Dinamita de cervell

El Comitè de Defensa Econòmica

4 d'abril de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Una eina del moviment obrer (La CNT Barcelona 1931)

Manel Aisa Pàmplos. Historiador

Les condicions de vida i d’habitatge de la classe obrera, eren pràcticament igual a tota l’Europa a principis del segle XX, per què la misèria estava instal·lada en tots els indrets del continent, a banda que amb dues guerres mundials, en molt poc temps, la joventut estava desfeta.

Entre mig, en acabar la Primera Guerra Mundial, una bona part dels països del nord d’Europa van començar a legislar i protegir el teixit social en qüestions com l’habitatge, pel que barris pròxims al centre de la ciutat estiguessin regentats per obrers que podien permetre’s lloguers assequibles a prop del lloc de treball.

Però a Barcelona va passar tot el contrari, tot i que era un moment efervescent amb grans projectes del capitalisme i la rehabilitació de la ciutat, pel que necessitaven una gran quantitat de ma d’obra, sempre molt mal pagada i explotada, sense condicions laborals acceptables i horaris interminables.

Els projectes econòmics de Barcelona, principalment foren: primer durant el període de la Primera Guerra Mundial abastir d’uniformes de l’exèrcit com de màquines de matar, és a dir, el sector del tèxtil i del metall a ple rendiment (subministrant als dos exèrcits bel·ligerants); després, la construcció del metro i el projecte de l’exposició Universal de 1929: fer del carrer Balmes una via ràpida soterrant els ferrocarrils catalans i tota la monumental obra de l’eixample barceloní, fins l’acabament de l’exposició i l’arribada del crack del 29.

Doncs bé, el primer sindicat de llogaters a Barcelona va néixer el desembre de 1919 en un moment molt convuls on, després de la vaga de la Canadenca, la resposta de la patronal Catalana va decretar a Barcelona un Locaut i va paralitzar tota la ciutat.

El Sindicat de Llogaters va servir per parar el cop feixista de la patronal i la Càmara de la Propietat, durant el final d’aquell 1919 i l’any de 1920, que els lloguers es negociaven a la baixa. Però aleshores els petits i mitjans empresaris, que també tenien llogats els baixos pel comerç de la ciutat, va buidar de contingut el Sindicat Llogaters i en poc temps es varen fer amb el control del sindicat i el convertiren en una “Cámara del Inquilino”. Aquest període de Martínez Anido com a governador amb la concomitància de la burgesia catalana va permetre un període de forta repressió a Catalunya amb la que els especuladors eren uns dels gran beneficiaris del moment, la falta d’habitatge i l’especulació van fer irrespirable l’ambient.

“el Sindicat de Llogaters va servir per parar el cop feixista de la patronal i la Càmera de Propietat”

Amb l’arribada de la República, els obrers van creure que els polítics republicans serien molt més sensibles a les seves demandes d’abaratir els lloguers, demanant una reducció d’un 40%. Mentrestant, el Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona creà el “Comité de Defensa Económica”, fent un estudi dels preus del lloguer a tots els barris perifèrics de la ciutat. Paral·lelament la CNT preparava el míting del 1er de Maig a les portes del Saló de les Belles Arts. Els encarregats de gestionar aquell míting, la F.L. de CNT, cediren l’acta al sindicat de la Construcció, que convertirà el míting en una assemblea oberta de més de 100.000 persones. Acabat l’acte els manifestant marxaren fins la plaça Sant Jaume per entregar les conclusions d’aquella assemblea al nou president de la Generalitat Francesc Macià. Pel camí a la plaça es produiran els primers morts.

A partir d’aquell moment, el sindicat, a través de conferències i mítings a barris i pobles dels volts de Barcelona, després de veure que la Càmera de la Propietat amb el seu president Joan Pich i Pon no volien asseure’s a negociar cap tipus de rebaixa. Aquesta Càmera es va dotar, com sempre, dels seus aliats: el Govern de Madrid, tots els cossos repressius de l’estat i un Governador civil que va resultar molt agressiu. Estem parlant de Oriol Anguera de Sojo.

