El propòsit d’aquest article no és el d’explicar els fets de la Commune de París, hi ha literatura abundant al respecte, però el millor testimoni, al nostre parer, és el llibre de Louise Michel, que va viure en carn pròpia els esdeveniments i que ens va deixar la seva experiència i les seves reflexions. La nostra intenció és reflectir d’alguna manera la influència que aquests fets revolucionaris que van atemorir les burgesies europees van tenir al desenvolupament del moviment obrer a Espanya. Per tal d’explicar-ho cal contextualitzar la situació espanyola dels anys previs i posteriors a mil vuit-cents setanta-un.
A finals de la dècada de 1860 es produïren a Espanya diferents esdeveniments que van cloure en un procés polític conegut com la “revolució Gloriosa” de setembre de 1868. La monarquia borbònica enfonsada en una crisi profunda deguda a la seva manifesta incapacitat per fer front als problemes de la nació i als nombrosos escàndols de corrupció en què es va veure embolicada Isabel II, va forçar l’exili de la reina i de la seva família des de Sant Sebastià rumb a París, on va gaudir d’un exili daurat amb el botí que es va endur, fins a la seva mort l’any 1904.
En aquest context arribà a Espanya Giusseppe Fanelli, que va venir a propagar l’ideari anarquista. El mes de desembre de 1868 es creà a Madrid una secció de la Internacional i al llarg de 1869 van sorgir noves seccions a Barcelona, Cadis, Valladolid, i Xerès de la Frontera. El 19 de juliol de 1870 va tenir lloc el Teatre Círculo de Barcelona un Congrés al qual van anar representants de 36 localitats que agrupaven un total aproximat de 40.000 membres, i on va constituir-se una organització nacional, la Federació Regional Espanyola de l’AIT, el Congrés va decidir la no participació de la FRE en política.
La Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa, la capacitat d’organització i resistència del poble de París davant un exèrcit regular armat i equipat va aconseguir resistir el setge de la ciutat durant més de dos mesos. Va ser un crit d’alarma per la burgesia per l’amenaça que representava per llurs interessos de classe el perill de subversió social que representava la Internacional.
Tanmateix va aprofundir la separació entre obrerisme i republicanisme, pels internacionalistes, els esdeveniments de París van demostrar clarament que la burgesia i el proletariat eren classes antagòniques amb interessos radicalment oposats. La Internacional va relacionar causes i efectes i va decidir que si la burgesia republicana assassinava als obrers i s’oposava al federalisme i la llibertat volia dir que la república burgesa era tan enemiga de la classe obrera com la monarquia.
“la Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa”
Del 10 al 18 de setembre de 1871 es va celebrar a València una conferència secreta on es va definir la posició de la Internacional davant la República en aquests termes: “la veritable república democràtica federal és la propietat col·lectiva, l’anarquia i la federació econòmica, o sigui, la lliure federació universal de lliures associacions obreres, agrícoles i industrials, fórmula que s’accepta a tot arreu”. En aquesta conferència es va designar a Anselmo Lorenzo com a delegat per representar la secció espanyola de la Internacional al Congrés que s’havia de celebrar a Londres el mes de setembre.
En finalitzar la conferència de Londres es va dividir la Internacional entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, això també va generar la divisió del moviment obrer a Espanya, resultant d’una banda la Nueva Federación Madrileña, que va ser reconeguda per Engels en nom del Consell General de l’AIT i que va marcar la divisió del moviment obrer espanyol, d’una banda la facció marxista donaria lloc a la fundació el mes de maig de 1879 del Partido Socialista Obrero Español, i d’altra banda les organitzacions del proletariat internacionalista que van culminar l’any 1910 en la fundació de la Confederació Regional del Treball que va tenir lloc a Barcelona.
L’impacte de la Commune va calar al moviment obrer espanyol i va ser un exemple d’organització i de subversió contra l’ordre burgès, tant és així que durant els primers mesos de la Revolució social i la Guerra Civil, l’oficina de propaganda de la CNT-FAI va publicar un text de Federica Montseny sota el títol: La Commune, primera revolució conscient. La incorporació de les masses populars a la història, on s’establia un paral·lelisme entre la revolució espanyola i la de París de 1871 i cito textualment: “han passat seixanta-sis anys d’ençà que al Commune, amb els seus Consells comunals i associacions de productors organitzats, va ser vençuda entre dos focs. Seixanta-sis anys de lluita en què les idees han anat germinant. No eren comunistes, perquè no es podien anomenar com a tal, eren comunalistes. Aquell moviment fou precisament el que ha estat sempre a Espanya el moviment federalista i llibertari”.
Podem afirmar que l’exemple revolucionari de la Commune va ser un referent pel moviment anarquista a Espanya, on de manera clara el model d’organització anarcosindicalista de la CNT fou majoritari dins del moviment obrer, tant en potència organitzativa com en nombre d’afiliats, arribant al milió de cenetistes els anys trenta. El model autogestionari va ser una constant de la CNT que va impulsar les col·lectivitzacions agràries i industrials dins la revolució social de 1936 i durant la Guerra Civil, especialment a Catalunya, Aragó i Llevant.
