Dinamita de cervell

El Noi del Sucre

3 de maig de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Fundació Salvador Seguí

El passat dia 10 de març es va retre un petit homenatge a la memòria de Salvador Seguí, al lloc on va ser assassinat el mateix dia de l’any 1923. Recordant la figura del Noi del sucre i la seva empremta en el moviment anarcosindicalista i la CNT cal ressaltar la capacitat organitzativa i de lideratge d’aquell home que va dedicar tota la seva vida a la emancipació de la classe obrera.

Seguí, nascut el 14 d’abril de 1886 a Tornabous (Lleida) va passar la seva infantessa al barri xino (ara el Raval), bastió de la classe treballadora, en unes condicions miserables. De ben jove ja va implicar-se en la lluita dels treballadors i va mostrar les seves dots d’orador i polemista. Encara que va anar poc temps a l’escola, era un gran lector i acudia amb freqüència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a la Biblioteca Arús, on va entrar en contacte amb el pensament anarquista. El Noi del Sucre fou autodidacta com tants d’altres líders sindicals, com el pensament àcrata responia al seu propi temperament, va acceptar de bon grat els postulats anarquistes.

L’any 1908, Seguí ja s’havia incorporat als grups anarquistes que actuaven dintre de Solidaritat Obrera participant en totes les accions importants de l’organització. El 3 de juliol de 1909 va intervenir en la constitució de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona. Cal tenir present que en aquell moment l’anarcosindicalisme era encara un moviment minoritari, frenat per les discussions doctrinals i una rèmora d’individus contraris a qualsevol tipus d’organització i molt influenciats per l’anarquisme individualista.

Els anys 1910 i 1911 Salvador Seguí, que ja ha passat de la vintena d’anys s’incorpora de ple a les tasques directives del moviment obrer català. Aquets dos anys van ser decisius pel proletariat: els dirigents obrers, seguint el ritme que s’havien marcat amb Solidaritat Obrera i desprès de l’amarga experiència de la Setmana Tràgica i el procés de Montjuic, van constituir primer la Confederació Regional del Treball el 1910 i, l’any següent, la Confederació Nacional del Treball.

Aquests joves formen part de la generació que eren infants a finals del segle XIX i que s’havien incorporat a la lluita proletària amb un nou impuls i amb un nou sentiment. El seu propòsit era crear noves tàctiques de lluita i d’organització. Un dels capdavanters d’aquesta nova generació va ser el Noi del Sucre. Allò que havia de canviar la trajectòria del proletariat fou la transformació de la Solidaritat Obrera a la CNT, moment en que la burgesia catalana s’estava transformant a causa, principalment, de la guerra europea de 1914-1918. Els obrers catalans troben una nova eina de lluita, d’acció i de projecció amb el seu nou sindicalisme en un moment en que era possible pressionar la burgesia que vivia una eufòria econòmica i una urgent necessitat de producció. La burgesia catalana davant de la possibilitat de guanys immediats va atendre algunes demandes reivindicatives del proletariat, fet que va donar força i prestigi al nou sindicat.

Amb la constitució de la CNT l’anarquisme va deixar de ser només una actitud personal o una acció de tipus individual per esdevenir una força orgànica i trobava el camí per esdevenir una gran organització al servei de la classe obrera. Del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1910 es celebrà el Congrés constitutiu de la CRT de Catalunya, al qual hi havia representades 96 unions sindicals i 43 adhesions d’altres societats. S’hi va decidir que, donat el cas, la vaga general hauria de ser revolucionària i fou elegit secretari general Josep Negre. En aquest Congrés es van posar les bases del sindicalisme revolucionari, el mitjà per poder assolir el comunisme llibertari.

L’any 1918, durant els dies 28 de juny al 1 de juliol, va tenir lloc al’Ateneu racionalista del carrer Vallespir, a Sants, el Congrés de la CNT que havia de donar una empenta definitiva a l’organització sindical. Es van tractar diversos temes com l’acció directa, l’apoliticisme del anarcosindicalisme o l’educació dels obrers, però l’acord més important que es va prendre i que va originar més debat va ser la creació del Sindicat Únic o d’indústria. Laproposta de Seguí, va ser la implantació del sindicat únic com a mitjà més eficaç per a poder respondre al moment històric actual i fer prevaldre la personalitat del proletariat davant la burgesia, en acabar la guerra.

“per a Seguí, anarquisme i sindicalisme eren dos elements complementaris (…) l’un és l’esperit i l’altre la matèria”

Pocs mesos desprès la prova de foc del nou sistema organitzatiu es faria realitat amb la vaga de la Canadenca (Riegos y Fuerzas del Ebro), que tindria el seu origen en un conflicte menor entre 8 empleats d’oficines de la companyia als qui l’empresa havia decidit reduir el sou amb l’excusa de que deixaven de ser temporals i passaven a fixos. El 5 de febrer de 1919, els empleats es declararen en vaga i plantejaren a la direcció el seu dret a sindicar-se. El conflicte es va estendre fins a arribar a esdevenir una vaga general que paralitzà Barcelona i moltes poblacions del voltant, doncs la indústria, mancada d’energia, va deixar de funcionar. Desprès de 44 dies de vaga es va arribar a un acord que va ser ratificat per mes de 20.000 obrers que assistiren al míting de Les Arenes, on s’havia de aprovar en assemblea de treballadors l’acord al que s’havia arribat amb les autoritats i amb l’empresa.

