Ermengol Gassiot
L’efectivitat del sindicalisme centrat en l’acció als comitès d’empresa i en la dinàmica institucional (eleccions, accions jurídiques, etc.) és molt limitada. El marc legislatiu, cada cop més restrictiu, ja s’ocupa que sigui així. A banda, estableix dinàmiques de delegació que generalment desincentiven les mobilitzacions col·lectives. Tot això no és nou i en gran mesura ja va estar present en el debat intern de la CNT de fa més de 40 anys, on també es posava sobre la taula el risc de marginalitat si es rebutjava per sistema qualsevol presència en els comitès d’empresa. El debat en aquell moment no podia preveure, no obstant, una realitat que ha fet palesa la precarietat laboral actual. En un context on la presència de moltes treballadores en una determinada empresa és temporal (encara que sovint ara es camufli amb uns contractes indefinits buits de contingut) i subjecte a múltiples formes de precarietat i inestabilitat laboral, els comitès d’empresa, les eleccions sindicals i molt sovint les denúncies ofereixen molt poc marge per a l’acció sindical per part d’aquest col·lectius. Una de les raons d’això radica en el fet que la seva permanència a les empreses és molt curt, raó per la qual no poden participar d’una dinàmica electoralista ni tampoc en iniciatives que, en el millor dels casos, aspiren a resultats a mig o llarg termini, com en molts casos són les accions jurídiques. Ben cert que es pot argumentar que des dels comitès d’empresa es poden fer accions en defensa dels interessos de les treballadores i treballadors més precàries. No obstant, una màxima del sindicalisme és que han de ser les pròpies treballadores les que protagonitzin les lluites pels seus interessos, cosa que en aquestes dinàmiques és molt poc possible.
Ara bé, quines alternatives ens podem plantejar? Crec que aquesta pregunta cal respondre-la amb imaginació i segurament amb un debat col·lectiu que requereix temps i que, sobretot, ha de saber superar dogmes i els esquemes mentals que subtilment ens imposa la legislació laboral. Jo simplement apuntaré tres idees.
La primera ja l’he repetit moltes vegades en altres escrits. Cal recuperar una acció sindical al marge de les institucions, també de les del món del treball. Això és important per dues raons. Per començar, perquè permet que la protagonitzin diferents tipus de treballadores precàries: les que estan a l’empresa durant un període molt breu de temps, les falses autònomes, les subcontractades, les que no tenen contracte (i sovint tampoc tenen papers). Després, perquè molt sovint una acció sindical que té molt d’acció directa es marca assolir uns objectius que en part es poden aconseguir a curt termini. Això fa que les treballadores precàries puguin tenir l’expectativa de veure’n els seus fruits. Aquest fet, junt amb la possibilitat de protagonitzar la lluita per elles mateixes, és un argument de pes a l’hora d’estimular la seva militància sindical, trencant la idea sovint molt estesa de que dóna pocs resultats i que quan n’hi ha són molt a la llarga.
La segona idea és la necessitat d’enfortir l’estructuració territorial del sindicat. Quan la permanència en una empresa dura molt poc, i un/a està canviant repetidament de lloc de treball i alternant períodes d’activitat i d’atur, la vinculació amb el sindicat moltes vegades es pot mantenir si hi ha algun local proper. És allà on pot trobar altres companyes i companys amb qui compartir el seu dia a dia i la seva voluntat d’organitzar-se. En definitiva, una organització present i propera territorialment facilitat que la militància sindical no es vegi només com una situació circumstancial i relacionada amb la presència d’un/una mateixa en una determinada empresa sinó que va més enllà. A banda, un sindicalisme d’acció requereix de molta més solidaritat que no un que limita les seves accions a les dinàmiques del comitè i les comissions i espais que d’ell se’n deriven. L’experiència ens mostra que quan ha calgut endegar dinàmiques de solidaritat, en primera instància s’articulen des dels àmbits territorials (i en alguns casos sectorials) més propers. En tercer lloc, un sindicat amb una presència territorial propera podrà arribar i fer-se present millor en lluites de petites empreses i centres de treball, on molt sovint tenen lloc violacions descarnades dels drets laborals més bàsics. Potser caldria plantejar-nos, en poblacions grans, recuperar el disposar de locals en diferents barris, com tenia la CNT fa més de 40 anys. I, qui sap, si avançar cap a la creació de sindicats de barri…
La tercera idea pot semblar contradictòria amb la que acabo d’exposar però crec que no ho és. Territorialitzar l’organització no ha de voler dir prescindir d’organitzar els sectors. Al contrari, sectors forts poden ser també una eina d’acció sindical en la precarietat en molts sentits. N’esmento aquí un. En determinats àmbits (per exemple el de la recerca i universitats, però també en la informàtica, el sector social o l’hostaleria, per esmentar-ne alguns de ben diversos), hi ha un contingent rellevant de treballadores precàries que canvien sovint de lloc de treball, de vegades amb desplaçament de domicili, o que treballen de forma aïllada. En aquests casos es fa molt difícil la militància en una secció sindical d’empresa o de centre de treball i, fins i tot, d’un sindicat d’un lloc concret. Cal pensar com des de la CGT construïm espais on aquesta militància es pugui mantenir i consolidar també en aquet tipus de situacions, cosa que ara majoritàriament no passa o passa de forma molt limitada. Penso que si des de determinats sectors es construeixen espais on aquest perfil de treballadores puguin organitzar-se amb altres companyes del seu àmbit potenciarem també l’acció sindical en un terreny on molt sovint és complicat fer-hi res.
Amb aquestes idees exposades de forma molt breu vull contribuir a un debat que, en la meva opinió, ens ha d’ajudar a enfortir un sindicalisme de combat i de transformació social.