Fa uns dies moria Antoni Castells Duran, als 78 anys d’edat. Historiador del moviment llibertari, Doctor en ciències econòmiques i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona del 1972 al 1985. Ha estat un dels grans historiadors de la Revolució de 1936, centrant-se, sobretot, en l’aspecte econòmic d’aquesta. Avui, us reproduïm un article de Manel Aisa, també historiador i company i amic d’en Toni. Que la terra et sigui lleu company.
Manel Aisa. Historiador
La revista Polèmica fou impulsada per un sector llibertari proper a la CGT. Recordem Manuel Salas i la seva impremta a l’eixample de la ciutat, un cop Salas morí, per un temps la revista Polèmica quedà un pèl paralitzada, sense massa compromís. Després, i gràcies probablement a la iniciativa d’Ignasi de Llorens, que ja anteriorment havia recorregut camí amb Manuel Salas, de nou reinicia una nova etapa. I al costat d’Ignasi trobarem a Bernardo Rodríguez i Toni Castells, i amb el temps en Jesús Lizano i la Sònia Turón, aquesta última, segurament, fent les tasques de correcció. També altres companys d’aventura que corrien pels voltants de la revista fins a l’any 2010, poc més o menys quan el paper de les revistes i diaris començava a patir per la manca de vendes i el digital s’imposava. Si teniu l’ocasió de remenar la revista Polèmica segur que trobareu forces articles interessants i signats per en Toni Castells.
Toni Castells era un intel·lectual i tertulià racional que mai volgué imposar les seves raons, però ell no dubtava a construir el seu discurs i a raonar-ho i augmentar-ho i compartir-ho en el debat.
Recordo més d’una de les seves intervencions en tertúlies, primer organitzades a l’entorn d’ Eduard Pons Prades, què se celebraven dins de l’Ateneu Barcelonès o algun bar dels voltants d’aquella casa del carrer Canuda. També, en més d’una ocasió, al carrer Avinyó, on per aquella època tenia un bar un company anarquista del Poble Sec, en Murillo, o en espais semblants de la zona, a on també en alguna que altra ocasió podien participar d’aquestes tertúlies del bar de Murillo en Diego Camacho (Abel Paz), Josep Maria Nunes, el cineasta portuguès instal·lat a Barcelona, i alguns dels anarquistes de passa per la ciutat.
La mort d’Eduardo Pons Prades, propicia que els seus alumnes avantatjats de l’època, comencin des d’aquell moment a organitzar les tertúlies d’en Borralleres, recollint les anomenades històries de temps passat; de l’Ateneu Barcelonès, en Toni Castells i altres participen activament en aquestes tertúlies tots els dijous a la tarda, on després d’un ponent que diserta sobre una temàtica concreta el debat quedava obert.
Referent a l’Ateneu Enciclopèdic, amb en Toni Castells, amb Agustí Guillamón, Andy Durgan i jo mateix (Manel Aisa) presentarem el 1999 el Manifest “Combate per la Historia” (Espai Obert Paral·lel) en resposta a l’oficialitat de la història, tot i que sabíem molts de nosaltres que, aquest manifest, es centrava massa en els fets revolucionaris del 36-39 i molts de nosaltres també volíem una altra mirada del manifest més oberta que recollís els precedents d’aquella revolució que pràcticament no esmentàvem al manifest. Va tindre força recorregut en el seu moment, i forçaa debat també dins de l’ateneu i en un sector del moviment llibertari.
“Toni Castells quasi sempre era qui tirava endavant aquells debats”
Per aquella època a l’Ateneu Enciclopèdic teníem una sèrie de tertúlies que vàrem realitzar per diferents indrets de Barcelona, als centres cívics, ateneus llibertaris, cases okupades, i en algun que altre bar, o inclús dins del nostre petit local del Passeig de Sant Joan. Eren tertúlies de cap de setmana, unes de poesia organitzades pel grup León Felipe, Adolf Castaños i Mariangels; i altres de política activa organitzades entre tots, Manel Aisa, Toni Castells i, naturalment, Adolf Castaños i en Bernard Muniesa. Aquestes xerrades eren principalment al Poble Sec, a Fort Pienc o al bar de carrer Diputació que tenia la filla d’en Toni Castells. Sempre teníem un ponent que era qui preparava l’inici del debat amb una miniponència del tema escollit en cada moment i Castells quasi sempre era qui tirava endavant aquells debats. S’ha de dir que eren nombroses aquestes trobades mentre tothom portava “sopar de traje”, o en cas de trobar-nos en un bar, fer la corresponent despesa, un altre dels tertulians solia ser en Jesús Lizano que, diabètic com era, portava el seu equipament de galetes. Hi havia tertúlies que després les portaven més enllà del nostre marc tertulià, per exemple en Castells parlava sovint de “Democràcia” o “Les col·lectivitzacions”, “La vessant econòmica de la revolució”, etc. Aquestes temàtiques sovint en format xerrades les vàrem organitzar en altres indrets ja com conferència-debat, com també arribà el temps de parlar de la “transició llibertaria”, i aleshores anàvem l’equip complet que estava format per en Bernard Muniesa, Adolf Castaños, Manel Aisa i Toni Castells, els llocs preferits nostres eren Espai Obert, Els Anònims de Granollers, l’Ateneu Llibertari de Sans, La Revoltosa del Clot, Can Basté, etc., de tot això més endavant coincidiria amb la sortida del llibre en dos volums de Bernard Muniesa sobre “Dictadura y Transición”, amb una mirada diferent de la del grup, però que igual donava peu al debat. També participarem en una trobada de celebració republicana que portava per títol “Revetlla Republicana” a la Via Laietana, en el local de la CGT, a on a la taula estàvem els tres: Adolf Castaños, Toni Castells i Manel Aisa.
