Categoria: Editorial

Editorial

Diu la dita que a pesar del febrer, floreix l’ametller. Diríem que nosaltres no tenim cap ametller, però sí que podem parlar de que floreixen altres coses. Per exemple, floreix el creixement de la CGT de Catalunya. Si el passat 2019 vam tancar l’any amb un rècord d’altes al sindicat, la creació de nous sindicats podríem dir que és la conseqüència de que cada cop més gent veu en la CGT una alternativa plausible per millorar les seves condicions de vida.

Ciudad Esmeralda del Mago de Oz, era aquella ciutat on tots els desitjos es complien. Ben bonica des de lluny, però molt diferent un cop t’hi apropaves, al final no era el que pensaves. Una mica el mateix passa amb la Vall del Francolí i les indústries petroquímiques de Tarragona, tot i que, de lluny, és ben lleig, i quan t’hi apropes, encara més. Però aquelles promeses de “progrés” i “bonança econòmica”, han deixat pas al desastre ecològic i a una greu amenaça per la vida dels veïns i veïnes. Tampoc, com s’adonà la Dorothy, era el que semblava. Tot i així, floreixen i es desenvolupen les iniciatives i les mobilitzacions contra la màfia petroquímica de Tarragona, que va segar quatre vides el passat gener i que precaritza i destrueix el nostre país.

Floreix també la dinàmica assembleària del nostre sindicat, amb la convocatòria d’un ple confederal pel proper 22 de febrer per decidir què fem el proper 8 de març. Un 8 de març que, per primer cop en molts anys, ens planteja la convocatòria de vaga general un diumenge, fet que no ha passat desapercebut per la redacció del Catalunya: trobareu en aquest número elements per a la reflexió i el debat el proper 22 de febrer. Un dia assenyalat, a més, ja que la nostra publicació està d’aniversari, celebrant els 83 anys de la Revista Catalunya. Des d’aquí, volem recordar que és gràcies la militància i al la inestimable dedicació de tots i totes les que ens han precedit que, avui, podem treure el número 215 del Catalunya.

Editorial

Corria un meme fa unes setmanes que deia que tornaven les modes dels anys vint. Entre aquestes hi havia el Charlestone, o l’Art Deco. També apareixia l’anarcosindicalisme, en una vinyeta de ninots enfadats i amb fusells i banderes. Tornen els anys 20, aquest cop sense fusells. Però potser igual d’enfadats o més. I amb aquests anys vint deixem enrere un 2019 en el que la CGT ens hem convertit en més alternativa que mai. Un any en el que ens hem convertit en el primer sindicat de Catalunya. Sí, el primer. El primer sindicat de combat. El primer sindicat que aposta per l’acció directa. El primer sindicat en guanyar conflictes de forma clara, des del carrer, des de la vaga i fora dels despatxos. El primer sindicat, sindicat, és a dir, estructura d’autodefensa de la classe treballadora, i no una gestora plena de buròcrates i llepaculs.

Vam iniciar l’any guanyant el pols a Cacaolat, fet que semblava impossible. Com uns quants arreplegats van aconseguir doblegar la voluntat d’una empresa com Cacaolat? Doncs de la mateixa forma que vam aconseguir fer-ho acabant l’any al Grup Balañà, o a Iberboard, o a Nestlé, o a l’Ajuntament de Girona. La resposta és coneguda per tothom. Fent el que es feia els anys vint: Que no negocies? Vaga. Que no cedeixes? Més vaga. Que a sobre et poses xulo? Vaga, boicot i sabotatge.

Hem de recuperar els bons modals de la classe treballadora. Aquells modals en que, sense tanta burocràcia i tanta mediació, s’agafava la paella pel mànec (o al patró pel coll) i se li obligava a cedir. El 2020 sembla un bon any, una bona dècada, per començar a fer-ho.

