Editorial
Estem vivint una època, si més no, curiosa. Si fa uns anys ens haguessin dit que durant els anys vint del segle XXI el govern tindria la capacitat de restringir de forma tan sorprenentment fàcil algunes de les llibertats individuals de la població, ens hauríem fet creus. O, molts, no ens ho haguérem cregut. O, almenys, hauríem pensat que s’ha fet a costa d’una dura lluita i una repressió brutal contra la població.
I ja ho podem dir sense por a caure en paranys que la creu del nostre temps és la Covid. Perquè no és només un virus, que ho és, i molt punyent i cruel. És un sistema, un estat de les coses completament nou que s’ha anat instal·lant a poc a poc, però fermament, a tots i cadascun dels racons de les nostres vides. Però sobretot, de les nostres relacions socials.
Una bona economista afirmava feia un temps que el que ens costa d’entendre és que el Capitalisme és una forma de produir béns, però és, alhora, una forma de relacionar-se socialment. No voldríem instal·lar el virus del nostre temps en el mateix nivell que un sistema de producció que porta dos-cents (tres-cents?, quatre-cents?) anys esprement les classes subalternes, però certament la Covid ha canviat la forma de relacionar-nos, també, socialment i productiva. I ha canviat sobretot, l’enorme capacitat que com a comunitat tenim d’empassar-nos polítiques autoritàries
Però no tot està perdut. Mai està tot perdut. I exemples d’això els tenim a cada cantonada de la Catalunya rebel, a cada espurna que incendia una barricada, a cada vaga contra el maltractament laboral, a cada okupació i a cada defensa davant d’un desnonament. Els tenim, a cada desafiament que, tot i no reeixir, hi són. I hi són, perquè existim. Només cal mirar-nos a nosaltres, a les nostres iguals, i no tant a allò que ens diu la televisió, la ràdio i els periòdics de la patronal.