En aquell moment, per afinitat amb molts dels historiadors de la residència d’investigadors del CSIC, Jaume Josa, Lluis Calvo, i els kropotkinians i darwinistes que corrien per aquell indret com era Álvaro Girón i altres pròxims en aquell moment com l’amic Eduard Masjuan, o inclús Josep Lluis Oyón, el debat intel·lectual era força alt i diria que contundent, i tant Antoni Castells com Adolf Castaños, els dos companys que avui s’han quedat en el camí, no desmereixien en absolut de tot allò que podíem trobar dins d’aquelles parets, que es convertiren durant un temps en casa nostra. Realitzarem en aquell temps jornades de pedagogia, tenien com a marc l’exposició de Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna que en el seu dia va fer de comissari en Pere Solà, aquella exposició que durà uns quinze dies molt actius i acabà amb un recital de poesia magnífic, difícil d’esborrar de la memòria dels qui vàrem ser. Dirigit pel grup León Felipe, en Adolf Castaños, allí recordo que va llegir almenys un poema en Toni Castells, una de les poques vegades que el vaig sentir recitar, com també jo mateix i la meva companya Olga. Tot estava amenitzat pel tabac de l’època i l’alcohol en forma de “chupitos”, en definitiva, era una festa que portava per títol de convocatòria “Cent deu anys de combat pel coneixement i la rauxa”. L’exposició de Ferrer i Guàrdia havia estat, una vegada més, tot i un èxit, encara que feia un grapat d’anys que guardava la pols de les parets de l’ateneu. De fet, serà l’última vegada que aquesta exposició es va exhibir al públic, havien passat un grapat d’anys de la seva inauguració el 1982 i ja havia voltat per tota Espanya i Itàlia.
Una altra de les jornades que organitzarem amb forca èxit fou el 110 aniversari de l’Ateneu Enciclopèdic, on vàrem presentar l’exposició dedicada a la història de l’Ateneu Enciclopèdic des dels seus orígens. Una vegada més, els encarregats aquell dia de donar el tret de sortida de les jornades foren els parlaments de Toni Castells, Adolf Castaños i Manel Aisa. Aquell centenari de l’ateneu el portàrem per diversos espais llibertaris del moment, com per exemple l’Ateneu Rosa de Foc del barri de Gràcia, la Revoltosa del Clot i en altres indrets de semblants característiques, on podíem iniciar un debat i després, si de cas, un recital poètic del grup León Felipe. Aquesta era la nostra actitud en molts dels indrets d’aquella Barcelona: “el bombardeig de la idea, amenitzat amb la poesia”.
“gràcies, Toni Castells, gràcies, Adolf Castaños, el viatge ha estat carregat d’aprenentatge i emocions per un món molt millor”
Un altre de les jornades que organitzarem en aquell indret del carrer Hospital a la residència d’investigadors del CSIC. Tingué com a marxa l’exposició “La Premsa llibertària de Clandestinitat 1939-1975”. En aquestes jornades a on tinguérem forces debats molt interessant juntament amb tots nosaltres com a moderadors i tertulians. A cada un dels actes érem els de sempre: Bernard Muniesa, Toni Castells, Adolf Castaños i Manel Aisa. A més, en aquell moment, vàrem tindre les aportacions de Lluis Andrés Edo, Octavio Alberola, la seva companya Arianne Gransac, i entre el públic encara teníem a persones com Diego Camacho, La Concha Pérez, Joaquina Dorado, Enric Casanyes, Antonia Fontanilles, etc.
Per acabar m’agradaria recordar una mica els moments que des de l’Ateneu Enciclopèdic estiguérem amb tota la tasca de recuperar el patrimoni de l’Ateneu Enciclopèdic, on quasi sempre els manifestos que presentarem públics estaven redactats per en Toni Castells i, després en assemblea, discutíem i aprovàvem. També el tinc molt present a l’hora d’anar-hi a les audiències de l’ajuntament (districte) a fer una pregunta i reivindicar un espai per l’Ateneu Enciclopèdic, també quasi sempre era en Toni Castells que alçava la veu i davant del regidor fos en Carles Martí (socialista) o Mercè Homs (Convergent) feia la pregunta que mai tenia resposta per part de l’administració. De totes maneres aquelles audiències del districte de Ciutat Vella, d’una manera o altra eren espectaculars, ja que allí podies trobar la gent del barri de la Rivera denunciant les maniobres del Palau de la Música i el senyor Millet i els seus “pelotazos” mentre que el regidor de torn treia ferro a l’assumpte del Palau, en fi, cosa dels polítics que s’amaguen les vergonyes. També per allí estava la gent de “Miles de viviendas” que argumentaven legalitzar l’okupació com a altres parts d’Europa, o els problemes de la “Casa d’Infants del Raval”, i el veí de torn que es queixava de la inseguretat i reclamava més policia.
