Toni Àlvarez
S’ha generat un fals debat al món de l’educació al voltant d’un dret inalienable i recollit a tot document oficial que parli de Drets Humans. Sense anar més lluny el Comité de la convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de les Nacions Unides deia l’any 2016 que «L’educació inclusiva és capital per aconseguir una educació d’alta qualitat per a tots els estudiants, inclosos aquells amb discapacitat, així com per al desenvolupament de societats inclusives, pacífiques i justes”.
A poques persones els passa pel cap dir en veu alta que una persona cega, amb una cama o amb algun cromosoma alterat o de més, no té els mateixos drets que qualsevol altra persona. Ben al contrari, des de fa un temps governs, institucions i les seves normatives i declaracions fan servir i expressen en veu alta el dret de viure en societat, siguis com siguis. Ja sabem com van i venen els drets bàsics en el capitalisme. Tot pot anar bé si no ets pobre; tens dret a l’habitatge si tens diners per pagar-te’l, vaja.
El concepte inclusió ha començat a agafar força en l’àmbit educatiu, tot i que a l’estat espanyol les primeres lleis amb certa voluntat inclusiva són de l’any 82, quan es va promulgar la LISMI (reactualitzada el 2013) que, entre molts aspectes, obliga les empreses de més de 50 empleats a contractar un 2% de persones amb certificat de discapacitat. Una llei que de ben segur no està al top ten de les que més es compleixen; venim de lluny en el reconeixement dels drets de totes les persones.
Dins del món educatiu formal també són poques les persones que discuteixen públicament els
drets dels alumnes a rebre una educació inclusiva. Però sí que podríem dir que hi ha polèmica
en com ho fem i amb què. Canviar una cultura educativa que beu profundament de l’educació
restrictiva que el feixisme va imposar a l’estat espanyol no és cosa de dues dècades. Tot i els
passos donats en reconeixement i pràctiques inclusives, resta encara un llarg camí a recòrrer.
Hi ha dues visions que xoquen frontalment en com continuem fent que tots els centres
educatius siguin inclusius, aspirant a treure l’adjectiu inclusiu en un futur no molt llunyà. Una
d’aquestes visions diu que sense recursos òptims no pot haver-hi una bona política i una escola
inclusiva real. L’altra diu que és més important un canvi de mirada en la pràctica educativa per
fer una escola inclusiva, i que els recursos no són tan importants.
La primera surt des de dins dels centres i de bona part de les famílies amb infants amb
necessitats educatives que manifesten desatenció i abandonament institucional per no poder
atendre amb qualitat a tots els infants. La segona, que posa l’accent en el canvi de mirada més
que no pas els recursos, ve abanderada per un sector gran d’investigadors, sovint de la
universitat, amb l’Administració aferrada fortament a aquesta visió.
Sovint salten espurnes en aquest debat entre ens i persones que volem el mateix: que
l’educació sigui inclusiva, per a tothom, en equitat, oferint un ensenyament de qualitat a tots els
alumnes, siguin com siguin.
Moltes són les derivades d’aquest procés de canvi educatiu: la desconfiança vers
l’administració que demana i no facilita, sovint apel·lant a la bona voluntat i desesperació de la
comunitat educativa que es troba una quotidianeitat complexa; no cuidar el temps de maduració
que comporten canvis tan profunds i importants en el model educatiu. Petites resistències al
canvi per part de qualsevol membre de l’àmplia comunitat educativa en qualsevol moment, que
poden frenar i generar dubtes que no sempre sumen.
Però, per sobre de tot, sobrevola el fet de fer una escola inclusiva en una societat excloent. És
tan certa la falta de recursos com la dificultat dels centres educatius per anar possibilitant i
pensant com incloem tothom al centre. Tan cert com que hi ha accions inclusives que no costen
cap euro: silenciar totes les sirenes estridents de canvi d’hora de classe n’és una. Tan dolorós
com estar més temps vetllant per la seguretat d’un infant (que es pugui desregular, que marxi
de l’aula, infants que necessiten un suport intensiu i no el tenen… ) que desenvolupant una
proposta didàctica inclusiva.
No és el peix que es mossega la cua, és dotar de recursos amb pressupostos que no petin,
acompanyar tots els professionals en les pràctiques inclusives, donar veu a alumnes i famílies.
Lluitar cada dia perquè l’escola estigui pensada per a tots els seus alumnes, amb qualitat. És
un mandat de justícia social, igual que no deixem entrar a les escoles públiques la discriminació
racial, ni sexual, ni econòmica. Perquè tampoc no ho permetem, oi?
