Redacció Catalunya
Aquest mes de març entrevistem a la Maribel, treballadora tècnica en cures auxiliars d’infermeria. Entrem a l’hospital on ràpid es fan evidents les conseqüències de les retallades: grans cues d’usuàries, falta de recursos per atendre’ls… La sanitat és un dels sectors que més ha patit les retallades per part de la Generalitat i del Govern. Afegit a la privatització que s’està duent a terme al sector sanitari, on cada vegada s’estan externalitzant més serveis deixant sense recursos al sector sanitari públic. Elles, com altres companyes, representen a un dels col·lectius més feminitzats de l’economia i, a més, dels més precaritzats, sobretot pel que fa a les condicions laborals de les dones. Els seus horaris, on no existeixen festius, caps de setmana, nits, etc. dificulten encara més la conciliació de la vida laboral i familiar.
Bon dia Maribel.
Bon dia.
Per començar ens agradaria saber com repercuteix en les vostres feines les retallades que es fan i s’han fet a la Sanitat pública?
Podem fer dues diferències. Per una banda la que repercuteix al pacient i una altra que influeix a la qualitat de vida laboral i personal. Per una banda considerem que el pacient esta rebent una assistència més lenta i això fa que sigui de pitjor qualitat. Per exemple, pacients a urgències esperant durant dies un llit d’hospitalització, o les llistes d’espera per a intervencions quirúrgiques o proves diagnòstiques que impedeixen, en alguns casos, que la gent no pugui dur a terme una vida normal.
En quant al tema de les treballadores, estem sent sotmeses a més pressió per falta de recursos materials, logístics i de personal. La falta de personal fix, per la manca aquests anys d’una sèrie de concursos públics a la sanitat, ha fet que el que nosaltres anomenem “equips d’infermeria” no estiguessin consolidats. Pot ser que a una altra feina això no sigui important però al món sanitari i en moments d’urgència has de saber què necessita el teu company només amb una mirada.
Quines dificultats comporta aquesta massificació de pacients?
És molt complicat. Les treballadores estem fent un esforç sobrehumà perquè la manca de recursos repercuteixi el menys possible sobre el pacient. Encara que no estem pitjor que al pic més fort de les retallades, ens trobem que no s’han revertit totes les maldats que es van fer a la sanitat pública durant molts anys.
Quin recursos trobeu a faltar i quines demandes feu?
Més recolzament per part de les institucions encarregades de vetllar per la sanitat pública que tant ens ha costat arribar a tenir i aconseguir el que no ens cansarem mai de demanar: “Revertir al 100% les retallades”. Estem veient que cada vegada més es fan polítiques a favor del sistema concertat i privat, amb un lucre clar d’algunes empreses i empresaris. Demanem una inversió i uns pressupostos clars, però no volem que ens facin promeses com: “la Generalitat invertirà milions a la sanitat dels catalans”. Volem que els diners públics reverteixin pel sistema públic.
Com podeu treballar amb aquesta manca de recursos tan gran?
Amb molta paciència, bon humor i lluita. L’Hospital de Bellvitge va ser un del hospitals més perjudicats al temps de la falsa crisi. Tan treballadores com agents socials vam mantenir durant any i mig els talls a la Gran Via entre d’altres reivindicacions.
La sanitat pública s’ha mantingut gràcies a les treballadors i la ciutadania, que tan dins del centre com als carrers, vam denunciar i vam intentar minimitzar el desmantellament de la nostra sanitat que vol ser engolida per empreses privades.
Des de fa molt de temps faig una reflexió, amb tothom que parlo del sistema sanitari, molt visual. Si la sanitat és deficitària, al nostre país, tenim uns empresaris molt “ineptes”, doncs inverteixen a un negoci amb pèrdues garantides. De veritat els diferents polítics han fet una molt bona propaganda que la població s’ha cregut?
Una ciutadania sana mai es deficitària. Fer despesa pública de manera preventiva tant des dels CAPs com de manera urgent als hospitals és una inversió per la població. Per tant, caldria que es plantegessin treballar en la prevenció.
Com repercuteix a la vostra salut aquestes condicions laborals esdevingudes arrel de les retallades? Angoixes, estrès…
Personalment crec és molt dur per totes les companyes l’angoixa de no saber si tindràs contracte el mes següent. Quan van començar les retallades van ser molts, els companys, que d’una manera directa o indirecta van rebre pressions per part de càrrecs entremitjos quan participàvem a les reivindicacions, va ser tal la brutalitat que volien fer, que la por es va perdre, la Gran Via era de totes. A la vegada, vam ser víctimes d’agressions verbals i físiques per part de pacients i familiars sobrepassats per les situacions. Tot això va ser molt difícil, davant d’algunes situacions penses “jo no sé si aguantaria aquesta presa de pèl per part del sistema”. Algunes malalties o patologies podrien tenir una solució més ràpida si no fos per les llargues i interminables llistes d’espera. Tots aquest factors i d’altres donen com a resultat moltes companyes amb trastorns emocionals que repercuteixen a l’hora de desenvolupar correctament la nostra feina i, fins i tot, el funcionament del seu dia a dia. Nosaltres no treballem als despatxos, treballem amb persones, som allà quan una família veu com el seu ser estimat es cura, però també quan una mare rep la noticia que el seu fill ha mort, i alguns moments no els oblides mai.
