Laura Gené i Héctor Martínez
Intentar donar a conèixer les injustícies és sempre una causa noble. Però depenent del missatge i de la forma, podem estar fonamentant encara més l’imaginari d’opressió que les causa. Aquesta és la idea que ens rondava pel cap després de veure l’obra de teatre Altsasu.
No pretenem fer una crítica sobre una obra de teatre. N’agafem l’eix de debat i la preocupació que ens va generar com a trampolí per criticar algunes idees que massa vegades interaccionen en els discursos contestataris. El que ens interessa són els eixos discursius que utilitzem per denunciar les injustícies.
Situem-nos per a qui no ho estigui: després d’un incident en un bar a Euskal Herria que implica dos Guàrdies Civils fora de servei, un d’ells acaba hospitalitzat i es munta un circ mediàtic i jurídic per part de les forces repressives i els mitjans de comunicació. El resultat són joves empresonats en preventiva i un judici de farsa.
L’estratègia antirepressiva en general se situa en denunciar la injustícia evident: un procediment totalment fraudulent que no busca els autors reals de les lesions als Guàrdies Civils ni les seves motivacions, sinó atacar un moviment polític que rebutja la presència de les forces d’ocupació.
Ara bé, quan transmetem aquest tipus d’idees, tal com fa l’obra, posant el focus que la injustícia de tot plegat recau que les persones represaliades eren innocents, s’accepta implícitament que si fossin culpables no ho seria, d’injust. Quan utilitzem el discurs de culpables i innocents, perpetuem el marc mental en què es deslegitimen unes formes de lluita i es consideren correctes només aquelles que l’estat i el sistema tolera perquè són, normalment, inofensives.
En el cas d’Altsasu, ens solidaritzaríem menys amb les represaliades si, tal com les acusen els mitjans, haguessin realment parat una emboscada a dos Guàrdies Civils per apallissar-los? Ens hauria de semblar malament?
Evidentment, no posem en qüestió l’estratègia antirepressiva ni la legitimitat de cada grup de represaliades de decidir el seu marc discursiu i com afronta el risc i les penes de presó. Però sí que hem d’analitzar i criticar el missatge d’obres i productes culturals com Altsasu.
La falsa neutralitat, acceptar el sistema judicial de l’estat com a vàlid o tan sols la possibilitat d’una situació de pau social, són traves a la lluita.
Per altra banda, un dels eixos que creiem problemàtics de l’obra és el treball que es fa d’humanització i empatia cap als Guàrdies Civils. Discurs que deslegitima implícitament qualsevol atac obert a aquest cos policial. Es planteja que un dels dos Guàrdies és gairebé un reformador, amb bon cor i bones intencions, i que justament és el que acaba més mal parat. També es destaca el fet que els “pobres” policies estaven simplement de festa, intentant passar-s’ho bé amb les seves parelles, una de les quals comença a patir aïllament social per sortir amb un policia.
Quan s’intenta transmetre que hi ha policies “bons” es desvia el focus del paper que compleixen els cossos repressius. Tothom pot conèixer un policia que “no és mala persona” i està clar que hi ha molta gent que no s’hi apunta amb unes ganes sàdiques d’atonyinar gent. Però aquesta no és la qüestió. Perquè és justament aquesta doble composició la que fa que un cos repressiu sigui eficaç. És la que permet el discurs legitimador de la repressió, el que permet justificar que les tortures són causa de “pomes podrides”, no una característica implícita de qualsevol cos repressiu. Empatitzar i donar veu a qui ens reprimeix sempre serà un error.
Per això, cal refermar les nostres postures ideològiques. Com a anarquistes, l’atac a un cos policial ens podrà semblar més o menys adequat des d’un punt de vista tàctic o estratègic, però quins serien els motius perquè ens sembli malament des del punt de vista ètic?
Empatitzar amb qui reprimeix per elecció deslegitima l’autodefensa de qui rep l’opressió i aquest no hauria de ser un posicionament que tingui cabuda en cap discurs que vulgui ser emancipador.
Llibertat per totes les preses, fins i tot per les innocents.