Per a Seguí, anarquisme i sindicalisme eren dos elements complementaris, el sindicalisme és l’orientació econòmica i la plasmació real dels principis anarquistes, l’un és l’esperit i l’altre la matèria. No s’entén l’un sense l’altre i es necessiten mútuament. L’anarquisme sense sindicalisme és pura especulació filosòfica i el sindicalisme sense anarquisme es nomes organització sense ànima, vida sense objectius.

Als temps actuals, en que el capitalisme mostra la seva faceta mes salvatge, hem de reprendre el pensament de Seguí, que no ha perdut la seva vigència, i tenir clar que l’objectiu de l’acció sindical i social ha de ser la emancipació de classe i l’enderroc de l’estructura capitalista.

Felip Cortiella i el teatre anarquista

3 de maig de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Ferran Aisa. El Far

Felip Cortiella i Ferrer va néixer el 9 de novembre de1871 a Barcelona, al carrer Sant Jeroni, 36 (actual Rambla del Raval). A l’inici dels noranta es traslladà a Madrid on va connectar amb les associacions llibertàries. El 1894 retornà a Barcelona instal·lant-se aleshores amb la seva dona al carrer Viladomat, 15. Cortiella fou tipògraf de professió, naturista d’afició, agitador cultural, poeta, narrador, conferenciant i un destacat promotor del teatre anarquista, que va tenir la seva època daurada entre l’Exposició Universal de Barcelona i la Setmana Tràgica. Com a tipògraf va treballar de caixista a La Publicidad i, el 1897, a la revista modernista L’Avenç, que va irradiar-li una gran influència en el seu tarannà de defensor de la llengua catalana.

Cortiella fou autodidacta, la lectura de Déu i l’Estat de Bakunin i la influència del seu germà Josep el van encarrilar cap a les idees llibertàries. Va freqüentar l’Ateneu Obrer Barcelonès on es va aficionar al teatre i va participar a les activitats culturals de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Va ser fundador de la Societat Tipògrafa “La Solidària” que es va adherir el 1910 a la CNT. El 1895 va fundar la Companyia Lliure de Declamació estrenant obres d’Ibsen, Mirbeau, Peius Gener, Teresa Claramunt, Louise Michel i Pietro Gori. La seva agitació teatral la va portar als teatres, ateneus i centres socials. Escriví articles a les revistes Teatre Social i Ciencia Social. Les seves conferències tenien força ressò com la pronunciada al Teatre Lara (Poblesec) “El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo” i la que va fer a l’Ateneu Enciclopèdic Popular “Irradiacions. De la simplicitat del cor i elevació moral i intel·lectual com a més alta creació i fruïció de la bellesa”, que foren publicades.

La seva tasca dramàtica la va continuar el 1904 al Centre Fraternal de Cultura i dos anys més tard fundà l’Agrupació Vetllades Avenir, societat teatral que va tenir un gran èxit entre el públic barceloní de caire proletari. Els principals col·laboradors teatrals de Cortiella foren Leopold Bonafulla, Josep Masgomeri, Joan Usón, Joanet Sallent, Joan Llunes, Albà Rosell i la companyia dels germans Enric i Miquel Guitart. També fundà els periòdics Avenir i Tramontana (1907) tots dos en català.

Vetllades Avenir publicava edicions barates de les obres teatrals que representaven. El teatre social d’ideologia anarquista va servir per difondre la cultura, la moral i l’ètica àcrata entre les classes populars. Les Vetllades Avenir realitzaven una mena de teatre-fòrum, els assistents rebien un butlletí on es parlava de l’obra que anaven a veure. Tota representació venia precedida d’una breu conferència amb el tema de l’obra a representar i una breu biografia del seu autor. L’apassionament formava part d’aquests espectacles dramàtics on el públic aplaudia els obrers rebels i xiulava als patrons explotadors. La conscienciació a través del teatre era tan real que de vegades després d’una representació es convocava una manifestació espontània.

