Descobreixo que he perdut la innocència quan llegeixo el llibre de la Mabel Lozano: El proxeneta. La historia real sobre el negocio de la prostitución; Alreves, Barcelona, 2017.
Si, cap persona és innocent davant el relat que s’hi exposa del negoci de la prostitució. A partir d’ara veuré amb altres ulls, captaré la subtilitat de tantes i tantes realitats que tenim al voltant; que donem per suposades; que no ens fan alertar perquè tenen el denominador comú de ser admeses per una societat que tanca els ulls al dolor de tantes i tantes persones que pateixen. El sexe és aquell tabú que està relativitzat en tots els aspectes. A casa, a l’escola, en les relacions personals. No parlem amb claredat sobre ell.
Va ser dolorós veure el documental El proxeneta i molt més llegir el llibre, on l’ex proxeneta, Miguel, el Músic, ens parla clarament sobre aquest fenomen social que és el negoci multimilionari de la prostitució, del sexe de pagament i el que hi ha al darrere. En honor a l’autora del llibre i directora del documental, Mabel Lozano, transcric l’epíleg amb les seves conclusions sobre la manca de drets humans vers les dones i nenes víctimes de la tracta, del tràfic de persones.
Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries
Epíleg
La història que acaben de llegir no és un altre més sobre la tracta, és la història de la tracta contada per un ex proxeneta, un extraficant de persones, condemnat en sentència ferma i executada, la qual cosa ja li atorga credibilitat al seu relat amb rigor de llei.
“Soc un proxeneta…” Amb aquestes breus però impactants paraules es presentava, des de l’altre costat del telèfon, Miguel, àlies el Músic.
“Sóc un proxeneta i em dic Miguel.” Per a donar-me seguretat, Miguel va dir-me que teníem un bon amic comú, José Nieto Barroso, inspector cap de la UCRIF, que fou precisament qui li havia proporcionat el meu número directe… Nieto fou la paraula clau, perquè és un bon amic, a més d’un policia honrat, compromès i especialista en tracta d’ésser humans.
Al començament em va contactar tímidament, fins que va deixar clares les seves intencions: volia contar la veritat i treure-li a la prostitució, a l’explotació sexual, aquest aire de glamur, llibertat, diner i festa. Contar amb tot luxe de detalls el que s’amaga de veritat al darrere de les llums de neó que veiem i normalitzem quan passem per la carretera davant d’un puticlub. La seva prioritat, la de Miguel, com també la meva, és intentar que cap dona més sigui sotmesa a les vexacions de la tracta.
La tracta i la prostitució van de la mà, i són conseqüència de la vulnerabilitat de les dones sense a penes eines, sense recursos i també de la desigualtat de gènere. En centenars d’ocasions, per parlar d’ambdues coses es fa únicament prenent com a referència a les dones; que si “probrissones” que si “alguna sabia al que venia”, que si és un “ofici digne” i “com un altre qualsevol”. I, tanmateix, sempre amb l’accent posat sobre el morbo dels seus cossos despullats i no en la despulla dels seus drets. També, lamentablement, es parla sempre dels perfils de les dones encasellant-les, posant-les etiquetes i, en la majoria del casos, revictimitzant-les encara més. Tot està contat en tercera persona, a més, perquè són molt poques les ocasions que podem escoltar-les a elles, a les pròpies víctimes, degut a la seva por, a l’estigma, al silenci com a lloc de supervivència, i perquè són víctimes també de l’exclusió social i legal. Per contra, mai parlem de perfils dels mascles puters, còmplices d’aquest delicte, als que anomenem “clients”, com a tampoc es parla dels proxenetes explotadors, als que inclús se’ls anomena “empresaris de clubs d’alterne” i no pel seu nom, “delinqüents”. Per això era molt important aquest llibre, per posar veu a aquest silenci i contar la veritat del que hi ha al darrere d’aquest gravíssim delicte i negoci multimilionari.
