Etiqueta: Carme Álvarez

Les dones a través de l’educació de filles i fills estem transmetent, sense adonar-nos, el poder patriarcal.

El patriarcat està tan arrelat a la nostra societat que no ens adonem. Les dones tenim el repte de ser fortes per educar en igualtat els nostres fills i filles i detectar els gèrmens de domini.

En la meva infantesa l’aparent domini de la dona a la llar era supervisat pel cap de família. I la violència patriarcal estructural patida per les dones es transmetia a través d’elles cap a les filles i fills: ,”el teu pare diu….. el teu pare creu… al teu pare no li agraden…. el teu pare vol….” ¿Era el pare déu per excel·lència del qual brollava la veritat universal i les dones les submises executores?

Avui en dia poden ser altres els canals que serveixen al patriarcat per mantenir-se: “és que les dones són més espavilades… aprenen ràpid totes les tasques domèstiques….  a les escoles i universitats tenen molt bons resultats…” Sempre fent distincions

És una percepció general  i en tot cas ha de ser un debat dins el feminisme:  ¿som les transmissores del patriarcat?  Sense nosaltres, les dones, és impossible acabar amb ell. Tenim les eines per fer-ho, però: hi ha l’oportunitat? ¿Ens deixem arrossegar pels esdeveniments i la cultura establerta?

La manifestació del 8 de març d’enguany continua plena de dones joves que reivindiquen, reclamen, que se les tingui en compte, que tenen drets!! Tan a nivell social, cultural, laboral i de vida!

Però ¿sabem realment els mitjans de transmissió d’aquests valors patriarcals que volem destruir?? És aquesta la qüestió: la transmissió patriarcal continua a casa, a les escoles, en les relacions humanes, a la societat que ens ha construït el sistema, a través dels seus mitjans econòmics, eclesiàstics, estatals, de comunicació i difusió.

Les dones som les transmissores de la vida i del destí!!

Una companya de 98 anys, que el 8 de març va okupar amb nosaltres el carrer Aragó de Barcelona, en aquest acte simbòlic d’obrir els carrers a la ciutadania, cridava amb força: “Les dones som fortes”  i reivindicava la necessitat que les famílies siguin un nucli unit per tenir cura dels seus membres i no patir la soledat!  

Aquest és un altre punt de debat en el feminisme:  ¿com construïm les ciutats i els espais de convivència i cura? ¡Aquells dels quals les dones sempre hem estat la força de domini!!

Infants, adolescents, adultes, treballadores i  en la maduresa de les nostres vides. Com ens volem en totes elles? Construïm un món nou des del feminisme!

———————

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Els petons es donen i es reben per amor i amistat. 

Recordo el primer petó que van regalar-me de manera espontània. És una anècdota d’aquelles que explico per la seva simplicitat i que als meus ulls d’adulta resulta fins i tot simpàtica, malgrat ser una violació de la meva integritat.  

Aquella acció va produir-me: ensurt, per l’inesperat; enuig, indignació i vergonya perquè va ser davant d’altre gent. Tanmateix, que fos públic va donar-li a l’autor un caire d’audàcia i valentia.

Tenia nou anys i abans d’anar a escola la mare em manà que anés a comprar, com feia altres dies quan mancava alguna cosa per a l’esmorzar o el dinar. Volia fer llenties i va demanar-me que anés a comprar-les a la botiga de queviures a prop d’on vivíem, Lo Gaiter del Llobregat, amb Enric Morera. Els botiguers eren molt amables i fiaven. 

Bé, anem al gra. Vaig sortir pitant cap a la botiga, amb un cames agafeu-me, perquè sempre m’agradava arribar a escola ben d’hora per poder jugar al pati. El carrer serpentejava entre el  rec i el camp protegit per un mur de pedres. En arribar a la botiga hi havia cua. Estava esperant i de cop, un vailet que va sortir de no se on es llençà cap a mi i sense dir res va fer-me un petó a la galta. Espantada vaig mirar-lo com fugia corrent i baixava els dos graons cap al carrer. Va desaparèixer com un llamp fugisser, sense temps per veure-li la cara. Indignada, em vaig revoltar i refregar la galta on havia deixat el bes, amb el puny tancat i tanta fúria que vaig fer-me mal i la galta enrogí. La gent de la cua em guaitava amb un somriure de complicitat. Tot havia estat tan sobtat.  

 No vaig saber mai qui m’havia fet el primer petó pre-adolescent. Llàstima, a aquesta edat ja començàvem a mirar-nos els nois i les noies i ens dèiem: aquest m’agrada, aquest no; aquest et mira,…  Amors platònics, dèiem! El meu primer amor platònic va ser, no rieu!! El noi del xocolate Batanga! El trobava exòtic i guapíssim!!

Com ja havia fet la primera comunió m’havia de confessar per combregar el diumenge. Quin altre tràngol dir-li al capellà que m’havien fet un petó. 

