Categoria: Les nostres veus

La màgia de la lluna nova creixent m’influeix transportant-me als contes de les mil i una nits on el desig de viure crea narracions encisadores. La contemplo, des del terrat de casa estant. M’atrau poderosa  i fa que aflorin els records de les nits d’estiu viscudes a la porta de Damasc, ciutat vella de Jerusalem i les emocions del viatge per Palestina.

Aquell mes d’agost de 2010, agreujada la calor per l’arribada del vent del desert se celebrava el Ramadà. Quan cau el sol, després d’una jornada sense menjar ni beure, surt, encisadora, la lluna nova  i se sent la veu del muetzí des de dalt del minaret que dona per acabat el dejú d’aquell jorn. El crit es rep amb alegria i ben engalanades les famílies musulmanes es preparen per començar la nit fruint amb delit de les viandes que han preparat durant el dia. Després ompliran els carrers: infants, joves i grans camí de  la Porta de Damasc per continuar el gaudi de la festa amb la música dels  llaüts, djembes, cumbus i altres instruments que sonaran fins altes hores de la matinada, ja que l’endemà és festa. També  menjar  i beure estan presents: begudes, tes, falafels, kebab, panotxes…

Feia uns dies que havíem arribat  a Jerusalem i allotjat en un pis llogat a una família àrab palestina. Arrossegades per la festa i la xerinola vam gaudir d’aquelles nit, ballant, rient i compartint l’alegria amb la comunitat palestina musulmana que omplia la porta de Damasc.

L’endemà començàrem l’esperada visita a Palestina acompanyades d’una parella catalana que porten un temps vivint l’experiència en aquesta comunitat.  

De bon matí, en l’autobús de transport públic arribem al checkpoint de Qalandiya. El creuem fora de les hores punta en què es produeix l’aglomeració dels milers de palestines que diàriament el creuen per sortir de Jerusalem i anar a treballar al territori ocupat per Israel. Anem fins a Ramalla, capital de les terres que governa l’Autoritat palestina i  visitem l’ajuntament  on ens rep el batlle que ens explica la situació dels camps de refugiats; la Mukata, seu de l’Autoritat palestina, i el mausoleu a Yasser Arafat.  Els seus habitants ens reconeixen com a forasters i ens saluden pel carrer: welcome, welcome!!. Benvingudes!! Demostren la seva hospitalitat amb aquestes frases d’acollida i agraïment.  

Tornem a Jerusalem i lloguem un cotxe  amb la intenció de recórrer Cisjordània. A Nablús visitem els camp de refugiats. A Jericó coneixem una metgessa catalana que ens explica les penúries de la població que emmalalteix a causa de les aigües brutes que reben de la colònia jueva que s’ha assentat en el cim. Pel carrer un camperol ens ofereix  dàtils acabats de collir. Pugem, amb l’aeri, a veure les runes de la muntanya de les temptacions. A Hebron conviuen molt a prop les dues comunitats, la  israeliana, sempre a dalt controlant la comunitat palestina, a qui llença les seves deixalles. Hi ha molta vida social; allí vam conèixer un grup de dones que realitzen manualitats com a records. També comprem unes peces  a un ceramista palestí que viu del seu ofici a peu d’un carrer vigilat per unes torres israelianes en forma de palmeres. No podia faltar la visita a la mesquita disputada per les dues religions on diuen que està enterrat Abraham. A Betlem oneja una bandera palestina amb l’escut del Barça i tenim la sort de compartir en una haima una xerrada sobre el conflicte que viu la comunitat. Fem una escapada per la vall del Jordà fins arribar al mar Mort i flotar en les seves aigües. De pujada cap al nord: Nablús amb els altars dedicats als màrtirs de la revolució i Jenin. Sortim del territori de l’autoritat palestina i visitem: Acre, Haifa,  Natzaret i llac Tiberíades; contemplant les seves aigües recordem les llegendes bíbliques.

Contradiccions, poder, èxode, Nakba, comunitat palestina desplaçada i dolor latent en la gent que, malgrat l’opressió viu el conflicte de manera resignada oferint-nos somriures d’agraïment per la nostra visita… I en el cor queda gravada la lluna nova creixent i les imatges del viatge que ens acompanyaran sempre.

