Mª Isabel Ramírez Gallardo. CGT Bellvitge Sanitat Baix Llobregat.
Vivim una situació actual on la por al desconegut ha aconseguit paralitzar la nostra manera d’organitzar-nos, la nostra acció directa i el nostre temps de resposta. És un bon moment per a poder recollir tots els nostres encerts i errades intentant mantenir-los i/o canviar-los amb una postura crítica i constructiva des d’una visió i participació assembleària.
“L’assemblearisme, és el dia a dia, el que dóna força a una organització.”
Amb molts més mitjans que les nostres companyes fa dècades no hem estat capaces de mostrar una lluita unificada davant la vulneració de drets i llibertats, l’individualisme i el benestar propi ha ennuvolat un dels grans valors de la nostra organització, la solidaritat.
Mentre moltes de nosaltres vivíem i continuem vivint situacions de des protecció social i laboral la resposta contundent organitzada esperada no ha arribat.
L’augment de pressió i repressió a la qual aquesta Pandèmia ens ha exposat ens ha de fer més fortes però alhora més humils i crítics. Ens ha de permetre visualitzar que des d’una posició de benestar respecte a una gran part de la societat, no hem estat preparats per al que podríem dir una barrera clara davant totes les injustícies que el sistema ens ha imposat i normalitzat, aprofitant-se d’un sofriment social i comunitari.
La imposició del teletreball, la jornada recuperable, la falta de proteccions a totes les companyes vulnerables, la protecció davant el període de gestació en benefici clar de les mútues, l’obligació del pagament d’impostos i rebuts davant la falta d’ingressos mitjançant prestacions que no arribaven, els desnonaments, la modificació de les pensions clarament desfavorable, precarizant una prestació pagada per nosaltres durant una vida laboral ja prou precària. Aquesta situació ens ha agredit a totes però si ho visualitzem des d’una perspectiva feminista ha estat novament una doble o triple agressió, la precarietat i la responsabilitat patriarcal que la societat ens imposa ha intentat créixer-se davant el trencament de costums no igualitaris reivindicades per moltes companyes des de fa dècades.
I llavors ens preguntem perquè la afiliació no participa? o què li impedeix aquesta participació? Normalment es deu a dues situacions; la comoditat en tenir una representació majoritària o la falta d’aquesta. Ningú és culpable però totes som responsables, hem de partir de la base, escoltar-nos totes i tots. És molt important no oblidar-nos que som i qui som.
Hem de ser realistes davant la situació que vivim, ningú és culpable però totes hem estat responsables de la falta de resposta o la falta d’organització que hem demostrat.
La realitat per la qual passa l’organització a la qual pertanyem és la poca mobilització i participació de la afiliació en conflictes laborals i el més greu també a nivell de conflictes socials.
És més podríem arribar a preguntar si ens sentim còmodes amb la nostra manera de participar i organitzar-nos en segons quines mobilitzacions, com ens ha passat a moltes companyes on la nostra escola han estat la carrers, quan hauríem de ser el reflex de la solidaritat aportant la força organitzativa que vam demostrar quan treballem enllaçant les nostres mans.
L’assemblearisme, és el dia a dia, el que dóna força a una organització, els conflictes i els seus debats des de l’empatia, el respecte, la falta de raó a través d’un consens., a través de continguts constructius i organitzatius.
