Rosalia Molina. Militant de Dones Llibertàries
La càrrega oculta de la pandèmia sobre les dones
Moltes veus coincideixen que una situació com l’actual pandèmia agreuja la desigualtat de gènere i magnifica les desigualtats ja existents. Adverteixen que la pandèmia tindrà un cost especialment alt per a les dones. Amb un major risc de contagi i de precarietat perquè la majoria de les treballadores en l’àmbit de la salut són dones. Moltes d’elles són, a més, mares i cuidadores d’altres membres de la família. I continuen tenint una càrrega en l’àmbit de les cures ja desproporcionada abans de l’emergència.
Podríem parlar d’infinitat de situacions en les quals les dones ens trobem en situació de desigualtat en aquests moments de confinament i d’alarma social, però volem denunciar i mostrar aquestes desigualtats envers tres aspectes fonamentals:
- Les condicions laborals
- La càrrega en el treball de cures
- La major incidència de la violència de gènere sota el confinament
Les condicions laborals: treballs precaritzats
Les dones estem en primera línia com a suport fonamental del sosteniment de la vida. Suposem el 85% del personal d’infermeria i ocupacions relacionades; el 70% de treballadores de farmàcies; el 90% de les netejadores d’empreses, hotels i llars (incloses les empleades domèstiques) i prop del 85% de les caixeres de supermercats, sectors majoritàriament feminitzats, precaris i silenciats, amb sous baixos i contractes precaris. A més del fet que moltes dones treballen en l’economia informal, la qual cosa significa que manquen de cobertura mèdica o amb una inadequada, i poca seguretat en els ingressos.
La crisi sanitària està tenint un gran impacte en col·lectius ja de per si molt vulnerables, feminitzats, precaritzats i en molts casos, racialitzats, com el del personal de neteja, cuidadores a domicili, caixeres, auxiliars d’atenció a domicili, cambreres de pis i les treballadores domèstiques, les anomenades “internes” (principalment immigrants) on la majoria treballen sense cap tipus de contracte laboral i en condicions de “quasi esclavitud”. Moltes s’han hagut de quedar confinades amb la persona que cuiden, o les han fet fora de la feina, trobant-se ara sense mitjans per poder sobreviure. I podríem seguir amb un llarg etcètera.
Un mercat laboral en el qual el 74% de les feines a temps parcial són de dones. En el mercat laboral es ressenteixen els treballs precaritzats que són els més feminitzats, i la conseqüència serà que es precaritzaran encara més, i probablement veurem més atur femení.
La càrrega en el treball de cures
La crisi que estem vivint també està deixant en evidència que el sistema econòmic on vivim sobreviu sobre la base de la reproducció i normalització de diferents rols socials que, en situacions com l’actual, es fa encara més palès que són insostenibles tant en l’àmbit econòmic com, sobretot, l’humà.
El cas més evident és el de les dones: la majoria de feines són viables perquè rere seu compten amb un sistema de cures suportat gairebé en exclusiva per les dones.
Aquest confinament en les llars està suposant un augment de les cures com a càrrega femenina. Com aquesta situació no es produeix quan s’ha estès la corresponsabilitat en l’àmbit privat i familiar, les dones estem carregant més amb la cura dels fills, l’aprovisionament, cuinar, netejar, cures als familiars grans i/o dependents, i la càrrega domèstica.
El tancament de les escoles motivat pel confinament ha tornat a evidenciar la fallida del model de cures de les societats actuals que delega a les dones la cura de les filles, provocant la següent dificultat per poder “conciliar” la vida laboral amb la familiar, tant si treballen fora com si fan teletreball a casa seva.
El confinament està suposant també un malabarisme impossible a les famílies monoparentals, que són en la seva majoria monomarentals. Una reducció en els ingressos les condemna a l’exclusió social, a l’elevada feminització de la pobresa. D’altra banda, gairebé tres quartes parts de les persones majors de 65 anys que viuen soles són dones. Afegint les dificultats produïdes pel fet d’estar confinats en 70m2 o menys, o vivendes sense cap tipus de condicions.
La major incidència de la violència de gènere sota el confinament
Volem fer incidència en la greu problemàtica que representa per a les dones maltractades o en risc de violència de gènere el tancament de les víctimes amb els seus maltractadors. Malgrat que aquesta problemàtica ja existeix en el dia a dia d’aquestes dones, ara amb el confinament s’accentua i s’amplifica, degut al major temps de convivència amb l’agressor i a les dificultats per demanar ajuda en aquesta situació excepcional de reclusió i d’aïllament social.
El confinament domiciliari ha incrementat un 269% les consultes online de víctimes de violència masclista, les consultes al telèfon 016 han augmentat un 20% en relació al mateix període, amb més de 600 crides afegides. Aquest fet podria ser el primer símptoma que les agressions físiques o psíquiques s’estan incrementant a causa del confinament. On a més, malauradament, aquests dies ja hi han hagut vàries dones assassinades.
A Catalunya la Generalitat té constància que 676 dones i 70 nens estan convivint amb el seu agressor.
“les dones estem a primera línia com a suport fonamental del sosteniment de la vida”
Tancats a casa 24 hores. O com a molt amb sortides curtes per a anar a treballar, o comprar. Amb nul·la vida social i una ansietat sobre si la pandèmia afectarà la salut, i com afectarà la teva economia. En aquest escenari és fàcil imaginar que les tensions familiars aflorin i més si hi ha una violència prèvia i oculta que la dura situació pot agreujar.
Veus expertes expliquen que el confinament “no farà que la violència debuti. El que sí que pot ocórrer és que el tancament augmenti la tensió i aquesta agreugi la situació de maltractament. El confinament i els límits fan que l’estrès augmenti i la violència arribi a un punt àlgid“.
Un altre tema preocupant per a les dones amb risc de maltractament i potser la més rellevant, són les seves filles i fills. Les dones saben que el confinament pot agreujar el risc d’agressions cap els menors, són un col·lectiu de risc front la violència masclista i l’exposició al maltractament pot tenir conseqüències greus a llarg termini. És en aquestes situacions on es requereixen de totes les xarxes de suport que puguem oferir-los des de la solidaritat. No les deixem soles.
Aquesta normalització d’injustícies estructurals, com des del feminisme acostumem a denunciar, transcendeix a més la qüestió de gènere (si bé és transversal a la majoria d’elles): afecta també a tots aquells col·lectius que la societat ha anat deixant al marge per poder continuar mantenint l’aparença de ser operatiu i eficient. Estem parlant de les persones que viuen al carrer, de la pobresa crònica, les persones migrades injustament i il·legalment recloses en els CIES, les persones grans que malviuen en soledat, les persones que pateixen explotació laboral, l’opacitat d’un sistema penitenciari que segueix considerant-se un espai aliè pel conjunt de la ciutadania, i un etcètera tan llarg com dolorós. Una realitat que només acceptem en la mesura en què es manté invisibilitzada
Davant aquestes situacions, més que mai hem de lluitar per aconseguir fer possibles els canvis necessaris.
Per poder diluir i reduir l’impacte de gènere desfavorable per a les dones és necessari ampliar la cobertura pels sectors de major precarietat i lluitar per la incorporació de la perspectiva de gènere en les polítiques actives de treball.
Facilitar recursos per atendre les necessitats de cures per poder diluir la càrrega de dedicació i responsabilitat que recau sobre les dones, i una veritable corresponsabilitat del treball de cures a tota la societat.
Exigir mesures de protecció per les dones en risc de violència de gènere. No les deixem soles. Teixim xarxes de solidaritat i suport mutu.
