Ferran Aisa
La derrota de la República va significar un cop molt greu per les aspiracions revolucionàries de transformar la societat, però també pels republicans i els moviments progressistes que van ser escombrats pel franquisme.
La desfeta de les forces republicanes va empènyer cap a l’exili la més gran diàspora que han conegut mai els pobles de la península ibèrica. Aquest èxode va començar un parell de mesos abans de la fi de la lluita bèl·lica amb la caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939 i l’arribada a la frontera francesa de l’exèrcit del general Franco a primers de febrer del mateix any. Entre finals de gener i primers de febrer de 1939 prop de mig milió de persones van creuar la ratlla que separava Catalunya de França. Homes, dones, vells i nens creuaven els Pirineus fugint del franquisme.
L’èxode es realitzà amb la pitjor situació per l’ésser humà: condicions climàtiques, totalment adverses pels fugitius que anaven mal vestits, mal calçats, mal alimentats i, alhora, patint el terror dels bombardejos de l’enemic. Els que fugien de la ira de l’exèrcit vencedor caminaven desencisats, esmaperduts, vençuts, desfets… Els fugitius quan arribaren a la frontera semblaven ombres en pena, els quals eren detinguts per gendarmes francesos que els hi treien el poc que portaven. La majoria d’aquestes persones serien internades a camps de concentració que vigilaven guàrdies senegalesos.
D’una manera improvisada s’obriren camps de refugiats a l’anomenada Costa Vermella i a diversos pobles del Departament dels Pirineus Orientals francesos. L’organització sindical es va estendre pels nou camps de concentració de França: Bram, Gurs, Setfonts, Vernet, Argelers, Agde, Barcarès, Rivesaltes i Sant Cebrià. A més dels camps pròpiament dits, n’hi havia centres de refugiats per dones, vells i infants i presons militars com el castell de Cotlliure. La dispersió familiar era cosa molt comú en aquells moments tràgics. Les Comissions de camp es dedicaven a connectar els refugiats amb els comitès de l’exterior per posar-los en contacte amb els seus familiars.
L’amuntegament humà era la tònica general dins de les barraques habilitades generalment a la platja. Les malalties, la sarna, els polls i les epidèmies eren el pa de cada dia per els habitants dels camps i molts refugiats no van poder sobreviure a les infrahumanes condicions dels camps i del terrible hivern de 1939. Malgrat tot els refugiats van trobar la solidaritat i l’ajuda d’entitats com el SRI (Socors Roig Internacional), SIA (Solidaritat Internacional Antifeixista), la Creu Roja o institucions benèmerites com els Quàquers anglesos o nord-americans. També van tenir cura dels exiliats espanyols els organismes institucionals republicans del SERE i de la JARE, així com els comitès de les diverses forces polítiques i sindicals.
La CNT dins dels camps van crear comitès i subcomitès per enllaçar amb altres camps i amb el Consell General del Moviment Llibertari. Entre els milers de refugiats tancats als camps de refugiats hi havia militants dels partits polítics d’esquerres i de les organitzacions sindicals. Tan sols es lliuraren de ser enviats als camps els principals intel·lectuals, els dirigents polítics i els líders sindicals degudament acreditats; així com els responsables dels diferents governs (República, Generalitat, Basc) i els alts càrrecs militars. Els quals eren traslladats a centres d’acollida de Perpinyà, Tolosa de Llenguadoc o Montpeller. La majoria d’ells tingueren més sort alhora d’embarcar-se rumb a Amèrica. El dia 10 de febrer van entrar els darrers contingents republicans a França que venien escortats per soldats de l’exèrcit popular, principalment del “Quinto Regimiento” i de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti), els quals van haver d’abandonar les armes a la ratlla de França. Mentrestant Catalunya era ocupada totalment per les tropes de Franco i s’iniciava aleshores una brutal repressió sense precedents a la història del nostre país.
La zona de Llevant i de Madrid van ser les darreres zones republicanes a ser preses pels feixistes. Molts republicans van quedar atrapats al port d’Alacant a l’espera d’uns vaixells que mai no van arribar. Tan sols un vaixell anglès va carregar republicans fins a la bandera i el 28 de març va sortir del port d’Alacant cap a Orán (Argelia). Es tractava del vell vaixell carboner Stanbrook comandat per el capità Archibald Dickson, el qual, malgrat el bloqueig que patia el port, va salvar nombroses vides. La resta de republicans atrapats a Alacant van ser detinguts i tancats a correccionals situats en presons, convents, castells i camps de treball. Al final de la guerra els soldats republicans i els militants d’esquerres, que no van poder fugir cap a França o cap el Nord d’Àfrica, van patir directament la repressió franquista durant molts anys. El nou règim instaurà la por sistemàtica i va fer florir la pau del cementiri. La victòria franquista d’abril de 1939 fou l’inici, doncs, del règim autoritari que va escombrar les llibertats d’Espanya. La guerra va acabar oficialment amb el famós parte del Caudillo: “En el día de hoy cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Francisco Franco. Burgos, 1 de abril de 1939”. El nou règim no solament anul·lava les llibertats democràtiques i les institucions catalanes com el Parlament i la Generalitat de Catalunya, sinó que prohibia les organitzacions polítiques, sindicals, socials i culturals.
La repressió també anul·lava la identitat nacional del poble català, basc i gallec. Totes les institucions republicanes van quedar anul·lades i en el seu lloc es va imposar el falangisme, el militarisme i l’Església. El nacionalcatolicisme fou la nova i única ideologia del règim franquista de la postguerra. Paral·lelament a l’exili de tants espanyols a l’interior d’Espanya els derrotats omplien les presons i els camps de treball eren plens de sindicalistes, republicans, catalanistes i militants polítics de totes les tendències. Els processos sumaríssims els condemnaven a presó i a pena de mort.
D’aquesta manera milers de persones foren afusellades en els primers anys del franquisme. En una paraula, els drets humans van desaparèixer de la península ibèrica. Espanya, com digué un general franquista, va ésser passada a sang i foc. Les presons d’Espanya van quedar plenes a vessar. Espanya es va convertir en una gran presó amb l’aplicació de la moral nacional catòlica i una fèrria disciplina militar. Els sindicats i els partits polítics van ésser prohibits per llei i els seus militants foren perseguits. Malgrat la repressió les organitzacions polítiques i sindicals es van reorganitzar clandestinament a l’interior i d’una manera més lliure a l’exili.