El teatre de la rosa de foc va comptar amb diversos elencs, tant aficionats com professionals, per portar a escena obres de caire social tant en castellà com en català, algunes d’elles traduïdes d’altres llengües. A aquesta tasca de traducció van col·laborar gent com Pompeu Fabra, Adrià Gual, Joan Pérez Jorba i Felip Cortiella. Tots ells van traduir obres d’autors europeus: Henrik Ibsen, Octave Mirbeau, Gabriel Trarieux, Paul Herviu, Lucien Descaves, Eugéne Brieux, Maurice Donnay, Gerhard Hauptmann…

Autors que la companyia Vetllades Avenir estrenaren als teatres barcelonins Español, Apolo, Lara, Lope de Vega, Circ Barcelonès, Olimpo, Novetats, Euterpe de Sabadell, etc. Les Vetllades Avenir i altres grups teatrals com Alba Social van posar en escena el millor d’Ibsen: Espectres, Quan despertarem entre els morts, Nora o la Casa de Nines, Els pilars de la societat, Un enemic del poble, Rosmersholm; així com Mirbeau: Els mals pastors i l’Epidèmia.

“Cortiella fou autodidacta, la lectura de Déu i l’Estat de Bakunin i la influència del seu germà Josep el van encarrilar cap a les idees llibertàries”

Felip Cortiella no solament va traduir i representar als grans autors europeus, sinó que va escriure nombroses obres dramàtiques algunes de les quals van ser estrenades amb gran èxit com El goig de viure, Els artistes de la vida, Dolora, El morenet, La brava joventut i Flametes del gran amor. Cadascuna d’elles representa un tema moral de l’anarquisme: la defensa de l’individu, l’amor lliure, l’emancipació humana, la regeneració per l’anarquisme, el naturisme, l’amor a la cultura, la lluita contra l’explotació, l’ètica llibertària. També escriví narracions com El plor de l’auba (1901) i poesia com Anarquines (1908). Un altre dels factors promoguts per Cortiella és la defensa de la llengua catalana i més concretament dins dels mitjans llibertaris catalans. Per a Cortiella era fonamental escriure en català i per la mateixa idea fomentar la catalanització de l’anarquisme.

Malgrat això, no es considerava un nacionalista català sinó un internacionalista que ho era des del seu país i la seva llengua. Les Vetllades Avenir es van dissoldre l’any 1910, a partir d’aleshores Cortiella va passar etapes de depressió i malaltia, malgrat això va continuar treballant de tipògraf i escrivint per expandir la Idea emancipadora de l’anarquisme, però l’època daurada del teatre anarquista ja havia passat.

El 1917 li van oferir ésser director de Solidaridad Obrera, Cortiella va proposar que el diari sortís en català, hi hauria d’esperar trenta anys perquè la CNT publiqués un diari en català Catalunya, on abans de morir hi va arribar a publicar algun article. El 1918 havia publicat la novel·la curta Els precursors i el 1933 La vida gloriosa on recollia articles, poemes i obres de teatre escrites entre 1918 i 1927.

Cortiella va deixar una gran part de la seva obra inèdita que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Separat de la seva primera dona amb la que havia tingut dos fills, els seus darrers anys de vida els va viure al carrer Taquígraf Garriga amb la seva nova companya amb la qual tingué un fill. En aquest domicili va morir el 3 de juliol de 1937 essent enterrat al cementiri de Les Corts. L’Ajuntament republicà de Barcelona va decidir aquell mateix mes posar el seu nom al carrer dels Àngels.

La nota de l’alcalde de Terrassa a un formulari obsolet (1919) (Segona part)

6 d'abril de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Agustí Guilamón

La manifesta incapacitat del règim liberal de la Restauració per enfrontar-se a la nova problemàtica, plantejada pel sindicat únic d´indústria i l’acció directa de la CNT a Catalunya, van donar pas a l’organització d’una resposta adequada de la burgesia, que va ser liderada per la Federació Patronal catalana.

En gener de 1919 es va reorganitzar i va modernitzar el sometent, format per vuit mil voluntaris armats sota tutela militar, és a dir, a les ordres del capità general Milans del Bosch, finançat per la Federació Patronal i amb la intervenció directa de destacats industrials catalans. Per al control i eliminació, si s´escau, de destacats militants cenetistes es va crear el fitxer del capità Lasarte, a la primavera de 1919, que depenia directament del governador militar, general Severiano Martínez Anido i del Cap de Policia general Miguel Arlegui. L’aliança de classe, en defensa dels interessos dels empresaris industrials, no va trobar cap obstacle, ni contradicció, entre el catalanisme dels empresaris catalans i el rígid centralisme espanyolista del capità general de Catalunya Joaquín Milans del Bosch, perquè res uneix més a les diferents faccions capitalistes que la prioritària defensa de l’ordre burgès davant la “barbàrie proletària”. Tampoc existia cap antagonisme entre obrers immigrants i nadius, units pels mateixos interessos de classe i idèntica explotació i formes de vida.