Aquest era el nostre dia a dia en aquesta etapa de l’Ateneu Enciclopèdic, que mancats d’espai buscàvem sovint alternatives en diferents espais de la ciutat per continuar el debat,molt sovint sobre l’anarquisme i la revolució espanyola i, per què no, la poesia sempre estava en el camí, com aquell que enceta la travessia amb una melodia que, perquè no, podria ser una de tantes cançons. Però seleccionada una, diria “les anarchistes” de Leo Ferrer que, de tant en tant, érem capaços de cantar tots nosaltres junts.
Gràcies, Toni Castells, gràcies, Adolf Castaños, el viatge ha estat carregat d’aprenentatge i emocions per un món molt millor.
El propòsit d’aquest article no és el d’explicar els fets de la Commune de París, hi ha literatura abundant al respecte, però el millor testimoni, al nostre parer, és el llibre de Louise Michel, que va viure en carn pròpia els esdeveniments i que ens va deixar la seva experiència i les seves reflexions. La nostra intenció és reflectir d’alguna manera la influència que aquests fets revolucionaris que van atemorir les burgesies europees van tenir al desenvolupament del moviment obrer a Espanya. Per tal d’explicar-ho cal contextualitzar la situació espanyola dels anys previs i posteriors a mil vuit-cents setanta-un.
A finals de la dècada de 1860 es produïren a Espanya diferents esdeveniments que van cloure en un procés polític conegut com la “revolució Gloriosa” de setembre de 1868. La monarquia borbònica enfonsada en una crisi profunda deguda a la seva manifesta incapacitat per fer front als problemes de la nació i als nombrosos escàndols de corrupció en què es va veure embolicada Isabel II, va forçar l’exili de la reina i de la seva família des de Sant Sebastià rumb a París, on va gaudir d’un exili daurat amb el botí que es va endur, fins a la seva mort l’any 1904.
En aquest context arribà a Espanya Giusseppe Fanelli, que va venir a propagar l’ideari anarquista. El mes de desembre de 1868 es creà a Madrid una secció de la Internacional i al llarg de 1869 van sorgir noves seccions a Barcelona, Cadis, Valladolid, i Xerès de la Frontera. El 19 de juliol de 1870 va tenir lloc el Teatre Círculo de Barcelona un Congrés al qual van anar representants de 36 localitats que agrupaven un total aproximat de 40.000 membres, i on va constituir-se una organització nacional, la Federació Regional Espanyola de l’AIT, el Congrés va decidir la no participació de la FRE en política.
“la Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa”
La Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa, la capacitat d’organització i resistència del poble de París davant un exèrcit regular armat i equipat va aconseguir resistir el setge de la ciutat durant més de dos mesos. Va ser un crit d’alarma per la burgesia per l’amenaça que representava per llurs interessos de classe el perill de subversió social que representava la Internacional.
Tanmateix va aprofundir la separació entre obrerisme i republicanisme, pels internacionalistes, els esdeveniments de París van demostrar clarament que la burgesia i el proletariat eren classes antagòniques amb interessos radicalment oposats. La Internacional va relacionar causes i efectes i va decidir que si la burgesia republicana assassinava als obrers i s’oposava al federalisme i la llibertat volia dir que la república burgesa era tan enemiga de la classe obrera com la monarquia.
Del 10 al 18 de setembre de 1871 es va celebrar a València una conferència secreta on es va definir la posició de la Internacional davant la República en aquests termes: “la veritable república democràtica federal és la propietat col·lectiva, l’anarquia i la federació econòmica, o sigui, la lliure federació universal de lliures associacions obreres, agrícoles i industrials, fórmula que s’accepta a tot arreu”. En aquesta conferència es va designar a Anselmo Lorenzo com a delegat per representar la secció espanyola de la Internacional al Congrés que s’havia de celebrar a Londres el mes de setembre.
En finalitzar la conferència de Londres es va dividir la Internacional entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, això també va generar la divisió del moviment obrer a Espanya, resultant d’una banda la Nueva Federación Madrileña, que va ser reconeguda per Engels en nom del Consell General de l’AIT i que va marcar la divisió del moviment obrer espanyol, d’una banda la facció marxista donaria lloc a la fundació el mes de maig de 1879 del Partido Socialista Obrero Español, i d’altra banda les organitzacions del proletariat internacionalista que van culminar l’any 1910 en la fundació de la Confederació Regional del Treball que va tenir lloc a Barcelona
L’impacte de la Commune va calar al moviment obrer espanyol i va ser un exemple d’organització i de subversió contra l’ordre burgès, tant és així que durant els primers mesos de la Revolució social i la Guerra Civil, l’oficina de propaganda de la CNT-FAI va publicar un text de Federica Montseny sota el títol: La Commune, primera revolució conscient. La incorporació de les masses populars a la història, on s’establia un paral·lelisme entre la revolució espanyola i la de París de 1871 i cito textualment: “han passat seixanta-sis anys d’ençà que al Commune, amb els seus Consells comunals i associacions de productors organitzats, va ser vençuda entre dos focs. Seixanta-sis anys de lluita en què les idees han anat germinant. No eren comunistes, perquè no es podien anomenar com a tal, eren comunalistes. Aquell moviment fou precisament el que ha estat sempre a Espanya el moviment federalista i llibertari”.
Podem afirmar que l’exemple revolucionari de la Commune va ser un referent pel moviment anarquista a Espanya, on de manera clara el model d’organització anarcosindicalista de la CNT fou majoritari dins del moviment obrer, tant en potència organitzativa com en nombre d’afiliats, arribant al milió de cenetistes els anys trenta. El model autogestionari va ser una constant de la CNT que va impulsar les col·lectivitzacions agràries i industrials dins la revolució social de 1936 i durant la Guerra Civil, especialment a Catalunya, Aragó i Llevant.
Recordant la figura del Noi del sucre i la seva empremta en el moviment anarcosindicalista i la CNT cal ressaltar la capacitat organitzativa i de lideratge d’aquell home que va dedicar tota la seva vida a l’emancipació de la classe obrera.
Seguí, nascut el 14 d’abril de 1886 a Tornabous (Lleida) va passar la seva infantessa al barri xino (ara el Raval), bastió de la classe treballadora, que vivia en unes condicions miserables, de ben jove ja va implicar-se en la lluita dels treballadors i va mostrar els seus dots d’orador i polemista.
Encara que va anar poc temps a l’escola era un gran lector i acudia amb freqüència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a la Biblioteca Arús on va entrar en contacte amb el pensament anarquista. El Noi del Sucre fou autodidacta com tants d’altres líders sindicals, com el pensament àcrata responia al seu propi temperament, va acceptar de bon grat els postulats anarquistes.
L’any 1908, Seguí ja s’havia incorporat als grups anarquistes que actuaven dintre de Solidaritat Obrera participant en totes les accions importants de l’organització. El 3 de juliol de 1909 va intervenir en la constitució de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona, la finalitat d’aquest Ateneu era la formació de quadres dirigents del sindicalisme, cal tenir present que en aquell moment l’anarco-sindicalisme era encara un moviment minoritari, frenat per les discussions doctrinals i una rèmora d’individus contraris a qualsevol classe d’organització i molt influenciats per l’anarquisme individualista.
Els anys 1910 i 1911 és quan Salvador Seguí, que ja ha passat de la vintena d’anys s’incorpora de ple en les tasques directives del moviment obrer català. Aquests dos anys van ser decisius pel proletariat; els dirigents obrers seguint el ritme que s’havien marcat amb la Solidaritat Obrera i després de l’amarga experiència de la Setmana Tràgica i el procés de Montjuïc van constituir primer la Confederació Regional del Treball el 1910 i a l’any següent, la Confederació Nacional del Treball.
“l’anarquisme és l’esperit, i el sindicalisme la matèria”
Aquests joves formen part de la generació que eren infants a finals del segle XIX i que s’han incorporat a la lluita proletària amb un nou impuls i amb un nou sentiment. El seu propòsit era crear noves tàctiques de lluita i d’organització. Un dels capdavanters d’aquesta nova generació va ser el Noi del Sucre, allò que havia de canviar la trajectòria del proletariat fou la transformació de la Solidaritat Obrera en la Confederació Nacional del Treball, en un moment en què la burgesia catalana s’estava transformant a causa, principalment, de la guerra europea de 1914-1918. Els obrers catalans troben una nova eina de lluita, d’acció i de projecció amb el seu nou sindicalisme en un moment en què era possible pressionar a la burgesia que vivia una eufòria econòmica i una urgent necessitat de producció. La burgesia catalana davant de la possibilitat de guanys immediats va atendre algunes demandes reivindicatives del proletariat, fet que va donar força i prestigi al nou sindicat.
Amb la constitució de la CNT l’anarquisme va deixar de ser només una actitud únicament personal o una acció de tipus individual per esdevenir una força orgànica i trobava el camí per esdevenir una gran organització al servei de la classe obrera. Del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1910 se celebrà el Congrés constitutiu de la CRT de Catalunya, al qual hi havia representades 96 unions sindicals i 43 adhesions d’altres societats. S’hi va decidir, que donat el cas la vaga general hauria de ser revolucionària i fou elegit secretari general Josep Negre. En aquest Congrés es van posar les bases del sindicalisme revolucionari considerat com el mitjà per poder assolir el comunisme llibertari.
L’any 1918, durant els dies 28 de juny a l’1 de juliol, va tenir lloc a l’Ateneu racionalista del carrer Vallespir, a Sants, el Congrés de la CNT que havia de donar un empenta definitiu a l’organització sindical. Es van tractar diversos temes com l’acció directa, l’apoliticisme de l’anarcosindicalisme o l’educació dels obrers, però l’acord més important que es va prendre i que va originar més debat va ser la creació del Sindicat Únic o d’indústria. La proposta de Seguí, va ser la implantació del sindicat únic com a mitjà més eficaç per a poder respondre al moment històric actual i fer prevaler la personalitat del proletariat davant la burgesia, en acabar la guerra.
Pocs mesos després la prova de foc del nou sistema organitzatiu es faria realitat amb la vaga de La Canadenca (Riegos y Fuerzas del Ebro), que tindria el seu origen en un conflicte menor entre 8 empleats d’oficines de la companyia als que l’empresa havia decidit reduir el sou amb l’excusa del fet que deixaven de ser temporals i passaven a fixos. El dia 5 de febrer, els empleats es declararen en vaga i plantejaren a la direcció el seu dret a sindicar-se. El conflicte es va estendre fins a arribar a esdevenir una vaga general que paralitzà Barcelona i moltes poblacions del voltant, ja que la indústria, mancada d’energia, va deixar de funcionar. Després de quaranta-quatre dies de vaga es va arribar a un acord que va ser ratificat per més de 20.000 obrers que assistiren al míting de Les Arenes on s’havia d’aprovar en assemblea de treballadors l’acord al qual s’havia arribat amb les autoritats i amb l’empresa.
