No feia gaires dies, a través de la pàgina web de l’Ateneu Enciclopèdic, em van donar l’oportunitat de parlar d’un document del fons de Diego Camacho en el qual Diego tenia anotacions en un escrit a màquina amb què, des del Canadà, Eduard Vivancos, va enviar la traducció de la famosa entrevista de Van Paassen a Durruti, publicada al diari de Toronto “Star” el 18 d’agost de 1936. Però des d’Amsterdam ens arriba una informació que aclareix aquella històrica entrevista.
Aquest passat febrer es van complir cent anys de la mort de Piotr Kropotkin, un dels grans teòrics i pensadors de l’anarquisme, nascut a Moscou l’any 1842. La seva vida –va arribar a gairebé els vuitanta anys- contempla nombroses facetes: el d’un jove noble d’ascendència aristocràtica, el d’un investigador científic, l’agitador anarquista clandestí, el teòric i pensador, retirat a l’estudi i l’anàlisi, o la llegenda de la revolució que arribà a la seva terra natal després de la caiguda del tsar i de més de quaranta anys d’exili. Les seves peripècies vitals mostren la complexitat del personatge i mereixen l’atenció de tots aquells que estiguin interessats en la figura del pensador rus. Tanmateix, en aquest article deixem la seva biografia de banda, per centrar-nos més en les seves aportacions i reflexions teòriques i l’actualitat d’aquestes. Més enllà de recordar el savi rus com una figura folklòrica pròpia d’un moviment anarquista antiquat i propi del passat, la commemoració del centenari de la mort de Kropotkin pot servir com una orientació pels moviments socials del present i del futur.
Començant per la seva reflexió en torn les estratègies i les tàctiques a seguir, Kropotkin va defensar l’acció col·lectiva i de masses, a través de sindicats i cooperatives, per sobre dels actes violents aïllats. La revolució -pel savi rus- és un fenomen que protagonitza el poble, el comú de gent, i no es pot fer mitjançant un petit nucli de conspiradors ni es pot dictar i ordenar des dels despatxos d’una nova administració burocràtica. En aquestes propostes trobem un eix purament llibertari en la forma de fer els canvis socials. Són unes propostes que no sols poden incloure a anarquistes, sinó al gruix de moviments populars actuals d’avui en dia.
Així, Kropotkin planteja una societat construïda des de la base, lliure i igualitària. Busca el comunisme, entenent com a tal tant la col·lectivització dels mitjans de producció com el resultat del treball, a causa de la dificultat d’un repartiment equitatiu en una societat complexa, amb uns processos de producció que requereixen un coneixement, formació i infraestructures en els quals molta gent diferent ha contribuït. D’aquesta manera, Kropotkin busca una societat on el treball i els seus fruits estiguin repartits segons les capacitats i necessitats, respectivament de les persones, per tal de generar un món més igualitari i racional. Es poden rebutjar aquestes propostes per anacròniques i antiquades en un món on l’extrema desigualtat i la crisi ecològica demostren els límits i les contradiccions del capitalisme? Creiem que no cal aquí contestar aquesta pregunta. Ens remetem als fets.
“els textos i reflexions de Kropotkin segueixen sent eines pel combat, per la confrontació contra l’ordre econòmic, social i polític imposat”
Però, més enllà de la igualtat material, Kropotkin aporta altres qüestions i propostes per a aquesta nova societat que vol construir que han de ser tingudes en compte: el pensador rus no busca sol el repartiment just de les riqueses, sinó també vol el benestar i el ple desenvolupament de l’ésser humà. Amb l’organització més racional del treball, en base a aconseguir una producció adaptada a les necessitats de la gent, es podrien reduir –segons el pensador rus- les jornades laborals, amb poques hores diàries dedicades a activitats productives. Així, es podria aconseguir una progressiva desespecialització del treball, fent que les persones combinin activitats industrials i agràries i que dediquin el seu temps lliure a cultivar-se, llegint, estudiant, investigant, creant… L’alfabetització, la culturització, l’activitat física o l’apropament a la natura són algunes de les línies civilitzadores que va desenvolupar el moviment obrer de finals del segle XIX i inicis del XX. Avui en dia la reducció de la jornada laboral segueix sent posada sobre la taula pels sindicats. No és això una forma de reivindicar el temps lliure com una forma de desenvolupament constructiva i d’adquisició de benestar per part de l’ésser humà? La revolució ha d’assegurar el pa –com proposava Kropotkin-, però també ha de traspassar les qüestions purament materials i vetllar per la millora de l’humà com a ser en tots els seus aspectes.
Aquest millora de la vida de l’ésser humà –segons Kropotkin- seria degut a la ciència i la tècnica, que alleugeraria els problemes de la humanitat. Al segle XIX es van viure extraordinaris avenços i descobriments científics, que van enlluernar Kropotkin i tantes altres persones del seu temps. S’obria la possibilitat que la ciència ho permetés tot. Malgrat les crítiques que es poden fer a la idea decimonònica del progrés, posar en valor el pensament racional, el coneixement científic i els valors il·lustrats és un far amb què guiar-se en temps del relativisme absolut propi de la postmodernitat. El pensador rus es va mostrar interessat en el saber des de jove: matemàtiques, geologia, geografia, història, literatura… i va voler plasmar aquests coneixements en la teoria anarquista, donant-li un fonament científic.
D’aquesta forma, basant-se en observacions del comportament de diferents espècies d’animals i de societats humanes, va contestar el darwinisme social. Contra les tesis que defensaven la competició com a factor de la supervivència i l’evolució de les espècies, Kropotkin va donar rellevància a la cooperació i el suport mutu dels animals i la societat per tal de sobreviure. Així, l’altruisme i la col·laboració entre individus és un principi biològic, que el pensador rus també va traslladar al comportament ètic i moral dels humans. El seu comportament no sol estaria marcat per la recerca del plaer propi, sinó també per la responsabilitat col·lectiva i el suport mutu. Reivindicar aquests principis avui en dia és confrontar la lògica del capitalisme i el neoliberalisme que ens han imposat.
A cent anys de la mort del venerable ancià anarquista, proposar organitzar la producció i el consum de forma col·lectiva i comunal, reivindicar la cooperació i la col·laboració dins els grups humans i aspirar a elevar la condició humana, alliberant i elevant les aspiracions de les persones, són propostes vigents i actuals. Els textos i reflexions de Kropotkin segueixen sent eines pel combat, per la confrontació contra l’ordre econòmic, social i polític imposat i un guiatge per orientar-se en temps convulsos de debats intensos dins els moviments socials. Les seves idees i reflexions donen un fort bastiment a les propostes de caràcter socialista i llibertàries, fonamentals, en l’actualitat, pels moviments socials emancipadors i revolucionaris d’avui i de demà.
Davant l’allau de repressió que duia a terme a Barcelona el Governador Civil i Militar Martínez Anido, i d’assassinats d’estat que es cometien amb el vistiplau del Govern de Madrid i de la patronal catalana, els joves anarcosindicalistes del moment no van tenir altra opció que organitzar-se amb grups d’acció i d’afinitat, per plantar cara a la repressió indiscriminada. Aquesta és una pinzellada d’un dels grups més importants del seu moment que deixa pel camí una reguera de sang, sobretot en la figura de Roser Benavent Pey, una noia de Sans de 19 anys de la que a hores d’ara no tenim la seva imatge.
Aquell mes de febrer de 1921 al carrer Toledo núm. 10 de la Barriada de la Bordeta, on vivia Vicens Sales amb el seu pare, la seva jove companya Roser Benavent Pey muntava un taller de costura, com a pantalla legal d’una història dels grups d’acció de l’època, finançada en aquest cas per Pere Vandellòs Romero, que era en 1921 un dels homes més importants del moviment Obrer en clandestinitat juntament amb Ramon Archs. Doncs bé, Roser Benavent darrere d’un taller de costura, a on després del treball preparaven explosius i els emmagatzemaven fins poder tenir un altre amagatall més segur, un arsenal que estava ubicat a la masia “La farinera “de Sant Feliu de Llobregat.
L’1 de març el grup d’afinitat del “carrer Toledo” col·locà uns explosius a la part posterior de la central elèctrica, al carrer Vila i Vilà, l’explosió tot just provocà el trencament de vidres, i poca cosa més, de fet, era simplement una prova.
