Categoria: Dinamita de cervell

Ferran Aisa. El Far

Els franquistes, acabada la Guerra Mundial, van continuar amb la sagnant repressió que ja havien aplicat a la seva pròpia rereguarda contra els opositors al règim tant a les ciutats com els pobles conquerits. Les cunetes de les carreteres del territori espanyol van convertir-se en un immens cementiri. El 1939 el franquisme imposava una cultura i un idioma uniformista oficial per a tot Espanya i relegava les cultures i les llengües pròpies (català, gallec i basc) a la categoria de marginalitat. Aquestes llengües passaren a parlar-se només a la intimitat familiar convertida en dialecte vernacle.

Paral·lelament s’omplien les presons espanyoles de sindicalistes, catalanistes, republicans i militants polítics de totes les tendències d’esquerres. Els processos sumaríssims condemnaven als republicans a dures condemnes de presó, a treballs forçats penes de mort. Milers de persones foren afusellades sense pietat pel franquisme. Segons l’estudi de l’historiador Josep M. Solé i Sabaté, a La repressió franquista a Catalunya, es van produir més de quatre mil execucions. Només al Camp de la Bota de Barcelona, entre 1939 i 1952, van afusellar 1.717 persones. El nou règim polític va fer desaparèixer els drets humans de la península ibèrica. Espanya, com havia profetitzat un general franquista, va ésser passada a sang i foc. El nou règim instaurà la por sistemàtica i va fer florir la pau del cementiri.

Al final de la guerra els soldats republicans i els militants d’esquerres, que no van poder fugir van patir directament la repressió franquista. Els republicans que van quedar atrapats al port d’Alacant van ser detinguts i tancats a correccionals i a presons militars. Una gran majoria de soldats van ser enviats als camps de treball i de concentració. Els principals camps espanyols eren Los Almendros, Albatera, Miranda de Ebro, San Pedro de Cardeña, El Cànem (Barcelona), Cervera (Lleida), San Marcos de León, Horta (Barcelona), Los Merinales, Empúries (Girona), etc. Els presoners republicans van començar construir l’any 1940 el Valle de los Caídos, el gran panteó del franquisme, on són enterrats José Antonio i Franco.

Malgrat la repressió, les organitzacions republicanes van començar una lenta reorganització dels moviments polítics i sindicals. La feina era feixuga però s’obriren vies de resistència per refer els ponts del diàleg entre les organitzacions republicanes.

“malgrat la repressió, les organitzacions republicanes van començar una lenta reorganització dels moviments polítics i sindicals”

Les dues centrals majoritàries de Catalunya i d’Espanya, la CNT i la UGT, es reorganitzaren a l’interior de la península i a la resta del món on s’instal·laren els nuclis de militants. Però tot plegat semblava un miratge o una feina de ciclops. Malgrat la dura repressió franquista la CNT començaria la seva reorganització.

Dins d’aquest ambient de terror el moviment llibertari va retornar a la palestra. La CNT fou la primera entitat “política” a organitzar-se dins de l’Estat espanyol, doncs a primers de març de 1939 ja funcionava un primer comitè llibertari a Barcelona, que fou immediatament desarticulat per la policia. La caiguda dels cenetistes va significar la detenció de 23 joves de 16 a 18 anys, que havien militat a les Joventuts Llibertàries, dos dels quals, José Antonio Guevara i Antonio Céspedes, van ser condemnat a pena de mort i, posteriorment, indultats a la pena de 30 anys de presó major. La sort que van tenir aquests joves de salvar la vida no la van tenir altres persones que van ser passats per les armes.

L’abril de 1939 es celebrà una reunió clandestina de militants cenetistes a València, d’on va sortir elegit un Comitè Nacional del qual va ser el seu primer Secretari General Esteve Pallarols, en formaven part altres militants escapats del camp d’Àlbatera. El CN va convocar les tres branques del moviment llibertari (CNT-FAI-JJLL) i va elaborar el manifest “A todos los trabajadores revolucionarios de todo el mundo. La verdad sobre la guerra y la revolución en España”, que deia el següent:

“(…) El 18 de julio de 1936 se produjo en nuestro país una sublevación por medio de la cual, el Estado constituido como clase del Poder, la burguesía agraria e industrial, la aristocracia y la iglesia, querían anular la victoria que el pueblo alcanzó en febrero del mismo año (…). El Estado, al escindirse desapareció y la lucha contra los sublevados quedó encomendada a la improvisación popular (…). El conglomerado libertario fue en realidad el puntal de la resistencia y responsabilidad antifascista, el que impidió, en la medida de sus fuerzas, las debilidades y traiciones de unos y los excesos de otros.”

Per tant des del mateix any 1939 la CNT ja disposava de comitès a les presons, als camps de concentració i a les fàbriques de ciutats com València i Barcelona. També s’havien elegit subcomitès que es mantenien encara més a l’ombra per fer-se càrrec de l’Organització quan la policia detenia als membres dels comitès. Els primers treballs dels anarcosindicalistes van estar encaminats a cercar ajuda humanitària i solidària pels presoners, abastir-los i oferir-los una mínima esperança i, alhora, posar-los en contacte amb les seves famílies. Els integrants del primer Comitè Nacional molt aviat van ésser detinguts per la policia. Pallarols fou jutjat sumaríssimament, i condemnat a mort, després d’uns quants anys a la presó va ésser afusellat el març de 1946.