A partir d’aquell moment el Comitè de Defensa Econòmica anava assessorant a aquelles famílies que demanaven un recolzament per deixar de pagar un lloguer abusiu, sobretot en temps de fam. La Càmera de la Propietat lluitava per fer front als impagaments, els desnonaments d’inquilins es multiplicaren. En un primer moment els mateixos obrers i veïns feien front als desnonament tornant a pujar els mobles a l’habitatge, fins que la República es dotà d’un cos repressiu: la Guàrdia d’Assalt, que a Barcelona estaran operatius l’1 d’agost de 1931. A partir d’aleshores la repressió serà brutal, carregant contra manifestacions de dones als barris de Barcelona com el Clot , Sant Andreu, Hospitalet…

El Sindicat de la Construcció havia proposat que qui volgués participar a la vaga s’apuntés al Comitè de Defensa Econòmica per fer un seguiment de la lluita i tenir el recolzament de l’organització, en definitiva, per què les famílies no es sentissin soles. La tasca principal del Sindicat la podem situar entre els mesos d’abril a desembre de 1931, amb el punt més àlgid del conflicte el mes d’agost a on més de 100.000 persones van deixar de pagar el lloguer. Amb tot això, Anguera de Sojo decideix detenir a tot el comitè de Defensa Econòmica i els dirigents del sindicat de la Construcció, tancats com a presos governatius un cop a la Model de Barcelona. Al despatx, el director Anguera crida un a un els presos i se’n fot de tots ells, sobretot de Santiago Bilbao, que era l’home visible del Comitè de Defensa Econòmica. Aquesta actitud d’Anguera provocà un motí a la presó, la repressió del qual serà brutal. Al dia següent a Barcelona hi haurà una vaga solidaria que provocarà enfrontaments als carrers, sobretot al centre de la ciutat, que acabà amb l’assalt del local del sindicat de la Construcció al carrer Mercaders 25, i tots els obrers del sindicat detinguts.

Al final d’aquell any Pin i Poch es donava per guanyador ja què tot el sindicat de la Construcció estava empresonat. Però Santiago Bilbao feia una altra lectura, per què calculava tot allò que les famílies havien deixat de pagar, que no era inferior als 40 milions de pessetes. A inicis de 1932 hi havia barris i espais, “casas pasillos”, o “cases barates”, etc. que continuaven sense pagar el lloguer, i la gran majoria de la població havia entrat en la dinàmica de la reducció del lloguers a tota la ciutat, tal com s’aprecia als butlletins de la revista El Llogater.

La “grip espanyola”, el coronavirus de principis del S. XX

4 d'abril de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Juanjo Gallardo. CGT Ensenyament Barcelona

La “grip espanyola”, primera gran epidèmia contemporània, es diu així a causa de la censura que els països bel·ligerants en la 1ª Guerra Mundial exercien sobre la premsa. Com Espanya no estava en guerra es podia publicar informació sobre la pandèmia i els metges debatien sobre el tema, per aquest motiu finalment es va adoptar aquest nom.

La pandèmia va ser tan letal que se suposa que van morir entre 25 i 50 milions de persones a tot el món. En el cas d’Espanya, es va produir en tres onades; la primera durant la primavera de 1918, la segona entre setembre i octubre de el mateix any, i la tercera entre febrer i maig de 1919.

Segons es va publicar a la revista Mèdica Espanya, a primers de gener de 1919, menys d’un any després de ser detectada i quan encara faltaven diversos mesos per a la seva eradicació, havien mort a Espanya, a conseqüència de la grip, 120.000 persones.

Un parell de mesos abans d’aquest diagnòstic tan cru sobre el desenvolupament de la grip i la indiferència amb què va ser considerada pels governs de torn, Solidaritat Obrera publicava informacions diàries sobre el desenvolupament de la mateixa en diferents províncies d’Espanya, en què es mostrava el grau de pobresa i misèria de la població treballadora sobre la qual s’abatia l’epidèmia. Dues editorials, un el 14 d’octubre i un altre durant els dies 27 a el 30 d’octubre van mostrar l’anàlisi que els cenetistes feien de la situació des d’un punt de vista social. La pobresa generalitzada, la fam “epidèmica”, la manca d’higiene col·lectiva en pobles i ciutats per falta de serveis de neteja, els dèficits sanitaris, els cadàvers no enterrats per col·lapse de pompes fúnebres, habitatges que semblaven porqueres, tallers inadequats i sense serveis higiènics bàsics, etc. Tot això era el que abonava l’expansió del “microbi” i produïa milers de morts entre les classes treballadores.

