Categoria: Editorial

Plegades donem veu a les nostres lluites, el 8 de març i tots els dies de l’any

Equip Comunicació CGT Catalunya
Editorial. Rosalia Molina

Seguint la línia de fa dos anys, aquest any també el Catalunya de març ha estat escrita i coordinada només per dones.

Malgrat que les veus de les dones són presents a tots els números de la revista, on a més de l’apartat “Les nostres veus: llibertàries i feministes”, moltes companyes escriuen sobre lluites i reivindicacions socials i sindicals. I cada vegada aconseguim que més dones s’impliquen i s’atreveixen a escriure encoratjades juntes per aconseguir mostrar les nostres veus a les lluites sindicals, temes socials, internacionals, d’opinió…

Aquest nou exemplar que teniu a les mans, ha estat possible gràcies a l’esforç col·lectiu de moltes companyes, aquest esforç moltes vegades és doble pel triple rol de treballadora, lluitadora sindicalista i mare, que moltes tenen.

Gràcies a totes les que ho hem fet possible. Des de la Roser amb la seva creativitat amb els seus dibuixos i la portada d’aquest número, la Pilar, la Ingrid, la Laura, la Rosalia, la Cyntia, la Maribel, la Mercè, la Clara, la Carme, la Soa, la Noe, les dues Irenes, la Caro, la Marta, la Luciana, així com el treball col·lectiu de les companyes d’Ensenyament en les seves seccions: pública , universitat, social, les companyes del SAD de Sabadell, les companyes de Berga i un llarg nom de companyes que han participat i continuen col·laborant, cadascuna amb la seva especialitat i el seu suport.

Fem esment a la col·laboració molt especial de la Dolors Marin (escriptora i historiadora), la Carme Valls (metgessa), la Isabel Molina (graduada social), i moltíssimes més.

Us convidem a llegir els articles d’aquest número, on estan reflectides les veus de moltes lluites i de moltes companyes. I així totes i tots podem entendre millor com treballar per aconseguir unes vides dignes, en llibertat i feminista.

Continuarem lluitant el 8M i tots els dies de l’any.

Hi ha resistència

Equip Comunicació CGT Catalunya
Editorial

És possible que el 2020 no hagi estat un any bo per ningú. Bé, sempre s’ha de matissar. No oblidem que, al cap i a la fi, sovint, quan es fa referència a “tots”, s’està utilitzant un genèric poc precís i acurat. Sabem que, tot i que per la gran majoria aquest 2020 hagi estat un any nefast, a uns quants no els hi ha anat tant malament. El diagnòstic és simple: en una societat com la nostra, on existeix una escissió social motivada per l’accés a la creació de riquesa d’uns quants en detriment de la majoria, pràcticament sempre, el que és bo per uns, és dolent pels altres.

Milers de persones han mort. Milers de persones han perdut la feina. Milers de persones han vist com els seus ingressos es reduïen dràsticament. Ara, l’Estat, té molt més control sobre la població. Mesures que fa uns mesos ens haguessin semblat impensables, ara ens resulten d’allò més normal. I és que si, a nivell biològic, el virus ha vingut per quedar-se; a nivell social, el control social ha vingut, també, per quedar-se.

Tothom, amb un mínim de decència, pot entendre ara mateix que els anys i anys de retallades sobre els serveis públics estan ara passant factura, cobrint de mort i misèria un sistema sanitari públic precari de mena. I ens esperen uns anys de retrocés en matèria de drets laborals i socials. Les reformes laborals i de pensions que ara mateix s’estan cuinant, amb el beneplàcit de la socialdemocràcia i, com no, dels sindicats grocs, ens donen una pista de per on aniran els trets…

Pot ser que la qüestió no sigui tant el cop de la Covid-19, sinó el com la societat gestiona aquest cop, com el sistema econòmic es reajusta per continuar, o millor dit, aprofita l’ocasió per augmentar l’extracció de plusvàlua. 

La sortida de la crisi i el combat de la Covid-19 és una decisió política. Com política és la decisió de deixar de restar impassibles i organitzar-se. Al curro, al barri, allà on hi hagi escletxes. Perquè on hi a explotació, hi ha resistència. I on hi ha resistència, hi som nosaltres.

Tornen temps difícils, tornen temps de lluita

Equip Comunicació CGT Catalunya
Editorial

Tornem a la casella de sortida. Qualsevol diria que tot el sacrifici i patiment que ha hagut de passar la població, catalana i d’arreu de l’Estat, no ha servit absolutament per res. El confinament de tota la població, la pèrdua de la feina i/o dels ingressos de milers i milers de famílies de la classe treballadora, els ingressos hospitalaris, l’angoixa, els malalts… i els morts. Carretades de morts. Tot això i més, des del passat març fins ara, sembla que no ha estat suficient per aturar la Covid-19. Però els botellons. Però la joventut inconscient. Però les trobades socials… Campanya mediàtica dirigida a responsabilitzar la població de la ineptitud dels polítics i les seves polítiques de gestió de la pandèmia. D’aquesta forma, a més, s’evita el debat sobre la fallida gestió antipandèmia. L’estat, i els qui ho gestionen, altre cop, semblen tenir més por al descontentament social i la protesta que no pas al virus. 