Aquesta va ésser la tònica general dels comitès clandestins confederal. Des de 1939 fins a 1951 van caure en mans de la policia 14 comitès nacionals de la CNT, una gran part d’aquests militants confederals van ésser passats per les armes. Entre els secretaris general dels diversos Comitès Nacionals, a més d’Esteve Pallarols, van ocupar la secretaria general militants com Gregorio Gallego, Manuel Amil, Sigfrido Català, José Expósito Leyva, César Broto, Lorenzo Iñigo, Enrique Marco Nadal, Antonio Ejarque, Manuel Villar… Però, malgrat la repressió, la CNT es va mantenir organitzada durant els anys quaranta i gairebé tots els anys cinquanta.

Juanjo Gallardo. CGT Ensenyament Barcelona

La “grip espanyola”, primera gran epidèmia contemporània, es diu així a causa de la censura que els països bel·ligerants en la 1ª Guerra Mundial exercien sobre la premsa. Com Espanya no estava en guerra es podia publicar informació sobre la pandèmia i els metges debatien sobre el tema, per aquest motiu finalment es va adoptar aquest nom.

La pandèmia va ser tan letal que se suposa que van morir entre 25 i 50 milions de persones a tot el món. En el cas d’Espanya, es va produir en tres onades; la primera durant la primavera de 1918, la segona entre setembre i octubre de el mateix any, i la tercera entre febrer i maig de 1919.

Segons es va publicar a la revista Mèdica Espanya, a primers de gener de 1919, menys d’un any després de ser detectada i quan encara faltaven diversos mesos per a la seva eradicació, havien mort a Espanya, a conseqüència de la grip, 120.000 persones.

Un parell de mesos abans d’aquest diagnòstic tan cru sobre el desenvolupament de la grip i la indiferència amb què va ser considerada pels governs de torn, Solidaritat Obrera publicava informacions diàries sobre el desenvolupament de la mateixa en diferents províncies d’Espanya, en què es mostrava el grau de pobresa i misèria de la població treballadora sobre la qual s’abatia l’epidèmia. Dues editorials, un el 14 d’octubre i un altre durant els dies 27 a el 30 d’octubre van mostrar l’anàlisi que els cenetistes feien de la situació des d’un punt de vista social. La pobresa generalitzada, la fam “epidèmica”, la manca d’higiene col·lectiva en pobles i ciutats per falta de serveis de neteja, els dèficits sanitaris, els cadàvers no enterrats per col·lapse de pompes fúnebres, habitatges que semblaven porqueres, tallers inadequats i sense serveis higiènics bàsics, etc. Tot això era el que abonava l’expansió del “microbi” i produïa milers de morts entre les classes treballadores.

“es feia una crida a les organitzacions obreres a que no esperessin res de l’Estat”

Es feia una crida a que les organitzacions obreres prenguessin a les seves mans aquestes reivindicacions, afegint-les a les d’augment salarial i reducció de jornada. I és que no calia esperar res de l’Estat. Ja es veia com la burgesia es desplaçava cap a llocs més sans, deixant els suburbis i barris obrers en complet abandó d’higiene social i, per tant, no es prenien mesures de salut pública. Era per tant responsabilitat dels propis treballadors incorporar en les seves taules reivindicatives millores d’higiene i seguretat en fàbriques i tallers, així com serveis higiènic-sanitaris públics en pobles i ciutats.

En alguns aspectes, la pandèmia actual té elements comuns amb la de 1918. Llavors, les mesures a adoptar depenien, en general, de les autoritats municipals i provincials, per aquest motiu hagués poques normes generals per a tot l’Estat, però algunes són com ara: col·lapse dels serveis sanitaris i mort de sanitaris contagiats pels malalts, tancament d’escoles i universitats, crides a evitar les concentracions multitudinàries, lentitud en la presa de decisions governamentals, etc. És evident que el desenvolupament tecnològic ha permès, en la situació actual, que el control de l’Estat sobre la població sigui enormement gran i que les conseqüències posteriors per als nostres sistemes socials i polítics seran, probablement també, molt més grans que llavors.

Us reproduïm, a continuació, l’editorial del Solidaritat Obrera sobre l’epidèmia de grip el 14 d’octubre de 1918.