“es feia una crida a les organitzacions obreres a que no esperessin res de l’Estat”

Es feia una crida a que les organitzacions obreres prenguessin a les seves mans aquestes reivindicacions, afegint-les a les d’augment salarial i reducció de jornada. I és que no calia esperar res de l’Estat. Ja es veia com la burgesia es desplaçava cap a llocs més sans, deixant els suburbis i barris obrers en complet abandó d’higiene social i, per tant, no es prenien mesures de salut pública. Era per tant responsabilitat dels propis treballadors incorporar en les seves taules reivindicatives millores d’higiene i seguretat en fàbriques i tallers, així com serveis higiènic-sanitaris públics en pobles i ciutats.

En alguns aspectes, la pandèmia actual té elements comuns amb la de 1918. Llavors, les mesures a adoptar depenien, en general, de les autoritats municipals i provincials, per aquest motiu hagués poques normes generals per a tot l’Estat, però algunes són com ara: col·lapse dels serveis sanitaris i mort de sanitaris contagiats pels malalts, tancament d’escoles i universitats, crides a evitar les concentracions multitudinàries, lentitud en la presa de decisions governamentals, etc. És evident que el desenvolupament tecnològic ha permès, en la situació actual, que el control de l’Estat sobre la població sigui enormement gran i que les conseqüències posteriors per als nostres sistemes socials i polítics seran, probablement també, molt més grans que llavors.

Us reproduïm, a continuació, l’editorial del Solidaritat Obrera sobre l’epidèmia de grip el 14 d’octubre de 1918.

L’estat sanitari de tota la península és per altre llastimós.
L’epidèmia regnant, la grippe, ha estat necessària, amb el seu seguici de víctimes, amb els centenars de morts que ha causat, perquè ens adonem de l’existència d’una altra epidèmia que, tot i que viu silenciosa, no per això és menys terrible.
Era, ha calgut que aquest flagell ens fustigui a tots la cara, que ens despertés del somni olímpic en què tots estaven, perquè nosaltres no ho estàvem, perquè la realitat, amb la seva cruesa i amb el seu seguici de desgràcies ens assenyalés l’existència d’aquest flagell que de mica en mica, uns avui i altres demà, condueix a la tomba a milers d’éssers humans.
Necessitava aquesta part de l’opinió pública que viu en anestèsia contínua, en perpètua somnolència, que vingués aquesta grippe o còlera, perquè ens sembla que de tot hi ha, a dir-los que més silenciosa que aquesta, però molt més cruel, hi ha una altra epidèmia que porta al sepulcre un seguici interminable de víctimes sense que s’alarmin els que avui s’escandalitzen.
Aquesta epidèmia que sega vides sense mirar edats ni sexes i que tenaçment prossegueix la seva obra, perquè és ja endèmica al poble espanyol i a la qual nosaltres (il·legible) sostreure’ns, i que es converteix en fidel col·laboradora de la grippe actual: la fam.
La fam, tan crònica en aquest país, patrimoni únic i exclusiu de les classes treballadores, mal endèmic que mina l’existència de milers de semblants nostres, als que es condemna a un patiment i a una tortura moral i material, indescriptible per a qui no l’ha patit, és una epidèmia que patim i de la qual no es preocupen mai aquests mateixos senyors que, astorats i confusos no saben què fer davant el temor de l’epidèmia que tantes víctimes ocasiona.
La fam que ha patit i pateix el poble espanyol, agreujada per les conseqüències que la guerra provoca, és la fidel col·laboradora de l’epidèmia regnant.
La fam agermanada a la manca d’higiene que predomina entre el poble espanyol, són els vehicles més eficaços perquè, en moments com els presents, un bacil qualsevol pugui estendre i causar centenars de víctimes.
Perquè si bé és veritat que la fam causa estralls perquè la falta d’aliments debilita l’organisme, abonant el terreny per a la profilaxi infecciosa, la manca d’higiene, els desconeixements que entre la classe treballadora n’hi ha, dels principis elementals d’higiene, són els col·laboradors de l’obra de destrucció i mort.
Perquè si ignorància patim els treballadors en tots els assumptes que es relacionen amb la conservació de la salut, en el que es refereix i en tot el que afecta la higiene, desconeixem el més elemental, el més essencial, i allò que és més necessari.
Aconsellar a un obrer espanyol que és indispensable rentar-se la cara cada dia, rentar-se les mans abans de seure a taula a les hores de menjar, banyar-se almenys un cop per setmana per a la neteja de el cos en general, canviar-se de roba quan es ha acabat la jornada al taller, i, en fi, totes quantes regles són necessàries per prevenir-se de les infeccions, que si bé, algunes d’elles, en principi, no tenen importància, moltes solen comportar conseqüències lamentables, és perdre el temps per ara, i, no obstant això, ho creiem útil i necessari.
La propagació de la grippe, la verola, el tifus i altres tantes malalties que periòdicament es reprodueixen, ocasionant sempre víctimes, tenen el seu origen en aquestes dues causes, la fam i la manca d’higiene.
La fam, afeblint l’organisme, abona el terreny, la falta d’higiene i la brutícia, formen el conjunt que depaupera la raça, aniquila l’organisme i abona el terreny perquè qualsevol canvi de temperatura pugui ocasionar víctimes incomptables i perquè tothom s’espanti, com actualment succeeix.
I quan això passa, llavors tothom es lamenta i reclama de l’Estat, com si l’Estat pogués resoldre aquestes qüestions, mesures d’ordre general sobre higiene.
L’Estat, senyors tots, en aquest cas, com en molts altres, no pot resoldre aquestes qüestions, i això per diferents causes, i a més, perquè no hem d’esperar que se’ns faci fet allò que podem i que tenim l’obligació de fer nosaltres mateixos, perquè en això estem directament interessats. I perquè no hem d’esperar que des de la «Gaceta» s’ordeni quan ens hem de rentar les mans, desinfectar la casa en què vivim, ni el taller en què treballem.
Cal que cadascú, pel seu compte, procuri higienitzar, confiant al seu propi esforç el que interessa a la conservació de la seva pròpia existència.
Quan així es faci i quan tots ens preocupem directament d’aquestes qüestions, obligant als propietaris a que posin en condicions d’higiene les zahúrdas (porqueres) en què vivim i els tallers en què treballem, no succeirà com ara succeeix, ni es propagaran amb tanta rapidesa epidèmies com la que patim.
Així com els sindicats es preocupen de l’augment dels sous i de la disminució d’hores de treball, han de preocupar també de la higienització dels tallers, perquè fer-ho així implica també millorar la nostra condició material. I al marge d’aquesta acció, les Societats d’inquilins que imposin als propietaris el sanejament dels habitatges.
Tot el que no sigui obrar així, és a exposar-nos a que una epidèmia com l’actual ens arrabassi als éssers estimats o a nosaltres mateixos, i que l’altra epidèmia, la fam, amb la manca d’higiene, ens consumeixi lentament en una agonia horrible i espantosa que es perllonga i a la fi ens venç.