Les emocions i l’esperança.

-Quin estiu més calorós, no puc amb la meva ànima! Han marxat fora i m’han deixat menjar i aigua per uns dies. Però la veritat és que em costa llevar-me i no tinc esma, ni per alçar el cap i caminar. A sobre, amb el sol que fa he de sortir a la terrassa per pixar i cagar. Quina vida de ciutat mes gatina!

En realitat jo vaig néixer al pla de Boet i m’esperava una vida a la natura, lliure corrent pels boscos i bevent dels rius però vaig ensopegar amb una colla de joves excursionistes d’aquells, “cumbaiàs”. L’Anna em van veure tan petitó i apa! Cap a Barcelona!!  I ara en una casa enmig de l’Eixample i tot plegat veient com passa el temps! No conec les teulades ni la possibilitat d’aparellar-me. Ben segur que la meva espècie no desapareix, però jo no deixo descendència!! Sort que em cuiden bé. Em reconforta ficar-me als peus del llit sota els llençols quan la matinada refresca. Sobretot els diumenges que s’aixequen més tard.

Estava rumiant tot això i, de sobte, algú arriba a casa. Les maletes entren grinyolant, els tinc aquí, s’acaba la tranquil·litat!

-Corro cap a la galeria:  mireu, mireu, el Boet no ha menjat res! Us ho deia jo que era massa temps per deixar-lo sol! Pobret haurà patit d’enyorança.  Agafo el gatet i s’esmuny entre els braços.

Estic preocupada passen els dies i el Boet no menja i no té esma ni per jugar amb mi com feia sempre. Li dic als pares que no és normal que cal portar-lo al veterinari.

– Una bona revisió ens traurà de dubtes. Agafem el transportin per portar-lo al veterinari, ara que l’Anna està a l’escola. Què et sembla Rafel, tu el veus tan malament com diu la nena?

– Ho sento senyors, aquest gat té un tumor a la panxa i li queda poca vida. Hi ha dos solucions: transfusió de sang o una injecció d’eutanàsia. Deixar-lo que mori tot sol és més cruel, patirà!

– Porto uns dies que m’acaronen més del que és habitual i jo cada cop més fluix. Ara em fiquen al transportin i cap al cotxe. L’Anna no ve, aquest matí tenia la cara  enrogida, havia plorat. Ens acomiadem, els nostres ulls parlen: jo també us estimo, no ploreu!! Els gats tenim set vides!!

———————-

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

L’atracció de la mare terra

Després del viatge des de Barcelona i la pernoctació a Oviedo, el dia 9 d’agost, emprenem, en cotxe, el camí sud-oest cap a Belmonte de Miranda on ens allotjarem a l’Hostal Calzada Romana.

Belmonte de Miranda, bressol de la conca del riu Pigüeña té com a reclam turístic a més del gaudi de les muntanyes, camins, senders i riu, la pesca de la truita i el salmó, la reserva de llops en llibertat i el museu aurífer.  

A l’habitació de l’hostal estant, arriba la frescor i el borbolleig del riu Pigüeña que baixa esplendorós formant una conca verda i frondosa. A la seva riba s’esglaonen les cases  i la carretera marca l’eix vertebrador per unir els pobles del Concejo.

L’endemà, ens trobaríem amb les nostres amigues d’Alceu, Maruxina, Rosario i Joven per anar a Las Palancas. Per tal de compartir l’esmorzar amb elles van comprar al poble empanada i unes ampolles de sidra.

El dissabte 10 d’agost, carregades d’il·lusió enfilem carretera amunt fins trobar l’església del poble de Quintana a la parròquia de la qual pertany Alceu i vuit pobles més. En ella s’hi enregistraven els esdeveniments vitals dels seus habitants. Actualment  els manuscrits d’aquells assentaments estan dipositats en l’Arxiu diocesà d’Oviedo, on tenim previst anar per seguir la recerca.

 Al davant de la parròquia hi ha un petit cementiri. Maruxina ens explicà que en el terra estan enterrades les nostres avantpassades. La meva germana Elvira i jo agraïdes de viure aquells moments, meditàrem sobre la terra negra i eixuta que acollia els cossos  dels rebesavis  Francisca i Jose i la besàvia Celestina. Tot unint les mans prenguérem contacte amb la solitud i l’energia que transmetia aquell lloc. I en el pensament l’àvia Elvira que, malauradament, reposa en lloc desconegut.