Per a Seguí, anarquisme i sindicalisme són dos elements complementaris, el sindicalisme és l’orientació econòmica i la plasmació real dels principis anarquistes, l’un és l’esperit i l’altre la matèria. No s’entén l’un sense l’altre i es necessiten mútuament. L’anarquisme sense el sindicalisme és pura especulació filosòfica i el sindicalisme sense anarquisme és només organització sense ànima, vida sense objectius.
Als temps actuals en què el capitalisme mostra la seva faceta més salvatge, hem de reprendre el pensament de Seguí, que no ha perdut la seva vigència, i tenir clar que l’objectiu de l’acció sindical i social ha de ser l’emancipació de classe treballadora i l’enderroc de l’estructura capitalista.
“Que si ve Maura, que si ve Dato, el que mai ve és el pa barato!” . Barcelona, cançó popular, 1918
El gener de 1918, Llibertat Ròdenas fou una de les activistes feministes que participà amb les seves companyes treballadores en la gran revolta de dones de Barcelona. Aquest serà l’inici de la seva carrera com a conferenciant i activista. El seu és un dels pocs noms que apareixen sovint en les cròniques de la vaga que deixà la ciutat a les portes d’una gran vaga general i motivà la destitució del governador civil, implantant el toc de queda i la suspensió de garanties jurisdiccionals.
El de gener de 1918 fou un conflicte curt, de tres setmanes de durada, del 8 al 26 de gener, amb grans manifestacions de força al carrer i greus aldarulls. Amb la declaració de l’estat de guerra, es va reprimir durament les activistes que havien desfermat la protesta urbana que sota la consigna popular «Per humanitat, dones, totes al carrer!» havien demostrat la seva força.
Destaquem que en arribar des de València la família de Llibertat Ròdenas a Barcelona encara se sentia en l’ambient l’entusiasme de la gran mobilització obrerista entorn de la revolució de 1917 a Rússia. També es va plantejar el greu conflicte de les subsistències dins el marc de la guerra europea, que cada hivern amenaçava les llars obreres amb la manca de queviures i carbó i els preus astronòmics d’aquests productes de primera necessitat. Indubtablement, la carn, la farina i el carbó eren venuts pels acaparadors i els comerciants als dos bàndols enfrontats a la guerra, motivant l’escassetat i la pujada dels preus.
Els intermediaris no feien res més que agreujar la qüestió, apujant els preus de tot allò imprescindible i que amagaven als seus magatzems per especular. Tot i les bones paraules i els intents de les autoritats de taxar els productes de primera necessitat, les classes treballadores no tenien possibilitat d’adquirir-los i les revoltes es van escampar arreu de l’Estat espanyol amb assalts a forns i botigues, amb l’actuació de la força pública i l’exèrcit que varen ocasionar baralles, enfrontaments i morts en diverses poblacions. L’Estat espanyol, aprofitant la seva neutralitat, treballava per als dos bàndols enfrontats i els capitalistes multiplicaven els seus guanys, però no els obrers, que s’empobrien més i més. A aquesta qüestió vital, s’afegia l’encariment del preu dels habitatges, amb una inflació constant.
Atretes per la feina a les fàbriques es va produir un gran desplaçament de persones provinents de les zones rurals cap a les ciutats obreres. Però el que va passar és que amb tanta emigració es van apujar els preus dels lloguers, sobretot en ciutats com Barcelona o València (quadruplicant-se o quintuplicant-se sobre els anys anteriors). Aquest fet serà denunciat per l’activa Lola Ferrer, ja que en qüestió de mesos va passar de pagar set pessetes de lloguer a 30, segons llegim a El Diluvio quan unes 200 activistes femenines acudiren al seu domicili de la plaça del Clot per evitar el seu desnonament (27 gener) enmig d’un gran aldarull. Aquells dies s’havia constituït legalment el Sindicat de Llogaters al carrer Cadena (el dia 6) sota el lema «Llogaters a defensar-se».
La vaga va començar l’onze de gener quan una dona anònima, Amàlia Alegre, va penjar al Raval un escrit convidant les seves companyes i veïnes a protestar davant el Govern Civil pel preu abusiu de les subsistències i la negativa dels acaparadors del carbó a vendre’l al preu taxat. El cartell deia: «Fora els acaparadors, a defensar-nos de la fam.». Aviat es va multiplicar per obra d’altres mans anònimes de dones: «Carbó barat», «Tenim gana», «Cal abaratir les subsistències» i altres per l’estil. Al cap de poques hores es van reunir unes 500 dones que es van dirigir al Govern Civil, on foren rebudes (una comissió) per Ramon Auñón, marquès de Pilares. A la plaça de Sant Jaume van organitzar una gran cridòria , i ja posades, van anar a protestar a l’Ajuntament on parlaren amb el batlle, el tenor i vinater Manuel Morales Pareja, del Partit Republicà Federal.
“les dones, a cop de destral, les van destrossar i van fer sortir empleats i clients amagats”
Era l’inici d’una gran revolta urbana feta i protagonitzada per dones. Alguns diaris es van fer ressò dels aldarulls. Sota el titular «Un exemple a seguir. Lloança de les dones!», El Diluvio de l’11 de gener oferia el conflicte de les subsistències amb detall. Explicava la batalla diària davant les carboneries, arribant-se al motí urbà, tot i que el Govern Civil i l’Alcaldia demanaven que se servís el carbó al preu fixat, cosa que no es fa. El diari explica: “Són les dones, repetim, les que han dit «Prou!» i ensenyen dents i ungles. Lloança a les dones! Força, heroïnes davant dels acaparadors, dels voraços, dels insaciables llogaters, que cada mes ens apugen els lloguers dels miserables habitatges que habitem! Força, dones, força contra tota aquesta mena d’explotadors!.» I les dones van assaltar les carboneries (segons la premsa a més de doblar el preu del carbó anava amb molta terra i pedretes i el mullaven amb aigua per fer-lo més pesat) que adulteraven fraudulentament el producte. Les cues davant dels establiments no feien més que fer augmentar la tensió i la interacció entre les mestresses de casa que, indignades, perdien les hores i la paciència davant dels especuladors.
El conflicte es preparava lentament, ja que les autoritats deixaven fer als botiguers i comerciants i no feien efectius els preus taxats dels productes de primera necessitat. Com dèiem, només alguns òrgans de premsa van emetre les seves queixes, d’altres estaven al mateix costat que els comerciants. Les multes als acaparadors eren només simbòliques i no tenien efectes dissuasius. Durant tres setmanes van succeir aldarulls al carrer protagonitzats per dones i nens (ja els van dur el primer dia de la revolta, a la tarda). Les activistes es negaven que els homes s’afegissin a les desfilades, no volien que capitalitzessin una protesta que elles havien començat.
La força pública no es veia amb forces per contenir-les, ja que el nombre de dones al carrer cada vegada augmentava més. La dissidència s’escampà per tota la ciutat i els dies 11 i 17 de gener es convocaren mítings en què les dones foren les oradores, un fet excepcional i que demostra la seva implicació i protagonisme. En aquella protesta van reaparèixer els rostres de les antigues activistes urbanes, com Amàlia Alegre i Maria Marín, veterana lluitadora compromesa (llevadora de formació, redactora de premsa i professora racionalista a les escoles del barri de barraques de Pequín (Poble Nou) i el Raval, al seu domicili del carrer de l’Om.. Pocs dies després el pes de la protesta passà de les dones vinculades al republicanisme radical a mans de les joves activistes anarcosindicalistes: Llibertat Ròdenas, Lola Ferrer, Cinta Roigé Roser Dolcet, Ramona Berni i Pepita Not (aquestes dues del grup Los Solidarios).
Entre tots els aldarulls d’aquells dies: assalts a botigues, magatzems, topades amb la policia, etc, destaquem els fets del Paral·lel, inèdits en la història de la ciutat i poc investigats fins ara, al meu parer una de les claus de volta del conflicte urbà més important després de la Setmana Tràgica en què el protagonisme femení fou indiscutible. El divendres a la tarda les dones es van dirigir, no cap a les Rambles, sinó cap al Paral·lel, la gran artèria de l’oci nocturn ciutadà, el lloc on els homes es gastaven els diners a les tavernes, els músics halls i els bars que s’anomenaven «de cambreres», eufemisme amb què es referien la prostitució a què es veien abocades moltes proletàries en temps d’atur i escassetat econòmica.
Començant per l’Apolo, el Pompeia, el Follies Bergere (on van trencar els vidres de les portes i aconseguiren tancar el teatre), el Moulin Rouge, el Nevelty i molts d’altres van obligar-los a tancar i convidaren les dones que hi treballaven, i a les clientes, a acompanyar-les en la seva protesta. La premsa afirma «A cap hi va quedar un vidre sencer.» Es formà una manifestació d’indignades de 5.000 dones. La violència en contra dels locals «del vici» estava organitzada per diversos grups que es dirigien cap als locals. La premsa detallava: Al Montecarlo van pujar a l’escenari, interrompent la funció, i després de parlar van trencar tots els vidres i els miralls del local, a l’Edèn Concert fins i tot van fer miques la sumptuosa vaixella, a més dels vidres, i a l’Alcázar els empleats van tancar les portes de ferro. Les dones a cops de destral, les van destrossar i van fer sortir empleats i clients que s’hi havien amagat.
A La Bombilla, on l’empresari intentà resistir, a banda dels vidres, van arrancar el sistema de l’enllumenat elèctric. Després es van dirigir a les botigues del barri i les van fer tancar a més de convidar les dones a la manifestació, davant l’astorament de la policia que no va intervenir, per prudència. (Pocs dies després les colpejarien amb ganes, fins i tot amb baionetes i culates de les seves armes).
En arribar als magatzems El Siglo, van demanar que tanquessin i que clientes i dependentes se sumessin a la revolta, però com que no els feren cas, entraren pel darrere (carrer Xuclà) i hi rebentaren tots els vidres. En sonar un tret va intervenir la policia, mentre un altre grup de dones tallaven el pas als tramvies a les Rambles i arrencaven els cartells publicitaris dels laterals i rebentaven els vidres d’un tramvia que va voler passar (un atac a l’odiat marquès de la Foronda, el propietari).
Un altre grup, «a la Plaça Universitat, apedregà un quiosc de begudes i va trencar els vidres del Barato, Orri, Jorba i altres. A la nit, per calmar els ànims, va fer acte de presència a tot el centre de la ciutat ,tot el centre de la ciutat la Guàrdia Civil.
