Rosalia Molina. Dones Llibertàries de CGT
Cada 25 de novembre, Dia internacional contra les violències masclistes, dones d’arreu del món ocupem els carrers per cridar que no volem més violències contra les dones.
Una jornada internacional en què moltes dones, a diversos països, denunciem les violències patriarcals dels estats, dels grups armats i de les transnacionals que exerceixen el seu poder sobre els cossos de les dones com a territoris de conquesta. En aquesta jornada també denunciem el racisme i les dinàmiques colonials que el món blanc occidental exerceix amb especial crueltat cap a moltes de nosaltres en qualsevol frontera.
Des que van començar a registrar-se, l’1 de gener de 2003, s’han comptabilitzat almenys 1920 assassinats masclistes de dones de totes les edats.
Aquest any a l’estat espanyol s’han registrat 89 feminicidis i, també, tres criatures assassinades al costat de les seves mares: una nena de 8 anys, una altra de 3 anys i un nadó de 3 mesos.
Les esgarrifoses dades estadístiques ens diuen que massa dones moren assassinades arreu de l’estat cada any, i amb elles famílies destrossades, filles i fills que han hagut de conviure amb el maltractador o fins i tot patir aquesta violència. Dades colpidores que reclamen acció, però les lleis i mesures actuals no estan frenant aquesta xacra de la societat. Centrar el focus en la protecció de la víctima tampoc està funcionant. Mentrestant, la violència masclista segueix fermament arrelada en aquesta societat masclista, patriarcal i capitalista, i institucions i partits polítics de qualsevol color segueixen sense plantejar cap proposta per posar-hi fi.
Les violències masclistes s’expressen de nombroses formes: els assassinats i les violències en l’àmbit de la parella o ex-parella; la violència vicària; l’assetjament sexual o per raó de sexe als àmbits laborals, acadèmics i culturals i en altres espais de relacions socials; la violència econòmica i institucional; les agressions sexuals; la violència digital; la violència obstètrica; la violència climàtica i ecològica; i un llarg etc. Totes elles són expressió d’un atac a la llibertat del cos i de la vida de les dones, lesbianes i trans, i són estructurals del sistema heteropatriarcal, capitalista, racista i colonial.
Les violències masclistes, l’assetjament sexual i per raó de sexe, d’identitat i d’orientació sexual a l’àmbit laboral són el tipus de violències que patim més les dones al llarg de la vida, però també les més invisibles, tant en el sector privat com en el públic. I les dones en situació de precarietat, sobretot les dones migrades i racialitzades, pateixen encara més violències.
Els testimonis de les mares que denuncien les violències vicàries han estat importants per poder observar la violència institucional, tant en l’atenció a les víctimes com en l’àmbit judicial, però encara s’aplica molt sovint la Síndrome d’Alienació Parental —una síndrome inexistent, negada per l’OMS i el CGPJ i prohibida per llei a Catalunya— però que tot i així s’utilitza en processos en què hi ha denúncia per violència masclista o d’abusos sexuals a menors.
En l’àmbit laboral cal continuar treballant per aconseguir que totes les empreses públiques i privades tinguin l’obligació de publicar en un Registre Públic els seus protocols de prevenció i abordatge dels assetjaments —incloent-hi el ciberassetjament—, on es contempli l’adopció de mesures cautelars sense causar cap perjudici a les dones. A més, han de garantir que disposen de la figura de persona de referència i que el personal està format i capacitat per tal d’abordar aquests temes. Al mateix temps cal treballar per tal que totes les empreses tinguin actualitzats i efectius els plans d’igualtat i els plans de prevenció de riscos amb perspectiva de gènere.
Violència masclista també és una pensió de misèria després de tota una vida cuidant la família, o en treballs de cures
Les dones i persones de gèneres dissidents continuem patint discriminació, persecució i assetjament al treball, al carrer, a les xarxes socials i a tots els estrats.
Violència masclista també és una pensió de misèria després de tota una vida cuidant la família, o en treballs de cures, que a més continuen sent els més precaris. Doblement precàries per ser dones.
Patim un sistema sanitari que no respecta el dret a decidir sobre els nostres cossos, una visió androcèntrica on es practica violència obstètrica i on el dret a l’avortament voluntari encara depèn d’on vius i dels recursos que tens.
Habitem un món global on la violència i la repressió a les dones és constant, per raons polítiques, religioses o per tradicions patriarcals. Dones violades en guerres inacabables, dones i nenes segrestades, venudes i assassinades; països on encara es practica la mutilació genital femenina.
Però no callem: veiem com les dones seguim i seguirem lluitant, originant revolucions com la que van portar endavant a l’Iran després de l’assassinat de Jina Amini —on la lluita segueix malgrat la dura repressió—; o el moviment del MeToo, per denunciar la violència sexual cap a les dones; o la lluita valenta de les futbolistes espanyoles arran del petó no consentit de Rubiales a Jennifer Hermoso, una agressió per abús de poder de caràcter sexual dins l’esport que de seguida va rebre un allau de crítiques i resposta col·lectiva de la societat; etc. Seguim i seguirem lluitant per denunciar i fer visibles les agressions constants a les dones al crit valent de S’HA ACABAT.
Amb aquest esperit de denunciar i fer visibles qualsevol tipus de violències masclistes tenim clar que el 25N i cada dia la nostra alternativa és l’autoorganització anarcofeminista.
