels acomiadaments, tallant diverses vies i l’entrada a la mina per mostrar el seu rebuig a la proposta de l’empresa.

“aquest acord no és el millor possible i pot ser traumàtic per moltes famílies”

Les negociacions van continuar fins el passat 18 d’agost, en que el Comitè d’Empresa va arribar a un acord amb la direcció de Montajes Rus per l’aplicació de l’ERO. L’acord arribà amb una rebaixa del nombre de persones que perdrien el seu lloc de treball, passant de 248 a entre 154 i 162, un marge que encara està per definir. En aquest acord es defineixen les condicions dels acomiadaments, amb unes indemnitzacions de 23 dies per any treballat amb un màxim de 12 mensualitats; amb un primer pagament d’11.000€ i la part restant 60 dies després. Estableix també aquest acord que es crearà una borsa de treball amb els empleats acomiadats, de forma que, en el supòsit que l’empresa necessiti fer noves contractacions, els primers en ser contractats haurien de ser aquells treballadors que han perdut la feina arrel d’aquest acord. L’acord va ser ratificat el dia 18 per l’assemblea de treballadors de la mina.

La CGT en contra de l’acord

La CGT és el segon sindicat més gran a l’empresa, i ha estat des del primer moment el sindicat que ha atiat la lluita i encoratjat a la plantilla a no desistir de les mobilitzacions com a mesura i posició de força davant les negociacions que Comitè d’Empresa i direcció estaven duent a terme, en les que el sindicat també hi participava. En aquest sentit, la participació de la CGT a les negociacions buscaven en tot moment un acord favorable pels treballadors, fet que consideren no s’ha acabat donant. És per això que CGT no ha signat l’acord en considerar que “no és el millor possible ni molt menys i pot ser traumàtic per a moltes famílies, sobretot en el context d’una comarca empobrida i amb poca feina”.

Segons un comunicat emès per la CGT Berguedà, federació a la qual pertany la secció sindical de Montajes Rus, els anarcosindicalistes no poden estar d’acord amb la pèrdua de llocs de treball i amb l’amenaça de més precarització de les condicions de treballs dels qui es queden treballant. Asseguren, així mateix, que continuaran lluitant per la seguretat al treball, per unes millors condicions laborals i per la conservació del treball a la comarca.

La CGT crida a la vaga a la mineria del Bages i el Berguedà després de dos accidents laborals mortals en tres setmanes

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció

Avui 30 de juny la CGT ha convocat una vaga a les mines de Sallent i Manresa. Els treballadors de les empreses mineres de Montages RUS, subcontracta d’Iberpotash, i ICL aniran a la vaga per protestar pels dos accidents laborals que en tant sols tres setmanes han matat a dos companys treballant.

El Sindicat de Mineria de la CGT de Sallent i la CGT de Berga inicien avui una vaga en denúncia de les dues morts que han tingut lloc darrerament a les mines catalanes.

La protesta reclama més mesures de seguretat a les mines, i es va convocar inicialment a conseqüència d’un accident que va acabar amb la vida d’un miner el 4 de juny passat. Ara, una segona mort ha precipitat la l’aturada, tot i que abans del sinistre s’havia arribat a un acord amb la direcció d’Iberpotash, que suposava obrir negociació sobre mesures de seguretat i prevenció.

La resta del Comitè d’Empresa s’ha sumat a la convocatòria realitzada per part de la CGT. La vaga, de fet, s’ha iniciat aquesta mateixa nit a les 22h del dia 29, coincidint amb el primer torn de nit del dia d’avui.



El Comitè de Defensa Econòmica

Equip Comunicació CGT Catalunya

Una eina del moviment obrer (La CNT Barcelona 1931)

Manel Aisa Pàmplos. Historiador

Les condicions de vida i d’habitatge de la classe obrera, eren pràcticament igual a tota l’Europa a principis del segle XX, per què la misèria estava instal·lada en tots els indrets del continent, a banda que amb dues guerres mundials, en molt poc temps, la joventut estava desfeta.

Entre mig, en acabar la Primera Guerra Mundial, una bona part dels països del nord d’Europa van començar a legislar i protegir el teixit social en qüestions com l’habitatge, pel que barris pròxims al centre de la ciutat estiguessin regentats per obrers que podien permetre’s lloguers assequibles a prop del lloc de treball.

Però a Barcelona va passar tot el contrari, tot i que era un moment efervescent amb grans projectes del capitalisme i la rehabilitació de la ciutat, pel que necessitaven una gran quantitat de ma d’obra, sempre molt mal pagada i explotada, sense condicions laborals acceptables i horaris interminables.

Els projectes econòmics de Barcelona, principalment foren: primer durant el període de la  Primera Guerra Mundial abastir d’uniformes de l’exèrcit com de màquines de matar, és a dir, el sector del tèxtil i del metall a ple rendiment (subministrant als dos exèrcits bel·ligerants); després, la construcció del metro i el projecte de l’exposició Universal de 1929: fer del carrer Balmes una via ràpida soterrant els ferrocarrils catalans i tota la monumental obra de l’eixample barceloní, fins l’acabament de l’exposició i l’arribada del crack del 29.