El 5 de febrer de 1919 es va iniciar una vaga de solidaritat amb vuit acomiadats a la companyia elèctrica coneguda com “La Canadenca” , perquè el principal accionista era el Canadian Bank of Comerce de Toronto. El conflicte d’aquesta empresa, recolzat per la CNT, es va anar estenent-se a altres empreses i sectors industrials fins a esdevenir una vaga general que afectava a tota la ciutat de Barcelona. El 21 de febrer els obrers dels sindicats d’electricitat, aigua i gas van declarar la vaga a totes les empreses participades per La Canadenca, el que afectava també als Ferrocarrils de Sarrià. Barcelona va patir una apagada total, els diaris no es publicaven, els tramvies van deixar de circular i moltes fàbriques de Barcelona i rodalies van quedar paralitzades. El 5 de març el general Milans del Bosch va militaritzar a tots els treballadors del ram de l’electricitat, encara que el seu bàndol, a causa de la censura obrera, només va ser publicat en el Diari de Barcelona. Els cenetistes militaritzats es van negar a incorporar-se a files, pel que van ser empresonats al Castell de Montjuïc. Es va arribar a empresonar uns tres mil obrers.

El 17 de març, Lawton, per La Canadenca, va negociar amb el comitè de vaga a la seu de l’Institut de Reformes Socials, acceptant les condicions dels vaguistes. El 19 de març la CNT va convocar una assemblea a la plaça de toros de Les Arenes a la qual van assistir vint mil treballadors, que va aprovar els acords assolits, donant un termini de setanta-dues hores per alliberar tots els obrers empresonats. Salvador Seguí va tancar el míting en un clima de victòria. La vaga havia acabat aconseguint el cobrament de la meitat dels dies de vaga i la implantació de la jornada laboral de vuit hores.

“el 31 de març la Guàrdia Civil assassinava a la porta de casa seva a Miguel Burgos, secretari del sindicat de blanquers de la CNT”

Tanmateix encara quedaven cinc obrers presos. Per obtenir la seva llibertat es va iniciar el 23 de març una nova vaga, a la qual l’exèrcit va respondre ocupant la ciutat de Barcelona. Els obrers eren escorcollats al carrer, i els soldats destruïen els carnets de la CNT. El 27 de març els obrers estaven disposats a donar per acabada la fracassada vaga, quan el governador civil es va negar a intervenir en el conflicte. El capità general Milans del Bosch, recolzat per l’oligarquia catalana, es va negar a alliberar els trenta-quatre obrers presos, que estaven sota la seva jurisdicció. Les garanties constitucionals van quedar en suspens, perseguint-se als militants de la CNT. El 31 de març la Guàrdia Civil assassinava a la porta de casa seva a Miguel Burgos, secretari del sindicat de blanquers de la CNT.

En l’última setmana del mes de març, es va fundar la Federació Patronal Espanyola, el primer acord va consistir en que per dur a terme la readmissió d’un treballador, aquest havia de lliurar el carnet de la CNT i negociar un nou salari individualment. Aquesta mesura era inacceptable per als obrers, de tal manera que la vaga va continuar, tot i que el Comitè de vaga havia acordat que els diferents rams negociessin la tornada a la feina. Finalment la vaga va concloure el 12 d’abril, amb un fracàs obrer, ja que la vaga no s’havia estès més enllà de la ciutat de Barcelona. Des d’abril fins a juliol de 1919 es va acomiadar a setanta mil obrers i es va empresonar a quaranta-tres mil, dels quals quinze mil encara estaven presos a primers d’agost.

L´1 de desembre la patronal catalana va iniciar un tancament de la indústria que va afectar a més de cent cinquanta mil obrers, als quals s’exigia el lliurament dels carnets de la CNT. El comte de Salvatierra va acabar amb el locaut el 26 de gener de 1920, a petició de la patronal, sense que cap treballador lliurés el seu carnet.

Amb el reflux del moviment de vagues de la Canadenca, la burgesia espanyola, amb la seva fracció catalana al capdavant, va desenvolupar un atac despietat contra els militants de la CNT. Es van organitzar bandes de pistolers, pagades per la patronal i coordinades pel Capità General i Governador militar de la regió, que perseguien als sindicalistes i els assassinaven en el més pur estil mafiós. Es va arribar a assolir la xifra de 30 morts diaris. Paral·lelament, les detencions es multiplicaven, alhora que tant policia com Guàrdia Civil van restablir la bàrbara pràctica de la “corda de presos”: els sindicalistes detinguts eren conduïts a peu a centres de detenció ubicats en ocasions a centenars de quilòmetres. Molts morien en el camí, víctimes de l’esgotament i les pallisses infligides, o simplement se’ls aplicava la “llei de fugues”.

Nordic Anger: El origen de la "Ley de Fugas"

Els organitzadors d’aquesta guerra d’extermini del sindicalista van ser els propis burgesos catalans, “moderns” i “democràtics”, que sempre havien retret a l’aristocràcia castellana la seva brutalitat. Però la burgesia catalana havia patit en carn pròpia l’amenaça revolucionària del proletariat i anhelava la venjança. Cambó va impulsar la plaga dels pistolers. El governador militar, Martínez Anido, vinculat a la rància aristocràcia castellana, i els “progressistes” burgesos catalans es reconciliaven definitivament en la persecució dels militants proletaris. El pacte era fruit de la nova situació: ja no existien fraccions liberals o reaccionàries dins de la classe burgesa, totes coincidien en la defensa brutal d’un ordre social caduc.

Atrapada en una espiral terrible, enmig d’una forta desmobilització de les masses obreres, la CNT va respondre als pistolers amb l’organització de cossos d’autodefensa, que tornaven cop per cop, i que van aconseguir abatre polítics, cardenals i patrons destacats. No obstant això, aquesta dinàmica va degenerar ràpidament en una cadena de morts sense fi, que van accelerar el cansament i la desmoralització dels treballadors. D’altra banda, col·locada en un terreny on era inevitablement la més feble, la CNT va patir una hemorràgia interminable de militants assassinats, empresonats, ferits, fugits … Però eren molts més els que es retiraven, completament desmoralitzats i perplexos. En l’última època, a més, els grups de defensa cenetistes es van veure infiltrats, molt al seu pesar, per tota classe d’elements tèrbols, ja fossin de la policia o mafiosos, sense més objectiu que el robatori i l’assassinat, que no feien sinó desprestigiar la CNT i aïllar-la políticament.

El 10 de març de 1923 van ser tirotejats, a la sortida del bar La Trona, a la cantonada del carrer Cadenes amb Sant Rafael, els destacats cenetistes Salvador Seguí, “el Noi del Sucre”, que va morir a l’instant, i Francisco Comes, el “Perones”, que moriria pocs dies després. Les matances als carrers de Barcelona van durar fins a setembre de 1923, quan es va instaurar la Dictadura del general Primo de Rivera, mitjançant un cop d’Estat consentit i recolzat pel Rei. La Dictadura va comptar amb el suport del PSOE-UGT. La CNT havia estat aniquilada de nou per una repressió salvatge i ignominiosa.

La CNT que va ressorgir de les seves cendres en els anys trenta era una altra CNT, totalment diferent.

Avui sabem que no és suficient el sindicat únic i l’acció directa. No n’hi ha prou amb la vaga general, si es redueix només a la ciutat de Barcelona, o només a Catalunya, o només a Espanya. No n’hi ha prou una victòria parcial, o una millora laboral. No n’hi ha prou amb aconseguir la jornada de vuit hores. No n’hi ha prou amb el reconeixement del sindicat únic. L’acció directa dels obrers no és suficient. Ara sabem que a la guerra de classes només ens val la victòria total. No en va han passat ja gairebé cent anys.

Però a l’octubre de 1919 l’alcalde de Terrassa havia redactat una nota, adjunta a un formulari ja obsolet, que no entenia què era el sindicat únic i l´acció directa.

La reconstrucció de la CNT i el MLE a la clandestinitat

6 d'abril de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Ferran Aisa. El Far

Els franquistes, acabada la Guerra Mundial, van continuar amb la sagnant repressió que ja havien aplicat a la seva pròpia rereguarda contra els opositors al règim tant a les ciutats com els pobles conquerits. Les cunetes de les carreteres del territori espanyol van convertir-se en un immens cementiri. El 1939 el franquisme imposava una cultura i un idioma uniformista oficial per a tot Espanya i relegava les cultures i les llengües pròpies (català, gallec i basc) a la categoria de marginalitat. Aquestes llengües passaren a parlar-se només a la intimitat familiar convertida en dialecte vernacle.

Paral·lelament s’omplien les presons espanyoles de sindicalistes, catalanistes, republicans i militants polítics de totes les tendències d’esquerres. Els processos sumaríssims condemnaven als republicans a dures condemnes de presó, a treballs forçats penes de mort. Milers de persones foren afusellades sense pietat pel franquisme. Segons l’estudi de l’historiador Josep M. Solé i Sabaté, a La repressió franquista a Catalunya, es van produir més de quatre mil execucions. Només al Camp de la Bota de Barcelona, entre 1939 i 1952, van afusellar 1.717 persones. El nou règim polític va fer desaparèixer els drets humans de la península ibèrica. Espanya, com havia profetitzat un general franquista, va ésser passada a sang i foc. El nou règim instaurà la por sistemàtica i va fer florir la pau del cementiri.

Al final de la guerra els soldats republicans i els militants d’esquerres, que no van poder fugir van patir directament la repressió franquista. Els republicans que van quedar atrapats al port d’Alacant van ser detinguts i tancats a correccionals i a presons militars. Una gran majoria de soldats van ser enviats als camps de treball i de concentració. Els principals camps espanyols eren Los Almendros, Albatera, Miranda de Ebro, San Pedro de Cardeña, El Cànem (Barcelona), Cervera (Lleida), San Marcos de León, Horta (Barcelona), Los Merinales, Empúries (Girona), etc. Els presoners republicans van començar construir l’any 1940 el Valle de los Caídos, el gran panteó del franquisme, on són enterrats José Antonio i Franco.

Malgrat la repressió, les organitzacions republicanes van començar una lenta reorganització dels moviments polítics i sindicals. La feina era feixuga però s’obriren vies de resistència per refer els ponts del diàleg entre les organitzacions republicanes.

“malgrat la repressió, les organitzacions republicanes van començar una lenta reorganització dels moviments polítics i sindicals”

Les dues centrals majoritàries de Catalunya i d’Espanya, la CNT i la UGT, es reorganitzaren a l’interior de la península i a la resta del món on s’instal·laren els nuclis de militants. Però tot plegat semblava un miratge o una feina de ciclops. Malgrat la dura repressió franquista la CNT començaria la seva reorganització.

Dins d’aquest ambient de terror el moviment llibertari va retornar a la palestra. La CNT fou la primera entitat “política” a organitzar-se dins de l’Estat espanyol, doncs a primers de març de 1939 ja funcionava un primer comitè llibertari a Barcelona, que fou immediatament desarticulat per la policia. La caiguda dels cenetistes va significar la detenció de 23 joves de 16 a 18 anys, que havien militat a les Joventuts Llibertàries, dos dels quals, José Antonio Guevara i Antonio Céspedes, van ser condemnat a pena de mort i, posteriorment, indultats a la pena de 30 anys de presó major. La sort que van tenir aquests joves de salvar la vida no la van tenir altres persones que van ser passats per les armes.

L’abril de 1939 es celebrà una reunió clandestina de militants cenetistes a València, d’on va sortir elegit un Comitè Nacional del qual va ser el seu primer Secretari General Esteve Pallarols, en formaven part altres militants escapats del camp d’Àlbatera. El CN va convocar les tres branques del moviment llibertari (CNT-FAI-JJLL) i va elaborar el manifest “A todos los trabajadores revolucionarios de todo el mundo. La verdad sobre la guerra y la revolución en España”, que deia el següent:

“(…) El 18 de julio de 1936 se produjo en nuestro país una sublevación por medio de la cual, el Estado constituido como clase del Poder, la burguesía agraria e industrial, la aristocracia y la iglesia, querían anular la victoria que el pueblo alcanzó en febrero del mismo año (…). El Estado, al escindirse desapareció y la lucha contra los sublevados quedó encomendada a la improvisación popular (…). El conglomerado libertario fue en realidad el puntal de la resistencia y responsabilidad antifascista, el que impidió, en la medida de sus fuerzas, las debilidades y traiciones de unos y los excesos de otros.”

Per tant des del mateix any 1939 la CNT ja disposava de comitès a les presons, als camps de concentració i a les fàbriques de ciutats com València i Barcelona. També s’havien elegit subcomitès que es mantenien encara més a l’ombra per fer-se càrrec de l’Organització quan la policia detenia als membres dels comitès. Els primers treballs dels anarcosindicalistes van estar encaminats a cercar ajuda humanitària i solidària pels presoners, abastir-los i oferir-los una mínima esperança i, alhora, posar-los en contacte amb les seves famílies. Els integrants del primer Comitè Nacional molt aviat van ésser detinguts per la policia. Pallarols fou jutjat sumaríssimament, i condemnat a mort, després d’uns quants anys a la presó va ésser afusellat el març de 1946.

Aquesta va ésser la tònica general dels comitès clandestins confederal. Des de 1939 fins a 1951 van caure en mans de la policia 14 comitès nacionals de la CNT, una gran part d’aquests militants confederals van ésser passats per les armes. Entre els secretaris general dels diversos Comitès Nacionals, a més d’Esteve Pallarols, van ocupar la secretaria general militants com Gregorio Gallego, Manuel Amil, Sigfrido Català, José Expósito Leyva, César Broto, Lorenzo Iñigo, Enrique Marco Nadal, Antonio Ejarque, Manuel Villar… Però, malgrat la repressió, la CNT es va mantenir organitzada durant els anys quaranta i gairebé tots els anys cinquanta.

“Hem de fugir de singularitzacions i mitificacions”

6 d'abril de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Redacció Catalunya

Parlem amb Emili Cortavitarte, militant de CGT i professor d’història a secundària. Gran conegut dins la CGT Catalunya, l’Emili porta anys al peu de la barricada. Llicenciat en Història Moderna i Contemporània, ha estat Secretari General de la CGT de Catalunya, Secretari General de la Federació d’Ensenyament de Catalunya, Secretari de d’Acció Sindical i Relacions Internacionals d’aquesta federació i ha participat en multitud de publicacions sobre història del moviment llibertari. Ara ja jubilat, parlem amb el que és l’actual president de la Fundació Salvador Seguí (FSS).

Bon dia, Emili. Ets un dels membres fundacionals de la FSS?. D’on sorgeix la idea? Què us porta a constituir una entitat com aquesta?

No, jo no vaig ser membre fundacional, però em vaig incorporar com a soci ben aviat. De les fundadores, algunes ja no són entre nosaltres com Maria Àngels Rodríguez i Luís Altable i cal reconèixer la seva dedicació.

La Fundació Salvador Seguí va sorgir el 1986. Els objectius foren constituir una fundació que recuperés la memòria històrica de l’anarcosindicalisme i de l’anarquisme i, també, documentació de la CNT renovada (després CGT) i dels moviments socials.

La singularitat fou que no és va constituir una fundació a l’ús, depenent de l’organització, es volia que es mantingués al marge de les fluctuacions i disputes internes, d’aquí la seva autonomia de funcionament i, alhora, estreta col·laboració amb la Confederació des del començament.

Es van constituir delegacions a Madrid, València, Granada i Catalunya.

Per què penseu que és important recuperar la Memòria Històrica?

D’entrada, perquè les classes populars i el moviment llibertari cal que coneguin la seva història, en general ocultada, quan no deformada, per les versions del sistema o dels grans corrents acadèmics. En el cas de l’Estat espanyol, hem de sumar la brutal repressió, oblit i deformació patida durant les etapes franquistes i de la Transició.

En aquest punt, durant anys la centralitat de la recuperació de la memòria en la FSS es va focalitzar en la revolució social (1936-39) i l’exili. Sense tancar aquestes etapes, en els darrers anys, hem treballat més la Transició i les efemèrides centenàries (Congressos de la CNT de 1910 i 1911, Congrés de Sants de 1918, Vaga de la Canadenca de 1919).

La vostra tasca es centra doncs, en la difusió de les idees llibertàries? O en la història del moviment llibertari?

Totes dues coses. Recuperar, difondre i reflexionar sobre la història i el pensament llibertari és una de les nostres claus. Però, no només des d’una perspectiva ancorada en el passat, també intentem contribuir a les reflexions i propostes actuals de l’anarquisme, l’anarcosindicalisme i el moviments llibertari o d’altres experiències properes (okupes, sindicalisme alternatiu, repressió, zapatisme, confederalisme democràtic…).

En els actes del centenari del Congrés de Sants vàrem considerar que, a més de recordar i reivindicar el passat (llibre, mural i faristol a Sants), era important reflexionar sobre la realitat actual de l’anarcosindicalisme (debat amb CGT, CNT, Solidaridad Obrera, FAC i Embat) i les seves relacions amb els moviments socials (taula rodona amb Assemblea Groga, feminisme, associacions de veïns i veïnes, pensionistes…).

Salvador Seguí, el Noi del Sucre, fou un dels més destacats militants de l’anarcosindicalisme durant principis de segle. Per què escolliu aquest nom per la fundació?

Per sort per a l’anarcosindicalisme hi ha una gran quantitat de militants històriques a reivindicar (Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Lola Iturbe, Horacio Prieto, Lucía Sánchez Saornil, José Peirats…).

Sens dubte, Salvador Seguí és probablement la figura més coneguda de totes a nivell popular. Es va considerar que era prou referencial i la més adequada.

Com funciona la vostra entitat?

A Catalunya, tenim una base de socis i sòcies, que ens agradaria molt ampliar (la gent interessada es pot inscriure a http://fundacionssegui.org/barcelona/ca/collabora/), que contribueixen amb una aportació mínima de 30 € anuals. També rebem col·laboracions econòmiques d’alguns ens de la CGT de Catalunya. L’única font dels nostres arxius són els materials en donació, abans dels avis (ja no en queden) i ara de persones que ens aporten fotografies i documents del període de final de franquisme i transició i, en menor mesura, d’alguna secció sindical o sindicat que ens passa els seus butlletins, cartells o dossiers de lluites.

Fem una assemblea a l’any, com a mínim, per fer balanç econòmic i d’activitats del curs anterior i presentar i debatre les línies d’actuació pel següent.

Hi ha una nucli de col·laboradors (sis, també ens agradaria ampliar-lo!) que portem el dia a dia de la Fundació i ens reunim com a mínim un cop a la setmana on resolem consultes, proposem actuacions, revisem les activitats programades, classifiquem materials, busquem un espai adequat per als nostres arxius (més de 60 palès dipositats provisionalment en un espai de l’Ajuntament de Barcelona i milers de cartells en els locals de CGT Rubí) …

A nivell confederal, tot i que hi ha un funcionament molt autònom, fem una reunió del Patronat (dos membres de cada delegació i el secretari general de la CGT) a l’any en la qual donem solució a les qüestions més burocràtiques (cal presentar pla d’actuació i situació econòmica al Protectorat de Fundacions del Ministeri de Justícia), ens passem informació d’activitats i cerquem vies de col·laboració entre les delegacions i amb la CGT.

En la darrera reunió vàrem concretar una exposició sobre el paper cultural del moviment llibertari a l’exili que s’inaugurarà a València en el darrer trimestre i després serà a disposició dels ens confederals per recórrer la península.

Quina relació té la FSS amb la CGT de Catalunya?

La relació és manifestament millorable per les dues parts. De la nostra part, segurament explicar millor quina és la nostra feina, no donar per fet que tothom a la CGT de Catalunya sap què fem. Estar encara més oberts a la col·laboració i fer propostes que puguin ser valorades en els sindicats i les federacions.

Hem establert relacions de col·laboració amb l’SP de la CGT de Catalunya per publicar el llibre sobre el Congrés de Sants o per l’exposició i actes de difusió de la Vaga de la Canadenca. I, resta oberta la nostra participació en temes de formació i de memòria històrica llibertària.

Com he dit abans, hi ha sindicats i federacions que ens aporten econòmicament, i amb els mateixos i altres tenim col·laboracions freqüents: xerrades, passi de documentals, presentacions de llibres propis o aliens…

Amb altres no ho hem aconseguit i esperem millorar. Sempre restarem oberts al treball en comú.

“si deixem de costat els «grans actes públics», com a FSS vam treballar directament amb moltes militants de la CNT del 36”

Vau publicar, en motiu del centenari del Congrés de Sants, un llibre sobre aquest comici, recuperant gran part de les actes i documents del congrés. Això és una feinada. Com ho feu?

Vàrem observar que les darreres publicacions serioses sobre el Congrés s’havien fet als anys 70 del segle passat i estaven descatalogades. Consideràvem que un fet succeït feia 100 anys, amb poc material gràfic recuperable, podia quedar molt llastat i reduït a un públic molt concret.

Vàrem dubtar si tornar a publicar el llibre de Manuel Lladonosa (posteriorment, ho faria Descontrol), però les nostres investigacions ens van menar a les actes del congrés i del míting i vàrem coincidir en què tenien una força brutal, que llegir-les era com ser-hi present o veure un documental «impossible».

Vàrem estirar del fil i vàrem trobar altres documents relacionats (estatuts de la CNT catalana, proposta d’agrupacions de sindicats d’ofici en sindicats únics, estatuts i reglament de funcionament d’un sindicat únic nou…). En fi, un autèntic botí.

Després d’ordenar-lo per fer-ho més intel·ligible a lectores actuals, vàrem afegir un glossari de participants, una presentació i una introducció.

Opino que ara mateix és un llibre de referència per apropar-se al fet històric.

Una pregunta incisiva. Fa poc vau participar de l’homenatge de Joan Peiró. Sembla difícil no caure en homenatjar sempre als grans militants de l’anarcosindicalisme, darrere d’aquests hi havia, en paraules de Seguí “una immensa falange obrera” que tot sovint queda en segon terme. Com posar en valor tota aquesta gent anònima?

En el cas de Peiró no és gaire complicat perquè, des del començament (1989), la família i les entitats organitzadores (entre elles la Fundació i la CGT del Maresme) hem tingut clar que Peiró no va estar sol, ni en la seva trajectòria ni en la seva mort. De fet, l’acte final de l’homenatge és sempre un recordatori als altres set membres de la CNT assassinats a Paterna, junt a Peiró.

Hem de fugir de singularitzacions o mitificacions, especialment en un moviment com el nostre basat en el suport mutu, la solidaritat, l’organicitat i l’aportació de cadascú en funció de les seves capacitats i voluntats.

Si deixem de costat els «grans actes públics», com a FSS vam treballar directament amb moltes militants de la «CNT del 36» i hem organitzat tres actes d’homenatge a l’exili, sense distincions (dos al sud de França i un a l’estat espanyol). Hem fet xerrades i/o llibres sobre la pedagogia llibertària o les col·lectivitzacions industrials on fem esment de persones gairebé anònimes. Tenim ben present que hi ha un teixit social llibertari inesgotable, sempre actiu i gairebé mai reconegut. I ells i elles són el 90% de la nostra memòria.

Continuem classificant i digitalitzant documents de militants poc conegudes que, tant de bo, algun dia podrem posar en accés públic i aquesta és justament la nostra principal dedicació, tot i que es veu molt menys publicitada.

Finalment, teniu previst realitzar properament algun acte o publicació?

Després del llibre sobre el Congrés de Sants de 1918, hem publicat «Anarquistas…¡Y orgullosos de serlo!» (per cert, tenim exemplars per vendre) una antologia d’articles d’Amedeo Bertolo i una entrevista amb ell. La selecció l’han feta Àngel Bosqued i Tomás Ibáñez i conté pròlegs d’Eduardo Colombo i Tomás Ibáñez.

Aquest llibre respondria més a la voluntat de contribuir al debat més actual de l’anarquisme i del moviment llibertari. Amedeo Bertolo, a més de militant i pensador anarquista contemporani (1941-2016), fou un actiu col·laborador de les revistes A/Rivista Anarchica i Volontà i fundador de l’editorial Elhèutera.

D’altra banda, els dies 11, 12 i 13 d’octubre (en col·laboració amb un grup d’historiadors d’universitats catalanes) celebrarem el II Congrés Altres Protagonistes de la Transició (Els moviments socials i l’esquerra radical) a l’Ateneu Popular de Nou Barris, continuïtat del I Congrés celebrat a Madrid i de la Jornada de testimonis feta a la Biblioteca de Sant Andreu en 2017.