Marta Parreño
El cinema primitiu va néixer entre les mans d’Alice Guy. I no deixa de ser frustrant que el gruix de la societat ni tan sols hagi sentit parlar d’ella. Els efectes de la indiferència i l’oblit cap a figures clau de la cultura i les arts suposen una pèrdua irrecuperable per la humanitat en el seu conjunt, però quan aquest oblit s’ha centrat principalment en les dones, encara sobreviu un vel de justificació que li resta importància. I no, no només és important, sinó que hi ha casos com aquest en què aquesta indiferència resulta flagrant, per no dir vergonyosa.
Ignorar la vida i l’obra de l’Alice Guy produeix un forat negre importantíssim en l’imaginari qualsevol persona que estimi el cinema. Per això, escriure sobre ella i donar-la a conèixer no és només un acte de justícia cap a una sola dona, sinó cap a la història i la indústria del cinema en el seu conjunt. És posar-hi nom a la mare del setè art, perquè més enllà de si l’Alice Guy va dirigir o no la primera pel·lícula de ficció de la història del cinema (fita atribuïda històricament a George Mèliés), el que està fora de tot dubte és que tant la seva figura com la seva aportació tècnica i creativa, així com la seva ingent obra, indispensables pel naixement del cinema a França i els Estats Units, han estat sistemàticament ignorades i silenciades.
El 1895, l’Alice Guy, secretària de la companyia fotogràfica de Léon Gaumont, es trobava al centre de l’univers. S’acabava de construir la Torre Eiffel. En un París accelerat pel canvi de segle, envoltada d’un ambient de constant estimulació i innovació tècniques, va conèixer als germans Lumière, que la van convidar a la primera projecció privada de presentació del cinematògraf, a la qual van assistir un nombre molt reduït de persones. Tot anava molt ràpid i inicialment les imatges que s’havien projectat com a demostració només s’utilitzaven per documentar la realitat. Filla d’un editor, amant dels llibres i dotada d’una imaginació desbordant, a l’Alice se li va encendre una llum des del primer moment. Aquell aparell podia servir per explicar històries. I amb l’excusa d’ajudar al seu cap, el prestigiós Gaumont, a vendre la càmera, li va proposar que la deixés utilitzar-la. Així seria més fàcil vendre-la. Convençut amb aquesta idea, en Léon va accedir a deixar-li la càmera, com qui li deixa una joguina a una nena per jugar, doncs ni tan sols ell era conscient del potencial que tenien entre mans, amb una condició: que no deixés de banda la seva feina com a secretària.
Així va ser com, en un pati de formigó darrere de l’empresa, l’Alice va rodar, abans de maig de 1896, La Fée aux Choux, un conte tradicional francès que explicava que les nenes naixien de les cols i els nens de les roses. Començava aquí la seva carrera com a cineasta, i també la història del cinema.
“Ignorar la vida i l’obra de l’Alice Guy produeix un forat negre importantíssim en l’imaginari qualsevol persona que estimi el cinema”
L’Alice portava el cinema a les venes abans que el cinema existís. I va ajudar a gestar-lo i a fer-lo créixer fins que la van deixar. La seva vida és fascinant, i no tenim aquí espai per explicar tot el que va aconseguir, però a continuació farem un tast de les seves fites principals: va rodar la primera pel·lícula de ficció de la història del cinema; va descobrir nombrosos trucs d’imatge que després s’utilitzaven habitualment; va ser la primera a utilitzar el pla curt com a recurs narratiu; va ser la primera persona a rodar una pel·lícula íntegrament amb actors negres; va ser la primera a pintar a color a mà el negatiu; va ser la primera persona a realitzar fonoescenes (antecedent de l’ús del so en el cinema); va ser l’única dona directora durant 17 anys; va ser la primera dona propietària d’un estudi cinematogràfic –la Solax company-; va construir una carrera importantíssima a França i després als Estats Units; va rodar més de 750 pel·lícules.
El seu nom no es va incloure en els primers compendis d’història del cinema, i les seves pel·lícules van ser atribuïdes a altres, majoritàriament al seu marit. No cal dir molt més.
És cert que en els últims anys de la seva vida va rebre la Legió d’Honor francesa com a reconeixement a la seva indispensable aportació al món del cinema. Tenia 82 anys, i feia més de trenta que no agafava una càmera.
A la seva mort, el 24 de març de 1968, l’Alice no havia aconseguit recuperar cap de les seves pel·lícules, ningú havia volgut publicar les seves memòries ni cap diari va publicar la seva esquela. La mare del cinema acabava de morir en un silenci tan dens com el que va regnar en la segona meitat de la seva vida.
Però poc a poc, algunes i alguns van començar a destapar vels. El 1999 un ferroveller que buidava cases va trobar quinze pel·lícules de nitrat que es van identificar com obres de l’Alice. Diversos llibres i documentals han estudiat la seva figura, i amb l’auge del feminisme, cada cop son més les veus que la reivindiquen. El 2012, una comissió de cinema va recaptar fons per dotar a la tomba de l’Alice, a New Jersey, d’una làpida que reflectís qui va ser aquesta dona, doncs en l’anterior tan sols apareixia el seu nom i les dates de naixement i decés.
Una frase seva resumeix la seva història: “La meva joventut, la meva inexperiència, el meu sexe, tot conspirava contra mi”. Jove, inexperta i dona i, malgrat tot, l’Alice va desenvolupar en un món eminentment masculí una carrera tant extraordinària com la invisibilitat a la qual es va veure sotmesa al llarg de la seva existència. Per sort, gairebé 150 anys després del seu naixement, hem recuperat les seves memòries, més de cent pel·lícules i la reivindicació d’una figura essencial per a tots els amants del cinema.