“el grup tenia una idea clara i fixa, i aquesta passava per un atemptat contra Juan de la Cierva Peñafiel”
El grup tenia una idea clara i fixa, i aquesta passava per un atemptat contra Juan de la Cierva Peñafiel, exministre, i un dels carnissers de la Setmana Tràgica a Barcelona quan ostentava el càrrec de ministre de la Guerra. L’estratègia del grup consistia a col·locar una bomba a la via fèrria a l’alçada de Falset aproximadament, per fer-la explotar en un dels viatges previstos de De La Cierva a Barcelona,
El 2 de maig de 1921 Roser Benavent va fer sortir abans d’hora a les operàries del seu taller de confecció, i poc després els companys anarquistes, a la petita cambra laboratori, van començar a preparar les bombes que havien de servir per a l’atemptat de Juan de La Cierva. Alguna cosa va haver de fallar, ja que es va provocar una explosió, de forma que el cos de Roser Benavent quedà greument ferit i abrasat pel foc, mentre que Acher va quedar amb una mà destrossada, Joan Abrau va morir a l’instant, Joan Baptista Cucha que va morir pocs dies després, i els altres van poder sortir pel seu peu. Una d’elles fou Josefa Crespo que, ferida, va anar a una farmàcia propera on va ser detinguda. També era a la casa en aquell moment Ángela Abante, tia de Roser Benavent, que serà detinguda per aquests fets uns mesos més tard, el 2 de gener de 1922 i enviada al reformatori d’Alcalá d’Henares.
Però seguim amb els fets d’aquell dos de maig de 1921, els veïns van veure com del quart pis del núm. 10 del carrer Toledo sortia gran quantitat de fum i gent amb les robes incendiades. Els primers bombers en arribar van creure que es tractava d’un incendi fortuït, però al cap de poc van comprovar que es tractava de líquid inflamable, per la qual cosa van donar part a la policia, que immediatament va traslladar la seua brigada especial que es va fer càrrec de la situació.
El 4 maig 1921 Roser Segarra Travé, una de les activistes del Carrer Toledo que havia estat hospitalitzada en el Clínic, aconsegueix escapar-se i amagar-se amb l’ajuda de companys de Vilanova i la Geltrú.
El 10 de maig la policia registrà l’habitatge de la companya d’Acher (Shum), Luisa Moreno al carrer Bejar núm. 10. En el registre trobaren una carta signada per Leonor Pujol, que en realitat es tractà de Roser Segarra, fugida des de l’explosió del carrer Toledo.
El 17 de maig, i després dels interrogatoris aplicats als detinguts del carrer Toledo, la majoria encara es trobaven al hospital clínic convalescents, el cert és que volien donar un cop dur a l’anarquisme i per això la policia va encerclar el quadrat de carrers del districte V que compren Av. Paral·lel, Olmo, Sant Beltrán i Santa Madrona -llocs emblemàtics de l’anarquisme de l’època- a la recerca de joves anarquistes. Van detenir a Pere Navarro i Josep Saleta “el Nano”, però tots dos van poder escapar, encara que el primer, al cap de poc, va ser detingut a Montalbán, Terol.
El 19 de juliol serà detinguda a Le Pertús Roser Segarra, junt al company Vicent Sales, que van ser extradits a Espanya juntament amb altres tres catalans que s’amagaven en una pensió regentada Damian Carreras que els donava aixopluc
En algun dels interrogatoris de la policia va sortir el nom de Joan Baptista Acher LLarch Shumm que immediatament fou detingut i fou la cara visible d’aquest afer del grup d’afinitat del carrer Toledo, i altres causes que la policia li va atorgar a ell i al grup. Va passar quatre anys esperant a la presó una condemna de mort que va estar molt a punt d’arribar, solament una intensa campanya d’amnistia orquestrada pels seus companys de la CNT va aconseguir que al final quedés en llibertat el 1924, any en què fou indultat.
Shumm es convertí en un dels grans il·lustradors del moviment llibertari, pràcticament amb una sola mà, ja que l’altre l’havia mig perdut al carrer Toledo. Shum va morir a Cuernavaca, Mèxic, l’any 1967.
Queda doncs un record per a aquells joves anarquistes de Sants que es van deixar la pell en el carrer Toledo de la Bordeta per construir un món millor: Joan Abrau, Joan Baptista Cucha i Roser Benavent Pey.
