Iru Moner, Secretari d’Acció Social de CGT Catalunya
El gir electoral cap a la dreta és indiscutible, la patacada de la CUP i dels espais electorals post 15M també. Allò que es va obrir a les places fa més d’una dècada i els vots en clau independència-unionisme han acabat. El bipartidisme es rearma. El sentit comú és la pau social sota injustícia i desigualtat, el sentit comú és l’ordre i l’enyorança cap a uns vells temps que ja no tornaran, encara que governin els de sempre. Els límits de la via electoral han quedat assenyalats, algunes coses poden canviar però les essencials no.
Dir que no hi ha cap diferència entre uns governs o uns altres seria enganyar-nos a nosaltres mateixos. Els desnonaments per via administrativa han disminuït, les traves a l’expansió de la indústria turística amb el PEUAT s’han posat, s’han consolidat espais públics i populars a molts barris, hem tingut uns anys que la pressió ha disminuït. Els anys de governs del «canvi» ens han ensenyat el que ja sospitàvem: quan les coses es posen serioses, és el capitalisme i la tecnocràcia qui realment mana. El capital avança com una piconadora, i no es pot legislar contra la sacrosanta propietat privada, no es pot recuperar el poder adquisitiu que han perdut els salaris en les darreres dècades, i els mitjans de comunicació són empreses al servei del règim. No dubto que ho han intentat, però els resultats no han estat suficients.
La vida de les treballadores d’aquest país segueix en caiguda. Els salaris cada dia arriben per menys, cada dia dediquem més a pagar el lloguer o la hipoteca i els dentistes, oculistes i psicòlegs públics no han arribat a la majoria de la població. Això ha generat desafecció o desesperança en els barris amb menys rendes, els resultats així ho descriuen amb una caiguda de la participació i dels vots a partits d’esquerres. Mentre que a l’eixample i el Sant Antoni de les superilles (gentrificació verda) amb una mitjana salarial més alta, han augmentat. A part, la dreta, culturalment ha jugat molt bé l’ofensiva contra el feminisme, el relat de la inseguretat i els okupes, la lliga del cotxe i la llibertat del consumisme. Culturalment, han venut l’esperança d’un món que s’enfonsa i que la culpa és de les feminazis, de l’esquerra eco posmo woke i dels okupes ganduls que no volen treballar. Ells són la garantia que els «bons» temps tornin. La culpa no és d’un capitalisme que aguditza les desigualtats i que cada cop envia més persones a la cuneta del sistema.
Quan parlem de l’enyorança a uns vells temps parlem d’aquest subconscient col·lectiu dels temps de bonança capitalista i capacitat de consum de les famílies treballadores. Parlem de quan les taxes de benefici eren majors i les molles de pa a la classe productora eren suficients com per garantir els bàsics (casa, llum, aigua, menjar, roba i salut), anar de vacances i compra-se un cotxe. Ara el capitalisme immers en una crisi sistèmica, degut a l’encariment de les energies, de les matèries primes i de les guerres imperialistes, busca mantenir unes taxes de beneficis que el comerç de mercaderies, les necessitats induïdes i els negocis «clàssics» ja no poden donar. El capitalisme s’ha llençat a la conquesta definitiva de les necessitats bàsiques. Necessita fer negoci i extreure benefici de les necessitats de la gent, de l’habitatge, la salut, l’aigua i l’educació. I això comportarà l’empobriment de més capes de la població. Actuar sobre aquesta «classe mitjana» en descomposició i organitzar a les treballadores en estructures anticapitalistes autònomes, és urgent si volem teixir una nova cultura transformadora, si volem tenir possibilitats de capgirar la situació i canviar el cicle reaccionari a un cicle revolucionari.
Hem tingut uns anys de treva per a rearmar-nos, per cavar trinxeres més fondes i llargues i reforçar o construir estructures populars (sindicats, casals, ateneus, mitjans de comunicació, etc) o per a formar-nos, però a vegades hem perdut el temps mirant-nos el melic, assenyalant al del costat més que als de dalt i buscant el que ens separa més que el que ens uneix. Ara ens toca redoblar esforços i preparar-nos pels temps de guerra, s’ha d’accelerar la maquinària organitzativa i preparar-la per rebre la militància que es reactiva en veure que es perden posicions. S’ha de disputar el relat polític de la realitat i no serà fàcil contra l’hegemonia neoliberal de la majoria de mitjans. S’han de provar noves fórmules per aturar l’onada reaccionària i no caure en la desesperació de la ressaca electoral.