Recuperant a l’Alice Guy, pionera del cinema

7 de març de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Marta Parreño

El cinema primitiu va néixer entre les mans d’Alice Guy. I no deixa de ser frustrant que el gruix de la societat ni tan sols hagi sentit parlar d’ella. Els efectes de la indiferència i l’oblit cap a figures clau de la cultura i les arts suposen una pèrdua irrecuperable per la humanitat en el seu conjunt, però quan aquest oblit s’ha centrat principalment en les dones, encara sobreviu un vel de justificació que li resta importància. I no, no només és important, sinó que hi ha casos com aquest en què aquesta indiferència resulta flagrant, per no dir vergonyosa.

Ignorar la vida i l’obra de l’Alice Guy produeix un forat negre importantíssim en l’imaginari qualsevol persona que estimi el cinema. Per això, escriure sobre ella i donar-la a conèixer no és només un acte de justícia cap a una sola dona, sinó cap a la història i la indústria del cinema en el seu conjunt. És posar-hi nom a la mare del setè art, perquè més enllà de si l’Alice Guy va dirigir o no la primera pel·lícula de ficció de la història del cinema (fita atribuïda històricament a George Mèliés), el que està fora de tot dubte és que tant la seva figura com la seva aportació tècnica i creativa, així com la seva ingent obra, indispensables pel naixement del cinema a França i els Estats Units, han estat sistemàticament ignorades i silenciades.