Situada en la zona oriental d’una comunitat autònoma partida en dues per la Guerra Civil, es va definir com una entitat administrativa autònoma que va comptar amb l’aquiescència de la República fins que aquesta va decretar la seva final en un termini de tot just deu mesos, entre octubre de 1936 i agost de 1937
Va ser el primer govern llibertari reconegut en el món i, fet i fet, una experiència única. Una república dins de la República espanyola de vida efímera. Amb l’inici de la Guerra Civil com a context i l’avanç de les tropes insurgents a Aragó com a teló de fons es va fundar a l’octubre de 1936 el Consell Regional de Defensa d’Aragó. Durant 10 mesos, fins a l’11 d’agost de 1937, es va definir com una entitat administrativa autònoma situada en la zona oriental i en la qual es va instal·lar una organització econòmica basada en les col·lectivitats i políticament progressista; alhora, va tractar de canalitzar l’esforç bèl·lic. Dependent de la Segona República, aquesta decretaria la seva dissolució ‘manu militari’.
Es compliran ara 85 anys d’aquesta iniciativa, que va comptar amb el seu òrgan de govern: president, consellers i capital. Van ser dos, primer a Fraga i després, de manera definitiva, a Casp. En els primers mesos de la guerra, els colpistes van entrar a Aragó pel seu vessant occidental i aviat van controlar les tres capçaleres de província: Osca, Saragossa i Terol. La línia del front va separar llavors aquella part del territori i l’oriental, en la qual es va fer forta la CNT. Després d’avançar des de Catalunya i la Comunitat Valenciana, els anarquistes van determinar l’organització econòmica i social del territori que dominaven amb la connivència dels òrgans de govern locals.
“un petit estat independent i revolucionari, amb les seves llums i les seves ombres, dins de l’estat republicà”
Des de gener es van sumar al Consell d’Aragó els comunistes, Esquerra Republicana i UGT. La impossibilitat de preservar el trànsit comercial i el funcionament normal de les administracions en una comunitat autònoma partida per meitat va portar al govern republicà a transigir amb la situació. Tot això darrere d’una major coordinació, perquè les milícies revolucionàries controlaven la zona i, segons el parer d’alguns historiadors, llastraven d’aquesta manera la supervivència dels pobles de la zona en ple conflicte bèl·lic. Davant aquesta necessitat, la CNT va convocar al setembre de 1936 un plenari sindical en la localitat de Bujaraloz, en la seu de la caserna general de la Columna Durruti, en el qual es va donar forma a aquest Consell presidit pel militant de la CNT Joaquín Ascaso.
El ple va acordar la creació del Consell Regional de Defensa d’Aragó, en el qual es recollien 450 col·lectivitats rurals. Gairebé totes elles en mans de la CNT i unes 20 a càrrec de la UGT. Segons l’historiador Santiago Navascués, “al govern de la República mai li va agradar la idea que el territori quedés en mans dels anarquistes. Però al desembre no li va quedar més remei que acceptar la situació i reconèixer al Consell d’Aragó com a òrgan del govern republicà en l’àrea. Era això o instaurar un buit de poder i un caos que hauria estat aprofitat per l’exèrcit franquista. Això va suposar que durant uns sis mesos, en la pràctica fos un petit estat independent i revolucionari, amb les seves llums i les seves ombres, dins de l’estat republicà”.
La bandera, que aspirava algun dia a succeir a la quadribarrada, representava a totes les forces antifeixistes: el vermell i negre (CNT), el vermell (UGT) i el morat en al·lusió als partits del Front Popular. L’escut es dividia en quatre casernes per una A d’Aragó, en els quals es representaven una olivera en relació a Terol, el riu Ebre de Saragossa i els Pirineus d’Osca. La cadena trencada del centre simbolitzava el nou i lliure Aragó. Coronava l’escut un sol naixent, emblema de l’Aragó que brollava sobre el derruït pels enemics de la llibertat.
La tensió i recels evidents entre els anarquistes i la resta de formacions d’esquerres es van suavitzar a partir de 1937 i també es va aconseguir una harmonia que, no obstant això, no va tenir un pes determinant en el desenvolupament de la guerra en el denominat ‘Front d’Aragó’. El Consell es va preocupar per l’alfabetització, va iniciar la construcció d’escoles i va posar en marxa campanyes de lectura. Va mantenir bones relacions amb Catalunya i València i es va estimular el comerç amb els excedents de productes com a cereals, oli i fruita seca. Per a Ledesma, “és difícil valorar la gestió econòmica de les col·lectivitzacions anarquistes però l’historiador Hugh Thomas va assenyalar que la producció de carbó en les mines de Utrillas, tan sols va aconseguir la desena part del que es produïa abans de la guerra”.
El principi del final del Consell d’Aragó es va forjar des de dins. El govern de la República no volia que el seu exèrcit depengués en gran manera de les milícies obreres. El desenvolupament de la guerra va llastrar aquesta iniciativa, i fruit de les dissensions internes el llavors president de la República, Juan Negrín, va decretar el 18 d’agost de 1937 la dissolució del Consell d’Aragó amb el concurs de les tropes d’Enrique Líster i va nomenar governador general d’Aragó a José Ignacio Mantecón, militar d’Esquerra Republicana. Joaquín Ascaso i altres membres del Consell van ser detinguts i acusats entre altres càrrecs de contraban de joies.
L’últim alè d’aquest òrgan també anticipava les raneres republicanes. Els pagesos van prendre a l’assalt les col·lectivitats, les oficines del Comitè Regional de la CNT van ser ocupades i els seus arxius i registres confiscats per les autoritats republicanes. Altres unitats militars de tendència comunista van ocupar diverses col·lectivitats de la vall de l’Ebre i l’Alt Aragó i la presó va ser el destí habitual d’anarquistes que van participar en la posada en marxa d’una iniciativa pionera, de vida breu i sense hereus.
La proclamació de la IIa República va permetre una ràpida i creixent reorganització dels sindicats de la CNT. El Sindicat de la Fusta era un dels més importants de Catalunya, comptant amb 10.500 afiliats, dels quals gairebé 4.000 ho eren de la secció d’ebenistes. Aquest sector es componia de nombrosíssimes unitats de producció petites i estava en una accelerada mecanització i recomposició tecnològica, produint-se un desplaçament creixent de l’obrer-artesà del moble per obrers sense qualificació professional. Aquest fenomen portava incorporat un canvi en la correlació de forces entre patró i obrer. Un obrer-artesà estava en millors condicions per pressionar el patró i fer valer la seva participació en la producció, perquè la seva tasca especialitzada i artística era difícil de substituir, mentre que un obrer-apèndix de la màquina era més fàcilment substituïble, perquè reduïa la seva autonomia i la seva capacitat d’organitzar el treball com li convingués més.
El Sindicat de la Fusta havia comprovat que l’atur forçós en el seu sector pujava a més del 20% de la força laboral i creien que la seva reducció passava per una rebaixa de la jornada laboral de les 48 hores setmanals a 44. A aquesta reivindicació afegien la d’eliminar les festes intersetmanals (majoria de caràcter religiós), ja que eren dies que no cobraven, i, per últim, que les eines de treball anessin a càrrec dels patrons (organitzats al Col·legi d’Artífexs).
La patronal no va acceptar la negociació amb el Sindicat i va derivar el litigi cap als Jurats Mixtes (JM). Aquests organismes havien estat creats pel Ministeri de Treball, pretenent ser un instrument de conciliació i consens que evités les vagues. En acudir als JM, la patronal introduïa un element de greus conseqüències, ja que era conscient que la CNT rebutjava aquestes institucions arbitràries i plantejava l’acció directa, és a dir, negociacions entre obrers i patrons implicats en el conflicte sense intermediació de tercers, el que suposava no acceptar la legislació laboral imposada des de l’Estat. Si la CNT rebutjava acudir al JM, la vaga seria declarada il·legal i el conflicte es convertia, d’aquesta manera, en un pols de força entre dues parts: la patronal, les autoritats (Govern Civil, Prefectura de Policia, Generalitat, Govern), la UGT i el PSOE, situats en defensa de la Llei de Jurats Mixtes i, d’altra banda, la CNT, interessada no només en la victòria de les reivindicacions plantejades, sinó a demostrar la inviabilitat d’una legislació laboral que considerava es realitzava amb la intenció d’obstaculitzar l’acció cenetista en benefici de la UGT.
En aquesta situació, la vaga es va iniciar el 14 de novembre de 1932. Entre els militants anarcosindicalistes existia una clara consciència que l’emancipació de la classe obrera era només possible mitjançant un enfrontament directe, social i econòmic amb la burgesia. Era fonamental que la conquesta de les reivindicacions es realitzés mantenint intactes els principis ideològics sobre els quals funcionava l’organització: l’acció directa. “Les nostres reivindicacions socials únicament i exclusiva tenen consistència quan, arrencades eficaçment de les prerrogatives i privilegis burgesos, anul·len gradual, però contínuament el seu poder de classe opressora, posant a disposició de tots el que, en virtut de lleis anacròniques, només és patrimoni exclusiu d’uns quants“. Aquest tipus d’acció sindical es va trobar amb una radical i poderosa oposició en diferents fronts:
La intransigència patronal. Allò important no era si les bases obreres eren assumibles o no, negociables o no, sinó la derrota de l’adversari directe a qui calia esgotar per cansament i gana allargant al màxim el conflicte. Amb això pretenien debilitar el moviment obrer revolucionari i desprestigiar les seves tàctiques de lluita. I és que la patronal, al dirigir-se al JM, mostrava una actitud de no reconeixement del sindicat com a ens representatiu dels treballadors, amb la clara intenció de deslegitimar-ho com a portaveu d’aquests. Un altre aspecte fou la pressió i amenaces de boicot a aquells empresaris que arribessin a un acord particular amb el Sindicat, trencant el front patronal. No cal dir que el Col·legi d’Artífexs va comptar amb el suport incondicional de la gran patronal catalana del Foment del Treball Nacional, i amb el de la major part de la premsa, des de la conservadora (La Vanguardia, La Veu) fins a la de sectors d’ERC (L’Opinió).
La parcial actuació de les autoritats. El Govern Civil i la Prefectura Superior de Policia van obstaculitzar permanentment el procés d’autoorganització dels treballadors: es prohibien sense motiu la celebració d’assemblees en llocs públics; s’empresonaven als militants sindicals; es va assaltar a mà armada el local del Sindicat de la Fusta, saquejant i destruint els seus arxius (l3-XII); permanent presència policial als carrers de Barcelona i als voltants dels tallers, impedint la tasca informativa dels sindicalistes; policies de paisà retiraven els cartells dels tallers on es treballava perquè els seus patrons havien acceptat les bases del Sindicat; el Govern Civil imposava multes de 500 pessetes als patrons que signaven les bases obreres, etc.
La legislació laboral. Elaborada per Largo Caballero, ministre de treball i secretari general d’UGT, pretenia obstaculitzar deliberadament les tàctiques d’acció directa que proposava la CNT, d’aquí la creació dels JM. Això va donar legalitat i legitimitat a la intransigència patronal per no negociar directament amb el Sindicat de la Fusta. El JM va acabar per imposar unes bases que van ser rebutjades pels ebenistes (20 de novembre): eines a càrrec del patró i augment salarial d’1,5 pessetes diàries. Ni referència a allò més important: la reducció de jornada. A partir d’aquesta resolució la vaga va seguir desenvolupant-se, però ara era considerada il·legal, legitimant a la patronal per decidir l’acomiadament massiu de treballadors.
existia una clara consciència que l’emancipació de la classe obrera era només possible mitjançant un enfrontament directe amb la burgesia
Un objectiu prioritari d’aquesta vaga va ser demostrar la manca de representativitat de l’organisme patronal (Col·legi d’Artífexs), acusant-lo d’estar dominat pels grans tallers i interessats en mantenir la vaga com a fórmula per arruïnar als petits. La CNT pretenia amb això enfrontar a aquests dos grups, cosa que va aconseguir, ja que van ser abundants els tallers que, en solitari i al marge de la gran patronal, acudien al Sindicat a signar les bases obreres (a mitjans de desembre gairebé 20 cases l’havien fet, representant el 25% del contingent laboral del sector), però llavors als ebenistes se’ls presentava el problema de com continuar la lluita sense perjudicar-los. A més, entrava en l’estratègia sindical presentar a aquests patrons com a exemple de racionalitat enfront de patrons intransigents.
En una assemblea celebrada el dia 24 de novembre de 1932 al Palau de la Metal·lúrgia, es van prendre acords d’importància. Es va decidir parcialitzar la vaga a partir de dilluns dia 28. S’havia d’entendre per això que es reincorporarien a la feina els obrers d’aquells tallers que haguessin acceptat les bases, però sempre que no fessin treballs per a patrons que no ho havien fet. Es va realitzar una crida als treballadors de botigues de mobles perquè es neguessin a rebre productes elaborats en tallers de fora de la localitat que no haguessin signat. Es responsabilitzava als treballadors que s’incorporaven per causa de la parcialització de la vaga perquè, en cas de detencions, clausura del Sindicat o altres causes, cedissin la meitat del seu jornal per seguir mantenint el conflicte. Finalment, es va acordar que la vaga només es donaria per finalitzada quan tots els sindicalistes empresonats per la seva causa estiguessin en llibertat.
Aquests acords van obligar a establir una estratègia perquè la situació no s’escapés del control del Sindicat. La parcialització de la vaga va obligar a demostrar la gran capacitat d’organització que posseïa el Sindicat de la Fusta. Es va establir un estricte control sobre el mecanisme de reincorporació, anaven sent convocats a mesura que els seus tallers respectius anaven acceptant les bases obreres. D’altra banda, es donava una contrasenya per al lliurament de mobles a les botigues i controlar que no provenien de tallers reticents a l’acceptació de les bases. Es van lliurar altres per a aquells treballadors que havien de fer feines fora del taller, controlant així que no fossin esquirols qui les realitzaven.
Si aquest sistema era l’organitzat pels treballadors, també es va fer necessari garantir als patrons signants que els seus tallers estarien fora de perill de qualsevol incident amb els “grups informatius” que els recorrien per esbrinar on es treballava sense control sindical, o per evitar qualsevol tipus d’acció violenta per part de sectors de vaguistes enfurismats. D’aquesta manera es convidava a aquests patrons a què passessin diàriament pel local sindical a recollir uns cartells elaborats pel Sindicat que havien de col·locar-se en lloc ben visible dels tallers. El cartell deia: «Aquesta casa ha acceptat les bases del Sindicat». No només deia que allà es treballava sota control sindical, sinó que deixava interpretar que es treballava perquè el patró, fent cas omís de les ordres del seu organisme (Col·legi d’Artífexs) i de la JM, havia acceptat les reivindicacions obreres. Això representava un triomf, encara que parcial, de les tesis sindicals d’acció directa. No era d’estranyar, per tant, que aquests patrons fossin pressionats i amenaçats tant pel Col·legi com pel Govern Civil, ja que la seva actuació elevava la moral dels vaguistes i dificultava la derrota del sindicat cenetista.
“la jornada de 44 hores es va imposar en el sector, les eines anirien a càrrec dels patrons”
Després del moviment revolucionari del 8 d’abril de 1933 la repressió va caure amb contundència sobre el Sindicat de la Fusta, ja que tota la seva Junta va ser empresonada i el seu local tancat per ordre governativa. La vaga, però, va continuar, fins al punt que el Col·legi patronal va haver d’acceptar reunir-se amb el Sindicat en els primers dies de febrer. El desacord va ser total pel que fa al punt central, la reducció de jornada, però la CNT va poder presentar aquesta reunió com una victòria dels seus principis d’acció directa. Aquesta reunió va provocar, tanmateix, la por de les autoritats a què es pogués arribar a un acord al marge del JM, de manera que es va amenaçar amb la presó als patrons que signessin un acord “al marge de la legalitat”. Foment va impulsar una reunió d’Entitats Econòmiques de Catalunya (92 organismes patronals), el 12 de març, que van emetre comunicats cridant a la resistència dels patrons ebenistes.
Malgrat tot, el 20 de març el 80% dels patrons havia signat. El 17 d’abril eren ja el 95%. La jornada de 44 hores es va imposar en el sector, les eines anirien a càrrec dels patrons, però l’eliminació de festes no es va aconseguir perquè depenia d’una decisió de l’Estat. Però la reivindicació més important aconseguida va ser la creació d’una Borsa de Treball, que implicava el control del Sindicat sobre el mercat laboral. Una conquesta que el propi Sindicat considerava com a arma poderosa i que qualificava d’un triomf de la dignitat dels treballadors (i una posada en qüestió de l’anomenat lliure mercat de treball que defensa el capitalisme):
“Cap company ignora el dolor que representa anar de taller en taller, implorant l’almoina de la feina. Fins ara eren infinitat d’homes desocupats que recorrien Barcelona durant el dia, entraven en els tallers i els patrons, després de mesurar la seva persona de cap a peus, els contestava invariablement: per ara, no. I seguia la ruta eterna dels dies sense feina i de la imploració d’ell mateix. La Borsa de treball, per rigorós torn, donarà ocupació als treballadors de la fusteria i seran els patrons els que hauran de venir a sol·licitar seus operaris al Sindicat. No cal exaltar més aquesta mesura conquerida, ja que representa una victòria moral, la més ferma i la més important”. Solidaritat Obrera 6/8/1933