L’estat sanitari de tota la península és per altre llastimós.
L’epidèmia regnant, la grippe, ha estat necessària, amb el seu seguici de víctimes, amb els centenars de morts que ha causat, perquè ens adonem de l’existència d’una altra epidèmia que, tot i que viu silenciosa, no per això és menys terrible.
Era, ha calgut que aquest flagell ens fustigui a tots la cara, que ens despertés del somni olímpic en què tots estaven, perquè nosaltres no ho estàvem, perquè la realitat, amb la seva cruesa i amb el seu seguici de desgràcies ens assenyalés l’existència d’aquest flagell que de mica en mica, uns avui i altres demà, condueix a la tomba a milers d’éssers humans.
Necessitava aquesta part de l’opinió pública que viu en anestèsia contínua, en perpètua somnolència, que vingués aquesta grippe o còlera, perquè ens sembla que de tot hi ha, a dir-los que més silenciosa que aquesta, però molt més cruel, hi ha una altra epidèmia que porta al sepulcre un seguici interminable de víctimes sense que s’alarmin els que avui s’escandalitzen.
Aquesta epidèmia que sega vides sense mirar edats ni sexes i que tenaçment prossegueix la seva obra, perquè és ja endèmica al poble espanyol i a la qual nosaltres (il·legible) sostreure’ns, i que es converteix en fidel col·laboradora de la grippe actual: la fam.
La fam, tan crònica en aquest país, patrimoni únic i exclusiu de les classes treballadores, mal endèmic que mina l’existència de milers de semblants nostres, als que es condemna a un patiment i a una tortura moral i material, indescriptible per a qui no l’ha patit, és una epidèmia que patim i de la qual no es preocupen mai aquests mateixos senyors que, astorats i confusos no saben què fer davant el temor de l’epidèmia que tantes víctimes ocasiona.
La fam que ha patit i pateix el poble espanyol, agreujada per les conseqüències que la guerra provoca, és la fidel col·laboradora de l’epidèmia regnant.
La fam agermanada a la manca d’higiene que predomina entre el poble espanyol, són els vehicles més eficaços perquè, en moments com els presents, un bacil qualsevol pugui estendre i causar centenars de víctimes.
Perquè si bé és veritat que la fam causa estralls perquè la falta d’aliments debilita l’organisme, abonant el terreny per a la profilaxi infecciosa, la manca d’higiene, els desconeixements que entre la classe treballadora n’hi ha, dels principis elementals d’higiene, són els col·laboradors de l’obra de destrucció i mort.
Perquè si ignorància patim els treballadors en tots els assumptes que es relacionen amb la conservació de la salut, en el que es refereix i en tot el que afecta la higiene, desconeixem el més elemental, el més essencial, i allò que és més necessari.
Aconsellar a un obrer espanyol que és indispensable rentar-se la cara cada dia, rentar-se les mans abans de seure a taula a les hores de menjar, banyar-se almenys un cop per setmana per a la neteja de el cos en general, canviar-se de roba quan es ha acabat la jornada al taller, i, en fi, totes quantes regles són necessàries per prevenir-se de les infeccions, que si bé, algunes d’elles, en principi, no tenen importància, moltes solen comportar conseqüències lamentables, és perdre el temps per ara, i, no obstant això, ho creiem útil i necessari.
La propagació de la grippe, la verola, el tifus i altres tantes malalties que periòdicament es reprodueixen, ocasionant sempre víctimes, tenen el seu origen en aquestes dues causes, la fam i la manca d’higiene.
La fam, afeblint l’organisme, abona el terreny, la falta d’higiene i la brutícia, formen el conjunt que depaupera la raça, aniquila l’organisme i abona el terreny perquè qualsevol canvi de temperatura pugui ocasionar víctimes incomptables i perquè tothom s’espanti, com actualment succeeix.
I quan això passa, llavors tothom es lamenta i reclama de l’Estat, com si l’Estat pogués resoldre aquestes qüestions, mesures d’ordre general sobre higiene.
L’Estat, senyors tots, en aquest cas, com en molts altres, no pot resoldre aquestes qüestions, i això per diferents causes, i a més, perquè no hem d’esperar que se’ns faci fet allò que podem i que tenim l’obligació de fer nosaltres mateixos, perquè en això estem directament interessats. I perquè no hem d’esperar que des de la «Gaceta» s’ordeni quan ens hem de rentar les mans, desinfectar la casa en què vivim, ni el taller en què treballem.
Cal que cadascú, pel seu compte, procuri higienitzar, confiant al seu propi esforç el que interessa a la conservació de la seva pròpia existència.
Quan així es faci i quan tots ens preocupem directament d’aquestes qüestions, obligant als propietaris a que posin en condicions d’higiene les zahúrdas (porqueres) en què vivim i els tallers en què treballem, no succeirà com ara succeeix, ni es propagaran amb tanta rapidesa epidèmies com la que patim.
Així com els sindicats es preocupen de l’augment dels sous i de la disminució d’hores de treball, han de preocupar també de la higienització dels tallers, perquè fer-ho així implica també millorar la nostra condició material. I al marge d’aquesta acció, les Societats d’inquilins que imposin als propietaris el sanejament dels habitatges.
Tot el que no sigui obrar així, és a exposar-nos a que una epidèmia com l’actual ens arrabassi als éssers estimats o a nosaltres mateixos, i que l’altra epidèmia, la fam, amb la manca d’higiene, ens consumeixi lentament en una agonia horrible i espantosa que es perllonga i a la fi ens venç.