David Garcia. Arqueòleg i afiliat al Sindicat d’Activitats Diverses de CGT Sabadell
Entre la gran quantitat de notícies que rebem sobre l’actual pandèmia Covid-19 sovint s’omet que, com totes les epidèmies, existeixen uns components biològics però la seva transmissió i afectació depenen de com s’organitzen i es governen les comunitats i el món on vivim. De fet podríem distingir la malaltia com a fenomen biològic, de l’epidèmia que s’ha d’entendre com un factor social. En aquest article intentaré explicar què hi ha de nou i què hi ha de vell en la situació actual que estem vivint i quines lliçons en podem extreure per encarar un futur on probablement vindran catàstrofes semblants.
Aquesta pandèmia està generant, desgraciadament, molts obituaris. Habitualment són notícies que ens posen tristes les que ens arriben. Però no sempre pensem que és tan injusta la vida amb qui mor. Avui ha mort un torturador confés i no penedit. Confés perquè centenars de persones han atestat sobre les tortures que van rebre a les mans de la policia franquista i sota la direcció d’aquest pistoler, per això el seu sobrenom de “Billy el Niño”.
S’ha anat un ser gris i mediocre però molt violent, que es
va dedicar com a activitat professional a torturar als qui intentaven perforar
el règim franquista després de més de tres dècades de dictadura. S’ha anat
algú, que com s’ha demostrat en l’actualitat, estava protegit per l’Estat pels
“bons serveis” realitzats. D’aquí les medalles que engreixaven el seu ego i la
seva pensió de funcionari de les forces repressives. Per això, ni amb un Govern
“progressista” en el qual es troben declarats enemics la impunitat franquista,
ha estat públic l’expedient d’or d’aquest criminal ni retirades les medalles que
va aconseguir per torturar.
“ni amb un Govern “progressista” ha estat públic l’expedient d’or d’aquest criminal”
Avui és un dia molt trist per a la justícia. S’ha mort un imputat en un procés de drets humans sense haver-se realitzat una recerca correcta sobre els delictes comesos per González Pacheco i altres, per les traves que ha posat el mateix sistema judicial i el govern. I així, les querelles interposades contra ell també moren en decaure la responsabilitat penal. Però no així les causes contra el franquisme que mantenen vives les víctimes. Primer, perquè l’estratègia de persecució als antifranquistes no se li va ocórrer a Antonio González Pacheco, per molt sàdic i malalt que estigués. Les tortures infligides a les persones que militaven en agrupacions i associacions contra la dictadura i per la llibertat estaven ordenades pel sistema repressiu del règim franquista en un pla sistemàtic i organitzat per a afeblir l’oposició al cabdill. Així, juntament amb Pacheco (que ha estat el més conegut pel seu exhibicionisme natural), hi ha més policies denunciats en les querelles presentades en els Jutjats de Plaza de Castella.
Per això, no poden acabar els processos oberts en els quals Billy el Niño sigui un dels acusats. I, a més, les víctimes de les tortures i els qui els donem suport en aquesta lluita no pararem fins que es faci Justícia i es declarin delictes d’Estat aquelles tortures comeses per a blindar el règim del dictador. Malgrat les seves pallisses, les idees dels qui van lluitar contra Franco no s’han vist ressentides sinó que han estat enfortides, i amb la comunitat reeixida amb la Querella Argentina la xarxa s’ha fet més extensa.
CGT només lamenta que hagi estat el Coronavirus i no els
tribunals els que hagin fet justícia amb la vida d’aquest lamentable subjecte
que gaudia produint dolor físic i psíquic en les seves víctimes, i que mai ha
mostrat el menor penediment pels crims comesos. Però el més indignant és la
impunitat que continuen gaudint personatges com González Pacheco.
El passat dia 10 de març es va retre un petit homenatge a la memòria de Salvador Seguí, al lloc on va ser assassinat el mateix dia de l’any 1923. Recordant la figura del Noi del sucre i la seva empremta en el moviment anarcosindicalista i la CNT cal ressaltar la capacitat organitzativa i de lideratge d’aquell home que va dedicar tota la seva vida a la emancipació de la classe obrera.
Seguí, nascut el 14 d’abril de 1886 a Tornabous (Lleida) va
passar la seva infantessa al barri xino (ara el Raval), bastió de la classe
treballadora, en unes condicions miserables. De ben jove ja va implicar-se en
la lluita dels treballadors i va mostrar les seves dots d’orador i polemista.
Encara que va anar poc temps a l’escola, era un gran lector i acudia amb
freqüència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a la Biblioteca Arús, on va entrar
en contacte amb el pensament anarquista. El Noi del Sucre fou autodidacta com
tants d’altres líders sindicals, com el pensament àcrata responia al seu propi
temperament, va acceptar de bon grat els postulats anarquistes.
L’any 1908, Seguí ja s’havia incorporat als grups anarquistes que actuaven dintre de Solidaritat Obrera participant en totes les accions importants de l’organització. El 3 de juliol de 1909 va intervenir en la constitució de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona. Cal tenir present que en aquell moment l’anarcosindicalisme era encara un moviment minoritari, frenat per les discussions doctrinals i una rèmora d’individus contraris a qualsevol tipus d’organització i molt influenciats per l’anarquisme individualista.
Els anys 1910 i 1911 Salvador Seguí, que ja ha passat de la vintena d’anys s’incorpora de ple a les tasques directives del moviment obrer català. Aquets dos anys van ser decisius pel proletariat: els dirigents obrers, seguint el ritme que s’havien marcat amb Solidaritat Obrera i desprès de l’amarga experiència de la Setmana Tràgica i el procés de Montjuic, van constituir primer la Confederació Regional del Treball el 1910 i, l’any següent, la Confederació Nacional del Treball.
Aquests joves formen part de la generació que eren infants a finals
del segle XIX i que s’havien incorporat a la lluita proletària amb un nou
impuls i amb un nou sentiment. El seu propòsit era crear noves tàctiques de
lluita i d’organització. Un dels capdavanters d’aquesta nova generació va ser
el Noi del Sucre. Allò que havia de canviar la trajectòria del proletariat fou
la transformació de la Solidaritat Obrera a la CNT, moment en que la burgesia
catalana s’estava transformant a causa, principalment, de la guerra europea de
1914-1918. Els obrers catalans troben una nova eina de lluita, d’acció i de
projecció amb el seu nou sindicalisme en un moment en que era possible
pressionar la burgesia que vivia una eufòria econòmica i una urgent necessitat
de producció. La burgesia catalana davant de la possibilitat de guanys
immediats va atendre algunes demandes reivindicatives del proletariat, fet que
va donar força i prestigi al nou sindicat.
Amb la constitució de la CNT l’anarquisme va deixar de ser
només una actitud personal o una acció de tipus individual per esdevenir una
força orgànica i trobava el camí per esdevenir una gran organització al servei
de la classe obrera. Del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1910 es celebrà el Congrés
constitutiu de la CRT de Catalunya, al qual hi havia representades 96 unions
sindicals i 43 adhesions d’altres societats. S’hi va decidir que, donat el cas,
la vaga general hauria de ser revolucionària i fou elegit secretari general
Josep Negre. En aquest Congrés es van posar les bases del sindicalisme
revolucionari, el mitjà per poder assolir el comunisme llibertari.
L’any 1918, durant els dies 28 de juny al 1 de juliol, va tenir lloc al’Ateneu racionalista del carrer Vallespir, a Sants, el Congrés de la CNT que havia de donar una empenta definitiva a l’organització sindical. Es van tractar diversos temes com l’acció directa, l’apoliticisme del anarcosindicalisme o l’educació dels obrers, però l’acord més important que es va prendre i que va originar més debat va ser la creació del Sindicat Únic o d’indústria. Laproposta de Seguí, va ser la implantació del sindicat únic com a mitjà més eficaç per a poder respondre al moment històric actual i fer prevaldre la personalitat del proletariat davant la burgesia, en acabar la guerra.
“per a Seguí, anarquisme i sindicalisme eren dos elements complementaris (…) l’un és l’esperit i l’altre la matèria”
Pocs mesos desprès la prova de foc del nou sistema
organitzatiu es faria realitat amb la vaga de la Canadenca (Riegos y Fuerzas
del Ebro), que tindria el seu origen en un conflicte menor entre 8 empleats
d’oficines de la companyia als qui l’empresa havia decidit reduir el sou amb
l’excusa de que deixaven de ser temporals i passaven a fixos. El 5 de febrer de
1919, els empleats es declararen en vaga i plantejaren a la direcció el seu
dret a sindicar-se. El conflicte es va estendre fins a arribar a esdevenir una
vaga general que paralitzà Barcelona i moltes poblacions del voltant, doncs la
indústria, mancada d’energia, va deixar de funcionar. Desprès de 44 dies de
vaga es va arribar a un acord que va ser ratificat per mes de 20.000 obrers que
assistiren al míting de Les Arenes, on s’havia de aprovar en assemblea de
treballadors l’acord al que s’havia arribat amb les autoritats i amb l’empresa.
Per a Seguí, anarquisme i sindicalisme eren dos elements complementaris,
el sindicalisme és l’orientació econòmica i la plasmació real dels principis
anarquistes, l’un és l’esperit i l’altre la matèria. No s’entén l’un sense
l’altre i es necessiten mútuament. L’anarquisme sense sindicalisme és pura
especulació filosòfica i el sindicalisme sense anarquisme es nomes organització
sense ànima, vida sense objectius.
Als temps actuals, en que el capitalisme mostra la seva
faceta mes salvatge, hem de reprendre el pensament de Seguí, que no ha perdut
la seva vigència, i tenir clar que l’objectiu de l’acció sindical i social ha
de ser la emancipació de classe i l’enderroc de l’estructura capitalista.
Felip Cortiella i Ferrer va néixer el 9 de novembre de1871 a Barcelona, al carrer Sant Jeroni, 36 (actual Rambla del Raval). A l’inici dels noranta es traslladà a Madrid on va connectar amb les associacions llibertàries. El 1894 retornà a Barcelona instal·lant-se aleshores amb la seva dona al carrer Viladomat, 15. Cortiella fou tipògraf de professió, naturista d’afició, agitador cultural, poeta, narrador, conferenciant i un destacat promotor del teatre anarquista, que va tenir la seva època daurada entre l’Exposició Universal de Barcelona i la Setmana Tràgica. Com a tipògraf va treballar de caixista a La Publicidad i, el 1897, a la revista modernista L’Avenç, que va irradiar-li una gran influència en el seu tarannà de defensor de la llengua catalana.
Cortiella fou autodidacta, la lectura de Déu i l’Estat de Bakunin i la influència
del seu germà Josep el van encarrilar cap a les idees llibertàries. Va
freqüentar l’Ateneu Obrer Barcelonès on es va aficionar al teatre i va
participar a les activitats culturals de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Va ser
fundador de la Societat Tipògrafa “La Solidària” que es va adherir el 1910 a la
CNT. El 1895 va fundar la Companyia Lliure de Declamació estrenant obres
d’Ibsen, Mirbeau, Peius Gener, Teresa Claramunt, Louise Michel i Pietro Gori.
La seva agitació teatral la va portar als teatres, ateneus i centres socials. Escriví
articles a les revistes Teatre Social i
Ciencia Social. Les seves
conferències tenien força ressò com la pronunciada al Teatre Lara (Poblesec)
“El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo” i la que va fer a l’Ateneu
Enciclopèdic Popular “Irradiacions. De la simplicitat del cor i elevació moral
i intel·lectual com a més alta creació i fruïció de la bellesa”, que foren
publicades.
La seva tasca dramàtica la va continuar el 1904 al Centre
Fraternal de Cultura i dos anys més tard fundà l’Agrupació Vetllades Avenir,
societat teatral que va tenir un gran èxit entre el públic barceloní de caire
proletari. Els principals col·laboradors teatrals de Cortiella foren Leopold
Bonafulla, Josep Masgomeri, Joan Usón, Joanet Sallent, Joan Llunes, Albà Rosell
i la companyia dels germans Enric i Miquel Guitart. També fundà els periòdics Avenir i Tramontana (1907) tots dos en català.
Vetllades Avenir publicava edicions barates de les obres teatrals que representaven. El teatre social d’ideologia anarquista va servir per difondre la cultura, la moral i l’ètica àcrata entre les classes populars. Les Vetllades Avenir realitzaven una mena de teatre-fòrum, els assistents rebien un butlletí on es parlava de l’obra que anaven a veure. Tota representació venia precedida d’una breu conferència amb el tema de l’obra a representar i una breu biografia del seu autor. L’apassionament formava part d’aquests espectacles dramàtics on el públic aplaudia els obrers rebels i xiulava als patrons explotadors. La conscienciació a través del teatre era tan real que de vegades després d’una representació es convocava una manifestació espontània.
El teatre de la rosa de foc va comptar amb diversos
elencs, tant aficionats com professionals, per portar a escena obres de caire
social tant en castellà com en català, algunes d’elles traduïdes d’altres
llengües. A aquesta tasca de traducció van col·laborar gent com Pompeu Fabra,
Adrià Gual, Joan Pérez Jorba i Felip Cortiella. Tots ells van traduir obres
d’autors europeus: Henrik Ibsen, Octave Mirbeau, Gabriel Trarieux, Paul Herviu,
Lucien Descaves, Eugéne Brieux, Maurice Donnay, Gerhard Hauptmann…
Autors que la companyia Vetllades Avenir estrenaren als teatres barcelonins Español, Apolo, Lara, Lope de Vega, Circ Barcelonès, Olimpo, Novetats, Euterpe de Sabadell, etc. Les Vetllades Avenir i altres grups teatrals com Alba Social van posar en escena el millor d’Ibsen: Espectres, Quan despertarem entre els morts, Nora o la Casa de Nines, Els pilars de la societat, Un enemic del poble, Rosmersholm; així com Mirbeau: Els mals pastors i l’Epidèmia.
“Cortiella fou autodidacta, la lectura de Déu i l’Estat de Bakunin i la influència del seu germà Josep el van encarrilar cap a les idees llibertàries”
Felip Cortiella no solament va traduir i representar als
grans autors europeus, sinó que va escriure nombroses obres dramàtiques algunes
de les quals van ser estrenades amb gran èxit com El goig de viure, Els
artistes de la vida, Dolora, El
morenet, La brava joventut i Flametes
del gran amor. Cadascuna d’elles representa un tema moral de l’anarquisme:
la defensa de l’individu, l’amor lliure, l’emancipació humana, la regeneració
per l’anarquisme, el naturisme, l’amor a la cultura, la lluita contra
l’explotació, l’ètica llibertària. També escriví narracions com El plor de l’auba (1901) i poesia com Anarquines (1908). Un altre dels factors
promoguts per Cortiella és la defensa de la llengua catalana i més concretament
dins dels mitjans llibertaris catalans. Per a Cortiella era fonamental escriure
en català i per la mateixa idea fomentar la catalanització de l’anarquisme.
Malgrat això, no es considerava un nacionalista català
sinó un internacionalista que ho era des del seu país i la seva llengua. Les
Vetllades Avenir es van dissoldre l’any 1910, a partir d’aleshores Cortiella va
passar etapes de depressió i malaltia, malgrat això va continuar treballant de
tipògraf i escrivint per expandir la Idea emancipadora de l’anarquisme, però
l’època daurada del teatre anarquista ja havia passat.
El 1917 li van oferir ésser director de Solidaridad Obrera, Cortiella va
proposar que el diari sortís en català, hi hauria d’esperar trenta anys perquè
la CNT publiqués un diari en català Catalunya,
on abans de morir hi va arribar a publicar algun article. El 1918 havia
publicat la novel·la curta Els precursors
i el 1933 La vida gloriosa on
recollia articles, poemes i obres de teatre escrites entre 1918 i 1927.
Cortiella va deixar una gran part de la seva obra inèdita
que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Separat de la seva primera dona
amb la que havia tingut dos fills, els seus darrers anys de vida els va viure
al carrer Taquígraf Garriga amb la seva nova companya amb la qual tingué un
fill. En aquest domicili va morir el 3 de juliol de 1937 essent enterrat al
cementiri de Les Corts. L’Ajuntament republicà de Barcelona va decidir aquell
mateix mes posar el seu nom al carrer dels Àngels.
La manifesta incapacitat del règim liberal de la Restauració per enfrontar-se a la nova problemàtica, plantejada pel sindicat únic d´indústria i l’acció directa de la CNT a Catalunya, van donar pas a l’organització d’una resposta adequada de la burgesia, que va ser liderada per la Federació Patronal catalana.
En gener de 1919 es va reorganitzar i va modernitzar el sometent, format per vuit mil voluntaris armats sota tutela militar, és a dir, a les ordres del capità general Milans del Bosch, finançat per la Federació Patronal i amb la intervenció directa de destacats industrials catalans. Per al control i eliminació, si s´escau, de destacats militants cenetistes es va crear el fitxer del capità Lasarte, a la primavera de 1919, que depenia directament del governador militar, general Severiano Martínez Anido i del Cap de Policia general Miguel Arlegui. L’aliança de classe, en defensa dels interessos dels empresaris industrials, no va trobar cap obstacle, ni contradicció, entre el catalanisme dels empresaris catalans i el rígid centralisme espanyolista del capità general de Catalunya Joaquín Milans del Bosch, perquè res uneix més a les diferents faccions capitalistes que la prioritària defensa de l’ordre burgès davant la “barbàrie proletària”. Tampoc existia cap antagonisme entre obrers immigrants i nadius, units pels mateixos interessos de classe i idèntica explotació i formes de vida.
El 5 de febrer de 1919
es va iniciar una vaga de solidaritat amb vuit acomiadats a la
companyia elèctrica coneguda com “La
Canadenca” , perquè el principal accionista era el Canadian Bank of Comerce de
Toronto. El conflicte d’aquesta empresa, recolzat per la CNT, es va anar
estenent-se a altres empreses i sectors industrials fins a esdevenir una vaga
general que afectava a tota la ciutat de Barcelona. El 21 de febrer els obrers
dels sindicats d’electricitat, aigua i gas van declarar la vaga a totes les
empreses participades per La Canadenca, el que afectava també als Ferrocarrils
de Sarrià. Barcelona va patir una apagada total, els diaris no es publicaven,
els tramvies van deixar de circular i moltes fàbriques de Barcelona i rodalies
van quedar paralitzades. El 5 de març el general Milans del Bosch va
militaritzar a tots els treballadors del ram de l’electricitat, encara que el
seu bàndol, a causa de la censura obrera, només va ser publicat en el Diari
de Barcelona. Els cenetistes militaritzats es van negar a incorporar-se a
files, pel que van ser empresonats al Castell de Montjuïc. Es va arribar a empresonar
uns tres mil obrers.
El 17 de març, Lawton,
per La Canadenca, va negociar amb el comitè de vaga a la seu de l’Institut de
Reformes Socials, acceptant les condicions dels vaguistes. El 19 de març la CNT
va convocar una assemblea a la plaça de toros de Les Arenes a la qual
van assistir vint mil treballadors, que va aprovar els acords assolits,
donant un termini de setanta-dues hores per alliberar tots els obrers
empresonats. Salvador Seguí va tancar el míting en un clima de victòria. La
vaga havia acabat aconseguint el cobrament de la meitat dels dies de vaga i la
implantació de la jornada laboral de vuit hores.
“el 31 de març la Guàrdia Civil assassinava a la porta de casa seva a Miguel Burgos, secretari del sindicat de blanquers de la CNT”
Tanmateix encara quedaven cinc obrers presos. Per obtenir la seva llibertat es va iniciar el 23 de març una nova vaga, a la qual l’exèrcit va respondre ocupant la ciutat de Barcelona. Els obrers eren escorcollats al carrer, i els soldats destruïen els carnets de la CNT. El 27 de març els obrers estaven disposats a donar per acabada la fracassada vaga, quan el governador civil es va negar a intervenir en el conflicte. El capità general Milans del Bosch, recolzat per l’oligarquia catalana, es va negar a alliberar els trenta-quatre obrers presos, que estaven sota la seva jurisdicció. Les garanties constitucionals van quedar en suspens, perseguint-se als militants de la CNT. El 31 de març la Guàrdia Civil assassinava a la porta de casa seva a Miguel Burgos, secretari del sindicat de blanquers de la CNT.
En l’última setmana
del mes de març, es va fundar la Federació Patronal Espanyola, el primer acord
va consistir en que per dur a terme la readmissió d’un treballador, aquest
havia de lliurar el carnet de la CNT i negociar un nou salari individualment.
Aquesta mesura era inacceptable per als obrers, de tal manera que la vaga va
continuar, tot i que el Comitè de vaga havia acordat que els diferents rams
negociessin la tornada a la feina. Finalment la vaga va concloure el 12
d’abril, amb un fracàs obrer, ja que la vaga no s’havia estès més enllà de la
ciutat de Barcelona. Des d’abril fins a juliol de 1919 es va acomiadar a
setanta mil obrers i es va empresonar a quaranta-tres mil, dels quals quinze
mil encara estaven presos a primers d’agost.
L´1 de desembre la
patronal catalana va iniciar un tancament de la indústria que va afectar a més
de cent cinquanta mil obrers, als quals s’exigia el lliurament dels carnets de
la CNT. El comte de Salvatierra va acabar amb el locaut el 26 de gener de 1920,
a petició de la patronal, sense que cap treballador lliurés el seu carnet.
*
Amb el reflux del moviment de vagues de la Canadenca, la burgesia espanyola, amb la seva fracció catalana al capdavant, va desenvolupar un atac despietat contra els militants de la CNT. Es van organitzar bandes de pistolers, pagades per la patronal i coordinades pel Capità General i Governador militar de la regió, que perseguien als sindicalistes i els assassinaven en el més pur estil mafiós. Es va arribar a assolir la xifra de 30 morts diaris. Paral·lelament, les detencions es multiplicaven, alhora que tant policia com Guàrdia Civil van restablir la bàrbara pràctica de la “corda de presos”: els sindicalistes detinguts eren conduïts a peu a centres de detenció ubicats en ocasions a centenars de quilòmetres. Molts morien en el camí, víctimes de l’esgotament i les pallisses infligides, o simplement se’ls aplicava la “llei de fugues”.
Amb el reflux del moviment de vagues de la Canadenca, la burgesia espanyola, amb la seva fracció catalana al capdavant, va desenvolupar un atac despietat contra els militants de la CNT. Es van organitzar bandes de pistolers, pagades per la patronal i coordinades pel Capità General i Governador militar de la regió, que perseguien als sindicalistes i els assassinaven en el més pur estil mafiós. Es va arribar a assolir la xifra de 30 morts diaris. Paral·lelament, les detencions es multiplicaven, alhora que tant policia com Guàrdia Civil van restablir la bàrbara pràctica de la “corda de presos”: els sindicalistes detinguts eren conduïts a peu a centres de detenció ubicats en ocasions a centenars de quilòmetres. Molts morien en el camí, víctimes de l’esgotament i les pallisses infligides, o simplement se’ls aplicava la “llei de fugues”.
Els organitzadors
d’aquesta guerra d’extermini del sindicalista van ser els propis burgesos
catalans, “moderns” i “democràtics”, que sempre havien retret a l’aristocràcia
castellana la seva brutalitat. Però la burgesia catalana havia patit en carn
pròpia l’amenaça revolucionària del proletariat i anhelava la
venjança. Cambó va impulsar la plaga dels pistolers. El governador militar,
Martínez Anido, vinculat a la rància aristocràcia castellana, i els
“progressistes” burgesos catalans es reconciliaven definitivament en la
persecució dels militants proletaris. El pacte era fruit de la nova situació:
ja no existien fraccions liberals o reaccionàries dins de la classe
burgesa, totescoincidien en la defensa brutal d’un ordre
social caduc.
Atrapada en una
espiral terrible, enmig d’una forta desmobilització de les masses obreres, la
CNT va respondre als pistolers amb l’organització de cossos d’autodefensa, que
tornaven cop per cop, i que van aconseguir abatre polítics, cardenals i patrons
destacats. No obstant això, aquesta dinàmica va degenerar ràpidament en una
cadena de morts sense fi, que van accelerar el cansament i la desmoralització
dels treballadors. D’altra banda, col·locada en un terreny on era
inevitablement la més feble, la CNT va patir una hemorràgia interminable de
militants assassinats, empresonats, ferits, fugits … Però eren molts més els
que es retiraven, completament desmoralitzats i perplexos. En l’última època, a
més, els grups de defensa cenetistes es van veure infiltrats, molt al seu
pesar, per tota classe d’elements tèrbols, ja fossin de la policia o mafiosos,
sense més objectiu que el robatori i l’assassinat, que no feien sinó
desprestigiar la CNT i aïllar-la políticament.
El 10 de març de 1923
van ser tirotejats, a la sortida del bar La Trona, a la cantonada del carrer
Cadenes amb Sant Rafael, els destacats cenetistes Salvador Seguí, “el Noi del
Sucre”, que va morir a l’instant, i Francisco Comes, el “Perones”, que moriria
pocs dies després. Les matances als carrers de Barcelona van durar fins a
setembre de 1923, quan es va instaurar la Dictadura del general Primo de
Rivera, mitjançant un cop d’Estat consentit i recolzat pel Rei. La Dictadura va
comptar amb el suport del PSOE-UGT. La CNT havia estat aniquilada de nou per
una repressió salvatge i ignominiosa.
La CNT que va
ressorgir de les seves cendres en els anys trenta era una altra CNT,
totalment diferent.
Avui sabem que no és suficient el sindicat
únic i l’acció directa. No n’hi ha prou amb la vaga general, si es redueix
només a la ciutat de Barcelona, o només a Catalunya, o només a Espanya. No
n’hi ha prou una victòria parcial, o una millora laboral. No n’hi ha prou amb
aconseguir la jornada de vuit hores. No n’hi ha prou amb el reconeixement del
sindicat únic. L’acció directa dels obrers no és suficient. Ara sabem que a la
guerra de classes només ens val la victòria total. No en va han passat ja
gairebé cent anys.
Però a l’octubre de
1919 l’alcalde de Terrassa havia redactat una nota, adjunta a un formulari ja
obsolet, que no entenia què era el sindicat únic i l´acció directa.
