Pilar Sánchez, Secretària d’Acció Social CGT Maresme
Un article d’aquesta mateixa casa assenyalava al passat número (229) les dificultats del sindicalisme laboral per incorporar els treballadors migrats a les lluites sindicals. També assenyalava, encertadament, que cal saber-ho fer. Això passa per no llençar consignes buides d’unitat de classe sinó per una bona anàlisi de quina funció fa la immigració en l’engranatge capitalista i de quina manera la nostra lluita s’hi vincula, sense oblidar que el nostre objectiu final no és altre que fer saltar pels aires l’engranatge en la seva totalitat. Una de les principals tasques dels revolucionaris és entendre el sistema per poder-lo transformar.
El “fenomen de la immigració” és constantment en el focus mediàtic i tant fatxes com progres no perden l’oportunitat d’enarborar consignes i fer campanya electoral entorn de la reducció o ampliació dels drets i llibertats de les persones migrades. El marc discursiu imposat per la política burgesa i els mitjans de comunicació de masses es mou entre l’expulsió o la integració.
Per no caure en el xantatge mediàtic i cultural hegemònic, que ens presenta aquestes opcions com les úniques possibles, cal pensar en els nostres propis termes i utilitzar els nostres mètodes d’anàlisi, els propis de la classe treballadora.
Volem abolir l’explotació i les divisions entre la classe treballadora
Podem començar abordant les següents preguntes: Quina funció té la migració dins del capitalisme? Quina funció fa per reproduir el poder de la classe dominant, l’acumulació de capital i les divisions que dificulten l’associació unitària de la classe treballadora?
N’esbossarem aquí algunes aproximacions.
Obviant l’anàlisi històrica de com hem arribat fins aquí, en l’actual capitalisme globalitzat a escala mundial hi ha dos factors principals que expliquen la migració econòmica com a fenomen de masses:
- en primer lloc, un mercat totalment internacionalitzat que porta de la mà la conseqüent
internacionalització de la força de treball; - en segon lloc, la competència internacional entre capitals que genera diferències entre
els nivells de vida dels diferents països.
Les migracions no sóm més que la recerca de subsistència en un món desigual, on la classe treballadora migrant o bé ha estat mà d’obra barata exportable al servei de les necessitats dels
països dels centres imperialistes, o bé han patit i fugit de la superexplotació i el saqueig colonial
i neocolonial als seus països d’origen. Per tant, lluny de ser un fenomen prescindible, la migració de la força de treball és a la vegada necessitat i conseqüència del desenvolupament fins a l’actualitat del mode de producció capitalista. Mentre la força de treball sigui mercaderia útil per al capital, la migració no és un problema sinó una solució. En èpoques de bonança econòmica, quan la socialdemocràcia té marge per a un cert grau de redistribució, pot mostrar la seva cara amable i rep els immigrants amb els braços oberts, oferint-los aquelles feines que les “classes mitjanes qualificades i els treballadors de coll blanc han deixat d’exercir però segueixen sent necessàries: de la construcció al sector agrari, passant per les cures de la tercera edat i la neteja.
Us sona? És la història recent de l’estat espanyol i el paper donat a les onades migratòries després de la Transició. A més valor, més riquesa, i un sentit comú que veu com una cosa dolenta la pèrdua de mà d’obra i la “fuga de cervells” mentre tendeix a reivindicar els beneficis de la integració dels immigrants. Sense obviar que més drets laborals i socials per als treballadors migrats no vol dir altra cosa que poder ser explotats en les mateixes condicions que els treballadors nacionals, i que amaga una trampa clara: això només és viable en unes condicions econòmiques que han estat una breu excepció en la història del capitalisme i que ja s’estan esgotant.
A més, quan les condicions d’integració són viables ho són només per fraccions concretes i localitzades de la classe treballadora migrant, mai per la seva totalitat. Perquè hi ha una part d’aquesta mà d’obra que és sempre “excedent”, classe treballadora principalment migrada que no és directament útil per al capital. Aquesta part de la població —un “exèrcit laboral de reserva”— són tots aquells treballadors que no treballen però estan disponibles per fer-ho i que, per tant, són més proclius a assumir treballs més durs i precaris, a vegades fora llei, i amb major grau de disciplinament. Són útils al capitalista no només com mà d’obra barata sinó com una força de pressió cap a la classe treballadora activa i “nacional”, a qui la possibilitat d’una força de treball més barata i disposada a assumir pitjors condicions posa en posició d’acceptar rebaixes.
La immigració comença a ser un problema per a l’opinió pública i hi ha un auge dels discursos racistes quan arriba la crisi i la socialdemocràcia veu minvada la seva capacitat d’oferir reformes econòmiques, ja que els esforços per mantenir els beneficis dels capitalistes forcen a reduir l’anterior parcial distribució de la riquesa que permetia una certa integració de la immigració a la dinàmica de les “classes mitjanes”. De fet, la mateixa “classe mitjana” autòctona comença a patir una precarització en les condicions de vida i treball, i a competir amb els immigrants per les feines més precaritzades, generant-se així el terreny fèrtil per a l’alçament de discursos racistes que aguditzen les divisions dins de la classe treballadora.
En aquest marge es mouen els debats actuals entorn dels drets laborals dels treballadors migrats: ser explotats en les mateixes condicions que els treballadors autòctons o en condicions pitjors? Gaudir d’una part major del guany capitalista com a treballadors autòctons a costa dels treballadors migrats o rebre la pressió sobre les pròpies condicions i reproduir el «venen a treure’ns la feina»? La nostra proposta no hauria de caure en aquest dilema: nosaltres el que volem és abolir l’explotació i per fer-ho hem d’abolir també les divisions entre la classe treballadora.
El capitalisme i tots els seus aparells, inclosos els sindicats de concertació, treballaran per reproduir les divisions dins la classe treballadora. La nostra tasca ha de ser treballar en direcció oposada i el nostre sindicat és un bon lloc per on començar. Quin millor lloc per començar a construir unitat de classe que el lloc on treballem? No hi ha millor oportunitat que els conflictes laborals per lligar lluites del dia a dia amb l’estratègia revolucionària i no hi ha millor espai per trencar amb els discursos racistes que un sindicalisme combatiu i de classe.
