Secció sindical del Transport Sanitari de Catalunya a la Zona Franca
El passat 23 de novembre les seccions sindicals del sector de les ambulàncies de la CGT de Catalunya ens vam manifestar a Barcelona contra el nou conveni pactat i signat per la patronal ACEA i CCOO, UGT, USOC i Sindi.cat, a les seus dels dos primers.
Fins la irrupció de la CGT al sector del transport sanitari, aquests sindicats han cooptat i anestesiat la consciència de classe dels treballadors i treballadores. Uns pocs alliberats d’aquests sindicats que estan a la Mesa negociadora de conveni, que acumulen bosses d’hores sindicals i no es presenten a treballar fa dècades, amb nul contacte amb les necessitats del sector, decideixen a dit quines han de ser les persones que representen el seu sindicat al territori (delegats Lol), quines han de ser les llistes als comitès, i què i com han d’actuar uns i altres per garantir la pau social que constitueix el seu modus vivendi.
Això vol dir no posar en problemes a les empreses: allà on no es compleix la normativa laboral, permetre-ho i mirar cap a una altra banda; allà on cal reclamar per un grup de treballadores, deixar-les abandonades; allà on cal exigir el compliment de la normativa en PRL, signar el que dicta un servei de prevenció amb connivència amb les empreses; etc.
Sovint, a més, utilitzen la informació que obtenen de la seva proximitat amb les empreses per boicotejar la feina dels delegats i delegades de la CGT i mirar de posar-los les plantilles en contra: negociacions encobertes de calendaris, tractes de favor per a determinades persones properes als seus sindicats i aquiescència, en definitiva, amb directors d’àrea o supervisors per afavorir només als seus amb els millors llocs de feina, torns i horaris, i fins i tot sous. Els drets i la normativa, que hauria de ser per tothom sense distincions, havent estat trepitjats per les empreses amb els sindicats mirant cap a una altra banda, es converteixen en moneda de canvi per afavorir grups i persones determinades, mentre uns altres han estat i encara són víctimes d’aquesta passivitat.
Aquest sistema d’actuar impunement per afavorir la cultura del nepotisme ha estat possible, insistim, gràcies a l’absència de resposta sindical real al sector fins l’arribada de la CGT i el seu creixement, que preocupa tant la patronal com els sindicats esmentats. Arribats aquí, es podran entendre millor els motius pels quals han posat la seva signatura en un conveni que no només no millora en res les nostres condicions laborals, sinó que les vulnera i empitjora.
Però, què diu la llei 55/2003 on ens encaixen?
Per començar, aquesta llei marc està destinada al personal dels centres sanitaris, i és font de conflictes recurrents en el personal que s’hi regeix, per les guàrdies extenses i els descansos insuficients. És una llei que no és d’aplicació al personal del transport sanitari, i el seu propi redactat ja deixa entreveure que caurà via administrativa o judicial. Just quan una sentència el passat mes d’octubre donava la raó a la CGT i instava les empreses del sector a regir-se pels articles referents a descans i jornada de l’Estatut dels Treballadors, rebem aquesta punyalada de part dels sindicats neoliberals, que ens torna a deixar a mans de la discrecionalitat de les empreses.
El resum de l’engendre monumental seria passar de 37’5 o 40 hores setmanals a 48 en còmput anual; l’eliminació dels descansos dins de jornada per necessitats del servei; passar de tenir descansos de 48 hores setmanals (36 setmanals i 12 de descans entre jornada), a tenir-ne 24; la possibilitat que ens obliguin a allargar jornada sense poder-nos-hi negar; l’eliminació de les dietes per descans; etc.
Tota aquesta desregulació dels nostres drets, a canvi de no-res. Una pujada de l’IPC del 2% subjecte a l’actualització de tarifes del SEM. Un insult als cinc mil tre- balladors i treballadores del sector. Tot això, quan la urgència per tenir un nou conveni venia imposada per exigències legals, ja que sinó l’administració no po- dia fer el nou concurs d’adjudicació del servei d’ambulàncies. És a dir: no tenia alternativa possible. Una negociació on, a més, l’opacitat, manca d’informació i menysteniment per les treballadores, que en cap moment han estat consultades ni informades, dona com a resultat l’esper- pèntica situació de trobar-nos amb un conveni nou que enlloc de millorar les nostres condicions laborals les destrueix. Un conveni que dona validesa a la pèrdua de poder adquisitiu, no recuperant el que hem perdut els darrers anys i condem- nant-nos a perdre cada any més diners. La signatura de la precarietat i la submissió a la patronal ACEA i l’administració.
