Miguel Fernández Barreira
A dia d’avui el nom de Jacinto Toryho resultarà desconegut per gran part de la població de Barcelona i Catalunya. Però a l’estiu del 1936 la situació era molt diferent. Aleshores, la seva veu va contribuir a reanimar la ciutat després de les violentes jornades posteriors al 18 de juliol. Ell i els seus companys del grup “A” de la FAI, van treballar aquells dies per tornar la normalitat a una ciutat que, de tota manera, ja no podia ser la mateixa. Amb un equip de megafonia ambulant van recórrer els carrers cridant a recuperar el diàleg interromput i transmetent les consignes de la CNT, amb l’objectiu de ressuscitar la ciutat.
Aviat Barcelona es va acostumar a conèixer l’avenç de la Revolució de la mà de la seva veu i les seves compareixences diàries a través de les ones, com a responsable de les Oficines d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI. Llavors, Toryho ja era ben conegut per les masses llibertàries de tot el país.
El seu veritable nom era Jacinto Torio Rodríguez, havia nascut l’1 de febrer de 1909 a Villanueva del Campo (Zamora) i havia patit una dràstica transformació personal que en poc temps el va fer transitar des del seminari fins a l’anarquisme.
Quan la primavera del 1932 topi amb l’anarquisme, de seguida s’implicarà a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i participarà al seu primer Congrés celebrat a Madrid aquell mateix estiu. Es sumarà llavors a la premsa llibertària i, per tancar el capítol anterior de la seva vida, transformarà el seu cognom. Toryho serà la firma que el consagrarà com a exitós cronista a la premsa de l’època. Des de Madrid, els seus textos seran cada cop més habituals a Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i en moltes altres publicacions. L’èxit dels seus reportatges farà que el 1933 Liberto Callejas el convidi a incorporar-se a la redacció de la Soli a Barcelona, i des d’allà el seu prestigi no farà res més que créixer.
Barcelona es va acostumar a conèixer l’avenç de la Revolució de la mà de la seva veu i les seves compareixences
Protagonitzarà múltiples polèmiques i la defensa de la implantació a Catalunya de les Joventuts Llibertàries, una organització que alguns consideraven exògena, i altres qüestions, l’enfrontaran a coneguts militants i li implicarà el rebuig d’un sector de l’anarquisme barceloní. Amb tot, ingressarà a la FAI i ajudarà Abad de Santillán a desenvolupar una de les millors revistes àcrates de l’època: Tiempos Nuevos.
Durant aquests anys defensarà a ultrança alguns principis: la necessitat d’aprofitar el temps, el paper de la joventut en el moviment revolucionari, el valor de la disciplina també entre els anarquistes i la batalla ideològica davant del feixisme. A més, jugarà un destacadíssim paper en els fets que confluiran en la revolta de l’octubre del 1934, que implicarà la dissolució de l’autonomia catalana.
Pel camí popularitzarà una cançó en l’aparició de la qual havia intervingut al Madrid del 1933, i que ell mateix va traslladar a Barcelona: «A les barricades». Primer estenent-la entre la militància catalana i, ja al capdavant de les Oficines d’Informació i Propaganda, promovent-ne l’enregistrament per l’Orfeó Català. També va escriure altres cançons, com «Juventud», himne de les JJ.LL.
Al capdavant de les Oficines d´Informació i Propaganda es convertirà en la veu del procés revolucionari. Aviat, i no sense polèmica, s’haurà de fer càrrec de Solidaridad Obrera. Sota la seva direcció, el diari va aconseguir la difusió més gran de la seva història i es va convertir, en les seves pròpies paraules, en l’òrgan «fiscalitzador del procés revolucionari». Impossible recollir aquí la seva tasca al capdavant de la Soli, però és ressenyable el seu enfrontament amb la política desenvolupada pel PCE. De nou, Toryho jugarà un paper destacat a les jornades prèvies als fets de maig de 1937.
També intervindrà perquè el Comitè Regional de la CNT decideixi a començaments de 1937 editar un diari íntegrament en català: Catalunya. I s’implicarà perquè al capdavant s’hi col·loqui Joan Peiró —a qui anys enrere havia atacat durament per les seves posicions trentistes— en abandonar aquest el ministeri d’Indústria.
Després del seu cessament al capdavant de la Soli el maig de 1938, Toryho es va convertir en analista de les causes del fracàs revolucionari i, fet i fet, de la derrota a la guerra. Va abandonar Barcelona poc abans de la caiguda de la ciutat i va aconseguir instal·lar-se a París, encara que en condicions molt precàries.
El seu precoç anticomunisme no va fer sinó augmentar en conèixer el darrer acte de la guerra. A Madrid, socialistes, republicans i anarquistes units al coronel Casado, deposaven Negrín, que acusaven d’estar en mans del PCE i, en última instància, de Stalin.
A París, Toryho tramitarà la nacionalitat cubana per ell i la seva companya, la jove d’origen rus Rosa Zimerman. Gràcies a aquest passaport van poder abandonar Europa el juliol de 1939. Amb l’ajuda de les Societats Hispanes Confederades (SHC), organització formada per emigrants hispans als EUA, molts d’ideologia llibertària, Toryho va aconseguir traslladar-se des de l’Havana a Nova York. Allà, s’implicarà en l’intent de reorganitzar la militància llibertària ibèrica assentada als EUA, però el seu fracàs serà un dels motius que l’empenyi a desplaçar-se a l’Argentina, on va morir el 1989.
Els primers articles de Toryho a l’exili continuaran el camí dels escrits a Barcelona des del 1938: les causes del fracàs revolucionari i de la derrota. Però el 23 d’agost del 1939 un fet sorprèn el món. Aquell dia els ministres d’Exteriors de l’Alemanya nazi, Von Ribbentrop; i de l’URSS, Molotov, signen a Moscou el “Tractat de no Agressió entre Alemanya i l’URSS”. Dos enemics, en teoria irreconciliables, signen un pacte que obre, de facto, el camí a Hitler per començar la II Guerra Mundial. Toryho ho qualificarà com una “traïció al proletariat mundial”.
Ara l’editorial Renacimiento ha decidit recuperar alguns dels textos que, ja a l’exili, Toryho va publicar en capçaleres de diferents països sobre l’origen i el desenvolupament de la II Guerra Mundial. Esperem que aquesta publicació doni pas a una biografia en què hem treballat durant anys.
La seva peculiar personalitat i una egolatria no petita van provocar que Toryho tingués un bon nombre de detractors. No obstant això, la seva trajectòria militant i el seu rol desconegut en alguns aspectes cardinals de la trajectòria de l’anarquisme ibèric, justifiquen recuperar la seva figura i desmentir amb dades alguns dels atacs que va patir. Sense amagar els seus demèrits. Mentrestant, serveixi aquesta recopilació d’articles per reconèixer la seva capacitat com a periodista.
