Parlem amb el David Garcia Rubert, professor i arqueòleg. Estudia humans protohistòrics —«Ni t’ho imagines, com arriben a ser d’apassionants!», diu— i ens ho explica a les xarxes socials (@DavidGarRubert).
Dius que estudies humans protohistòrics. Què és la protohistòria?
La protohistòria és una part de la prehistòria; sovint (però no arreu) la seva part final. Les societats protohistòriques les hem d’estudiar essencialment a través de l’arqueologia, ja que no van escriure res (o no ho podem traduir), però, malgrat això, disposem de fonts escrites secundàries que ens en poden aportar alguna dada extra. Això es deu a que aquestes societats protohistòriques van entrar en contacte amb altres societats que sí que escrivien i, en els textos d’aquests, de vegades ens en parlen. Un exemple són els ibers, dels quals ens en parlen, per exemple, textos grecs i romans.
Qüestiones l’existència d’una cultura ibera.
Una “cultura” ha de presentar determinats elements compartits de forma majoritària pel conjunt de la població. No cal que sigui homogènia, ni molt menys, i pot presentar un determinat grau de diversitat i de fluïdesa (de fet, quasi sempre és així). Però, si no mantenen determinats trets en comú, lògicament, no poden ser considerats una (en singular) cultura. En el cas dels que denominem “ibers”—a la costa mediterrània, de l’estret de Gibraltar a la desembocadura del Roine—, tots els subsistemes culturals presenten diferències substancials entre ells i la majoria d’especialistes admet que, ara com ara, tan sols hi ha un tret compartit: la llengua. I la llengua com a element únic de referència per considerar que tots els parlants formaven part de la mateixa cultura, resulta insuficient de totes totes i encara necessita, a més, de molta recerca, que podria fins i tot arribar a fer canviar la percepció que avui dia en tenim.
No en valorem prou les restes arqueològiques?
En general, l’interès de l’administració catalana pel patrimoni ibèric és ínfim. En té molt més (encara que sigui igualment miserable), per exemple, pel patrimoni grec o el romà, per no parlar del medieval. Això té diverses causes. N’he parlat sovint a les xarxes socials.
Per altra banda, sovint l’administració projecta la idea que, en realitat, el que passa és que a la població el patrimoni arqueològic ibèric no ens interessa. Això és fals. El problema és com la Generalitat el gestiona, el concep, el tracta, el presenta i l’explica. I, efectivament, el resultat no interessa ningú; a mi, el primer.
S’ha magnificat l’empremta grega i minimitzat la fenícia?
Efectivament; i les causes són diverses. S’interrelacionen tendències històriques europees (la voluntat d’identificar-nos sempre i de forma gairebé exclusiva amb una suposada i mitificada antiguitat greco-llatina, de la qual seriem descendents, i d’allunyar-nos d’altres realitats històriques del passat, com fenicis i àrabs, que si incloem entre les nostres suposades “arrels” ens distanciarien d’aquesta puresa cultural greco-llatina) amb les característiques particulars del naixent nacionalisme català a principis del segle XX (tenir Empúries a casa nostra permetia a aquest nacionalisme argumentar l’existència d’unes arrels gregues diferents a les espanyoles, i caracteritzades per conceptes com la democràcia, la llibertat, la ciència, etc.; tot fals, evidentment, i gens diferent del que en el mateix moment estaven fent els altres nacionalismes: l’espanyol, el francès, etc.) i el nostre passat recent com a país, especialment la guerra civil, els quaranta anys de dictadura posteriors i una democràcia que ha mantingut clarament inèrcies en aquest sentit (i que ens ha mantingut en una visió arcaica d’aquests fenòmens tant a nivell de la ciutadania com també, i això és més greu, de l’administració i de l’acadèmia). En darrer terme, hem generat un discurs històric d’aquells moments absolutament distorsionat i que respon poc a la realitat del que va passar.
La història sol ser usada políticament.
Sí, sempre és emprada en clau política per tothom, des de tots els vessants ideològics, i la immensa majoria de vegades sempre de forma interessada, distorsionada i a conveniència. En els relats oficials tant català com espanyol o europeu, tot el que faci poc o molt olor de “moro” (fenicis, àrabs, etc.) és rebutjat, minimitzat, amagat, etc.; i, per contra, tot el que tingui un cert aroma de grec o romà és sobredimensionat. I, sens dubte, això encara influencia el treball dins de l’acadèmia.
Com hauria de socialitzar el coneixement l’acadèmia?
Les xarxes socials són un excel·lent mitjà de difusió i divulgació del coneixement: Twitter/X funciona molt bé especialment, i també força Facebook, Instagram, TikTok, etc. Amb tot, són tan sols un dels mitjans per fer aquesta divulgació tan necessària (imprescindible, de fet). La divulgació a fer en aquests àmbits ha de ser extremadament exigent en termes de qualitat, detalls, cura, etc. a més de divertida. I això ja fa molt i molt de temps que en altres països ho fan: tan sols ho hauríem de copiar. Necessitem gent molt ben formada en coneixements en clau històrica que siguin bons divulgadors, empàtics, capaços de fer atractiva aquesta matèria primera sense que perdi consistència; bons escriptors de bons llibres divulgatius (a Catalunya no se’n fan); bons actors professionals per fer recreacions (i no arqueòlegs mal disfressats); bones recreacions del passat en l’àmbit arquitectònic físic i també en el virtual, etc.
