David Garcia. Arqueòleg i afiliat al Sindicat d’Activitats Diverses de CGT Sabadell
Entre la gran quantitat de notícies que rebem sobre l’actual pandèmia Covid-19 sovint s’omet que, com totes les epidèmies, existeixen uns components biològics però la seva transmissió i afectació depenen de com s’organitzen i es governen les comunitats i el món on vivim. De fet podríem distingir la malaltia com a fenomen biològic, de l’epidèmia que s’ha d’entendre com un factor social. En aquest article intentaré explicar què hi ha de nou i què hi ha de vell en la situació actual que estem vivint i quines lliçons en podem extreure per encarar un futur on probablement vindran catàstrofes semblants.
Tot i que els virus i els bacteris han existit sempre a la natura, l’aparició de les epidèmies corre paral·lel a tres factors principals: El primer és la pràctica de la ramaderia, que transmet microorganismes de diferents espècies animals a humans. El segon és el desenvolupament dels intercanvis i el comerç que traspassa els virus entre comunitats que viuen allunyades i el tercer és l’aparició i creixement de les ciutats, espais on persones i animals conviuen en una alta densitat que afavoreix el contagi. Abans que existís la medicina moderna, els mètodes per tractar els pacients eren poc eficaços i la principal eina per evitar la seva propagació era aïllar les poblacions impedint l’entrada i sortida de persones. Històricament, aquestes epidèmies eren molt més catastròfiques que a l’actualitat, podem mencionar la Pesta Negra de 1348 que alguns historiadors afirmen que va matar a la tercera part de la població europea, la Pesta de Marsella de 1720 o la grip mal anomenada espanyola de 1918, les seves taxes de mortalitat van ser molt més elevades que en l’actual pandèmia anomenada Covid-19.
“el capitalisme mundial genera beneficis astronòmics a una minoria molt reduïda mentre que els efectes negatius (…) se socialitzen a escala planetària”
La diferència en el nombre de morts es pot explicar, en part, pels avenços en la medicina del segle passat. Però seria insuficient. Actualment existeixen sistemes públics de salut que en garanteixen l’accés a tota o a la major part de la població. No em posaré en la manera de comptar els infectats però la taxa de mortalitat segons el país no depèn de factors biològics del virus sinó de la capacitat dels hospitals per tractar simultàniament grans quantitats de malalts. Com més llits hospitalaris existeixen per habitant, més places d’UCI i més personal mèdic, més pacients poden ser tractats simultàniament. Quan aquests recursos són insuficients la mortalitat es comença a disparar. Per contra, en els països amb sistemes sanitaris privats la mortalitat és molt més elevada entre la població que no hi té accés i els hospitals col·lapsen ràpidament per la poca preparació dels centres sanitaris privats quan es tracta d’atendre a grans quantitats de pacients. Els avenços mèdics i els sistemes públics de salut són per tant dos dels elements que fan que, malgrat tot, la mortalitat sigui baixa en comparació amb altres epidèmies històriques.
Una altra de les diferències en la Covid-19 és la velocitat amb la que s’expandeix, si bé el virus SARS-CoV-2 pot presentar característiques que faciliten la seva propagació, la seva velocitat només s’explica pel fet que ens trobem en un món globalitzat amb un flux constant de mercaderies i persones sense precedents en quantitat i rapidesa. Aquesta immediatesa és una de les novetats de la pandèmia actual i un dels tants problemes de la globalització en la seva fase actual. El capitalisme mundial genera beneficis astronòmics a una minoria molt reduïda mentre que els efectes negatius com les pandèmies se socialitzen a escala planetària.
De cara al futur caldrà lluitar per conservar i ampliar els sistemes públics de salut invertint la tendència dels últims anys. Són una eina per evitar mortalitats catastròfiques. Però es tracta de l’últim escut, les causes que poden desencadenar noves pandèmies són globals i la seva prevenció i contenció també ho han de ser. A més, no són les úniques amenaces del futur. Tenim també, com a mínim, les possibles catàstrofes de diversa índole provocades directament o indirectament pel canvi climàtic amb uns efectes que es globalitzaran a velocitat rècord. En aquest sentit, la investigació científica no és una opció sinó una necessitat per al conjunt de la societat.
L’èxit a l’hora d’afrontar els problemes del futur dependrà en gran part del paper de la ciència en la societat i de que sigui realment pública i universal. De la mateixa manera que les taxes de mortalitat de les pandèmies estan relacionades amb l’accés als sistemes públics de salut també la predicció i contenció de futures catàstrofes víriques i ambientals dependrà de com la societat en el seu conjunt pugui accedir i beneficiar-se de la investigació científica. Una de les batalles col·lectives en el futur serà decidir si els avenços tecnològics i científics sense precedents se segueixen utilitzant en una competició autodestructiva o es dirigeixen a millorar les condicions de vida de les persones recuperant les nocions de bé comú i progrés col·lectiu en un ecosistema socialment sostenible, com no pot ser d’altra manera.
El seguit d’accions que es podrien emprendre en aquest sentit és enorme. De moment cal fugir del campi qui pugui perquè ja sabem que aquest “pugui” no som la majoria. I preparar-se des d’ara mateix per la batalla pel planeta que es lliurarà en les pròximes dècades.
Que no ens torni a agafar amb la guàrdia baixa.