Aquella tarda van sumar-se a la protesta les fàbriques del Raval i de Sant Martí de Provençals amb la idea de convocar vaga general revolucionària, i les treballadores s’afegiren a les manifestacions. Malgrat la Guàrdia Civil, «els disturbis continuaren tota la nit, diversos grups de dones (i alguns homes) proveïdes de garrots van tornar als cafès «de cambreres» i els musics halls obligant-los a tancar», van tornar a sonar alguns trets al carrer Nou de la Rambla i després de dirigir-se a l’Olímpia, on es tornà a armar un gran aldarull, es van dirigir al Liceu, on els impediren l’entrada. Els periòdics assenyalaven que durant totes les mobilitzacions les dones es van negar que els homes les acompanyessin, argumentant, que era fàcil que els policies s’infiltressin fent-se passar per companys i que inclús provoquessin aldarulls, a més de delatar-les per poder-les detenir després, i en definitiva perquè no volien ser dirigides. A més, es van afegir a les protestes les artistes, actrius o cantants de varietés, com Maria Pons (artista de vodevil) i la popular ballarina «La Netti». En d’altres periòdics, també es destaquen els atacs als primers grans magatzems de la ciutat, convidant al seu tancament i instant les dependentes i clientes a unir-se a la gresca. Així, es van tancar El Gran Siglo, El Barato i Jorba.
Vosaltres a casa!… A rentar els plats i a cuidar la mainada!| L’Esquella de la Torratxa
Naturalment, van començar les detencions: 16 dones, la premsa afirmà que «no son obreres, sinó cambreres dels cafès concert», en un intent de criminalitzar i desvirtuar la protesta; 13 van ser alliberades després d’una nit a la garjola. Llibertat Ròdenas va protestar públicament al plantejament que deia que el moviment acollia moltes prostitutes i va denunciar a la premsa la hipocresia dels burgesos: «envoltats d’amants, producte del nostre treball», i demanà a les companyes «d’aquestes dones infortunades com les nostres germanes», una solidaritat de classe i una sororitat feminista impressionat als anys vint. Mentrestant, es feien noves detencions: 18 activistes més. Mentre les protestes augmentaven, s’assaltaven carros i botigues, forns de pa i es repartia blat i pans entre els veïns, es tancaven fabriques (280 i 28.000 vaguistes només a Barcelona) i les obreres s’afegien a la protesta. Proliferaren les detencions i els enfrontaments amb la policia. Al saló de ball del Globus Captiu (dia 17), mentre la policia organitza una gran operació de vigilància en els voltants i impedeix l’entrada dels homes, es concentren 5.000 dones. Va parlar Cinta Roigè: «Ens han faltat al respecte anomenant-nos ‘pendons’ perquè no tenim targetes que diuen fulana de tal de la Foronda. ¡Bé, ja som al carrer!» i «Els nostres germans esperen el nostre senyal»; és a dir, confirma la participació dels anarcosindicalistes a la vaga de dones que pot transformar-se en vaga general revolucionaria. I Pepita Miralles afirmà: «Si ens disparen, anirem a les cases dels policies a fer justícia popular»; Roser Dolcet va advertir que la lluita volia ser capitalitzada pels partits polítics (en clara referència als lerrouxistes) i una dotzena més de conferenciants que van narrar com l’odiat Bravo Portillo havia colpejat a la cara a una nena i va usar el bastó contra diverses dones, alhora que ordenava a la policia que les colpegés amb les culates de les armes. Al míting es va aprofitar per demanar l’aturada dels preus dels lloguers, la destitució del marquès de Pilares i de l’inspector de policia Bravo Portillo al que s’acusa de protector dels proxenetes de la ciutat. Però la força pública desplegada a la ciutat i la seva brutalitat feien pressentir la fi de la gran demostració de la força de les dones barcelonines. El diumenge, les anarcofeministes convocaren dos mítings, un al matí i un altre a la tarda a Sants a l’Escola Racionalista. Al del matí hi assistiren 400 dones, hi parlà Llibertat Ròdenas (al cine Muntanya del Clot) amb la presidència de Fina Miralles i al costat de Lola Ferrer, Vicenta Companys, Cinta Roigè, Milagros Martínez, Maria Aguilar, Maria Ferrer i Roser Dolcet. A la Soli s’afegeix: «Pel pa dels vostres fills, dones, acudiu al míting!». A Sants a banda de Ròdenas, Pepeta Miralles, i Lola Ferrer “completament afònica”, van parlar la jove teixidora de Mollerussa (21 anys) Ramona Berni, i la seva amiga de Torregrossa (18 anys) Pepita Not, minyona i cuinera. Roser Dolcet acabà la seva intervenció amb un «Jo no sé si aquestes idees meves són anarquistes, però si voler que els meus fills mengin és ser anarquista, doncs: Visca l’anarquia!» Tenim el testimoni del pensament social i feminista de les companyes en la premsa: Llibertat Ròdenas, Roser Dolcet, Pepeta Miralles , Carme Pardo i varies més. A partir d’aquell moment, Llibertat Ròdenas i les seves amigues seran detingudes sense causa multitud de vegades, començava la vida de les activistes anarcofeministes més desconegudes e invisibilitzades de la nostra història