Doncs bé, el primer sindicat de llogaters a Barcelona va néixer el desembre de 1919 en un moment molt convuls on, després de la vaga de la Canadenca, la resposta de la patronal Catalana va decretar a Barcelona un Locaut i va paralitzar tota la ciutat.

El Sindicat de Llogaters va servir per parar el cop feixista de la patronal i la Càmara de la Propietat, durant el final d’aquell 1919 i l’any de 1920, que els lloguers es negociaven a la baixa. Però aleshores els petits i mitjans empresaris, que també tenien llogats els baixos pel comerç de la ciutat, va buidar de contingut el Sindicat Llogaters i en poc temps es varen fer amb el control del sindicat i el convertiren en una “Cámara del Inquilino”.  Aquest període de Martínez Anido com a governador amb la concomitància de la burgesia catalana va permetre un període de forta repressió a Catalunya amb la que els especuladors eren uns dels gran beneficiaris del moment, la falta d’habitatge i l’especulació van fer irrespirable l’ambient.

“el Sindicat de Llogaters va servir per parar el cop feixista de la patronal i la Càmera de Propietat”

Amb l’arribada de la República, els obrers van creure que els polítics republicans serien molt més sensibles a les seves demandes d’abaratir els lloguers, demanant una reducció d’un 40%. Mentrestant, el Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona creà el  “Comité de Defensa Económica”, fent un estudi dels preus del lloguer a tots els barris perifèrics de la ciutat. Paral·lelament la CNT preparava el míting del 1er de Maig a les portes del Saló de les Belles Arts. Els encarregats de gestionar aquell míting, la F.L. de CNT, cediren l’acta al sindicat de la Construcció, que convertirà el míting en una assemblea oberta de més de 100.000 persones. Acabat l’acte els manifestant marxaren fins la plaça Sant Jaume per entregar  les conclusions d’aquella assemblea al nou president de la Generalitat Francesc Macià. Pel camí a la plaça es produiran els primers morts.

A partir d’aquell moment, el sindicat, a través de conferències i mítings a barris i pobles dels volts de Barcelona, després de veure que la Càmera de la Propietat amb el seu president Joan Pich i Pon no volien asseure’s a negociar cap tipus de rebaixa. Aquesta Càmera es va dotar, com sempre, dels seus aliats: el Govern de Madrid, tots els cossos repressius de l’estat i un Governador civil que va resultar molt agressiu. Estem parlant de Oriol Anguera de Sojo.

A partir d’aquell moment el Comitè de Defensa Econòmica anava assessorant a aquelles famílies que demanaven un recolzament per deixar de pagar un lloguer abusiu, sobretot en temps de fam. La Càmera de la Propietat lluitava per fer front als impagaments, els desnonaments d’inquilins es multiplicaren. En un primer moment els mateixos obrers i veïns  feien front als desnonament tornant a pujar els mobles a l’habitatge, fins que la República es dotà d’un cos repressiu: la Guàrdia d’Assalt, que a Barcelona estaran operatius l’1 d’agost de 1931. A partir d’aleshores la repressió serà brutal, carregant contra manifestacions de dones als barris de Barcelona com el Clot , Sant Andreu, Hospitalet…

 El Sindicat de la Construcció havia proposat que qui volgués participar a la vaga s’apuntés al Comitè de Defensa Econòmica per fer un seguiment de la lluita i tenir el recolzament de l’organització, en definitiva, per què les famílies no es sentissin soles. La tasca principal del Sindicat la podem situar entre els mesos d’abril a desembre de 1931, amb el punt més àlgid del conflicte el mes d’agost a on més de 100.000 persones van deixar de pagar el lloguer. Amb tot això, Anguera de Sojo decideix detenir a tot el comitè de Defensa Econòmica i els dirigents del sindicat de la Construcció, tancats com a presos governatius un cop a la Model de Barcelona. Al despatx, el director Anguera crida un a un els presos i se’n fot de tots ells, sobretot de Santiago Bilbao, que era l’home visible del Comitè de Defensa Econòmica. Aquesta actitud d’Anguera provocà un motí a la presó, la repressió del qual serà brutal. Al dia següent a Barcelona hi haurà una vaga solidaria que provocarà enfrontaments als carrers, sobretot al centre de la ciutat, que acabà amb l’assalt del local del sindicat de la Construcció al carrer Mercaders 25, i tots els obrers del sindicat detinguts.

Al final d’aquell any Pin i Poch es donava per guanyador ja què tot el sindicat de la Construcció estava empresonat. Però Santiago Bilbao feia una altra lectura, per què calculava tot allò que les famílies havien deixat de pagar, que no era inferior als 40 milions de pessetes. A inicis de 1932 hi havia barris i espais, “casas pasillos”,  o “cases barates”, etc. que continuaven sense pagar el lloguer, i la gran majoria de la població havia entrat en la dinàmica de la reducció del lloguers a tota la ciutat, tal com s’aprecia als butlletins de la revista El Llogater.