Redacció
La precarietat laboral és el mal propi del capitalisme, que no t’esclavitza literalment sinó que et fa creure en una expectativa irreal: que podràs viure dignament de la teva feina sota una aparença de llibertat. Una precarietat laboral que s’estén especialment en el sector de les cures: un sector, amb la salut, fonamental per tenir una vida digna.
«Les cures sostenen la vida, però no són reconegudes com a feina ni es té en compte l’impacte que té cuidar en les persones que cuiden», indica Mireia Martín, Secretària d’Acció Feminista i LGTBIQ+ de la CGT de Catalunya. La precarietat en les cures implica una precarietat en com desenvolupen la vida les persones dependents i aquelles anomenades vulnerables perquè són víctimes d’una opressió estructural i necessiten suport, espais comunitaris o acompanyament (persones dependents, discapacitades, sense sostre, refugiades, menors no acompanyats, etc.); i també precarietat en com desenvolupen la vida les persones cuidadores, siguin professionals o no.
Les cures són tan necessàries com invisibilitzades socialment i poc valorades com a professió que requereix una formació i unes habilitats. El patriarcat ha assignat a les dones aquesta feina que s’espera que realitzen de forma abnegada i sense remuneració. El sistema les empeny a fer-se càrrec de les persones dependents, de les persones grans o de la descendència sense cap reconeixement i sense salari assignat. «El responsable de que les cures caiguin sobre les dones és el patriarcat, tot i que el capital també té pes en que no rebin reconeixement», indica Martín. Per ella, «la segregació horitzontal mostra que hi ha divisió sexual del treball, i que les feines feminitzades són més precàries i menys reconegudes», afegeix.
De fet, les cures en sí han tardat en ser reconegudes com un dret regulat fins la Llei de la dependència aprovada el 2006, la Llei de serveis socials de 2007 o el Decret d’escoles inclusives de 2017. Si bé són lleis que reconeixen les cures, no només no tanquen la porta als serveis privats sinó que els governs que les han aplicades tampoc les han dotat pressupostàriament de forma suficient per desenvolupar-les i poder, al cap i a la fi, garantir el dret.
Són molts els exemples del desinterès per les cures i la vida en les polítiques públiques. Un exemple clar és l’ajuda al grau 3 de dependència, que no arriba als 400 euros mensuals tot i l’elevat cost dels serveis privats i l’escassetat de places públiques; o les escasses places públiques en llars d’infants; les retallades en hores de vetlladores en les escoles; i un llarg etcètera.
Tot això s’agreuja per la privatització del dret a la salut que es va accentuant al nostre país. «Les llistes d’espera cada cop més llargues fan que la gent no rebi l’atenció mèdica que necessita», indica Martín. Una precarietat que s’agreuja en els àmbits rurals per la manca de recursos i la dispersió de la població.
La precarització en el sistema públic de salut, ho comentàvem en l’anterior número del Catalunya, afecta usuaris i treballadors i pot arribar a situacions tenses i violentes. Les costures del sistema, desfilant-se, ens deixa una societat estripada. L’extrema-dreta tira la canya, i se’n surt prou bé; hem de parar-li els peus apuntant clarament on toca, a les causes i conseqüències reals.
La teoria feminista ha fet un reconeixement clar de les cures i reivindica l’economia reproductiva com a imprescindible per la vida i sense la qual no podria tirar endavant cap sistema social. Com a anarcosindicalistes, posem al centre el dret a la vida i la teoria (anarco)feminista, amb tot el que això comporta en els fronts social i sindical.
La lluita al centre de treball
En aquest context, la lluita sindical i obrera és l’única que pot garantir unes condicions laborals dignes i un reconeixement social i econòmic de les cures. «La situació del sector és de precarietat; és habitual que les persones que treballen en cures estiguin pluriempleades perquè el sou no els arriba», assenyala Martín. Per contra, una millora del servei —és a dir, de la dotació de personal i de recursos— permetria garantir de forma efectiva el dret a les cures de les persones que ho necessiten, sigui per dependència o per altres situacions.
Els intents de lluita laboral conjunta del sindicalisme combatiu s’han materialitzat a plataformes com Municipalitzem, a Barcelona, que lluiten per la internalització de les treballadores municipals, entre d’altres, en l’àmbit dels serveis socials. I també en la col·laboració entre sindicats com CGT, CNT i COS en l’anomenat tercer sector social, una altra plataforma de lluita. A més, això se suma a les lluites parcials empresa per empresa, sector per sector i arreu del territori.
Andreu Vilardell, del Centre de Refugiats del Berguedà i ex delegat sindical de CGT a Creu Roja, ens explica les condicions indignes en què treballen molts professionals a Creu Roja. Vilardell denuncia que la rotació constant de la plantilla, ja que no es pot viure amb els salaris que perceben, «fa que la qualitat del servei se’n ressenteixi». Pel sindicalista berguedà, les cures i l’atenció social el que fan és pal·liar els efectes del sistema capitalista; i la precarietat laboral en els serveis implica més patiment social.
Focalitza el principal problema del sector en l’externalització, «que permet pitjors condicions laborals que les de l’administració». Vilardell explica com l’Estat espanyol fa servir Creu Roja de pegat per gairebé qualsevol tema i alhora serveix per no haver de fer inversió pública i des de les institucions. Per exemple, Creu Roja té més de 60 convenis provincials amb condicions molt dispars (si un és precari, l’altre és pitjor) i en ocasions per sota de convenis superiors. I com Creu Roja, tantes altres organitzacions socials que fan d’administració en precari i a les quals l’únic pagador és l’Estat, i és qui marca les condicions de desenvolupament de la seua tasca. De fet, una de les grans reivindicacions del tercer sector externalitzat és, precisament, la internalització. Una lluita que necessita de combativitat i organització de les treballadores.
La CGT, el sector social i les cures
Els darrers anys la CGT ha anat creixent en nombre d’afiliats, en presència als llocs de treball, en implantació territorial. En l’expansió de la CGT el sector social i de cures hi ha estat i hi ha de ser present. En una economia terciaritzada com la del nostre país, tenen un pes destacat i ha de ser una prioritat; un sector amb plantilles formades per joves, dones i persones migrades ocupant llocs de treball en molts casos externalitzats i precaritzats. Espais on el sindicalisme és a vegades inexistent i més necessari que mai. Espais, doncs, on la CGT ha de fer arrels i créixer.
Així ho entén Pep Cara, secretari general de la CGT del Berguedà: «Nosaltres tenim una forta presència en el sector social, el més fort de la nostra Federació Comarcal. Hem organitzat els treballadors del Centre de Refugiats i hi hem creat una secció sindical forta; hem creat seccions sindicals a diverses residències de la comarca i és un espai que controlem sindicalment nosaltres; hem posat contra les cordes Monserveis…».
Monserveis és una «empresa d’atenció a les persones» que ha anat canviant de nom i de responsables sobre el paper en els darrers anys per eludir les seves responsabilitats. Després d’anys d’impunitat, prestant serveis a les administracions i a particulars, des de CGT es va defensar les seves treballadores i van sortir a la llum els sous de misèria —375 euros mensuals per 60 hores de treball i, en algun cas, fins i tot, 800 euros al mes per treballar 24 hores 6 dies setmanals— a treballadores migrants sense papers i les desenes de treballadores sense alta ni seguretat social. Arran de la lluita sindical de la CGT moltes d’aquelles treballadores van poder regularitzar la seva situació al país; el departament de Treball va imposar multes de centenars de milers d’euros a Monserveis; i el seu responsable està afrontant un judici penal.
Altres exemples ens arriben de Lleida. Des de la CGT de Ponent s’ha impulsat, fa unes poques setmanes, la Plataforma de treballadores de l’àmbit de la salut mental i fan una crida a l’organització de totes les treballadores que treballen en associacions de l’àmbit de la salut mental i les addiccions. Com sempre, la situació es repeteix: sous baixos, rotació de personal, falta de personal i per tant sobrecàrrega de treball, etc.
«Moltes de nosaltres ens trobem al conveni d’associacions, un conveni que es troba caducat des del 2016, fa 7 anys que va caducar!», assenyalen des de la secció sindical de Salut Mental de Ponent. «Amb una pujada del cost de vida d’un 18,4% (IPC acumulat des del 2016), la patronal i CCOO i UGT han pactat pujades salarials acumulades de l’1,9% des del primer conveni, del 2008; és a dir, que les treballadores hem perdut un 30,2% del poder adquisitiu des del 2008!», denuncien. És tan paupèrrim el conveni, afirmen, que diverses categories ja estan per sota del salari mínim interprofessional i que, a més, hi ha treballadores en una categoria laboral inferior a la que tocaria per lloc de treball, per titulació i per responsabilitat. Per tot això es mobilitzen i s’estan organitzant.
Aquesta és la clau: organització i mobilització arreu. Com la dels treballadors del 112 des de Reus, la dels companys de Sociohabitatge a l’àrea metropolitana de Barcelona, la del Transport Sanitari de Catalunya en diverses federacions comarcals, la de les vetlladores o la del Sindicat de mares en la diversitat funcional, que entrevistem a continuació, entre moltes d’altres lluites.