Fora ens esperaven les nostres amigues i plegades pugem en cotxe cap a Alceu. Situat 550m sobre el nivell de mar, té un cens de 20 habitants i quatre d’ells ramaders que compten amb 400 caps de bestiar. Parem al poble per caminar pels seus carrers costeruts, veure les velles cases, algunes refetes de fa poc, i les restes de quadres i hórreos. Algunes veïnes s’acosten encuriosides per saber qui som. Ens complau la conversa perquè expliquen records dels orígens i tafaneries dels habitants de les cases la majoria dels quals viuen fora del poble.  De nou al cotxe prosseguim el camí cap a “las brañas” de Las Palancas, zona de pastura del bestiar, on ens esperava la festa.

Conèixer Las Palancas, el seu entorn i la gent que s’aplegava a la festa anyal d’agost tenia un emotiu significat per mi d’estimada companyia i propòsit assolit.

La festa de l’aplec omplia d’alegria la gent originària dels pobles del Concejo o descendents de les emigrades a Oviedo o Madrid. Grans, joves i infants es lliuraven a gaudir-la. Es coneixien i rememoraven les bones estones passades en aquells prats en la trobada del segon diumenge d’agost, d’ençà cinc anys.

Joven recordava les seves vivències: havia portat a pasturar el bestiar a aquells prats des de ben petita: –Este era nuestro prau y yo era pastoriña. Era mi paraíso- ens deia.

Rosario, mare de Maruxina, a qui havia conegut en una trobada de dones de la CGT,  ens mostraven els recons i senders que, sortejant brucs i esbarzers, formaven part de les caminades pels cims de Las Palancas, al peu de la penya Manteca. Des d’aquells penyalars s’albiraven cap al sud els cims de la comarca  de Somiedo i les conques del rius Pigüeña i Narcea.  Amb tristor observàrem com les muntanyes d’enfront havien mutat el color verd dels seus prats per cabellera terrosa a causa de l’explotació minera que feia segles arrencava a la terra la seva preuada riquesa: l’or.

Es preveia pluja però el sol va lluir llargues estones i gaudirem de la companyia, el menjar i el beure; de les converses amb anècdotes de les contrades, la música i el ball.

———————–

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

La imatge que m’evoca les vivències d’aquell 29 de maig de 1999, a Colònia, (Alemanya).

Any 1999. Veníem d’un hivern i primavera ple de mobilitzacions i accions per les mesures que aplicava el capitalisme salvatge contra la classe treballadora i la guerra desfermada contra els pobles oprimits.

 Del 18 al 20 de juny de 1999, s’havia de celebrar a Colònia (Alemanya) la cimera anual de caps d’estat (G8) dels països més industrialitzats que, units al FMI  i el BM,  dicten les polítiques monetàries, industrials i econòmiques que afecta els habitants del planeta -en aquesta cimera van acordar afegir-se les 12 grans potències econòmiques emergents passant a ser el G20-.

Amb la intenció de confluir a Colònia i fer sentir la protesta dels pobles oprimits,  diverses organitzacions antiglobalització, entre elles CGT, van unir-se per convocar el 29 de maig una Marxa contra el capitalisme i la guerra.

Barcelona es va afegir amb entusiasme a la convocatòria  organitzant autocars per als activistes de tota Catalunya que lluitaven davant els conflictes creats per l’economia capitalista, la globalització de la pobresa i la guerra.  El neoliberalisme, que ja s’havia aplicat en els anys 90 als països llatinoamericans com a assaig en l’explotació dels pobles havia arribat enfortit a l’Europa del capital per seguir aprofundint en la precarietat de les nostres vides.

1.360 quilometres per carretera ens distanciaven de la ciutat convocant i moltes hores de viatge. Després de migdia i una nit  en autocar arribarem a Colònia per participar en la Marxa, animats i amb la  força de la fraternitat i la solidaritat.

La ciutat que vam trobar estava assetjada per les forces policials dels països europeus que hi participaven en la cimera, principalment, alemanys, italians i francesos. Amb previsió  que no els desbordessin els manifestants, les autoritats alemanyes havien proveït els policies amb força material antidisturbis  i mesures de seguretat per al control i contenció de la Marxa.

Es va ser palès aviat, tant bon punt  arribarem a la ciutat van conduir els nostres autocars a aparcaments controlats des dels quals solament teníem accés al trajecte de la manifestació. Sense possibilitats de sortir-nos dels recorreguts marcat per les forces policials, els cordons formats pels policies comunitaris i les tanquetes tallaven qualsevol possibilitat de desviament de la Marxa.

Per la nostra banda vam fer sentir la nostra presència i les nostres veus; organitzats en columnes agrupades pers països d’origen vam caminar tots junt onejant les nostres banderes i cridant les consignes: contra l’atur! la precarietat! les exclusions! el racisme!, la guerra! I per les 35 hores laborals per llei!!

Tot el matí vam caminar pels carrers fortament assetjats fins que va arribar la notícia que havien aïllat de la marxa un grup, el tenien encerclat i anaven a fer detencions. En saber-ho, la indignació i protesta augmentà, ens vam asseure a terra  i vam cridar que no abandonaríem la ciutat fins que no els alliberessin.  L’advertiment que no marxaríem  deuria funcionar perquè al cap d’unes hores ens va arribar la notícia que els havien deixat lliures.

Abans que es fes fosc vam emprendre el viatge de tornada després de recuperar forces amb les poques viandes que ens quedaven i algunes que vam poder comprar al llarg del camí en petites botigues que per fer-nos costat van romandre obertes!!

El record d’aquesta Marxa Mundial adquireix valor al cap dels anys en contemplar el treball d’una fotògrafa professional  que havia captat moments històrics plens de simbologia. Aquesta n’és una mostra.

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

(Oviedo, Belmonte de Miranda, Alceu, Las Palancas).
A totes les humanes que roden pel món sense trobar acollida.

———————————–

En el tren, de tornada a Barcelona començo a llegir el llibre comprat a Oviedo “Alabanza de la aldea” i reflexiono: em van fer falta referents on trobar la meva realitat; amb el treball de recerca que he començat m’estic buscant a mi mateixa.

D’una banda  l’àvia Rafaela morí molt gran amb una llarga història de vida al darrere i de l’altre l’àvia Elvira desaparegué en acabar la guerra civil i deixà obertes moltes incògnites sobre el seu destí final. 

Penso que cada espai que vaig freqüentar en la infantesa i la joventut eren  aliens. No eren propis. No he tingut cap lloc on reposar el meu cos per buscar en calaixos i baguls aquells vestigis que m’apropessin a les meves avantpassades. Amb l’emigració elles van ser expropiades del passat i jo caigué en el pou de l’oblit caminant sense trepitjar, sense deixar empremta. Però, ara, vull recuperar les oblidades de la història; començar de nou amb els antecedents que m’han arribat a través de transmissions orals, distorsionades, potser, per la influència de creences i pressions socials. 

Als 69 anys, la mateixa edat que deuria tenir l’àvia Elvira quan va desaparèixer, neix en mi la necessitat de cercar aquells espais que ens van furtar aquells que es creuen en possessió de cossos, ments  i vides: les elits poderoses que en cada moment de la història exerceixen la violència contra el poble oprimit.
Tal vegada sigui difícil recuperar tot el fil historiogràfic. Saber d’orígens i llocs comuns de les iguals. Aquests espais humans de les persones que ens van precedir.

Podria ser que la meva filla Anna, que a través del ball treballa l’autoconeixement  en cercles de dones, estigués removent allò d’ancestral que hi ha en totes nosaltres. Amb l’etnografia corporal cercarem dins i fora per recuperar el passat que ens pertany.

I avui, quinze d’agost de 2019, en el viatge de tornada d’Astúries començo aquest escrit, amb el cor encongit per la pena de separar-me de tot el que he viscut aquests dies; agraïda per  l’afectuosa acollida i  comprensió dels nostres desitjos més íntims que han mostrat les nostres  amigues d’Alceu: Maruxina, Rosario i Joven.  I desitjo encoratjada recuperar tot el que sigui possible del passat, ara que he comprés la finalitat del meu propòsit.

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries