Categoria: Dinamita de cervell

El grup d’afinitat del carrer Toledo de Barcelona

Equip Comunicació CGT Catalunya
Manel Aisa Pàmpols

Davant l’allau de repressió que duia a terme a Barcelona el Governador Civil i Militar Martínez Anido, i d’assassinats d’estat que es cometien amb el vistiplau del Govern de Madrid i de la patronal catalana, els joves anarcosindicalistes del moment no van tenir altra opció que organitzar-se amb grups d’acció i d’afinitat, per plantar cara a la repressió indiscriminada. Aquesta és una pinzellada d’un dels grups més importants del seu moment que deixa pel camí una reguera de sang, sobretot en la figura de Roser Benavent Pey, una noia de Sans de 19 anys de la que a hores d’ara no tenim la seva imatge.

Aquell mes de febrer de 1921 al carrer Toledo núm. 10 de la Barriada de la Bordeta, on vivia Vicens Sales amb el seu pare, la seva jove companya Roser Benavent Pey muntava un taller de costura, com a pantalla legal d’una història dels grups d’acció de l’època, finançada en aquest cas per Pere Vandellòs Romero, que era en 1921 un dels homes més importants del moviment Obrer en clandestinitat juntament amb Ramon Archs. Doncs bé, Roser Benavent darrere d’un taller de costura, a on després del treball preparaven explosius i els emmagatzemaven fins poder tenir un altre amagatall més segur, un arsenal que estava ubicat a la masia “La farinera “de Sant Feliu de Llobregat.

L’1 de març el grup d’afinitat del “carrer Toledo” col·locà uns explosius a la part posterior de la central elèctrica, al carrer Vila i Vilà, l’explosió tot just provocà el trencament de vidres, i poca cosa més, de fet, era simplement una prova.

“el grup tenia una idea clara i fixa, i aquesta passava per un atemptat contra Juan de la Cierva Peñafiel”

El grup tenia una idea clara i fixa, i aquesta passava per un atemptat contra Juan de la Cierva Peñafiel, exministre, i un dels carnissers de la Setmana Tràgica a Barcelona quan ostentava el càrrec de ministre de la Guerra. L’estratègia del grup consistia a col·locar una bomba a la via fèrria a l’alçada de Falset aproximadament, per fer-la explotar en un dels viatges previstos de De La Cierva a Barcelona,

El 2 de maig de 1921 Roser Benavent va fer sortir abans d’hora a les operàries del seu taller de confecció, i poc després els companys anarquistes, a la petita cambra laboratori, van començar a preparar les bombes que havien de servir per a l’atemptat de Juan de La Cierva. Alguna cosa va haver de fallar, ja que es va provocar una explosió, de forma que el cos de Roser Benavent quedà greument ferit i abrasat pel foc, mentre que Acher va quedar amb una mà destrossada, Joan Abrau va morir a l’instant, Joan Baptista Cucha que va morir pocs dies després, i els altres van poder sortir pel seu peu. Una d’elles fou Josefa Crespo que, ferida, va anar a una farmàcia propera on va ser detinguda. També era a la casa en aquell moment Ángela Abante, tia de Roser Benavent, que serà detinguda per aquests fets uns mesos més tard, el 2 de gener de 1922 i enviada al reformatori d’Alcalá d’Henares.

Però seguim amb els fets d’aquell dos de maig de 1921, els veïns van veure com del quart pis del núm. 10 del carrer Toledo sortia gran quantitat de fum i gent amb les robes incendiades. Els primers bombers en arribar van creure que es tractava d’un incendi fortuït, però al cap de poc van comprovar que es tractava de líquid inflamable, per la qual cosa van donar part a la policia, que immediatament va traslladar la seua brigada especial que es va fer càrrec de la situació.

M:\SKM_224e20102219140.jpg

El 4 maig 1921 Roser Segarra Travé, una de les activistes del Carrer Toledo que havia estat hospitalitzada en el Clínic, aconsegueix escapar-se i amagar-se amb l’ajuda de companys de Vilanova i la Geltrú.

El 10 de maig la policia registrà l’habitatge de la companya d’Acher (Shum), Luisa Moreno al carrer Bejar núm. 10. En el registre trobaren una carta signada per Leonor Pujol, que en realitat es tractà de Roser Segarra, fugida des de l’explosió del carrer Toledo.

El 17 de maig, i després dels interrogatoris aplicats als detinguts del carrer Toledo, la majoria encara es trobaven al hospital clínic convalescents, el cert és que volien donar un cop dur a l’anarquisme i per això la policia va encerclar el quadrat de carrers del districte V que compren Av. Paral·lel, Olmo, Sant Beltrán i Santa Madrona -llocs emblemàtics de l’anarquisme de l’època- a la recerca de joves anarquistes. Van detenir a Pere Navarro i Josep Saleta “el Nano”, però tots dos van poder escapar, encara que el primer, al cap de poc, va ser detingut a Montalbán, Terol.

El 19 de juliol serà detinguda a Le Pertús Roser Segarra, junt al company Vicent Sales, que van ser extradits a Espanya juntament amb altres tres catalans que s’amagaven en una pensió regentada Damian Carreras que els donava aixopluc

En algun dels interrogatoris de la policia va sortir el nom de Joan Baptista Acher LLarch Shumm que immediatament fou detingut i fou la cara visible d’aquest afer del grup d’afinitat del carrer Toledo, i altres causes que la policia li va atorgar a ell i al grup. Va passar quatre anys esperant a la presó una condemna de mort que va estar molt a punt d’arribar, solament una intensa campanya d’amnistia orquestrada pels seus companys de la CNT va aconseguir que al final quedés en llibertat el 1924, any en què fou indultat.

Shumm es convertí en un dels grans il·lustradors del moviment llibertari, pràcticament amb una sola mà, ja que l’altre l’havia mig perdut al carrer Toledo. Shum va morir a Cuernavaca, Mèxic, l’any 1967.

Queda doncs un record per a aquells joves anarquistes de Sants que es van deixar la pell en el carrer Toledo de la Bordeta per construir un món millor: Joan Abrau, Joan Baptista Cucha i Roser Benavent Pey.

85 anys del Consell d’Aragó, el primer i últim govern llibertari del món

Equip Comunicació CGT Catalunya
Miguel Barluenga. Publicat a Memòria Llibertària

Situada en la zona oriental d’una comunitat autònoma partida en dues per la Guerra Civil, es va definir com una entitat administrativa autònoma que va comptar amb l’aquiescència de la República fins que aquesta va decretar la seva final en un termini de tot just deu mesos, entre octubre de 1936 i agost de 1937

Va ser el primer govern llibertari reconegut en el món i, fet i fet, una experiència única. Una república dins de la República espanyola de vida efímera. Amb l’inici de la Guerra Civil com a context i l’avanç de les tropes insurgents a Aragó com a teló de fons es va fundar a l’octubre de 1936 el Consell Regional de Defensa d’Aragó. Durant 10 mesos, fins a l’11 d’agost de 1937, es va definir com una entitat administrativa autònoma situada en la zona oriental i en la qual es va instal·lar una organització econòmica basada en les col·lectivitats i políticament progressista; alhora, va tractar de canalitzar l’esforç bèl·lic. Dependent de la Segona República, aquesta decretaria la seva dissolució ‘manu militari’.

Es compliran ara 85 anys d’aquesta iniciativa, que va comptar amb el seu òrgan de govern: president, consellers i capital. Van ser dos, primer a Fraga i després, de manera definitiva, a Casp. En els primers mesos de la guerra, els colpistes van entrar a Aragó pel seu vessant occidental i aviat van controlar les tres capçaleres de província: Osca, Saragossa i Terol. La línia del front va separar llavors aquella part del territori i l’oriental, en la qual es va fer forta la CNT. Després d’avançar des de Catalunya i la Comunitat Valenciana, els anarquistes van determinar l’organització econòmica i social del territori que dominaven amb la connivència dels òrgans de govern locals.

“un petit estat independent i revolucionari, amb les seves llums i les seves ombres, dins de l’estat republicà”

Des de gener es van sumar al Consell d’Aragó els comunistes, Esquerra Republicana i UGT. La impossibilitat de preservar el trànsit comercial i el funcionament normal de les administracions en una comunitat autònoma partida per meitat va portar al govern republicà a transigir amb la situació. Tot això darrere d’una major coordinació, perquè les milícies revolucionàries controlaven la zona i, segons el parer d’alguns historiadors, llastraven d’aquesta manera la supervivència dels pobles de la zona en ple conflicte bèl·lic. Davant aquesta necessitat, la CNT va convocar al setembre de 1936 un plenari sindical en la localitat de Bujaraloz, en la seu de la caserna general de la Columna Durruti, en el qual es va donar forma a aquest Consell presidit pel militant de la CNT Joaquín Ascaso.

El ple va acordar la creació del Consell Regional de Defensa d’Aragó, en el qual es recollien 450 col·lectivitats rurals. Gairebé totes elles en mans de la CNT i unes 20 a càrrec de la UGT. Segons l’historiador Santiago Navascués, “al govern de la República mai li va agradar la idea que el territori quedés en mans dels anarquistes. Però al desembre no li va quedar més remei que acceptar la situació i reconèixer al Consell d’Aragó com a òrgan del govern republicà en l’àrea. Era això o instaurar un buit de poder i un caos que hauria estat aprofitat per l’exèrcit franquista. Això va suposar que durant uns sis mesos, en la pràctica fos un petit estat independent i revolucionari, amb les seves llums i les seves ombres, dins de l’estat republicà”.

Bandera oficial del Consejo de Aragón.

La bandera, que aspirava algun dia a succeir a la quadribarrada, representava a totes les forces antifeixistes: el vermell i negre (CNT), el vermell (UGT) i el morat en al·lusió als partits del Front Popular. L’escut es dividia en quatre casernes per una A d’Aragó, en els quals es representaven una olivera en relació a Terol, el riu Ebre de Saragossa i els Pirineus d’Osca. La cadena trencada del centre simbolitzava el nou i lliure Aragó. Coronava l’escut un sol naixent, emblema de l’Aragó que brollava sobre el derruït pels enemics de la llibertat.

La tensió i recels evidents entre els anarquistes i la resta de formacions d’esquerres es van suavitzar a partir de 1937 i també es va aconseguir una harmonia que, no obstant això, no va tenir un pes determinant en el desenvolupament de la guerra en el denominat ‘Front d’Aragó’. El Consell es va preocupar per l’alfabetització, va iniciar la construcció d’escoles i va posar en marxa campanyes de lectura. Va mantenir bones relacions amb Catalunya i València i es va estimular el comerç amb els excedents de productes com a cereals, oli i fruita seca. Per a Ledesma, “és difícil valorar la gestió econòmica de les col·lectivitzacions anarquistes però l’historiador Hugh Thomas va assenyalar que la producció de carbó en les mines de Utrillas, tan sols va aconseguir la desena part del que es produïa abans de la guerra”.

El principi del final del Consell d’Aragó es va forjar des de dins. El govern de la República no volia que el seu exèrcit depengués en gran manera de les milícies obreres. El desenvolupament de la guerra va llastrar aquesta iniciativa, i fruit de les dissensions internes el llavors president de la República, Juan Negrín, va decretar el 18 d’agost de 1937 la dissolució del Consell d’Aragó amb el concurs de les tropes d’Enrique Líster i va nomenar governador general d’Aragó a José Ignacio Mantecón, militar d’Esquerra Republicana. Joaquín Ascaso i altres membres del Consell van ser detinguts i acusats entre altres càrrecs de contraban de joies.

L’últim alè d’aquest òrgan també anticipava les raneres republicanes. Els pagesos van prendre a l’assalt les col·lectivitats, les oficines del Comitè Regional de la CNT van ser ocupades i els seus arxius i registres confiscats per les autoritats republicanes. Altres unitats militars de tendència comunista van ocupar diverses col·lectivitats de la vall de l’Ebre i l’Alt Aragó i la presó va ser el destí habitual d’anarquistes que van participar en la posada en marxa d’una iniciativa pionera, de vida breu i sense hereus.

La vaga d’ebenistes (1932-1933): exemple de sindicalisme revolucionari

Equip Comunicació CGT Catalunya
Juanjo Gallardo. CGT Ensenyament Barcelona

La proclamació de la IIa República va permetre una ràpida i creixent reorganització dels sindicats de la CNT. El Sindicat de la Fusta era un dels més importants de Catalunya, comptant amb 10.500 afiliats, dels quals gairebé 4.000 ho eren de la secció d’ebenistes. Aquest sector es componia de nombrosíssimes unitats de producció petites i estava en una accelerada mecanització i recomposició tecnològica, produint-se un desplaçament creixent de l’obrer-artesà del moble per obrers sense qualificació professional. Aquest fenomen portava incorporat un canvi en la correlació de forces entre patró i obrer. Un obrer-artesà estava en millors condicions per pressionar el patró i fer valer la seva participació en la producció, perquè la seva tasca especialitzada i artística era difícil de substituir, mentre que un obrer-apèndix de la màquina era més fàcilment substituïble, perquè reduïa la seva autonomia i la seva capacitat d’organitzar el treball com li convingués més.

El Sindicat de la Fusta havia comprovat que l’atur forçós en el seu sector pujava a més del 20% de la força laboral i creien que la seva reducció passava per una rebaixa de la jornada laboral de les 48 hores setmanals a 44. A aquesta reivindicació afegien la d’eliminar les festes intersetmanals (majoria de caràcter religiós), ja que eren dies que no cobraven, i, per últim, que les eines de treball anessin a càrrec dels patrons (organitzats al Col·legi d’Artífexs).

La patronal no va acceptar la negociació amb el Sindicat i va derivar el litigi cap als Jurats Mixtes (JM). Aquests organismes havien estat creats pel Ministeri de Treball, pretenent ser un instrument de conciliació i consens que evités les vagues. En acudir als JM, la patronal introduïa un element de greus conseqüències, ja que era conscient que la CNT rebutjava aquestes institucions arbitràries i plantejava l’acció directa, és a dir, negociacions entre obrers i patrons implicats en el conflicte sense intermediació de tercers, el que suposava no acceptar la legislació laboral imposada des de l’Estat. Si la CNT rebutjava acudir al JM, la vaga seria declarada il·legal i el conflicte es convertia, d’aquesta manera, en un pols de força entre dues parts: la patronal, les autoritats (Govern Civil, Prefectura de Policia, Generalitat, Govern), la UGT i el PSOE, situats en defensa de la Llei de Jurats Mixtes i, d’altra banda, la CNT, interessada no només en la victòria de les reivindicacions plantejades, sinó a demostrar la inviabilitat d’una legislació laboral que considerava es realitzava amb la intenció d’obstaculitzar l’acció cenetista en benefici de la UGT.

Algunas imágenes de las Barcelonas rebeldes | Imagenes del barcelona, Barcelona, Arquitectura popular

En aquesta situació, la vaga es va iniciar el 14 de novembre de 1932. Entre els militants anarcosindicalistes existia una clara consciència que l’emancipació de la classe obrera era només possible mitjançant un enfrontament directe, social i econòmic amb la burgesia. Era fonamental que la conquesta de les reivindicacions es realitzés mantenint intactes els principis ideològics sobre els quals funcionava l’organització: l’acció directa. “Les nostres reivindicacions socials únicament i exclusiva tenen consistència quan, arrencades eficaçment de les prerrogatives i privilegis burgesos, anul·len gradual, però contínuament el seu poder de classe opressora, posant a disposició de tots el que, en virtut de lleis anacròniques, només és patrimoni exclusiu d’uns quants“. Aquest tipus d’acció sindical es va trobar amb una radical i poderosa oposició en diferents fronts:

La intransigència patronal. Allò important no era si les bases obreres eren assumibles o no, negociables o no, sinó la derrota de l’adversari directe a qui calia esgotar per cansament i gana allargant al màxim el conflicte. Amb això pretenien debilitar el moviment obrer revolucionari i desprestigiar les seves tàctiques de lluita. I és que la patronal, al dirigir-se al JM, mostrava una actitud de no reconeixement del sindicat com a ens representatiu dels treballadors, amb la clara intenció de deslegitimar-ho com a portaveu d’aquests. Un altre aspecte fou la pressió i amenaces de boicot a aquells empresaris que arribessin a un acord particular amb el Sindicat, trencant el front patronal. No cal dir que el Col·legi d’Artífexs va comptar amb el suport incondicional de la gran patronal catalana del Foment del Treball Nacional, i amb el de la major part de la premsa, des de la conservadora (La Vanguardia, La Veu) fins a la de sectors d’ERC (L’Opinió).

La parcial actuació de les autoritats. El Govern Civil i la Prefectura Superior de Policia van obstaculitzar permanentment el procés d’autoorganització dels treballadors: es prohibien sense motiu la celebració d’assemblees en llocs públics; s’empresonaven als militants sindicals; es va assaltar a mà armada el local del Sindicat de la Fusta, saquejant i destruint els seus arxius (l3-XII); permanent presència policial als carrers de Barcelona i als voltants dels tallers, impedint la tasca informativa dels sindicalistes; policies de paisà retiraven els cartells dels tallers on es treballava perquè els seus patrons havien acceptat les bases del Sindicat; el Govern Civil imposava multes de 500 pessetes als patrons que signaven les bases obreres, etc.

La legislació laboral. Elaborada per Largo Caballero, ministre de treball i secretari general d’UGT, pretenia obstaculitzar deliberadament les tàctiques d’acció directa que proposava la CNT, d’aquí la creació dels JM. Això va donar legalitat i legitimitat a la intransigència patronal per no negociar directament amb el Sindicat de la Fusta. El JM va acabar per imposar unes bases que van ser rebutjades pels ebenistes (20 de novembre): eines a càrrec del patró i augment salarial d’1,5 pessetes diàries. Ni referència a allò més important: la reducció de jornada. A partir d’aquesta resolució la vaga va seguir desenvolupant-se, però ara era considerada il·legal, legitimant a la patronal per decidir l’acomiadament massiu de treballadors.

existia una clara consciència que l’emancipació de la classe obrera era només possible mitjançant un enfrontament directe amb la burgesia

Un objectiu prioritari d’aquesta vaga va ser demostrar la manca de representativitat de l’organisme patronal (Col·legi d’Artífexs), acusant-lo d’estar dominat pels grans tallers i interessats en mantenir la vaga com a fórmula per arruïnar als petits. La CNT pretenia amb això enfrontar a aquests dos grups, cosa que va aconseguir, ja que van ser abundants els tallers que, en solitari i al marge de la gran patronal, acudien al Sindicat a signar les bases obreres (a mitjans de desembre gairebé 20 cases l’havien fet, representant el 25% del contingent laboral del sector), però llavors als ebenistes se’ls presentava el problema de com continuar la lluita sense perjudicar-los. A més, entrava en l’estratègia sindical presentar a aquests patrons com a exemple de racionalitat enfront de patrons intransigents.

En una assemblea celebrada el dia 24 de novembre de 1932 al Palau de la Metal·lúrgia, es van prendre acords d’importància. Es va decidir parcialitzar la vaga a partir de dilluns dia 28. S’havia d’entendre per això que es reincorporarien a la feina els obrers d’aquells tallers que haguessin acceptat les bases, però sempre que no fessin treballs per a patrons que no ho havien fet. Es va realitzar una crida als treballadors de botigues de mobles perquè es neguessin a rebre productes elaborats en tallers de fora de la localitat que no haguessin signat. Es responsabilitzava als treballadors que s’incorporaven per causa de la parcialització de la vaga perquè, en cas de detencions, clausura del Sindicat o altres causes, cedissin la meitat del seu jornal per seguir mantenint el conflicte. Finalment, es va acordar que la vaga només es donaria per finalitzada quan tots els sindicalistes empresonats per la seva causa estiguessin en llibertat.

Imatge

Aquests acords van obligar a establir una estratègia perquè la situació no s’escapés del control del Sindicat. La parcialització de la vaga va obligar a demostrar la gran capacitat d’organització que posseïa el Sindicat de la Fusta. Es va establir un estricte control sobre el mecanisme de reincorporació, anaven sent convocats a mesura que els seus tallers respectius anaven acceptant les bases obreres. D’altra banda, es donava una contrasenya per al lliurament de mobles a les botigues i controlar que no provenien de tallers reticents a l’acceptació de les bases. Es van lliurar altres per a aquells treballadors que havien de fer feines fora del taller, controlant així que no fossin esquirols qui les realitzaven.

