Les emocions i l’esperança.
-Quin estiu més calorós, no puc amb la meva ànima! Han marxat fora i m’han deixat menjar i aigua per uns dies. Però la veritat és que em costa llevar-me i no tinc esma, ni per alçar el cap i caminar. A sobre, amb el sol que fa he de sortir a la terrassa per pixar i cagar. Quina vida de ciutat mes gatina!
En realitat jo vaig néixer al pla de Boet i m’esperava una vida a la natura, lliure corrent pels boscos i bevent dels rius però vaig ensopegar amb una colla de joves excursionistes d’aquells, “cumbaiàs”. L’Anna em van veure tan petitó i apa! Cap a Barcelona!! I ara en una casa enmig de l’Eixample i tot plegat veient com passa el temps! No conec les teulades ni la possibilitat d’aparellar-me. Ben segur que la meva espècie no desapareix, però jo no deixo descendència!! Sort que em cuiden bé. Em reconforta ficar-me als peus del llit sota els llençols quan la matinada refresca. Sobretot els diumenges que s’aixequen més tard.
Estava rumiant tot això i, de sobte, algú arriba a casa. Les maletes entren grinyolant, els tinc aquí, s’acaba la tranquil·litat!
-Corro cap a la galeria: mireu, mireu, el Boet no ha menjat res! Us ho deia jo que era massa temps per deixar-lo sol! Pobret haurà patit d’enyorança. Agafo el gatet i s’esmuny entre els braços.
Estic preocupada passen els dies i el Boet no menja i no té esma ni per jugar amb mi com feia sempre. Li dic als pares que no és normal que cal portar-lo al veterinari.
– Una bona revisió ens traurà de dubtes. Agafem el transportin per portar-lo al veterinari, ara que l’Anna està a l’escola. Què et sembla Rafel, tu el veus tan malament com diu la nena?
– Ho sento senyors, aquest gat té un tumor a la panxa i li queda poca vida. Hi ha dos solucions: transfusió de sang o una injecció d’eutanàsia. Deixar-lo que mori tot sol és més cruel, patirà!
– Porto uns dies que m’acaronen més del que és habitual i jo cada cop més fluix. Ara em fiquen al transportin i cap al cotxe. L’Anna no ve, aquest matí tenia la cara enrogida, havia plorat. Ens acomiadem, els nostres ulls parlen: jo també us estimo, no ploreu!! Els gats tenim set vides!!
———————-
Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries
