Etiqueta: covid-19

Privilegis i vacunes

Equip Comunicació CGT Catalunya
Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya

A l’estat espanyol, 31 polítics s’han vacunat saltant-se els protocols. Només sis han dimitit. A Catalunya els dos són de JuntsxCat. Un oficial de la Guàrdia Civil, juntament amb el JEMAD (Jefe del Estado Mayor de Defensa), i altres alts càrrecs militars també van ser vacunats de manera irregular.

Ahir, des de la CGT de Catalunya, vam destapar i denunciar, davant la fiscalia antifrau, que cinc de les empreses més importants de transport sanitari de Catalunya van vacunar els seus gerents i alts càrrecs -que no estan en contacte amb personal de risc- abans que els sanitaris i sanitàries -que sí que estan a primera línia treballant cada dia-.

A Euskal Herria, els dos gerents dels hospitals de Bilbao han estat denunciats pel sindicat ELA i cessats pel govern basc pel mateix. A Múrcia, el conseller de salut va dimitir després de reconèixer que es va vacunar ell i 400 alts funcionaris, en un altre clar cas de tràfic d’influències. I al País Valencià el PSOE ha destituït tres alcaldes per saltar-se els protocols, només començar el procés de vacunació. No podia faltar la vacunació exprés del Bisbe de Mallorca, per completar el pòquer dels poders fàctics en corruptela.

“posar-se la vacuna valent-se d’una posició de poder és corrupció”

Entre les revelacions de la premsa, trobem que les Forces Armades ja han rebut les suficients dosis de vacunes per a vacunar a tots els militars. Mentrestant, gran part dels treballadors sanitaris del país encara esperen que els punxin.

Els casos de polítics, gerents, directius sanitaris, alts funcionaris i militars, saltant-se els protocols i vacunant-se abans que ningú no deixen de sumar titulars. I els que falten per descobrir, per culpa de l’opacitat i encobriment de la informació per part de l’administració. Com en el cas del Solsonès, on la presidenta del Consell Comarcal es nega a informar si el gerent del consell ha estat vacunat o no.

Només una farmacèutica i un sistema de sanitat 100% públic, sota control i revisió popular, poden evitar els desgavells d’un sistema corrupte i en declivi. I així, posar per davant les necessitats de les persones i el bé comú.
Només assegurant-nos que tots aquells que fan trampes no reben la segona dosis, i fent dimitir tots aquells que s’aprofitin de la seva posició per a vacunar-se, assegurarem que tot això no segueixi passant. No podem seguir normalitzant les corrupteles del poder.

Perquè diguem-ho clar: posar-se la vacuna valent-se d’una posició de poder, és corrupció. La resta són excuses barates.

L’èxit de les vagues del 9 i el 15 d’octubre, a la Catalunya de 2020, en pandèmia per covid-19

Equip Comunicació CGT Catalunya
Jordi Martí Font. Professor de secundària i afiliat a CGT

Entre el 5 i el 12 per cent de participació han tingut les dues jornades de vaga convocades a l’ensenyament públic de Catalunya pels sindicats Aspec i CGT. Tant el 9 com el 15 d’octubre, milers de docents de Catalunya hem sortit al carrer per mostrar el nostre desacord amb la gestió de la pandèmia de la covid-19 que ha fet la Conselleria d’Educació des que, al setembre, hem tornat a les aules.

Al juny, ja van provar com seria la tornada sense condicions. Amb el suport de mitjans de comunicació i alguns periodistes, pares i mares, es van reobrir unes poques aules amb ràtios mínimes perquè tothom que va poder no va portar els seus fills i filles a fer experiments a les aules. De cara a la galeria, va anar tot bé. A l’estiu, els casals d’estiu van servir a l’administració per demostrar quelcom que sabem de fa molt: les treballadores i treballadors precaritzats obeeixen més que els que no ho són. Un èxit, també, diuen que va ser…

Al setembre, en tornar a les aules, un objectiu en què coincidim amb qui n’ha fet lema, tot i que nosaltres afegim que en condicions, vam corroborar que la manca de condicions continuava sent la tònica malgrat les declaracions. De fet, la Conselleria hi va afegir que sense cap condició, però amb molta propaganda. De cara al públic, l’addicte i l’obligat perquè no hi té cap altre remei, teletrès i La Vanguardia van fer un gran desplegament de mentides diverses i publireportatge va, publireportatge ve (si alhora hi poden colar la XXI del Vallori millor).

” no hem estat majoria (…) però hi tornarem i serem més, moltes més”

Ara, després de veure com molta de la gent més lluitadora dels sindicats majoritaris demanaven vaga general i només dues organitzacions minoritàries n’acabaven convocant, podem fer-nos una idea de com aniran les coses. Tindrem i tenim feina de la bona, perquè no només hi ha desconsideració per la nostra feina mentre continuen assenyalant-nos públicament sinó que algunes de les organitzacions en qui podíem confiar han decidit esdevenir pures gestories de papers i redactores de comunicats. Esperem que aquest paper sigui breu que de feina en tenim cada di amés. Perquè la feina se’ns menja i les mentides continuades del Departament no pot fer-nos oblidar les reivindicacions que en aquesta vaga i a tot l’ensenyament tenim, resumides en set punts de mínims:

1. Reducció de ràtios: 10-15 a EI-PRI; 20 a Secundària. A escoles bressol; 5 per a lactants, 9 per a caminants i 15 per a grans.
2. Increment de plantilles necessari per reduir les ràtios sense afectar les especialitats, atenció a la diversitat i de suport als alumnes amb NEE.
3. Dotació de personal sanitari a cada centre.
4. Substitució de les treballadores vulnerables que no es poden incorporar als centres.
5. Dotació de tot el material necessari als centres (mascaretes FFP2 i pantalles facials, hidroalcohols, termòmetres).
6. Increment dels recursos necessaris per part del Departament i ens locals per garantir l’aplicació dels protocols de neteja i desinfecció als centres.
7. Permís retribuït no recuperable per a les treballadores i els treballadors amb menors al seu càrrec en situació d’espera de resultat de PCR, aïllament o quarantena.

Res d’increment de sous, ni de millora de condicions generals, ni de res que no sigui i pugui ser compartit per tothom. A sales de professors, a passadissos i aules, l’absoluta majoria de docents demanem això i molt més. Quan el silenci es trenca i es parla, entre treballadors de l’ensenyament, de les condicions en què fem feina, aquests i altres temes surten dia sí i dia també. La tristor, el desànim, l’enutjament permanent i altres formes de frustració es passegen per les nostres escoles. Molts companys i companyes han passat a jubilar-se anticipadament perquè no poden més, altres viuen/vivim el nostre dolor en silenci. Molts en parlen fora de la feina. I altres, molts i moltes, hem decidit parlar en veu alta, cridar als quatre vents què volem i què ens cal per poder obrir les escoles sense ofegar-nos en el propi patiment.

De moment, però, hem estat minoria els que hem decidit parlar. El silenci mana encara. La majoria de docents volen pensar que això no va amb ells. El sindicat majoritari a l’ensenyament a Catalunya pensa que no va amb ells. Els i les mestres i professores no confinades encara creuen que no va amb ells. Els acabats d’incorporar i les més veteranes, que no va amb ells… i totes i tots sabem que sí que va amb nosaltres, que som nosaltres qui ha de dir prou i som les que som a les aules dia sí i dia també qui ha d’exigir i aconseguir que treballar no es converteixi en sis hores de neguit cada dia.

Sí, no hem estat majoria. Sí, no hem aconseguit trencar el silenci en què molta gent viu. Sí, no hem aturat l’educació pública per aconseguir canviar les coses. Però és fent-les que es fan les coses i no ens aturarem per aconseguir allò que és de mínims i que representa la dignitat de la professió, que suposa la mínima expressió del que necessitem per fer que aquest tros de món no esdevingui tan capçot com els manaires d’educació volen que sigui. Trobar-nos poques i pocs al carrer ho ha fet i ho farà possible. Perquè hi tornarem i serem més, moltes més, moltíssims més. La llavor està plantada i no defallirem fins a ser-hi totes i tots.

“Calen espais no monetitzats per repensar la cultura”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Avui parlem amb Ricard Efa, que ens explica com viuen i com està afectant la crisi de la Covid-19 a oficis del món de l’art com ho són els relacionats amb el mercat del còmic i les novel·les gràfiques. Dibuixant, amant de la cultura popular i patriota sabadellenc, el Ricard reflexiona al voltant del seu ofici i d’allò que anomenem “cultura”.  .

Bon dia

Hola.

Ets dibuixant de còmics. En què consisteix ben bé aquesta professió? Quina relació de treball o contractual tens?

Dibuixar còmics és explicar coses aprofitant la capacitat iconogràfica del dibuix. L’element principal del còmic, però, és la vinyeta, aquest espai simbòlic on el dibuix genera significats i relacions. Sóc un treballador autònom, a vegades treballo en col·laboració amb guionistes i a vegades tot sol. Normalment el que faig és treballar una idea i proposar-la a un editor perquè la publiqui. Si la idea agrada i creu que pot encabir-se al seu catàleg, i treure’n un rendiment, es firma un contracte per la cessió de drets d’aquella obra. Més enllà d’això no hi ha cap altra relació laboral, visc dels diners que genera la meva obra. Amb la sort que el mercat francòfon, que és on venc la meva obra, és prou gran perquè l’editor avanci diners de futures vendes i pugui viure mentre la dibuixo.

Existeixen grans cases de còmic. Hi ha lobbies a la indústria del còmic? Quines implicacions té en l’àmbit laboral i d’ofici?

No m’atreveixo a dir que és una indústria. Però sí que és un mercat, i per tant quan els còmics es posen a la venda esdevenen productes. Amb tot el que això comporta: Grans grups editorials, fires, circuits de distribució… Això fa que estiguem sotmesos a les mateixes lleis que qualsevol altre producte o bé de consum. Essent els autors qui oferim la matèria primera, som els que patim les conseqüències de l’intent de maximitzar cada vegada més els beneficis de les editorials, distribuidores, etc. En ser una vocació visceral, es juga molt amb les ganes de l’autor de voler publicar amb ofertes contractuals molt per sota dels estàndards, quan n’hi ha. O quan els grans editors es veuen abocats a sobreproduir per augmentar beneficis, l’autor és qui en paga les conseqüències.

GALERIA: Ricard Efa, finalista al premi Eisner de còmic, en 9 vinyetes - Diari de Sabadell

Teniu alguna associació, sindicat, de defensa dels vostres drets?

Hi ha hagut intents, però entre que és una feina solitària i que cadascú de nosaltres té condicions personals i contractuals diferents es fa molt difícil. Es tendeix més a l’associacionisme, com a mínim al nostre país. A França sí que tenen Sindicat, però allà el mercat és molt més fort que aquí. Un dels problemes que tenim, aquí i allà, és que quan s’intenten fer passes per establir un estatus laboral particular es barregen totes les professions de la cultura en una amalgama infinita. I és clar, no tenim les mateixes demandes o necessitats els autors de còmic que els actors de teatre, o els tècnics de so, per posar un parell d’exemples.

Com us està afectant la crisi de la Covid-19?

Som un sector que depèn de les llibreries. Amb aquestes tancades durant dos mesos, i dels més forts de l’any (Sant Jordi, saló del còmic, fires europees… tot cancel·lat) molts llibres han desaparegut de les llibreries sense haver tingut un mínim d’exposició. Moltes novetats no han sortit quan estaven programades, esborrant de cop esforços de les autores i editorials. Algunes, les més fortes, es reprogramaran, espero. La majoria d’editors ja estan parlant d’una retallada d’un 30% de títols al pròxim exercici. Ja estàvem molt tocats des de l’última crisi… Cada vegada serà més difícil col·locar obres als editors i intentar-ne viure. Ho tinc molt assumit, personalment. Per confrontar la crisi a casa hem prioritzat la feina de la meva parella, que té menys opcions laborals i treballa fora de casa. Jo m’ocupo principalment dels nens i la casa i vaig treballant les estones que em queden lliures.

Formeu part del món cultural. Molts cops s’han denunciat els preus prohibitius i la limitació d’accés a la cultura per raons econòmiques d’una part de la societat. Què en penses?

Allò que anomenem cultura, avui en dia sembla limitar-se a una cultura de consum. Llibres, concerts, museus, teatre, etc. Aquesta cultura de consum és, en cadascuna de les seves parcel·les, un mercat on els diferents elements que el conformen lluiten per treure el màxim benefici. I això impossibilita l’accés a part de la societat. Tinc clar que l’educació i la cultura són, juntament amb la sanitat, opcions evidents per escapar del determinisme social. La cultura ho és tot, no només les expressions artístiques de la societat. I calen espais no monetitzats per repensar-la i per construir-la. Des de baix. Perquè la cultura sempre ha sortit del poble.

Dalí, Balthus, Picasso, Velázquez... Los genios del pincel se cuelan en los cómics | Público

@Ricardefa

Coronavirus a Rojava: Fent front a una pandèmia sense un Estat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Article original de Thomas McClure, investigador del RIC, a Novara Media.

A tot el món, els Estats es veuen pressionats per la seva resposta a la crisi del coronavirus. Alguns no aconsegueixen protegir els seus ciutadans, alguns utilitzen la Covid-19 com a excusa per assolir més poder autoritari, i d’altres fan ambdues coses alhora.

Aquí, al Nord i l’Est de Síria, la regió autònoma més coneguda com Rojava, 4 milions de sirians -kurds, àrabs, cristians- viuen fora de la protecció precària i del control autoritari del règim de Bashar al-Assad. L’objectiu és construir una nova forma de política comunitària, fora de l’Estat. En conseqüència, la regió autònoma s’enfronta a l’aïllament, l’embargament i poca ajuda per part dels poders estatals que no volen veure triomfar el seu projecte, i deixen que busqui solucions alienes a les que poden oferir les Nacions Unides i l’Organització Mundial de la Salut.

La regió ha patit nou anys de guerra, s’enfronta a unes forces d’ocupació turques que tenen com a objectiu les infraestructures sanitàries i d’aigua, no té cap reconeixement internacional i el gener ha vist el tancament de l’única ajuda de l’ONU que creua al Nord i l’Est de Síria. Tot això ha deixat la regió en un risc extrem de coronavirus. L’OMS es nega a recolzar-la directament i l’Administració autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES, les sigles en anglès) depèn dels seus propis i escassos recursos i de l’ajuda enviada a través del govern d’Assad, de la qual poca arriba al nord-est.

Crisi preexistent

La situació humanitària és greu a tota Síria i el nord-est no n’és una excepció. 1,6 milions de persones necessiten ajuda humanitària, incloses 600.000 persones desplaçades internament. Els metges locals treballen amb una taxa de mortalitat del 10%, tant en els centres de detenció que contenen combatents de l’ISIS com en els camps de refugiats –en alguns dels quals hi ha famílies vinculades a l’ISIS, altres allotgen centenars de milers de kurds desplaçats per successives invasions turques, així com àrabs que han fugit a la seguretat relativa del nord-est durant els nou anys de conflicte.

Els 4 milions de residents de la regió depenen d’una capacitat total de 40 respiradors i 35 llits d’UCI. Nou dels onze hospitals públics del Nord i l’Est de Síria han estat afectats per la guerra. De fet, un estudi recent de l’Escola d’Economia de Londres va arribar a la conclusió que les regions de l’AANES tenen la capacitat de gestionar només 460 casos de coronavirus abans de ser superats.

Suport de l’OMS

L’única manera de confirmar amb precisió un cas de coronavirus és amb màquines de prova de reacció en cadena de polimerasa (PCR). Les úniques màquines de PCR del Nord i l’Est de Síria es van perdre l’octubre del 2019, quan Turquia va envair la ciutat de majoria kurda Serê Kaniyê. L’hospital va ser bloquejat i després requisat com a part de l’operació, deixant-lo inaccessible i inservible.

L’OMS havia exigit al Nord i l’Est de Síria que s’enviessin totes les mostres a la capital siriana, Damasc, però ni l’OMS ni el govern sirià facilitaven el procés. El 2 d’abril, es va confirmar a Damasc un cas de Covid-19. El mateix dia, a la regió del Nord i l’Est de Síria se’n va produir la primera mort, tot i que tant el govern sirià com l’OMS no van comunicar aquesta informació a l’AANES fins passades dues setmanes. Això va posar en perill el personal mèdic i va fer que els funcionaris sanitaris de la regió no poguessin prendre les precaucions adequades.

“mentre que el règim obstrueix l’ajuda del sud, Turquia aplica pressió pel nord”

A través de Turquia, l’OMS recentment ha subministrat kits de prova a Idlib, una ciutat controlada per Hayat Tahrir-al-Sham (HTS) al-Qaeda, des d’on es poden enviar mostres a Turquia per fer-ne la prova. També ha proporcionat 1200 kits de proves a zones controlades pel règim. Tanmateix, per la falta d’un estatus  reconegut, el Nord i l’Est de Síria no té accés als kits de proves proporcionats per l’OMS. Amb el suport del govern regional del Kurdistan a l’Iraq, l’AANES finalment va poder adquirir per la via privada cinc màquines de PCR. Amb això i les proves de primera línia com proves de glòbuls blancs i controls de temperatura, l’AANES ara és capaç d’engegar un programa bàsic de proves, enlloc de confiar només en Damasc.

Ajuda rebuda de l’ONU

L’organització matriu de l’OMS, l’ONU, complau als poderosos Estats membre del Consell de Seguretat. El gener del 2020, Rússia -que dona suport al règim de Damasc i no reconeix l’autonomia del nord-est- va exercir el seu veto al Consell de Seguretat per bloquejar l’única ajuda de l’ONU al Nord i l’Est de Síria.

Això significa que tota l’ajuda de l’ONU a Síria s’envia ara a zones controlades per HTS, a faccions sota el control del servei d’intel·ligència turc o directament al règim d’Assad. L’AANES es veu obligada a intentar accedir a l’ajut de l’ONU mitjançant Damasc, però la realitat és que la majoria d’ajudes enviades a Damasc romanen en zones lleials al règim. Poc o res no arriba mai al nord-est.

Un únic lliurament d’ajuda de 20 tones a través de Damasc va arribar al Nord i l’Est de Síria, però segons el seguiment de l’OMS, el 89% de l’entrega va quedar en una zona controlada pel règim a Qamishlo. L’assistència precària proporcionada a l’AANES incloïa incubadores infantils i altres subministraments no relacionats amb coronavirus. Un metge va explicar al Rojava Information Center que els subministraments eren “bàsicament inútils”. D’una manera similar, sota pressió turca, el govern regional kurd iraquià també ha impedit la compra i la transferència de subministraments de coronavirus al nord i l’est de Síria.

Un informe recent de l’Oficina per a la Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU indicava que aquesta decisió reduirà extremadament la capacitat del Nord i l’Est de Síria per combatre el coronavirus. Set centres sanitaris de Raqqa s’enfronten a greus mancances de medicaments i subministraments com a conseqüència directa de la decisió i un està a punt de tancar. A més, el centre de salut del campament Hol també ha quedat molt afectat.

Atacs de Turquia a l’aigua

Mentre que el règim obstrueix l’ajuda del sud, Turquia aplica pressió pel nord. La invasió de Turquia de Serê Kaniyê i Tell Abyad el 2019 es va caracteritzar pels bombardejos i atacs aeris dirigits a punts de salut i clíniques, que van comportar en la pèrdua de dos hospitals clau mentre Turquia avançava en el control del territori de l’AANES.

Rojava es prepara per fer front al coronavirus tot i l'ofec humanitari - directa.cat

Això també va permetre que Turquia prengués el control de l’estació d’aigua d’Allouk. Allouk és una peça fonamental de la infraestructura que proporciona aigua potable a entre 650.000 i 1 milió de persones, incloent 65.000 persones desplaçades internament i persones relacionades amb l’ISIS en el campament de Hol; a persones desplaçades internament als camps de Washokani i Aresha i assentaments ad-hoc, incloses 80 escoles a Hasekah; al centre de detenció per a combatents capturats del ISIS més gran al món, que alberga uns 5.000 combatents i l’escenari d’una revolta recent; i al principal hospital de quarantena de l’AANES.

Turquia va llançar un atac aeri contra Allouk el primer dia de la invasió i el va deixar inoperatiu. Ara Turquia controla l’estació d’aigua, i tot i que des d’aleshores s’ha solucionat sota mediació internacional, Turquia ha tallat cinc vegades el darrer mes el flux d’aigua a les zones de l’AANES i ha forçat que l’AANES enviés més electricitat (i a que en pagués les reparacions de) a les zones que Turquia va ocupar el 2019. Com a força d’ocupació, Turquia és responsable del subministrament d’electricitat a Serê Kaniyê segons el dret internacional i, a més, exigeix ​​molta més potència del que és proporcional a les seves necessitats. Més recentment, el 2 d’abril, les forces turques van escorcollar la canonada d’aigua d’Allouk a Hasekah i van tallar l’aigua per cinquena vegada.

Solucions sense comptar amb l’Estat.

Amb Rússia, Turquia i el govern de Damasc fent pressió sobre les regions autònomes, amb l’ajuda de l’OMS i l’ONU, el nord-est es veu obligat a buscar solucions alternatives. D’una banda, les seves exigències polítiques són clares: l’aprovisionament directe de kits de prova de l’OMS i altres subministraments, la reobertura del pas d’ajuda de Yaroubiah, el fi de la manipulació del flux d’aigua per part de Turquia i el reconeixement a llarg termini de l’autonomia del nord-est com a part d’una Síria federal i democràtica.

A curt termini, però, la regió es veu obligada de nou a dependre dels seus propis  recursos. S’estan duent a terme múltiples projectes mèdics per fer respiradors casolans com a solució a l’escassetat crònica en aquest àmbit. L’ajut es distribueix per les famílies a través de les comunes locals que conformen els fonaments del sistema democràtic de base.

Si s’assoleix la visió de l’AANES d’una Síria federal, serà una oportunitat per difondre aquestes idees en un món que acaba de veure amb els seus propis ulls la necessitat de viure amb recursos locals i d’una vida comunal. Per ara, l’administració depèn d’aquests ideals que van fer palesa la seva vàlua durant una guerra i que són la seva millor esperança de mantenir viva la població al llarg de la crisi pandèmica.

Una mirada feminista a la Covid-19

Equip Comunicació CGT Catalunya
Georgina Monge. Politòloga, militant feminista i afiliada al sindicat d’Adminisitració Pública de CGT Barcelona

La pandèmia global provocada per la Covid19 està venint de la mà d’una crisi que té efectes presents, però que tindrà efectes futurs devastadors en l’economia. No ens podem permetre una aproximació a aquesta pandèmia, que sigui neutra al gènere i a la classe.

Llegeix més