Si aquest sistema era l’organitzat pels treballadors, també es va fer necessari garantir als patrons signants que els seus tallers estarien fora de perill de qualsevol incident amb els “grups informatius” que els recorrien per esbrinar on es treballava sense control sindical, o per evitar qualsevol tipus d’acció violenta per part de sectors de vaguistes enfurismats. D’aquesta manera es convidava a aquests patrons a què passessin diàriament pel local sindical a recollir uns cartells elaborats pel Sindicat que havien de col·locar-se en lloc ben visible dels tallers. El cartell deia: «Aquesta casa ha acceptat les bases del Sindicat». No només deia que allà es treballava sota control sindical, sinó que deixava interpretar que es treballava perquè el patró, fent cas omís de les ordres del seu organisme (Col·legi d’Artífexs) i de la JM, havia acceptat les reivindicacions obreres. Això representava un triomf, encara que parcial, de les tesis sindicals d’acció directa. No era d’estranyar, per tant, que aquests patrons fossin pressionats i amenaçats tant pel Col·legi com pel Govern Civil, ja que la seva actuació elevava la moral dels vaguistes i dificultava la derrota del sindicat cenetista.

“la jornada de 44 hores es va imposar en el sector, les eines anirien a càrrec dels patrons”

Després del moviment revolucionari del 8 d’abril de 1933 la repressió va caure amb contundència sobre el Sindicat de la Fusta, ja que tota la seva Junta va ser empresonada i el seu local tancat per ordre governativa. La vaga, però, va continuar, fins al punt que el Col·legi patronal va haver d’acceptar reunir-se amb el Sindicat en els primers dies de febrer. El desacord va ser total pel que fa al punt central, la reducció de jornada, però la CNT va poder presentar aquesta reunió com una victòria dels seus principis d’acció directa. Aquesta reunió va provocar, tanmateix, la por de les autoritats a què es pogués arribar a un acord al marge del JM, de manera que es va amenaçar amb la presó als patrons que signessin un acord “al marge de la legalitat”. Foment va impulsar una reunió d’Entitats Econòmiques de Catalunya (92 organismes patronals), el 12 de març, que van emetre comunicats cridant a la resistència dels patrons ebenistes.

Malgrat tot, el 20 de març el 80% dels patrons havia signat. El 17 d’abril eren ja el 95%. La jornada de 44 hores es va imposar en el sector, les eines anirien a càrrec dels patrons, però l’eliminació de festes no es va aconseguir perquè depenia d’una decisió de l’Estat. Però la reivindicació més important aconseguida va ser la creació d’una Borsa de Treball, que implicava el control del Sindicat sobre el mercat laboral. Una conquesta que el propi Sindicat considerava com a arma poderosa i que qualificava d’un triomf de la dignitat dels treballadors (i una posada en qüestió de l’anomenat lliure mercat de treball que defensa el capitalisme):

“Cap company ignora el dolor que representa anar de taller en taller, implorant l’almoina de la feina. Fins ara eren infinitat d’homes desocupats que recorrien Barcelona durant el dia, entraven en els tallers i els patrons, després de mesurar la seva persona de cap a peus, els contestava invariablement: per ara, no. I seguia la ruta eterna dels dies sense feina i de la imploració d’ell mateix. La Borsa de treball, per rigorós torn, donarà ocupació als treballadors de la fusteria i seran els patrons els que hauran de venir a sol·licitar seus operaris al Sindicat. No cal exaltar més aquesta mesura conquerida, ja que representa una victòria moral, la més ferma i la més important”. Solidaritat Obrera 6/8/1933

La influència de La Commune al moviment anarquista espanyol

Equip Comunicació CGT Catalunya
Fundació Salvador Seguí

El propòsit d’aquest article no és el d’explicar els fets de la Commune de París, hi ha literatura abundant al respecte, però el millor testimoni, al nostre parer, és el llibre de Louise Michel, que va viure en carn pròpia els esdeveniments i que ens va deixar la seva experiència i les seves reflexions. La nostra intenció és reflectir d’alguna manera la influència que aquests fets revolucionaris que van atemorir les burgesies europees van tenir al desenvolupament del moviment obrer a Espanya. Per tal d’explicar-ho cal contextualitzar la situació espanyola dels anys previs i posteriors a mil vuit-cents setanta-un.

A finals de la dècada de 1860 es produïren a Espanya diferents esdeveniments que van cloure en un procés polític conegut com la “revolució Gloriosa” de setembre de 1868. La monarquia borbònica enfonsada en una crisi profunda deguda a la seva manifesta incapacitat per fer front als problemes de la nació i als nombrosos escàndols de corrupció en què es va veure embolicada Isabel II, va forçar l’exili de la reina i de la seva família des de Sant Sebastià rumb a París, on va gaudir d’un exili daurat amb el botí que es va endur, fins a la seva mort l’any 1904.

En aquest context arribà a Espanya Giusseppe Fanelli, que va venir a propagar l’ideari anarquista. El mes de desembre de 1868 es creà a Madrid una secció de la Internacional i al llarg de 1869 van sorgir noves seccions a Barcelona, Cadis, Valladolid, i Xerès de la Frontera. El 19 de juliol de 1870 va tenir lloc el Teatre Círculo de Barcelona un Congrés al qual van anar representants de 36 localitats que agrupaven un total aproximat de 40.000 membres, i on va constituir-se una organització nacional, la Federació Regional Espanyola de l’AIT, el Congrés va decidir la no participació de la FRE en política.

La Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa, la capacitat d’organització i resistència del poble de París davant un exèrcit regular armat i equipat va aconseguir resistir el setge de la ciutat durant més de dos mesos. Va ser un crit d’alarma per la burgesia per l’amenaça que representava per llurs interessos de classe el perill de subversió social que representava la Internacional.

Tanmateix va aprofundir la separació entre obrerisme i republicanisme, pels internacionalistes, els esdeveniments de París van demostrar clarament que la burgesia i el proletariat eren classes antagòniques amb interessos radicalment oposats. La Internacional va relacionar causes i efectes i va decidir que si la burgesia republicana assassinava als obrers i s’oposava al federalisme i la llibertat volia dir que la república burgesa era tan enemiga de la classe obrera com la monarquia.

“la Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa”

Del 10 al 18 de setembre de 1871 es va celebrar a València una conferència secreta on es va definir la posició de la Internacional davant la República en aquests termes: “la veritable república democràtica federal és la propietat col·lectiva, l’anarquia i la federació econòmica, o sigui, la lliure federació universal de lliures associacions obreres, agrícoles i industrials, fórmula que s’accepta a tot arreu”. En aquesta conferència es va designar a Anselmo Lorenzo com a delegat per representar la secció espanyola de la Internacional al Congrés que s’havia de celebrar a Londres el mes de setembre.

En finalitzar la conferència de Londres es va dividir la Internacional entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, això també va generar la divisió del moviment obrer a Espanya, resultant d’una banda la Nueva Federación Madrileña, que va ser reconeguda per Engels en nom del Consell General de l’AIT i que va marcar la divisió del moviment obrer espanyol, d’una banda la facció marxista donaria lloc a la fundació el mes de maig de 1879 del Partido Socialista Obrero Español, i d’altra banda les organitzacions del proletariat internacionalista que van culminar l’any 1910 en la fundació de la Confederació Regional del Treball que va tenir lloc a Barcelona.

L’impacte de la Commune va calar al moviment obrer espanyol i va ser un exemple d’organització i de subversió contra l’ordre burgès, tant és així que durant els primers mesos de la Revolució social i la Guerra Civil, l’oficina de propaganda de la CNT-FAI va publicar un text de Federica Montseny sota el títol: La Commune, primera revolució conscient. La incorporació de les masses populars a la història, on s’establia un paral·lelisme entre la revolució espanyola i la de París de 1871 i cito textualment: “han passat seixanta-sis anys d’ençà que al Commune, amb els seus Consells comunals i associacions de productors organitzats, va ser vençuda entre dos focs. Seixanta-sis anys de lluita en què les idees han anat germinant. No eren comunistes, perquè no es podien anomenar com a tal, eren comunalistes. Aquell moviment fou precisament el que ha estat sempre a Espanya el moviment federalista i llibertari”.


Podem afirmar que l’exemple revolucionari de la Commune va ser un referent pel moviment anarquista a Espanya, on de manera clara el model d’organització anarcosindicalista de la CNT fou majoritari dins del moviment obrer, tant en potència organitzativa com en nombre d’afiliats, arribant al milió de cenetistes els anys trenta. El model autogestionari va ser una constant de la CNT que va impulsar les col·lectivitzacions agràries i industrials dins la revolució social de 1936 i durant la Guerra Civil, especialment a Catalunya, Aragó i Llevant.

Toni Castells i els anys de l’Ateneu Enciclopèdic

Equip Comunicació CGT Catalunya

Fa uns dies moria Antoni Castells Duran, als 78 anys d’edat. Historiador del moviment llibertari, Doctor en ciències econòmiques i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona del 1972 al 1985. Ha estat un dels grans historiadors de la Revolució de 1936, centrant-se, sobretot, en l’aspecte econòmic d’aquesta. Avui, us reproduïm un article de Manel Aisa, també historiador i company i amic d’en Toni. Que la terra et sigui lleu company.

Manel Aisa. Historiador

La revista Polèmica fou impulsada per un sector llibertari proper a la CGT. Recordem Manuel Salas i la seva impremta a l’eixample de la ciutat, un cop Salas morí, per un temps la revista Polèmica quedà un pèl paralitzada, sense massa compromís. Després, i gràcies probablement a la iniciativa d’Ignasi de Llorens, que ja anteriorment havia recorregut camí amb Manuel Salas, de nou reinicia una nova etapa. I al costat d’Ignasi trobarem a Bernardo Rodríguez i Toni Castells, i amb el temps en Jesús Lizano i la Sònia Turón, aquesta última, segurament, fent les tasques de correcció. També altres companys d’aventura que corrien pels voltants de la revista fins a l’any 2010, poc més o menys quan el paper de les revistes i diaris començava a patir per la manca de vendes i el digital s’imposava. Si teniu l’ocasió de remenar la revista Polèmica segur que trobareu forces articles interessants i signats per en Toni Castells.

Toni Castells era un intel·lectual i tertulià racional que mai volgué imposar les seves raons, però ell no dubtava a construir el seu discurs i a raonar-ho i augmentar-ho i compartir-ho en el debat.

Recordo més d’una de les seves intervencions en tertúlies, primer organitzades a l’entorn d’ Eduard Pons Prades, què se celebraven dins de l’Ateneu Barcelonès o algun bar dels voltants d’aquella casa del carrer Canuda. També, en més d’una ocasió, al carrer Avinyó, on per aquella època tenia un bar un company anarquista del Poble Sec, en Murillo, o en espais semblants de la zona, a on també en alguna que altra ocasió podien participar d’aquestes tertúlies del bar de Murillo en Diego Camacho (Abel Paz), Josep Maria Nunes, el cineasta portuguès instal·lat a Barcelona, i alguns dels anarquistes de passa per la ciutat.

Entrevista con Antoni Castells, España. |

La mort d’Eduardo Pons Prades, propicia que els seus alumnes avantatjats de l’època, comencin des d’aquell moment a organitzar les tertúlies d’en Borralleres, recollint les anomenades històries de temps passat; de l’Ateneu Barcelonès, en Toni Castells i altres participen activament en aquestes tertúlies tots els dijous a la tarda, on després d’un ponent que diserta sobre una temàtica concreta el debat quedava obert.

Referent a l’Ateneu Enciclopèdic, amb en Toni Castells, amb Agustí Guillamón, Andy Durgan i jo mateix (Manel Aisa) presentarem el 1999 el Manifest “Combate per la Historia” (Espai Obert Paral·lel) en resposta a l’oficialitat de la història, tot i que sabíem molts de nosaltres que, aquest manifest, es centrava massa en els fets revolucionaris del 36-39 i molts de nosaltres també volíem una altra mirada del manifest més oberta que recollís els precedents d’aquella revolució que pràcticament no esmentàvem al manifest. Va tindre força recorregut en el seu moment, i forçaa debat també dins de l’ateneu i en un sector del moviment llibertari.

“Toni Castells quasi sempre era qui tirava endavant aquells debats”

Per aquella època a l’Ateneu Enciclopèdic teníem una sèrie de tertúlies que vàrem realitzar per diferents indrets de Barcelona, als centres cívics, ateneus llibertaris, cases okupades, i en algun que altre bar, o inclús dins del nostre petit local del Passeig de Sant Joan. Eren tertúlies de cap de setmana, unes de poesia organitzades pel grup León Felipe, Adolf Castaños i Mariangels; i altres de política activa organitzades entre tots, Manel Aisa, Toni Castells i, naturalment, Adolf Castaños i en Bernard Muniesa. Aquestes xerrades eren principalment al Poble Sec, a Fort Pienc o al bar de carrer Diputació que tenia la filla d’en Toni Castells. Sempre teníem un ponent que era qui preparava l’inici del debat amb una miniponència del tema escollit en cada moment i Castells quasi sempre era qui tirava endavant aquells debats. S’ha de dir que eren nombroses aquestes trobades mentre tothom portava “sopar de traje”, o en cas de trobar-nos en un bar, fer la corresponent despesa, un altre dels tertulians solia ser en Jesús Lizano que, diabètic com era, portava el seu equipament de galetes. Hi havia tertúlies que després les portaven més enllà del nostre marc tertulià, per exemple en Castells parlava sovint de “Democràcia” o “Les col·lectivitzacions”, “La vessant econòmica de la revolució”, etc. Aquestes temàtiques sovint en format xerrades les vàrem organitzar en altres indrets ja com conferència-debat, com també arribà el temps de parlar de la “transició llibertaria”, i aleshores anàvem l’equip complet que estava format per en Bernard Muniesa, Adolf Castaños, Manel Aisa i Toni Castells, els llocs preferits nostres eren Espai Obert, Els Anònims de Granollers, l’Ateneu Llibertari de Sans, La Revoltosa del Clot, Can Basté, etc., de tot això més endavant coincidiria amb la sortida del llibre en dos volums de Bernard Muniesa sobre “Dictadura y Transición”, amb una mirada diferent de la del grup, però que igual donava peu al debat. També participarem en una trobada de celebració republicana que portava per títol “Revetlla Republicana” a la Via Laietana, en el local de la CGT, a on a la taula estàvem els tres: Adolf Castaños, Toni Castells i Manel Aisa.

El Ateneu Enciclopèdic Popular regresa al Raval


En aquell moment, per afinitat amb molts dels historiadors de la residència d’investigadors del CSIC, Jaume Josa, Lluis Calvo, i els kropotkinians i darwinistes que corrien per aquell indret com era Álvaro Girón i altres pròxims en aquell moment com l’amic Eduard Masjuan, o inclús Josep Lluis Oyón, el debat intel·lectual era força alt i diria que contundent, i tant Antoni Castells com Adolf Castaños, els dos companys que avui s’han quedat en el camí, no desmereixien en absolut de tot allò que podíem trobar dins d’aquelles parets, que es convertiren durant un temps en casa nostra. Realitzarem en aquell temps jornades de pedagogia, tenien com a marc l’exposició de Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna que en el seu dia va fer de comissari en Pere Solà, aquella exposició que durà uns quinze dies molt actius i acabà amb un recital de poesia magnífic, difícil d’esborrar de la memòria dels qui vàrem ser. Dirigit pel grup León Felipe, en Adolf Castaños, allí recordo que va llegir almenys un poema en Toni Castells, una de les poques vegades que el vaig sentir recitar, com també jo mateix i la meva companya Olga. Tot estava amenitzat pel tabac de l’època i l’alcohol en forma de “chupitos”, en definitiva, era una festa que portava per títol de convocatòria “Cent deu anys de combat pel coneixement i la rauxa”.
L’exposició de Ferrer i Guàrdia havia estat, una vegada més, tot i un èxit, encara que feia un grapat d’anys que guardava la pols de les parets de l’ateneu. De fet, serà l’última vegada que aquesta exposició es va exhibir al públic, havien passat un grapat d’anys de la seva inauguració el 1982 i ja havia voltat per tota Espanya i Itàlia.

Una altra de les jornades que organitzarem amb forca èxit fou el 110 aniversari de l’Ateneu Enciclopèdic, on vàrem presentar l’exposició dedicada a la història de l’Ateneu Enciclopèdic des dels seus orígens. Una vegada més, els encarregats aquell dia de donar el tret de sortida de les jornades foren els parlaments de Toni Castells, Adolf Castaños i Manel Aisa. Aquell centenari de l’ateneu el portàrem per diversos espais llibertaris del moment, com per exemple l’Ateneu Rosa de Foc del barri de Gràcia, la Revoltosa del Clot i en altres indrets de semblants característiques, on podíem iniciar un debat i després, si de cas, un recital poètic del grup León Felipe. Aquesta era la nostra actitud en molts dels indrets d’aquella Barcelona: “el bombardeig de la idea, amenitzat amb la poesia”.

“gràcies, Toni Castells, gràcies, Adolf Castaños, el viatge ha estat carregat d’aprenentatge i emocions per un món molt millor”

Un altre de les jornades que organitzarem en aquell indret del carrer Hospital a la residència d’investigadors del CSIC. Tingué com a marxa l’exposició “La Premsa llibertària de Clandestinitat 1939-1975”. En aquestes jornades a on tinguérem forces debats molt interessant juntament amb tots nosaltres com a moderadors i tertulians. A cada un dels actes érem els de sempre: Bernard Muniesa, Toni Castells, Adolf Castaños i Manel Aisa. A més, en aquell moment, vàrem tindre les aportacions de Lluis Andrés Edo, Octavio Alberola, la seva companya Arianne Gransac, i entre el públic encara teníem a persones com Diego Camacho, La Concha Pérez, Joaquina Dorado, Enric Casanyes, Antonia Fontanilles, etc.

L'Ateneu Enciclopèdic Popular vol tornar al Raval | pladebarcelona

Per acabar m’agradaria recordar una mica els moments que des de l’Ateneu Enciclopèdic estiguérem amb tota la tasca de recuperar el patrimoni de l’Ateneu Enciclopèdic, on quasi sempre els manifestos que presentarem públics estaven redactats per en Toni Castells i, després en assemblea, discutíem i aprovàvem. També el tinc molt present a l’hora d’anar-hi a les audiències de l’ajuntament (districte) a fer una pregunta i reivindicar un espai per l’Ateneu Enciclopèdic, també quasi sempre era en Toni Castells que alçava la veu i davant del regidor fos en Carles Martí (socialista) o Mercè Homs (Convergent) feia la pregunta que mai tenia resposta per part de l’administració. De totes maneres aquelles audiències del districte de Ciutat Vella, d’una manera o altra eren espectaculars, ja que allí podies trobar la gent del barri de la Rivera denunciant les maniobres del Palau de la Música i el senyor Millet i els seus “pelotazos” mentre que el regidor de torn treia ferro a l’assumpte del Palau, en fi, cosa dels polítics que s’amaguen les vergonyes. També per allí estava la gent de “Miles de viviendas” que argumentaven legalitzar l’okupació com a altres parts d’Europa, o els problemes de la “Casa d’Infants del Raval”, i el veí de torn que es queixava de la inseguretat i reclamava més policia.

Aquest era el nostre dia a dia en aquesta etapa de l’Ateneu Enciclopèdic, que mancats d’espai buscàvem sovint alternatives en diferents espais de la ciutat per continuar el debat,molt sovint sobre l’anarquisme i la revolució espanyola i, per què no, la poesia sempre estava en el camí, com aquell que enceta la travessia amb una melodia que, perquè no, podria ser una de tantes cançons. Però seleccionada una, diria “les anarchistes” de Leo Ferrer que, de tant en tant, érem capaços de cantar tots nosaltres junts.

Gràcies, Toni Castells, gràcies, Adolf Castaños, el viatge ha estat carregat d’aprenentatge i emocions per un món molt millor.

Salut i més que mai Visca l’anarquia.