Moisès Rial. Afiliat a CGT Sallent
El mes d’abril la troika europea de Brussel·les va fer públic un pla dit «d’ajust fiscal» del 0,5% del PIB de cada Estat de la Unió Europea, quan aquests superin el 3% de dèficit públic.
Si amb xifres fredes no som concients de què implicarà en el dia a dia, cal posar en context l’austerici social que suposarà per les classes populars que treballen per compte d’altri o són autoexplotats en règim d’autònoms en quant a retallades en el sector públic.
Cal tenir en compte que l’Estat espanyol ha prorrogat les circumstàncies extraordinàries previstes en l’article 135.4 de la Constitució Espanyola i 11.3 de la Llei Orgànica d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera, acollint-se a «que, en cas de catàstrofes naturals, recessió econòmica o situacions d’emergència extraordinària, els límits de dèficit estructural i de volum de deute públic podrien superar-se si fos necessari». Per tant, el període de pandèmia entrava en aquests paràmetres de suspensió de l’austericidi socioeconòmic, com a excepció.
Però Brussel·les recorda que, controlada la pandèmia i els seus efectes sociosanitaris, torna per la porta gran l’imperatiu del pagament prioritari del deute abans de la inversió pública —aprovat amb caràcter d’urgència pel govern Zapatero (PSOE) i validat amb la modificació de la sacrosanta Constitució Espanyola del règim del 1978, en temps record i amb traïdoria als interessos de la classe treballadora—.
Els homes de negre que fan visites privades per dirigir les finances públiques dels Estats aplicaran retallades socials d’un ajust fiscal del 0,5% del PIB quan es superi el 3% de déficit públic, i els Estats que superin el límit de deute del 60% hauran de presentar plans de consolidació fiscal cada 4 anys, ampliables a 7 anys. Espanya deu 1.489.787 milions d’euros a gener de 2023; 31.416 euros per persona.
Tot plegat, a l’estat espanyol suposarà la tempesta perfecta per entrar en pocs anys als nivells d’austerici i guerra social com els de Grècia o com es produeix ja en ciutats marroquines.
L’Estat espanyol va tancar 2022 amb un dèficit públic del 4,81% del PIB i les previsions pel 2023 són del 3,9%. El 2024, doncs, els homes de negre de la UE obligaran a reduir en un 0,5% la despesa en els pressupostos generals de l’Estat; 991,1 milions d’euros menys per inversió social el 2024, i així amb topall al 3% del PIB cada any durant 4 anys: -3964,6 M€ en sanitat, pensions i serveis socials, encara que no es digui públicament. Per apuntalar la deriva austericida l’AIREF ja anuncia reducció dels llocs de treball en paral·lel al descens del pes del PIB públic de l’economia del 50,4% al 2021 al 45,8% pel 2026: en 5 anys es preveu reduir el pes del sector públic en un 4,6% del PIB!
Les obligacions austericides de Brussel·les expliquen en part l’augment desmesurat de preus: els Estats estan aplicant un impost directe a les classes populars amb la recaptació d’impostos com l’IVA a productes de primera necessitat a base d’empobrir la població (benzina, llum, gas…). El govern “progressista” de PSOE-PODEMOS no ha volgut regular preus de productes a multinacionals amb beneficis, tot i que amb pocs mesos productes i serveis han doblat el preu i les cues de la gana de la beneficiència arriba ja a més sectors que mai de la societat (i arran de la pandèmia 2018-2021 ja es va passar del 13,2% al 24% el risc de pobresa a Catalunya).
Qui hi guanya són les energètiques, la banca —perquè la gent necessita recórrer als crèdits— i els hipermercats de gran poder de compra, que amplien beneficis. I l’Estat, que va tancar amb uns ingressos rècord via impostos directes al consum: 254.000 M€ (+13,9% el 2022) i que no serviran per dotar de millor educació i rescatar famílies de la pobresa estructural, sinó pel pagament d’interessos del deute —un 2,2% del PIB que amb la pujada de tipus d’interès serà el 2,7% el 2024 (33.600 MEUROS)—, els compromisos amb l’OTAN (2% PIB) i per dissimular les retallades que volen aplicar a partir del 2024, ailàs, després de les eleccions espanyoles.
Per tot plegat, campanyes com de la FETAP de CGT en defensa del sector públic, d’estabilització de personal, revaloritzar de pensions i garantir l’augment de l’IPC a convenis i que reflecteixi el cost de vida a Catalunya, són més necessàries que mai. Perquè cal conscienciar de l’austerici programat que portarà a l’intent d’externalitzar serveis públics, a les privatitzacions, al deteriorament de serveis bàsics per usuaris —pitjor atenció— i funcionariat titular o interí —deteriorament de les condicions de treball, sobrecàrrega de tasques…—; drets bàsics guanyats amb molts anys de lluites socials i sindicals de la classe treballadora.
La resposta: el sindicat, empoderar-nos i donar-li la volta. I en això els francesos i nord-catalans ens donen exemples enriquidors.