Prova d’això són les polítiques de manu militari per frenar una pandèmia. Quan els hospitals es col·lapsen, quan la població mor, allò indispensable és la disciplina –i la repressió– militar, el control social. Quelcom que recorda, funestament, la situació de 1918. I és que tots i totes estem assistint a la criminalització d’aquells i aquelles que gosen obrir la boca contra alguna de les mesures implantades pel govern “més d’esquerres de la història”. Ara, el nou mantra, el nou crim contra la societat és ser “negacionsita”. I negacionista no és qui negui l’evidència –material, científica, empírica– del virus, sinó qui qüestioni les absurdes polítiques governamentals.

Aneu a treballar fills i filles de l’estat. Però no us relacioneu entre vosaltres. No sortiu al carrer. No us ajunteu. No conviviu. No sigueu solidàries. Aneu a treballar perquè si d’alguna cosa heu de morir, és precisament d’això: de continuar engrossint les butxaques d’aquells i aquelles que, al cap i a la fi, són els responsables del desastre social que vivim. 

Pandèmia low cost

Equip Comunicació CGT Catalunya
Editorial
El mensaje sin tapujos de Noruega sobre Madrid y el coronavirus

L’inici de curs ha estat tot un èxit. Tant, que ja hem assistit a una setmana de vaga de personal sanitari i, ens esperen, aquest octubre, dues jornades més de vagues al sector educatiu. De moment.

Havíem posat esperances, tot sigui dit. I el Govern i les administracions no ens han decebut. Milers de treballadores abocades a l’atur. Col·lapse monumental en molts àmbits de l’administració de l’estat que deixa amb el cul enlaire milers i milers de persones. Una cascada d’ERTO’s i ERO’s, tancaments i desmantellament industrial. Metges i mestres més explotats, més exposats. Exprimir el treball. Fer més rendible el capital.

La sanitat i l’educació, conquestes aconseguides a base de patiments, vagues i sacrificis, s’aguanten ara mateix per la dedicació i la professionalitat dels qui hi treballen. Dels qui les fan funcionar. Res no s’espera de l’Estat, més que engrunes i promeses d’una virtual gestió mínimament decent. Gel, mans, mascareta. Tots hem de posar de la nostra part. Tots ens hem de sacrificar davant l’enemic. Altre cop, com si la història es rigués de nosaltres, invisible. Altre cop, causa i justificació de l’anhelada pau social patronal.

Deia la nostra estimada Mafalda que si no fos per tots nosaltres ningú no seria res. De rabiosa actualitat aquesta afirmació, perquè si ens enfrontem sols, ja hem perdut abans de començar a batallar. És imprescindible, ara més que mai, l’organització. És més necessari que mai el poder col·lectiu, l’acció col·lectiva, única manera de frenar l’ofensiva contra el treball de que som i serem testimonis. Soles no podem. Juntes ho podem tot.

Rebrot de capitalisme

Equip Comunicació CGT Catalunya
Editorial

Comencem el nou curs amb més incertesa que mai. Es podria dir que no hi ha hagut sistema econòmic i social a la història de la humanitat que hagi estat més variable i més incert. El cas és que si el virus de la Covid-19 ha matat un bon nombre de persones, el capitalisme rematarà a un bon grapat més. El capitalisme ha rebrotat. I amb aquest, les polítiques neoliberals. L’actitud intrínseca del capitalisme, de deixar la gent a la seva sort. Milers, centenars de milers de persones han deixat de rebre cap tipus d’ingrés. A l’atur el segueixen els desnonaments, més precarietat al treball, més misèria. L’allau d’ERTOS, EROS, acomiadaments, etc. està deixant un paisatge desolador per a la classe treballadora. L’inici del curs escolar, no farà més que accentuar aquesta misèria.

Ens espera una tardor difícil. Un període difícil. S’apropen uns mesos en que més val que ens preparem per a la lluita. I a tots els fronts. A tots els sectors. Polítics i empresaris no dubtaran (ja ho estem veient de fet) en aprofitar per treure rèdit de la situació. D’especial importància és doncs el proper ple confederal, per veure què té a fer, què tenim a fer, la CGT en aquest context. Indispensable.

Per això cal organització. Cal treball. Cal compromís i atenció, anàlisi i intervenció. Cal evitar la intoxicació, per via externa i per via interna. Cal arraconar els discursos destructius i demagògics. Cal arraconar la seva pràctica. Perquè nosaltres no estem aquí per ser el ring de boxa, estem aquí per ser els qui boxegen. Som els qui, independentment del ring, plantegem i plantejarem batalla al capitalisme, a les polítiques neoliberals i l’avarícia. 

El virus potser rebrotarà. Però el capitalisme ha rebrotat. Destapant un altre cop la seva naturalesa criminal. Mostrant la seva cara més malaltissa i cruel. I l’hem de tallar de socarrell.