El 1895, l’Alice Guy, secretària de la companyia fotogràfica de Léon Gaumont, es trobava al centre de l’univers. S’acabava de construir la Torre Eiffel. En un París accelerat pel canvi de segle, envoltada d’un ambient de constant estimulació i innovació tècniques, va conèixer als germans Lumière, que la van convidar a la primera projecció privada de presentació del cinematògraf, a la qual van assistir un nombre molt reduït de persones. Tot anava molt ràpid i inicialment les imatges que s’havien projectat com a demostració només s’utilitzaven per documentar la realitat. Filla d’un editor, amant dels llibres i dotada d’una imaginació desbordant, a l’Alice se li va encendre una llum des del primer moment. Aquell aparell podia servir per explicar històries. I amb l’excusa d’ajudar al seu cap, el prestigiós Gaumont, a vendre la càmera, li va proposar que la deixés utilitzar-la. Així seria més fàcil vendre-la. Convençut amb aquesta idea, en Léon va accedir a deixar-li la càmera, com qui li deixa una joguina a una nena per jugar, doncs ni tan sols ell era conscient del potencial que tenien entre mans, amb una condició: que no deixés de banda la seva feina com a secretària.

Així va ser com, en un pati de formigó darrere de l’empresa, l’Alice va rodar, abans de maig de 1896, La Fée aux Choux, un conte tradicional francès que explicava que les nenes naixien de les cols i els nens de les roses. Començava aquí la seva carrera com a cineasta, i també la història del cinema.

“Ignorar la vida i l’obra de l’Alice Guy produeix un forat negre importantíssim en l’imaginari qualsevol persona que estimi el cinema”

L’Alice portava el cinema a les venes abans que el cinema existís. I va ajudar a gestar-lo i a fer-lo créixer fins que la van deixar. La seva vida és fascinant, i no tenim aquí espai per explicar tot el que va aconseguir, però a continuació farem un tast de les seves fites principals: va rodar la primera pel·lícula de ficció de la història del cinema; va descobrir nombrosos trucs d’imatge que després s’utilitzaven habitualment; va ser la primera a utilitzar el pla curt com a recurs narratiu; va ser la primera persona a rodar una pel·lícula íntegrament amb actors negres; va ser la primera a pintar a color a mà el negatiu; va ser la primera persona a realitzar fonoescenes (antecedent de l’ús del so en el cinema); va ser l’única dona directora durant 17 anys; va ser la primera dona propietària d’un estudi cinematogràfic –la Solax company-; va construir una carrera importantíssima a França i després als Estats Units; va rodar més de 750 pel·lícules.

El seu nom no es va incloure en els primers compendis d’història del cinema, i les seves pel·lícules van ser atribuïdes a altres, majoritàriament al seu marit. No cal dir molt més.

És cert que en els últims anys de la seva vida va rebre la Legió d’Honor francesa com a reconeixement a la seva indispensable aportació al món del cinema. Tenia 82 anys, i feia més de trenta que no agafava una càmera.

A la seva mort, el 24 de març de 1968, l’Alice no havia aconseguit recuperar cap de les seves pel·lícules, ningú havia volgut publicar les seves memòries ni cap diari va publicar la seva esquela. La mare del cinema acabava de morir en un silenci tan dens com el que va regnar en la segona meitat de la seva vida.

Però poc a poc, algunes i alguns van començar a destapar vels. El 1999 un ferroveller que buidava cases va trobar quinze pel·lícules de nitrat que es van identificar com obres de l’Alice. Diversos llibres i documentals han estudiat la seva figura, i amb l’auge del feminisme, cada cop son més les veus que la reivindiquen. El 2012, una comissió de cinema va recaptar fons per dotar a la tomba de l’Alice, a New Jersey, d’una làpida que reflectís qui va ser aquesta dona, doncs en l’anterior tan sols apareixia el seu nom i les dates de naixement i decés.

Una frase seva resumeix la seva història: “La meva joventut, la meva inexperiència, el meu sexe, tot conspirava contra mi”. Jove, inexperta i dona i, malgrat tot, l’Alice va desenvolupar en un món eminentment masculí una carrera tant extraordinària com la invisibilitat a la qual es va veure sotmesa al llarg de la seva existència. Per sort, gairebé 150 anys després del seu naixement, hem recuperat les seves memòries, més de cent pel·lícules i la reivindicació d’una figura essencial per a tots els amants del cinema.

Isabel Clara Simó, l’escriptora perseverant

4 de març de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Sandra Montserrat. CGT Sanitat Atenció Primària ICS Barcelona

Mai he escrit res i reconec que sóc molt punyetera escollint les meves lectures, però quan alguna cosa m’agrada sóc molt insistent intentant transmetre aquesta sensació als altres. Vull compartir-la, vull transmetre l’experiència de l’emoció que jo he viscut. I avui espero que us resulti agradable la lectura d’aquesta no-escriptora.

Resultado de imagen de isabel clara simó

A la primera reunió de dones de la CGT Catalunya que vaig assistir el passat gener, les companyes que l’organitzaven van exposar que el projecte de l’edició del diari Catalunya de CGT del mes de març fos elaborat exclusivament per dones que escrivissin d’altres dones, commemorant el 8M. En aquell moment em va venir al cap instantàniament, com una il·luminació, la Isabel Clara Simó. Feia dos dies que ens havia deixat, i la notícia del seu traspàs em va afectar, doncs durant la meva adolescència, llegir-la va fer sorgir el meu feminisme adormit. A través de les seves lectures, el meu sentiment feminista es va reconèixer en les seves paraules.

Com moltes dones de la meva generació, jo no sabia que era feminista. Tampoc tenia molt clar què significava ser-ho. I dic que no ho sabia perquè per mi era quelcom innat, natural i lògic. Es podia ser d’una altra manera? No sabia tampoc què significava no ser-ho, però escoltar els arguments dels que es declaren no feministes m’ha fet adonar que jo sí que ho soc. Molt, com no pot ser d’una altra manera.

N’he après, i tant que n’he après! Cada dia més. És semblant a aquella sensació quan no et surt una paraula, un sinònim, i penses i busques… i de sobte, patapam! És aquesta paraula. Sí! Eureka! Aquesta és la meva sensació quan aprenc del feminisme: estic donant forma viva als sentiments a través de les paraules. Quina sensació tan agradable, quin confort sento quan encaixo les peces d’aquest moviment, d’aquest necessari -isme com a forma de vida.

La Isabel Clara Simó ha deixat orfes les paraules. Ja no ens escriurà més. És la sensació que vaig tenir quan em vaig assabentar de la seva malaurada mort. No llegiré res nou d’ella? M’he quedat òrfena de lectura, vaig pensar. Però fa uns dies que he decidit tornar a llegir els seus llibres en el mateix ordre que recordo haver-ho fet, en mode experiment. És a dir: llegir-la em va ajudar a redescobrir-me i a descobrir-la a ella. Ara, tot i que les paraules són les mateixes, el meu moment vital és un altre, l’apoderament sobre la meva pròpia existència és un altre, sóc jo la que ha canviat, soc una altra lectora, Isabel, en part gràcies a tu.

“és una sensació que fragmenta la teva vida dintre de l’espai viscut”

És una sensació que fragmenta la teva vida dintre de l’espai viscut. És com una ressonància magnètica, amb la qual a través de mil talls del cervell, es poden percebre totes les capes. L’experiència i el pas dels anys em deixa aquest paral·lelisme entre la lectura i els espais: la perspectiva de les coses canvia amb l’edat.

He començat a llegir “La Salvatge”,premi Sant Jordi 1993 iprimera novel·la de la Clara-Simó que vaig llegir sent una persona en construcció. Deixem algun dia de construir-nos? Definitivament, la perspectiva de les coses canvia amb l’edat. Criar dos fills amb una educació escolar lliure tant diferent a la meva ha fet que me n’adonés: resulta que sóc feminista i no ho sabia.

la Isabel Clara Simó va néixer el 4 d’abril del 1943 a Alcoi, on va morir el 13 de gener del 2020,es llicencia en Filosofia a la Universitat de València es dedica a l’ensenyament, El 1968 es casa amb el periodista Xavier Dalfó, fundador de la revista Canigó, aleshores de publicació mensual, que tenia prohibit, explícitament, publicar cap article en català, va proposar escriure’n per primera vegada un en català, va tenir tant èxit que va acabar sent una revista en català, la seva estimada llengua.

Va ser membre de l’Associació d’escriptors en llengua Catalana, ocupa el càrrec de vicepresidenta al Principat des de el 1985-1988.L’any 1996 va ser nomenada delegada del llibre del departament de cultura de la Generalitat de Catalunya,en l’etapa que aquest organisme va passar a formar part de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec que exerceix fins al 1998. El 1999 la Generalitat de Catalunya li atorga la Creu de Sant Jordi.

