Editorial de l’edició impresa del Catalunya núm. 227, de maig-juny de 2023
Després d’un temps de silenci el Catalunya torna a ser al carrer i a les vostres mans. Amb aquest número reprenem la feina feta pels companys que han estat en el passat al capdavant d’aquesta publicació i encarem aquesta nova etapa amb il·lusió. Esperem estar a l’alçada d’aquesta capçalera històrica i d’aquells que ens han precedit.
La portada d’aquest número ens porta cent anys enrere: a l’assassinat de Salvador Seguí, El noi del sucre; i del Perones, i de desenes i desenes de sindicalistes. A tots ells volem recordar —com ho està fent de manera excel·lent la Fundació Salvador Seguí—, perquè tots i cadascun eren part d’un projecte que només pot ser col·lectiu: el projecte llibertari i anarcosindicalista.
Un home no fa un sindicat. Ni dos, ni tres. La força del sindicalisme és la força de multitud de persones organitzades per avançar cap a una societat llibertària, sense explotadors ni explotats. I això feien fa cent-i-pocs anys: construir una alternativa al sistema des de l’anarcosindicalisme, des de les escoles racionalistes, des dels ateneus i sindicats. I reflexionant i contraposant idees, observant la societat, els conflictes socials, i traient-ne conclusions; repensant-se, reorganitzant-se, com en el Congrés de Sants (1918) que va bastir un anarcosindicalisme de masses. I de seguida la vaga de la Canadenca (1919), que va imposar la jornada de les vuit hores tan llargament reivindicada, i que només fou possible perquè al darrera hi havia centenars de milers de treballadors organitzats i fent pinya en una lluita comuna.
Salvador Seguí era un gran orador, diuen; un gran estratega. I segurament sigui cert. Però per sobre de tot era un home honest. Un anarquista de pedra picada, tot i que entre els seus coetanis se l’arribés a titllar de reformista o escampessin rumors que el situaven a la política parlamentària.
Nosaltres avui, en l’estela d’aquells anarcosindicalistes de fa cent anys, som força creixent i seguim lluitant. Els mirem per mirar-nos a nosaltres mateixos. Per aprendre’n. Avui com llavors, tenim per davant una dura lluita davant d’un capitalisme devastador i dels estats. I partim d’un anarcosindicalisme que no és (encara) ni de bon tros tan potent com llavors, però la CGT de Catalunya mobilitza i aporta ja la gran majoria de vaguistes i els darrers anys està creixent exponencialment (en nombre d’afiliats, de sindicats i federacions, de seccions sindicals…). I és qui surt al carrer quan toca. Darrerament, el 8 de març, en la vaga general feminista; i el dia 11, en una gran manifestació contra la carestia de la vida. I en nombroses vagues i conflictes sindicals.
Queda molt per fer i cal ajustar les organitzacions a la societat actual per tenir eines de lluita útils. El gener passat en el congrés de la CGT de Catalunya a Sallent es van exposar idees, propostes, es van assolir acords i es va escollir un nou Secretariat Permanent per acompanyar aquest nou cicle de lluites. Ara toca intel·ligència col·lectiva, cooperació, reflexions compartides i fer pinya.
I organització, organització, organització.
