Editorial
És possible que el 2020 no hagi estat un any bo per ningú. Bé, sempre s’ha de matissar. No oblidem que, al cap i a la fi, sovint, quan es fa referència a “tots”, s’està utilitzant un genèric poc precís i acurat. Sabem que, tot i que per la gran majoria aquest 2020 hagi estat un any nefast, a uns quants no els hi ha anat tant malament. El diagnòstic és simple: en una societat com la nostra, on existeix una escissió social motivada per l’accés a la creació de riquesa d’uns quants en detriment de la majoria, pràcticament sempre, el que és bo per uns, és dolent pels altres.
Milers de persones han mort. Milers de persones han perdut la feina. Milers de persones han vist com els seus ingressos es reduïen dràsticament. Ara, l’Estat, té molt més control sobre la població. Mesures que fa uns mesos ens haguessin semblat impensables, ara ens resulten d’allò més normal. I és que si, a nivell biològic, el virus ha vingut per quedar-se; a nivell social, el control social ha vingut, també, per quedar-se.
Tothom, amb un mínim de decència, pot entendre ara mateix que els anys i anys de retallades sobre els serveis públics estan ara passant factura, cobrint de mort i misèria un sistema sanitari públic precari de mena. I ens esperen uns anys de retrocés en matèria de drets laborals i socials. Les reformes laborals i de pensions que ara mateix s’estan cuinant, amb el beneplàcit de la socialdemocràcia i, com no, dels sindicats grocs, ens donen una pista de per on aniran els trets…
Pot ser que la qüestió no sigui tant el cop de la Covid-19, sinó el com la societat gestiona aquest cop, com el sistema econòmic es reajusta per continuar, o millor dit, aprofita l’ocasió per augmentar l’extracció de plusvàlua.
La sortida de la crisi i el combat de la Covid-19 és una decisió política. Com política és la decisió de deixar de restar impassibles i organitzar-se. Al curro, al barri, allà on hi hagi escletxes. Perquè on hi a explotació, hi ha resistència. I on hi ha resistència, hi som nosaltres.