El 1978 inicia la seva trajectòria literària amb la concessió del Premi Víctor Català, amb el recull És quan miro que hi veig clar (1979), en el qual ja es pot entreveure el camí que seguirà la producció de ficció de l’autora: una literatura d’ulls cap enfora, que pren com a referent el món real i interpel·la el lector des de la realitat quotidiana. Publica Alcoi-Nova York (1985), Històries perverses (1992), guardonat amb el premi Crítica Serra d’Or, on l’autora fa patent la preocupació per la violència inútil, tema que té continuació a Perfils cruels (1995). Dones (1997) és objecte, l’any 2000, d’una versió cinematogràfica amb guió de Jordi Cadena i direcció de Judith Colell. Després de l’èxit de Dones, Isabel-Clara Simó elabora una caricatura mordaç de l’univers masculí a Estimats homes (una caricatura) (2002), que segueix el 2010 amb el recull de narrativa Homes. El 2004 publica Angelets, amb el qual analitza el cantó fosc de la infantesa.

El 2013 és nomenada filla predilecta i reconeguda amb la medalla d’Or de la seva ciutat natal, Alcoi, i també rep el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, atorgat per votació directa del col·lectiu d’escriptors.

El 2016 és nomenada degana de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec pel qual ocupa la presidència de la Junta de Govern, òrgan superior de la ILC, i la vicepresidència del Consell Assessor.

El 2017 la seva trajectòria és reconeguda amb un dels premis més prestigiosos del nostre àmbit cultural, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

L’enyorada escriptora Isabel-Clara Simó ens ha deixat una cinquantena llarga de llibres principalment de narrativa però també de poesia, teatre, assaig, guions radiofònics i televisius, prosa memorialística i traducció; a més dels articles publicats en premsa,la seva lluita inesgotable per la llengua i la cultura del nostre país amb el record d’una empenta que no va perdre ni quan li van diagnosticar una esclerosi mortal.

Trets Bibliogràfics de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Llarga vida al Catalunya!

10 de febrer de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Manuel Quesada. Coordinador de la Revista Catalunya

@cienfuegosbd

En el temps de les barricades i la metralla, el temps de les col·lectivitzacions i les cartes de racionament, naixia la nostra publicació, la Revista Catalunya, òrgan d’expressió de la regional catalana de la Confederació, la CNT Catalunya.

Resultado de imagen de revista catalunya cnt — Portada del primer número del diari confederal Catalunya, 22 de febrer de 1937

El primer número sortí a la llum un 22 de febrer de 1937, a penes uns mesos abans dels famosos fets de maig del 37, en que la dualitat de poders imperants a la conjuntura del bàndol republicà, especialment a Catalunya, implosionà donant lloc a lluites intestines entre les faccions CNT-FAI-POUM i ERC-PSUC-Generalitat.

La impremta que el va veure néixer foren els tallers on s’editava fins abans de juliol de 1936 La Veu de Catalunya, una publicació d’ordre, dretana, molt vinculada a la Lliga Regionalista, aquell partit del Francesc Cambó que, tot i la seva suposada catalanitat i aversió contra el centralisme estatal, no dubtà en donar suport a l’alçament feixista i posteriorment al mateix franquisme. Doncs fou aquesta impremta que fou confiscada i col·lectivitzada pels mateixos treballadors.

Fou la primera publicació obrera íntegrament en català, i la segona gran publicació de la CNT, però no gaudí mai de l’audiència del seu homònim Solidaridad Obrera, que estava escrita en castellà. El títol de la nova publicació havia de ser en un primer moment “Catalunya Lliure”, a imitació de l’homònima Castilla Libre, però l’adjectiu es va eliminar per evitar suspicàcies en relació al nacionalisme de l’època. La voluntat de la publicació no era altra que arribar a aquella població que no dominava prou bé el castellà.

La seva primera època fou accidentada i poc transcendent, amb continguts sense pretensions ideològiques. Fins i tot alguns treballadors es queixaven de la pèssima qualitat de la publicació. La revista gaudí de poca vitalitat, el sindicat edità pocs exemplars, molt per sota de la Soli, i la difusió i penetració social fou molt menor. A partir del desembre del mateix 1937 la revista deixà de distribuir-se a Girona, Lleida i Tarragona, quedant només rescindida a la ciutat comtal.

