Cartografia del genocidi

Equip Comunicació

Gemma Parera

Palestina, Kurdistan i Armènia sota les bombes

Els estralls del colonialisme i l’imperialisme han esclatat un cop més al Pròxim Orient en els darrers mesos de setembre i octubre. Conflictes enquistats en el tauler del capitalisme mundial han portat a noves onades de bombardejos, ocupació i neteja ètnica en diferents zones d’aquest territori hereu d’invasions i genocidis recurrents que afecten, sense excepcions, la població treballadora, empobrida i oprimida per anys de polítiques d’embargament i violència.

El 19 de setembre va ser el dia fatídic per Armènia (República d’Artsaj), el 5 d’octubre pel Kurdistan (Rojava) i el 7 d’octubre per Palestina (Gaza). Però no són dates singulars, sinó la continuïtat de mesos, anys i segles de colonialisme i despossessió. En els tres casos bombardejos, embargament i ocupació, amb diferents contextos i escales, s’entrellacen com a tàctiques de guerra que ofeguen i massacren les poblacions. I en l’escenari, una Europa i uns Estats Units amb diferents vares de mesurar drets i responsabilitats, i amb produccions armamentístiques i interessos geopolítics que atien foc als conflictes.

Llegeix més

Mal d’escola: Això de la inclusió

Equip Comunicació

Toni Àlvarez

S’ha generat un fals debat al món de l’educació al voltant d’un dret inalienable i recollit a tot document oficial que parli de Drets Humans. Sense anar més lluny el Comité de la convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de les Nacions Unides deia l’any 2016 que «L’educació inclusiva és capital per aconseguir una educació d’alta qualitat per a tots els estudiants, inclosos aquells amb discapacitat, així com per al desenvolupament de societats inclusives, pacífiques i justes”.
A poques persones els passa pel cap dir en veu alta que una persona cega, amb una cama o amb algun cromosoma alterat o de més, no té els mateixos drets que qualsevol altra persona. Ben al contrari, des de fa un temps governs, institucions i les seves normatives i declaracions fan servir i expressen en veu alta el dret de viure en societat, siguis com siguis. Ja sabem com van i venen els drets bàsics en el capitalisme. Tot pot anar bé si no ets pobre; tens dret a l’habitatge si tens diners per pagar-te’l, vaja.

Llegeix més

Capitalisme i migracions

Equip Comunicació

Pilar Sánchez, Secretària d’Acció Social CGT Maresme

Un article d’aquesta mateixa casa assenyalava al passat número (229) les dificultats del sindicalisme laboral per incorporar els treballadors migrats a les lluites sindicals. També assenyalava, encertadament, que cal saber-ho fer. Això passa per no llençar consignes buides d’unitat de classe sinó per una bona anàlisi de quina funció fa la immigració en l’engranatge capitalista i de quina manera la nostra lluita s’hi vincula, sense oblidar que el nostre objectiu final no és altre que fer saltar pels aires l’engranatge en la seva totalitat. Una de les principals tasques dels revolucionaris és entendre el sistema per poder-lo transformar.
El “fenomen de la immigració” és constantment en el focus mediàtic i tant fatxes com progres no perden l’oportunitat d’enarborar consignes i fer campanya electoral entorn de la reducció o ampliació dels drets i llibertats de les persones migrades. El marc discursiu imposat per la política burgesa i els mitjans de comunicació de masses es mou entre l’expulsió o la integració.
Per no caure en el xantatge mediàtic i cultural hegemònic, que ens presenta aquestes opcions com les úniques possibles, cal pensar en els nostres propis termes i utilitzar els nostres mètodes d’anàlisi, els propis de la classe treballadora.

Volem abolir l’explotació i les divisions entre la classe treballadora

Llegeix més

‘En les meves sabates’ amb Neus Montserrat

Equip Comunicació

Parlem amb la Neus Montserrat Tarín, artterapeuta i educadora social

Fa molts anys que treballes en l’àmbit social amb diversos col·lectius i situacions. T’hem vist fent tallers, recollint xeringues, acompanyant… Ens pots fer cinc cèntims de les tasques que has estat fent en el sector social?

Sí, soc bastant moguda, m’agrada provar coses noves. Al acabar la carrera vaig estar nou anys d’educadora social en un Centre Obert del Maresme, després m’he enfocat més en adults i diversos col·lectius. En part també ha sigut culpa de la precarietat laboral, que m’ha obligat a treballar molt i compaginar fins a 3 o 4 feines a la vegada per arribar a final de mes, treballant caps de setmana, nits o festius. Quan treballava d’educadora de carrer a la Mina, «recollint xeringues» com dèieu, també treballava dos matins al taller i els caps de setmana al CMAU i al CAS. Aprens i rius molt però el nivell d’estrès i les males condicions laborals passen factura a nivell emocional i de salut. El nostre sector és molt dur, sostenim i acompanyem a persones de col·lectius vulnerabilitzats i vivim molt de prop la misèria. Tota aquesta tasca no està reconeguda, els sous, les ràtios, l’externalització de serveis i el gran volum de feina, combinat amb l’impacte emocional que comporta el treball en sí, provoca inestabilitat i malestar, que pateixen els i les usuàries que atenem, i fa que treballadors i treballadores del món social es queixin per aplicar i actualitzar el conveni d’acció social, que és una vergonya. Però no hi ha voluntat política per millorar les nostres condicions, s’aprofiten de la vocació que tenim moltes; per això s’ha de seguir lluitant.

Llegeix més

Cures i engranatges

Equip Comunicació

Editorial de l’edició impresa del Catalunya núm. 230 de novembre – desembre de 2023

Quan un estudiant va preguntar a l’antropòloga Margaret Mead quin considerava el primer signe de civilització en la Humanitat, ell i els seus companys esperaven que els parlés d’alguna resta tecnològica del passat. Però no. El primer signe de civilització, va dir, es trobava en una resta òssia: un fèmur fracturat que després s’hauria soldat. I això només podia ser fruit de les cures dels seus iguals.

En aquest número parlem de cures. Seguim l’estela d’aquells qui sempre es van oposar a la maquinària capitalista amb sabotatges, barricades, sindicats, cooperatives, ateneus, periòdics i tota una cultura pròpia, la de la classe treballadora d’aquest país. Rica i plena, una cultura que somiava unes vides que valgués la pena de viure. De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats; un món nou dins els nostres cors.

Llegeix més