“No tenim un planeta B” resava una pintada a una paret d’un carreró. Realment, poques coses més certes hi ha que aquesta sentència. Acostumats i acostumades com estem a la immediatesa, a l’ara, a l’aquí, al consum desenfrenat, a l’obsolescència programada… potser una idea com aquesta ens impacta més del compte. Si ens carreguem aquest planeta, de ben segur que a l’ Amazon en tenen un de nou. I més barat. 

És també potser repetitiu dir que aquesta condemna que ens aboca a l’autodestrucció ha estat sentenciada pel sistema econòmic en el qual vivim. Que sí, que podem reciclar, que podem anar en bicicleta aquí i allà, que podem practicar un consum responsable i de proximitat… és clar que podem, però el problema persistirà si no encertem a trobar l’arrel del problema. Resulta que en aquesta cimera sobre el canvi climàtic del COP25 es reuneixen precisament aquells que són els responsables, o els titelles i els enviats dels responsables, del desastre climàtic que vivim. Per molt que es rentin la cara amb cimeres, o arribin a acords que esdevenen paper mullat. El capitalisme, com deia el mestre Galeano, és el món al revés.

I no volem ser més repetitius però l’emergència climàtica és la mateixa emergència que l’emergència social. L’emergència que deixa dia a dia a milers de persones sense casa, sense treball, sense res per posar-se a la boca. La mateixa emergència que condemna pobles sencers a l’extinció, o que en permet perpetrar el seu extermini amb l’ús de les forces militars dels estats, com el cas del Kurdistan. La mateixa emergència  que parlen les nostres companyes quan són violades i assassinades a mans del patriarcat. Una emergència davant la quan la CGT no hi pot restar passiva. Una emergència que ens interpel·la. Els i les militants del Sindicat hem d’estar permanentment mobilitzats/des, perquè ja no és només una qüestió de sou, ens hi va la vida. És urgent el canvi social, o el canvi climàtic promogut per aquest capitalisme depredador ens abocarà a totes a l’extinció. 

No som els qui defensen el planeta, som el planeta que es defensa. 

Editorial

Deixem enrere un mes d’octubre que serà recordat durant molt de temps. Un mes d’octubre en que hem vist com la policia treia ulls a manifestants, com apallissava gent indefensa, com cridaven com bojos i amb burla des d’una furgona policial. Un mes d’octubre que, com el setembre, hem vist com la policia s’enduia les nostres companyes, les humiliava i les empresonava. Un mes d’octubre que, mirat fredament, condemna a activistes per haver vetllat per la marxa pacífica de les mobilitzacions de fa dos anys.

Però també hem viscut un mes d’octubre de dignitat. De xavals valents i valentes que s’enfronten a la brutalitat policial. Que responen amb barricades i foc als intents d’atropellament de les furgones policials. Que responen amb ulleres de protecció i pedres a les bales de goma i de FOAM. Que responen amb autodefensa i fan prevaldre la dignitat popular davant la infàmia de la repressió. Són els nostres fills i filles, companys i companyes, germans i germanes, heterogènies com el poble, que amb ràbia s’alcen, contra la repressió i contra aquest sistema trist i criminal, mostrant-nos, un cop més, que tenim molt a aprendre d’ells i elles.

Un octubre de sentències. Com la que afirma que es pot acomiadar treballadors per faltar al lloc de treball de forma justificada en l’enèsim atac que patim els que no tenim més que les nostres mans per guanyar-nos la vida. Un octubre de lluita, com la dels companys i companyes del Stradivarius, o el de les companyes d’Iberboard, on la dignitat té forma de barricada i piquet i d’uns somriures a les sis de la matinada que són l’expressió de la certesa de la victòria.

Des de la redacció de la Revista Catalunya no podem dir altra cosa que endavant, endavant companys i companyes, endavant joventut digne, endavant amb les pedres, amb les barricades, amb els piquets, amb el colze a colze al carrer. Que com deia aquell poeta estimat, que los justos avancen aunque estén imperfectos y heridos.

Porque el cielo està de nuevo torvo, con helicóptero, y sin dios.