En aquest moments, com a mare, deixes de barallar-te uns dies amb el teu fill, copses la fragilitat de tot plegat.
Quins horaris teniu?
Quan treballes a un servei d’atenció continuada, 24 hores els 365 dies de l’any, assumeixes que no podràs fer un horari com les persones del teu voltant, incloses la família. Amb bona gestió i organització la conciliació familiar podria ser millor. Si hagués voluntat per part de les institucions, les treballadores podríem arribar a tenir una jornada laboral anual de menys hores.
Així, com es concilia la vida laboral i familiar en aquest context?
Està tant mal organitzat que has d’escollir entre tenir més temps personal o sacrificar el 100% del teu sou. No existeix cap solució real que no acabi perjudicant la teva economia. Quan ets jove i comences a treballar a un hospital, assumeixes que treballaràs tots els caps de setmana i festius, però quan portes molts anys assumeixes que si vols passar temps amb la teva família t’has de reduir la jornada laboral i per tant el teu salari. La conciliació familiar de les treballadores a peu de llit queda més reflectida als papers que a la realitat diària.
Teniu conflictes amb les vostres famílies, filles i fills degut als vostres horaris i festius? Com ho podeu gestionar?
Sí, és clar. És dur no poder estar als moments que a tots ens agrada gaudir. No poder assistir a les cloendes escolars de les teves filles i fills, no ser a la rua de carnaval, no passar un cap d’any a casa amb els teus éssers estimats o simplement no poder fer l’estiu amb la família perquè la roda de vacances no et tocava a l’agost. Cadascú ho gestiona com pot, algunes situacions són més complexes que altres.
Penseu que hi ha discriminació laboral de les dones respecte als homes?
Sí, i posaré un exemple. Un fet tan important que només podem dur a terme les dones, com és portar vida al món, si no tens un contracte mínim d’interinitat quan finalitza el teu contracte vas al carrer. Deixes de puntuar a la borsa de treball en la que es basen per fer les contractacions. Quedes fora temporalment de la vida laboral i surts malmesa de cara a un futur pròxim.
Constateu que hi ha bretxa salarial entre les dones?
També. En un gremi on les dones som majoria, es pot constatar que els càrrecs entremitjos són homes en un percentatge que no correspondria.
Fa poc heu estat concentrant-vos demanant millores en les condicions per a les treballadores embarassades. Ens podeu explicar quina és la problemàtica amb la que es troben les companyes gestants?
Des de fa un temps les mútues es regeixen per uns ítems en perjudici de les embarassades. Les avaluacions de riscos fetes per part de l’empresa no contempla tots els riscos al que estan sotmeses o no queden reflectits correctament. Algunes lleis de riscos laborals es passen per alt, no es compleixen. Quan una treballadora gestant no pot fer part de la seva feina, aquesta ha de ser assumida per un company, llavors la treballadora no pot estar en aquest lloc per la seva situació temporal. O es canvia de lloc o s’ha de donar la prestació per incapacitat temporal per embaràs.
Un exemple és que una dona gestant no pot fer l’exercici de reanimació en un moment de emergència, per l’esforç físic que comporta i la prensió de la situació en sí. I moltes altres situacions més.
Quines demandes plantegeu davant aquestes situacions?
Demanem la dignitat de la treballadora gestant. Que es recullin oficialment els riscos físics i emocionals que posen en perill tant a la mare com al fill. Que no sigui aleatori segons qui et faci l’avaluació de riscos, la mútua o la contractada per l’Institut Català de la Salut. No volem que una situació tan bonica com portar vida al món sigui tractada com una malaltia comuna de cara al sistema, d’aquí la frase que portem a les pancartes: “No estem malaltes estem embarassades”.
Considerem que l’empresa es renta les mans amb aquest tema i es fa una despesa a la seguretat social que no tindria que ser assumida per aquesta. Obliguen de manera indirecta a les futures mares a caure en la desesperació d’agafar la baixa per malaltia comuna, per por a fer mal al fetus, quan aquestes dones tenen el dret a una incapacitat temporal per risc a l’embaràs. Hem viscut molts casos de moltes dones embarassades amb aquesta problemàtica i cada vegada són més les companyes que lluitem per aconseguir aquest dret i cada vegada hi ha més companys que ens donen suport en aquesta causa ja que veuen el perill que patim.
Continuarem lluitant per aconseguir unes millores laborals i una veritable sanitat pública en condicions per a totes.