I així, el Músic i jo vam començar a parlar, i poc a poc em va anar introduint en la seva història. D’aquelles llargues converses va sorgir el seu testimoni, el que apareix en les pàgines d’aquest llibre que jo conto en primera persona, i al qual afegeixo pinzellades de realitat producte de la investigació que he realitzat aquests darrers dotze anys, treballant i documentant-me contra la tracta amb finalitat d’explotació sexual, tant en els països d’explotació con en el països d’origen de moltes de les víctimes; així mateix, col·laborant amb la policia, fiscalia i diferents associacions que treballen per eradicar aquest delicte, a més a més d’entrevistar a moltes dones i nenes víctimes de tracta per a l’explotació sexual que amb tanta valentia i generositat van compartir amb mi el seu viatge a l’horror.
Miguel, el Músic, fou un dels primers tractants que va veure clar el gran negoci que suposava captar directament a les dones en els seus països d’origen, per després un cop convertides en una propietat, i deshumanitzades a través d’amenaces i coaccions, vendre-les i llogar-les en múltiples ocasions.
“Ningú decideix un dia ser puta, simplement et donen caça persones com jo. No hi ha mes”. Si la prostitució professionalitzada per sí sola deixava molt diner, en la tracta el benefici era i és…. ¡infinit! La seva radiografia del negoci de la prostitució com el que és en realitat –-tracta d’ésser humans, comerç d’esclaves sexuals- es tremendament reveladora.
Gran part de la història que conta Miguel ja l’havia escoltat abans en les declaracions de les víctimes, també l’havia escoltat de les diferents associacions que treballen en contra de la tracta, i per part de la policia i de la fiscalia, però mai abans un proxeneta, un delinqüent condemnat i sentenciat, amo de múltiples negocis, ho havia admès i corroborat.
Allò lamentable és que molts d’aquests negocis que en el seu dia regentava el Músic amb els seus socis, en l’actualitat segueixen funcionant a ple rendiment, i no solament això, si no que han après i segueixen tres passos per davant de la llei. Així, avui en dia ja no envien les dones directament als grans bordells, sinó que primer són alliçonades durant un parell de mesos en pisos particulars, cases de cites o xalets privats, lluny del control de la policia especialitzada, que, per suposat, també va aprendre a identificar les víctimes. Un cop que estan alliçonades van apareixent indocumentades pels clubs, on de nou se les assessora per aconseguir els seus anhelats papers.
Els ex socis de Miguel i els antics associats estan obrint aquestes cases de cites, on resulta molt difícil localitzar les dones, tant per part de la policia com de les diferents ONG. És aquí, en primer lloc, on està arribant la nova remesa de colombianes després de tants anys, així com les paraguaianes, que continuen sent captades i explotades pels proxenetes espanyols i també, directament, per les seves pròpies famílies, i és aquí on se les posa a patinar.
També en els darrers temps proliferen en el nostre país nois molt joves i transsexuals arribats des de Veneçuela amb la farsa promesa que en el món de la prostitució trobaran la sortida a les seves dificultats i la obtenció de diner fàcil. Aquesta tracta sexual no és recent, però ara serà cada cop més sorollosa perquè el nombre de víctimes es cada cop major i també perquè els homes han de ser explotats més ràpidament i la seva data de caducitat és més curta que la de les dones.
Resulta molt difícil lluitar contra un fenòmen criminal com la tracta d’éssers humans amb finalitats d’explotació sexual en un país en el qual conviuen amb impunitat els cartells de neó anunciant els cents de puticlubs repartits al llarg i ample del nostre territori, on tots els dies ens trobem propaganda de dones semi despullades en els parabrises dels nostres cotxes, on encara hi ha diaris de gran tirada que publiquen anuncis de dones que ofereixen sexe a canvi de diners, dones que, en la seva immensa majoria, presten serveis per compte d’un tercer a qui enriqueixen –observen la coincidència dels números de telèfon de molts d’ells-… En definitiva, en un país on no està perseguit penalment el proxenetisme en totes les seves formes. Cóm ho expliquem als nostres fills i filles? ¿De veritat una societat democràtica i lliure pot garantir de forma segura la dignitat i el respecte als drets humans de les dones tolerant les formes més comunes de proxenetisme?