Durant uns mesos Joan Peiró dirigirà la publicació, millorant-ne els seus continguts, però les penúries de l’època i la predilecció de la CNT per la Soli farà que la publicació no arribi a superar les llacunes que l’havien de convertir en una publicació atractiva. Finalment, el 28 de maig de 1938 el Catalunya deixà de publicar-se.

Durant la llarga nit del franquisme el Catalunya continuarà desaparegut, fins que l’octubre de 1976 reapareix en la seva segona època, que durarà fins el maig de 1977. El subtítol llavors serà “Revista d’opinió confederal”, i en aquesta es publicaran, ara sí, textos d’indubtable interès, a més de les notícies relacionades de l’època.

Primer número de la segona època, octubre 1976

El 15 de març de 1978 torna a aparèixer com a Òrgan Regional de la CNT, i dirigida per Ramón Barnils, que tornà a impulsar la publicació tot i les resistències internes. Serà editada fins el 2001, amb la pretensió, poc exitosa, de convertir-se en diari. De fet, a partir del número 4 d’aquesta IV època, es repartirà dins de Solidaritat Obrera. Tindrà lapsus de publicació importants, com el que anirà des del juny de 1981 fins el maig del 1987, període conegut per l’anarcosindicalisme català per l’escissió de la Confederació. Tampoc s’editarà entre el 1989 i el 1998, amb un únic número el febrer de 1993.

Però hi hagué, també, un Catalunya paral·lel a l’esmentat, en consonància amb la dinàmica que patia en aquell moment la Confederació. El sindicat d’Administració Pública de Barcelona de la CNT de Catalunya agafa les regnes de la publicació, en ple procés d’escissió confederal (de fet, el número 4 d’aquesta cinquena època ja durà el distintiu de la CGT). Els director fou Josep Serra Estruch, i en aquests pocs números es marcarà una línia llibertària propera a l’independentisme. Hi col·laborarà gent com Ángel Bosqued (secretari d’informació i premsa) o Guillermina Peiró (filla de Joan Peiró). El primer número s’edità el maig de 1986, i l’últim, l’octubre del mateix any. Destaca en aquesta època la bona presentació de la publicació, en paper setinat i amb colors a les cobertes, amb abundants il·lustracions i fotografies.

Però és després de molts intents que el 1990 es crea una bona publicació amb informació sindical, i també social i cultural. En la seva VI època, i que anirà des de desembre de 1990 fins el novembre de 1991, el Catalunya ja serà el portaveu de la Confederació General del Treball de Catalunya. Durant la seva setena (1991-2005) època estarà dirigida per Mª Àngels Rodríguez i anirà variant el número de pàgines de 4 fins a 28.

Serà el 2005, en la seva vuitena època, que el Catalunya es consolida com a una publicació de qualitat amb una varietat important de temes i una llarga llista de col·laboradors i col·laboradores. El coordinador serà Jaume Sayrol en un primer moment, i Lluïsa Pahissa després, amb molts col·laboradors com Ricard Talens o Manolito Rastaman i un consell de redacció format per Àngel Bosqued, Emili Cortavitarte, Dani Montesinos… entre d’altres. A partir del número 20 desapareix el consell de redacció i apareix el Col·lectiu Catalunya, amb Jordi Martí al capdavant, que editarà la publicació a Reus amb una tirada que arribarà als 9.000 exemplars.

Els últims anys de la VIII època, el Catalunya continuarà editant-se a Reus, sota la coordinació de Joan Rossich, arribant als 13.000 exemplars i consolidant definitivament la publicació com a Òrgan d’Expressió de la CGT de Catalunya.

Finalment, a l’octubre de 2018, després del Congrés d’Òdena, l’actual equip del Catalunya ens fem càrrec de la publicació, començant la seva IX època amb l’actual publicació que teniu a les mans. Així, des de l’actual redacció de la Revista Catalunya no podem fer altra cosa que agrair profundament el treball i la dedicació de tants companys i companyes que han fet possible que el Catalunya arribi fins on ha arribat, sense dir noms, perquè ens caldria un número sencer, però agraint als que hi són i, sobretot, als que ja no hi són. I als que hi seran, dir-los amb tota convicció i alegria: Llarga vida a la premsa obrera!