Una resposta sindical flexible contra la precarietat

Equip Comunicació CGT Catalunya

Els models d’organització i resposta sindicals actuals no funcionen per certs contextos i hem de ser capaces de donar-hi la volta.

Aquest matí en un curs jurídico-sindical amb companyes d’una petita federació, amb un potencial d’expansió molt elevat, ha sorgit un debat recurrent. Com ha de ser la resposta del sindicat davant contextos de precarietat personal en situacions d’aïllament o assalariades de petites empreses?

Doncs no és una qüestió senzilla de respondre, bàsicament perquè som segurament davant el punt feble del sindicalisme i això vol dir que en alguna cosa no estem arribant o directament estem fallant. Anem a pams.

Les Pymes representen el 70% dels i les assalariades de Catalunya i es caracteritzen per unes plantilles reduïdes, on el contacte amb l’empresari no és una entelèquia sinó que el tens al davant dels teus nassos. La relació d’interessos ja no és només de forma abstracta amb l‘empresa, sinó que s’hi afegeix una connotació personal i de poder directe. Amb poques persones i sempre sota la coacció i vigilància de l’amo, es fa difícil la resposta col·lectiva.

Barrejat, però també present en l’àmbit de la gran empresa, tenim el que es coneix com a condicions de treball precari que pel que fa referència a les relacions col·lectives es tradueix en contractes temporals, subcontractació i aïllament. Les persones no tenen temps de teixir lligams entre elles per les barreres existents entre grups, la fragmentació per subempreses i la temporalitat. Saltar entre períodes de feina i períodes d’atur s’acaba convertint en la norma per cada cop més persones.

Resultat d'imatges de trabajo precario

De forma general, la majoria de l’afiliació (és a dir de la classe treballadora organitzada) prové d’empreses amb plantilles extenses i habitualment amb una certa estabilitat. No és que aquestes persones tinguin un ADN diferent a la resta que els fa més proclius a sindicar-se, sinó que més aviat és el símptoma de que el model comú a tots els sindicats (articulat en el nucli de la secció sindical) és una bona resposta en el context on treballen. Perquè, amb totes les limitacions conegudes, funciona.

I tant que funciona, la secció sindical i els sindicats sectorials van ser la perfecta recepta a la dinàmica capitalista productiva del segle passat: concentració d’assalariats i processos productius en espaïs reduïts per a reduir costos i maximitzar beneficis. Al final els i les explotades es posaven d’acord en nuclis d’acció adaptats a la realitat existent, i contraatacaven. L’amo havia d’aguantar una paradoxa on la seva competitivitat estava determinada per la necessitat de concentrar mà d’obra però aquest fet alimentava, alhora, respostes potents d’aquesta. Estava atrapat en un mecanisme que ell mateix havia creat.

El problema és que ja portem uns quants decennis de canvi de paradigma. Els salts tecnològics permeten que la distribució de processos i comunicacions no facin necessària la integració en un lloc físic i homogeni, el que ha provocat una explosió d’aquest cap a fora i, per tant, una atomització dels col·lectius cada vegada en unitats més petites i aïllades.

Quan una companya ve al sindicat a explicar-nos les seves condicions d’explotació en una pyme o treball precari i li diem “El que has de fer és crear una secció sindical i organitzar-vos”, i la mirem amb cara de “aviam si t’enteres”, en realitat el que estem transmetent és “Ei, perquè no fas servir la recepta que utilitzem a la SEAT? Portem 100 anys així i segueix funcionant”. El més probable és que la companya no sàpiga ni per on començar per explicar que això és impossible, així que donarà les gràcies i marxarà amb la sensació de que no, el sindicat no funciona.

Per això la resposta no és senzilla, ni única, i segurament és així perquè no hem trobat encara una bona perspectiva d’acció per la majoria de la classe treballadora. Quan el sindicalisme funcioni en aquests contextos, moltes assalariades faran un pas endavant, sens dubte.

Resultat d'imatges de encrucijada

Algunes pistes tenim. Els sindicats de barri van i estan provant una aproximació basada en l’acció territorial: no importa el sector on treballis, empresa o condició de la teva feina, nosaltres som la teva secció sindical i tu en formes part. Potser els sindicats podríem combinar la recepta de la secció sindical d’empresa allà on és la millor resposta, però potenciar alhora una segona línia d’actuació basada en incrementar la creació de conflictes des d’una visió d’acció directa territorial per aquests casos. Com tot, les paraules no seran mai suficients, el que necessitem són èxits per a alimentar dinàmiques.

Benvingut el debat i benvingut trencar-se les banyes pensant alternatives, segur que no hi ha solucions màgiques però el fet cert és que els models d’organització i resposta sindicals actuals no funcionen per certs contextos i hem de ser capaces de donar-hi la volta. I per això cal provar coses noves i aprendre dels errors.

Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya

Comunicat de la Secció Sindical de la CGT a SMATSA

Equip Comunicació CGT Catalunya

Des de la secció sindical de la CGT a SMATSA volem comunicar el següent:

La convocatòria de vaga llençada pels sindicats CCOO i UGT ha estat convocada sense haver estat consultada prèviament amb la resta dels delegats del Comitè d’Empresa, de CGT i d’USOC, a més, a esquenes de la plantilla. Aclarir que, el Comitè de SMATSA, es composa de 13 delegats: 4 d’UGT, 4 de CCOO, 4 de CGT i 1 d’USOC.

Llegeix més

“El Pacient hauria de ser crític amb el tractament que li ofereixen”

Equip Comunicació CGT Catalunya

Aquest mes, al Tinter, parlem amb Vanessa Bermejo, terapeuta manual i especialista en Medecina Tradicional Xinesa. TCAE i Tècnica Superior en Dietètica, la Vanessa aposta per una mirada crítica a tot allò que les pacients consumim en relació amb la nostra salut. Ens explica quines implicacions té i què comporta el sistema sanitari actual i quin pes té el lobby farmacèutic.

Bon dia Vanessa. Primer de tot, ens agradaria saber, quina és la teva feina?

Bon dia. La meva feina consisteix en atendre una consulta on faig assessorament dietètic, massatge esportiu i acupuntura.

Llegeix més

Reflexions sobre diversos acords del Congrés de la CGT de Catalunya

Equip Comunicació CGT Catalunya

Sota el meu criteri, veig algunes incoherències resultat dels acords presos al darrer Congrés de la nostra CGT a Catalunya. Des del meu punt de vista, tot comença amb l’aprovació, amb un esglai d’alegria al plenari, d’un vot particular que ningú es va atrevir a qüestionar llavors. No es tracta de tot el punt sencer sinó d’un parell d’apartats que fan molt de mal, en concret del vot particular que diu:

Nuestra principal estrategia de lucha continuará siendo negociar con la presión y la  acción directa.  

Formación a nuestra afiliación y delegadas de cómo negociar con la presión y la acción directa.   

El verdadero grupo de apoyo o grupo de trabajo no es otro que el sindicato, la localidad, federación… ya sea en lo social o en lo sindical.

Proponemos reflexión contra la inmediatez, la calidad sobre la cantidad, las ponencias frente a los artículos de opinión. Debemos recuperar la capacidad de proponer, pensar y decidir de la afiliación.  

No ir de la mano con aquellas organizaciones que han formado parte de la represión a nuestra afiliación.  

CGT no puede ni debe apoyar la creación de ninguna estructura de Estado.

Subratllo i analitzo dos punts:

En primer lloc no vull deixar d’opinar, ara que tinc l’oportunitat de fer-ho, sobre:  “El verdadero grupo de apoyo o grupo de trabajo no es otro que el sindicato, la  localidad, federación… ya sea en lo social o en lo sindical”. Aquest gran brindis al sol és compartit pels que sempre hem pensat que el nostre sindicat, un sindicat anarcosindicalista, abraça molts més aspectes de la vida que no només el laboral. Però, malgrat aquest benvolgut desig, ens trobem que vivim en un món on sorgeixen diverses formes de lluita, algunes d’elles més o menys efímeres i d’altres perdurables en el temps, però són formes de lluitar que espontàniament es formen des d’un moviment assembleari i, no tots aquests moviments acaben tenint el mateix recorregut, com és lògic, fruit de la seva pròpia diversitat.

Algun dia, algú hauria de plantejar-se que alguna cosa està passant al nostre sindicat, perquè tenim molts militants de la CGT que hi participen d’aquests moviments però no  es donen les circumstàncies propícies per desenvolupar-los dins dels nostres locals.  Considero que no sóc jo qui ha de qualificar un moviment o altre de llibertari, però és evident que  els inicis d’aquests grups d’activitat social tenen un caire àmpliament assembleari i llibertari.

El que més em preocupa , però, és  la manca de sentit de l’expressió “la calidad sobre la cantidad”. Qui  escrigués  aquesta expressió hauria de fer també la difícil tasca de determinar  qui és la persona idònia per validar “la qualitat” i quins són els paràmetres per mesurar-la. Només cal fer un cop d’ull a la història i veurem  molts  exemples de col·lectius, com ara els nazis, que van voler determinar què i qui era millor, o el moviment de supremacia de la raça blanca, etc. amb això em pregunto, qui pot permetre’s el luxe de decidir sobre aquest aspecte?

Amb tot això vull dir-vos que, segons el meu parer, uns acords congressuals que determinen que la qualitat està per sobre de la quantitat és una barbaritat, especialment en un sindicat anarcosindicalista en el que es defensa a ultrança que tothom té els mateixos drets i les mateixes obligacions, sense distincions. Personalment, crec que se’m farà molt difícil dur a la pràctica aquesta decisió congressual i considero que  hauríem de rectificar-la en un proper congrés.

En segon lloc ”… la CGT no puede ni debe apoyar la creación de ninguna estructura de Estado”.

En aquest Congrés, tothom sabia que la proposta que es va aprovar, i que contenia aquesta frase, anava directament dirigida a aquells que prefereixen una independència per Catalunya, i com que una independència implica en si mateix construir un estat, i com que el manual de l’àcrata diu que hem que estar en contra de l’estat, ens trobem amb un problema.

La contradicció arriba quan en el punt d’estatuts es rebutja (per no arribar als dos terços de vots a favor) que es modifiqui l’article tercer, que actualment indica que  “La CGT de Catalunya té com a àmbit essencial d’actuació el territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya “, per aquest nou redactat on es diria que “ La CGT de Catalunya té com a àmbit essencial d’actuació el territori de Catalunya”.

Considero que el fet de mantenir als nostres estatuts  el redactat  “Comunitat Autònoma de Catalunya” implica mantenir una estructura estatal,  amb la qual cosa incomplim els nostres propis acords congressuals. Jo era partidari de la modificació d’aquest punt, precisament per evitar qualsevol lligam amb un estat, però també mostrant la més que afermada posició contrària a una Catalunya governada pels polítics que actualment reclamen la independència.  Crec que no es va avaluar d’una forma raonada el que es va proposar.

Tota aquesta valoració personal no pretén ser més que una reflexió sobre el que som capaços de fer, però recordant sempre, que tenim l’oportunitat de rectificar si compartiu les meves opinions.

Salut i bona reflexió, que sempre és contraria a una ràpida acció.

Quim Garreta. Afiliat al Sindicat de Banca de Barcelona.


La GOLOSS TRUDA al “procés” I

Equip Comunicació CGT Catalunya

A tota revolució, a tot motí, tumult o conflicte social apareix sempre com a motor dissident la veu dels “Goloss Truda”, literalment la Veu del Treball, nom que agafem de l’organització anarcosindicalista aniquilada als inicis de la Revolució Russa per la dictadura bolxevic, a la que Volin fa referència al seu llibre La Revolució Desconeguda.

La veu dels que treballen (entengui’s per extensió de la classe social que depèn del treball per poder viure) a diferència d’altres tipus de dissidències més acomodades, sols tenir, a més, una càrrega ideològica important, de classe subalterna, altres necessitats de tipus més urgent: lluitar pel sustent tant a nivell individual com col·lectiu. Potser per això aquest tipus de lluites solen ser les més radicals a l’hora de fer taula rassa en temps de revolta. Potser aquest anhel de desconstruir de forma radical institucions i privilegis ha provocat que aquestes experiències de rebel·lia hagin estat com petites illes caribenyes a l’oceà de la Història.

En la història d’aquest país (això que anomenen Espanya) trobem dos problemes irresolubles des de la seva constitució com a Estat: el problema territorial i el problema que es deriva de la lluita de classes. La idea d’Espanya en permanent conquesta del territori ibèric, la idea de Nació indivisible i irreductible, és tan arcaica i reaccionària que avui dia només pot ser represa per la barbàrie feixista. L’Estat (“que no és la nació, sinó una abstracció de la pàtria” segons deia Bakunin) crea monstres ideològics com el patriotisme, és a dir, la manipulació dels sentiments col·lectius per una minoria política hegemònica que controla els mecanismes polítics i econòmics d’una comunitat. I aquí és on ens donem de de nassos amb el segon problema, podríem dir que més generalitzat a partir de l’aparició de la societat capitalista: el món del treball i l’antagonisme de classe que comporta.

Si el nacionalisme pot considerar-se com un sentiment natural (ídem Bakunin) d’emancipació contra la tirania territorial que implica un Estat amb mentalitat colonial, les lluites anticapitalistes d’emancipació social podrien considerar-se lluites equivalents no antagòniques en els seus objectius finals. És a dir, per no donar més voltes a la qüestió i contextualitzar d’una vegada la nostra realitat. Poden confluir les nostres lluites socials i laborals anticapitalistes en essència amb la lluita nacionalista/independentista que avui s’està donant a Catalunya contra l’Estat espanyol? O el que és el mateix, poden confluir les nostres lluites que ens defineixen com a classe treballadora i anarcosindicalistes amb les que tenen un contingut identitari interclassista, transversal, degut als antagonismes de classe que es donen entre els diferents subjectes socials protagonistes del “procés”? En definitiva, la qüestió a plantejar-se és si ens serveix el projecte independentista, que pretén la creació d’una República Catalana, per solucionar els nostres problemes com a classe treballadora en aquest model de règim capitalista liberal.

Evidentment que no, no som tan ingènues. Ara bé, aquestes lluites d’avui a Catalunya creiem que poden obrir camins col·lectius per incentivar des de baix la dissidència social, laboral i política al nostre país. Per tant, depenent dels esdeveniments i les circumstàncies, es pot des de la discrepància concretar i activar mobilitzacions comuns, tant amb els sindicats combatius com amb moviments populars de resistència com són els CDR, sense complexes, sense tantes pors a la pèrdua de la nostra autonomia com a organització obrera i llibertària. Hem de deixar que la realitat vagi modelant la nostra praxi per a no deixar-nos il·luminar pels que s’autoproclamen els purs de l’anada. Que ja ho deia Emma Goldman: “En què crec és quelcom més bé canviant abans que quelcom irreversible. Allò definitiu és pels deus i els governs, no per a la intel·ligència humana”.

En aquest sentit, no cal que cap anarquista amb o sense càtedra ens recordi amb les seves encícliques que com a llibertaris i anarcosindicalistes en cap cas hem de donar suport a un procés d’alliberament dels pobles (nacional, si es vol) doncs és una blasfèmia ideològica, per saber que en aquests moments a Catalunya va de la mà, la lluita d’una minoria política per mantenir els seus privilegis com a classe hegemònica i la lluita d’una gran part de la societat catalana que vol exercir el seu dret a l’autodeterminació com a via per aconseguir la independència de l’Estat espanyol. D’una banda hi ha un excés en allò polític de tacticisme i electoralisme que domina l’espai polític a tot el territori, de l’altra un moviment popular organitzat del que en molts casos forma part la nostra afiliació que lluita per la ruptura de l’statu quo polític i econòmic del règim actual. En aquest context la CGT no pot quedar al marge. Com a classe obrera la nostra actuació en el terreny polític ve definida per la nostra postura antipolítica, antipolítca burgesa entengui’s. I no volem tornar a entrar en la simplicitat analítica de que el nostre antipoliticisme ens vacuna contra tota acció política. El partidisme i l’electoralisme són dos elements que manipulen i distorsionen la vertadera lluita política, que ha estat al llarg de la Història la lluita dels pobles i de les seves societats contra la injustícia social.

El “procés” com hem comentat, es caracteritza sobre tot per ser un moviment social i polític complex i transversal a nivell d’interessos de classe, per tant no es pot analitzar globalment, ni per justificar el seu refús ni la seva idoneïtat en qualsevol circumstància. S’ha d’entrar al detall, les circumstàncies i el moment que es dona, sobretot al carrer, les accions de rebel·lia i protesta. Així, per exemple, en relació a la Vaga General del 21 de febrer, estava clar que la CGT no podia donar suport a una vaga “propagandística i subvencionada”, doncs no posava en primera línia de les seves reivindicacions davant l’opinió pública els problemes de desigualtat laboral i social de Catalunya. Evidentment el nostre missatge en aquest cas va ser deixar clar que nosaltres estem per les anomenades vagues laborals i polítiques basades en la solidaritat de la classe treballadora, en el sentit antagònic que ens enfronta contra el capital i l’Estat, i no per les vagues mediàtiques i subvencionades, tot i compartir amb aquesta convocatòria de vaga alguns continguts antirepressius, però des de CGT era impossible donar-li suport per la forma dirigent i manipuladora en que va ser convocada.

No és senzill prendre una posició clara en aquestes circumstàncies. I menys per una organització com la CGT, un sindicat que lluita per la llibertat econòmica, política i social de la classe treballadora, pel seu dret a la subsistència, que alhora, hauria de ser el fonament en què basar la lluita per la llibertat dels pobles. La CGT no pot inhibir-se d’aquesta lluita però tampoc podem quedar enredats en el joc del politiqueig electoralista i manipulador al que se’ns pretén arrossegar cada cop que es demana la nostra participació, el nostre suport com a sindicat combatiu.

(Continuarà…)

Martín Navarro Zamora. Afiliat al Sindicat d’Administració Pública de Barcelona i Secretari de Formació del Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya.