Aquest mes al tinter, parlem amb Daniel Bastús, militant de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell. El Dani, com el coneixen a Sabadell, és professor de secundària a un institut de Terrassa i, des de fa poques setmanes, també escriptor. Parlem amb ell del seu primer llibre “Tots els Regnes de la Terra. Una Història de la PAH”, una novel·la que gira al voltant de la militància i els processos de concienciació dels que menys tenen.
-Professor de secundària, militant dels moviments socials, què et porta a escriure un llibre com aquest?
Per una banda, jo fa anys que milito a la PAHC, que és una organització que està atapeïda de gent que és important per mi i que té unes històries de les quals he après moltíssim. A banda d’això, l’any passat vaig fer un postgrau de periodisme literari, el treball final del qual consistia, justament, en un reportatge novel·lat de llarga extensió. Quan em vaig assabentar del que havia de fer, de seguida vaig tenir clar que volia escriure sobre la PAHC: perquè al seu interior hi ha tota una sèrie d’històries que són apassionants i que mereixen, com a mínim, ser explicades.
-Tots els Regnes de la Terra. Explica’ns el perquè d’aquest nom.
Sense entrar al fons, perquè és una expressió que apareix en dues ocasions a dins de la novel·la, d’una forma en què –espero- s’explica prou a si mateixa… és un gir, una expressió d’un text preciós de C.K.Chesterton, l’autor britànic, i que alhora té una relació immediata amb la PAH. Chesterton era un pensador conservador, però conservador en el sentit que avorria la societat moderna, amb tota la seva desigualtat, explotació i alienació. El text en qüestió és un text que és llegit públicament en un moment important de la història de la PAH i que constitueix tot un manifest sobre la ètica, la justícia i la lluita de classes. Dit això, no vull estar-me d’agrair el meu amic Albert per, mentre llegia el manuscrit, haver-me donat la idea del títol. Trobo que li escau molt a la novel·la.
-Per què has pensat que és important escriure un llibre sobre això?
Hi ha diversos nivells aquí. Per una banda, el personal: perquè les persones que apareixen a la novel·la són totes persones molt importants per a mi i tenia ganes de retre’ls una mena d’homenatge. Però no és només això: a banda de ser importants per mi, aquestes històries tenen molt de pes en si mateixes. Crec que hi ha herois de la literatura que tenen una història força més plana que la Sandra, la Deboh o la Urimari, que són companyes de la PAHC de Sabadell. I aquí anava, en realitat: diria que l’experiència de la PAHC de Sabadell ens pot donar moltes pistes sobre com són els processos de desalienació i subjectivació política. La PAHC és una organització on –un nombre prou important de vegades com perquè sigui una tendència a subratllar- les persones hi arriben com a afectades i en surten com a militants. Què significa això? Que persones que arriben a l’assemblea soles, petites, enfonsades, de vegades amb prejudicis racistes, o amb pràctiques masclistes, sovint; i en tot cas sempre amb l’objectiu únic de resoldre els seus problemes particulars d’habitatge… hi viuen un procés de transformació -lent, llarg i persistent-, després del qual la lluita pels drets de totes els passa a ser una necessitat de primer ordre. Un dels objectius del llibre, en aquest sentit, era intentar desentranyar i reconstruir la forma com es donen aquest tipus de processos.
-Tu has estat militant de la PAHC de Sabadell. Què t’ha aportat això personalment i militant?
En la vida militant, tot. La PAHC m’ha capgirat la meva forma d’entendre l’acció política. Té a veure amb el que parlàvem tot just ara. Quan vaig entrar a la PAH, jo venia de militar en petites organitzacions on consideràvem que si proclamàvem molt fort els nostres principis i exhibíem la nostra pulcritud moral la gent correria a sumar-se a nosaltres. Al final, és clar, érem sempre els mateixos, i no teníem la menor capacitat agregadora. Hi ha un breu text molt lúcid que em va passar fa anys el meu amic Juky i que jo mai em canso de recomanar, que parla d’aquest tipus d’organitzacions. És del Hal Draper, un marxista dels EUA, va ser escrit pels 60-70, i es titula “Hacia un nuevo comienzo… por otro camino. La alternativa a la micro-secta”. Es pot trobar molt fàcilment per internet i dona moltes respostes.
Però bé, tornant a la PAH. La PAH ens ha ensenyat una sèrie de principis que –tot i que per moltes siguin obvis- intentaré sintetitzar. 1) Que la militància política ha de tenir com a base la solució immediata de les necessitats materials de les persones (combatre un ERO, disputar una pujada del lloguer, poder mantenir un espai al barri on dur a terme activitats socials gratuïtes…) i ha d’estar fonamentada en la perspectiva d’assolir petites victòries. I 2) Que aquesta lluita per solventar les necessitats materials s’ha de dur a terme de forma col·lectiva, democràtica i pràctica. Col·lectiva: perquè hem de prendre consciència que els conflictes que sovint vivim de forma atomitzada tenen una dimensió més àmplia, que només els podem plantar cara a partir de l’agrupació entre iguals i perquè, en fer-ho, no només resolem el nostre conflicte original sinó que hi guanyem una comunitat. Democràtica: perquè les persones que arriben a les nostres organitzacions, encara que d’entrada no tinguin ni experiència ni una sèrie d’habilitats, han de decidir sobre el rumb i el sentit de les mateixes en el mateix rang que qualsevol altre. La temptació d’escurçar els processos deliberatius per part d’un grup de persones més bregades té com a revers la limitació o esmussament de molts processos d’aprenentatge i subjectivació. Bona part dels quadres polítics més complets i carismàtics que conec fa pocs anys estaven a les seves pròpies antípodes ideològiques. I pràctica: perquè, a falta de lleis que ens protegeixin, hem de resoldre els nostres conflictes materials de forma directa i pràctica, amb les nostres pròpies mans, a través de l’acció (aturar un desnonament, recuperar un bloc de pisos per a la gent).
Al llarg de tot aquest procés, aconseguim col·locar (part de) les nostres condicions d’existència, abans en mans de poders desconeguts, sota el nostre control col·lectiu i democràtic. Tot aquest procés, que és un procés de desalienació a través de la praxi, ens fa més lliures, més complets i més feliços.
-Per què decideixes donar-li la forma que li has donat al llibre (una novel·la)?
Perquè –i això ho hem comentat molts cops amb companyes de la PAHC- si la tesi feminista els 70 deia amb encert que “el personal és polític”, la cita, al seu torn, es deixa acabar de completar, fins a dir també: “el polític és personal”. Amb això vull dir que els grans processos històrics de transformació política no passen al marge ni per sobre de la vida concreta de la gent, sinó precisament a través de la seva quotidianitat. Si ens plantem, doncs, en el terreny de la vida personal de les persones, es pot entendre que la novel·la –i concretament, la novel·la de no-ficció- sigui un gènere que es pugui moure amb més comoditat que l’assaig.
-La protagonista del teu llibre és una dona. Per què?
És una bona pregunta. No és ni tan sols una decisió personal: és que no podia ser d’altra manera. La PAHC és una organització, a part de feminista, majoritàriament femenina. Les dones de la PAHC ho expliquen molt bé: sovint, quan les famílies es troben en una situació tan límit com que estan a punt de perdre l’habitatge, l’home, proclamat o autoproclamat en moltes llars cap de família, s’ensorra, desorientat, embargat per una mena de consciència de fracàs vital. En aquesta situació, enmig del naufragi, és la dona la única qui, en moltíssimes ocasions, manté el cap prou clar com per recollir les regnes de la situació. Així, és la dona qui va buscar ajuda a la PAHC, qui explica el seu cas i comença a col·locar els fonaments per la seva resolució. Mentre l’home segueix ensorrat, la dona ja ha començat un procés d’activació personal i política que tindrà un llarguíssim recorregut. Hi ha un capítol a la novel·la centrat justament en aquesta qüestió.
-Recomana’ns el teu llibre, sense spoilers.
Les persones que apareixen al llibre diuen que us el pilleu. Jo, com a mínim, no acostumo a portar-los la contrària.