Anys 50/60, temps difícils els d’aquella infantesa i adolescència plens de pecats i tabús.

——————–

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Frase de l’obstetra francès Michel Odent que defensa els parts naturals i menys medicalitzats. Partint d’aquesta premissa, a Catalunya, dones joves opten per abordar l’opció de ser mares des de la perspectiva que el naixement és un acte natural i que cal tenir cura que sigui un moment especial i fet amb amor.

Així ho explica l’Anna Bordonada, doula, que ha acompanyat a dones que han pres l’opció de parir a casa de forma natural, com ha fet ella:

El dia del naixement és únic i especial. Que important cuidar-lo com una celebració de la vida on mare i bebè seran els protagonistes! Juntes amb les persones estimades: pare, germanes i germans, llevadora, doula, àvies… les persones que volem que ens acompanyin en el viatge que serà parir. El dia del naixement serà una celebració íntima. Un viatge a la cova, a la foscor, al silenci, a la calma i la connexió, al respecte, al dolor, inclús a la por i, una altra cop, a la calma, a donar a llum, a obrir-se i rebre. 

Sabem parir, el nostre cos sap què fer, nosaltres solament ens parem, escoltem i sentim. Riem, plorem, gemim, udolem… silenci de nou. Ens deixem portar i acompanyar; els nostres instints ens guien, el bebè sap el camí.

És important sentir-se segura, en calma, a gust, sense pressions ni intervencions externes innecessàries. Les nostres hormones ens ajuden; és un bon viatge, inoblidable, irrepetible. Quan parim, el dolor passa a l’oblit i les hormones de l’amor, les endorfines, envaeixen el nostre cos i així succeeix l’enamorament del nostre bebè per a sempre, en tant sols una mirada, només néixer, pell amb pell. Elles ens acompanyen, ens cuiden, ens observen en tot el nostre poder, obrint-nos com una flor que es mou lliurement al seu desig, escoltant el nostre cos, doncs té el seu espai per fer-ho. El cos ha fet el bebè i sap exactament com fer-lo néixer.”

---

Any 2008, Les Planes, Catalunya.

Mireia Bordona cobreix com a fotògrafa un part natural a casa i el descriu gràficament en el seu reportatge: “Endorfines”:

En ell ens explica que:

“A l’hora de fotografiar un moment tan important i delicat, una de les meves principals obstinacions fou passar desapercebuda per no distreure la concentració i el treball intern de la parella, advertida com estava que, en cas contrari, podria generar un bloqueig en la dilatació de la mare, atès que la hormona necessària per a aquest procés, l’endorfina, solament pot generar-se en un estat de calma i intimitat. Aquest reportatge retrata les diferents fases d’un part viscut i experimentat amb intimitat, felicitat i sense tabús. L’obstetra francès Michael Odent definí així aquesta experiència: “Per canviar el món primer hem de canviar la forma de néixer”.

El reportatge gràfic es completa amb el testimoni d’una dona que ha parit d’aquesta manera i que, a més a més, és doula, és a dir, una persona la funcions de la qual és acompanyar a les mares per tal que l’embaràs, el part i el postpart siguin experiències plenes, saludables, que l’omplin de goig i satisfacció

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

La màgia de la lluna nova creixent m’influeix transportant-me als contes de les mil i una nits on el desig de viure crea narracions encisadores. La contemplo, des del terrat de casa estant. M’atrau poderosa  i fa que aflorin els records de les nits d’estiu viscudes a la porta de Damasc, ciutat vella de Jerusalem i les emocions del viatge per Palestina.

Aquell mes d’agost de 2010, agreujada la calor per l’arribada del vent del desert se celebrava el Ramadà. Quan cau el sol, després d’una jornada sense menjar ni beure, surt, encisadora, la lluna nova  i se sent la veu del muetzí des de dalt del minaret que dona per acabat el dejú d’aquell jorn. El crit es rep amb alegria i ben engalanades les famílies musulmanes es preparen per començar la nit fruint amb delit de les viandes que han preparat durant el dia. Després ompliran els carrers: infants, joves i grans camí de  la Porta de Damasc per continuar el gaudi de la festa amb la música dels  llaüts, djembes, cumbus i altres instruments que sonaran fins altes hores de la matinada, ja que l’endemà és festa. També  menjar  i beure estan presents: begudes, tes, falafels, kebab, panotxes…

Feia uns dies que havíem arribat  a Jerusalem i allotjat en un pis llogat a una família àrab palestina. Arrossegades per la festa i la xerinola vam gaudir d’aquelles nit, ballant, rient i compartint l’alegria amb la comunitat palestina musulmana que omplia la porta de Damasc.

L’endemà començàrem l’esperada visita a Palestina acompanyades d’una parella catalana que porten un temps vivint l’experiència en aquesta comunitat.  

De bon matí, en l’autobús de transport públic arribem al checkpoint de Qalandiya. El creuem fora de les hores punta en què es produeix l’aglomeració dels milers de palestines que diàriament el creuen per sortir de Jerusalem i anar a treballar al territori ocupat per Israel. Anem fins a Ramalla, capital de les terres que governa l’Autoritat palestina i  visitem l’ajuntament  on ens rep el batlle que ens explica la situació dels camps de refugiats; la Mukata, seu de l’Autoritat palestina, i el mausoleu a Yasser Arafat.  Els seus habitants ens reconeixen com a forasters i ens saluden pel carrer: welcome, welcome!!. Benvingudes!! Demostren la seva hospitalitat amb aquestes frases d’acollida i agraïment.  

Tornem a Jerusalem i lloguem un cotxe  amb la intenció de recórrer Cisjordània. A Nablús visitem els camp de refugiats. A Jericó coneixem una metgessa catalana que ens explica les penúries de la població que emmalalteix a causa de les aigües brutes que reben de la colònia jueva que s’ha assentat en el cim. Pel carrer un camperol ens ofereix  dàtils acabats de collir. Pugem, amb l’aeri, a veure les runes de la muntanya de les temptacions. A Hebron conviuen molt a prop les dues comunitats, la  israeliana, sempre a dalt controlant la comunitat palestina, a qui llença les seves deixalles. Hi ha molta vida social; allí vam conèixer un grup de dones que realitzen manualitats com a records. També comprem unes peces  a un ceramista palestí que viu del seu ofici a peu d’un carrer vigilat per unes torres israelianes en forma de palmeres. No podia faltar la visita a la mesquita disputada per les dues religions on diuen que està enterrat Abraham. A Betlem oneja una bandera palestina amb l’escut del Barça i tenim la sort de compartir en una haima una xerrada sobre el conflicte que viu la comunitat. Fem una escapada per la vall del Jordà fins arribar al mar Mort i flotar en les seves aigües. De pujada cap al nord: Nablús amb els altars dedicats als màrtirs de la revolució i Jenin. Sortim del territori de l’autoritat palestina i visitem: Acre, Haifa,  Natzaret i llac Tiberíades; contemplant les seves aigües recordem les llegendes bíbliques.

Contradiccions, poder, èxode, Nakba, comunitat palestina desplaçada i dolor latent en la gent que, malgrat l’opressió viu el conflicte de manera resignada oferint-nos somriures d’agraïment per la nostra visita… I en el cor queda gravada la lluna nova creixent i les imatges del viatge que ens acompanyaran sempre.

Les emocions i l’esperança.

-Quin estiu més calorós, no puc amb la meva ànima! Han marxat fora i m’han deixat menjar i aigua per uns dies. Però la veritat és que em costa llevar-me i no tinc esma, ni per alçar el cap i caminar. A sobre, amb el sol que fa he de sortir a la terrassa per pixar i cagar. Quina vida de ciutat mes gatina!

En realitat jo vaig néixer al pla de Boet i m’esperava una vida a la natura, lliure corrent pels boscos i bevent dels rius però vaig ensopegar amb una colla de joves excursionistes d’aquells, “cumbaiàs”. L’Anna em van veure tan petitó i apa! Cap a Barcelona!!  I ara en una casa enmig de l’Eixample i tot plegat veient com passa el temps! No conec les teulades ni la possibilitat d’aparellar-me. Ben segur que la meva espècie no desapareix, però jo no deixo descendència!! Sort que em cuiden bé. Em reconforta ficar-me als peus del llit sota els llençols quan la matinada refresca. Sobretot els diumenges que s’aixequen més tard.

Estava rumiant tot això i, de sobte, algú arriba a casa. Les maletes entren grinyolant, els tinc aquí, s’acaba la tranquil·litat!

-Corro cap a la galeria:  mireu, mireu, el Boet no ha menjat res! Us ho deia jo que era massa temps per deixar-lo sol! Pobret haurà patit d’enyorança.  Agafo el gatet i s’esmuny entre els braços.

Estic preocupada passen els dies i el Boet no menja i no té esma ni per jugar amb mi com feia sempre. Li dic als pares que no és normal que cal portar-lo al veterinari.

– Una bona revisió ens traurà de dubtes. Agafem el transportin per portar-lo al veterinari, ara que l’Anna està a l’escola. Què et sembla Rafel, tu el veus tan malament com diu la nena?

– Ho sento senyors, aquest gat té un tumor a la panxa i li queda poca vida. Hi ha dos solucions: transfusió de sang o una injecció d’eutanàsia. Deixar-lo que mori tot sol és més cruel, patirà!

– Porto uns dies que m’acaronen més del que és habitual i jo cada cop més fluix. Ara em fiquen al transportin i cap al cotxe. L’Anna no ve, aquest matí tenia la cara  enrogida, havia plorat. Ens acomiadem, els nostres ulls parlen: jo també us estimo, no ploreu!! Els gats tenim set vides!!

———————-

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries