L’atracció de la mare terra
Després del viatge des de Barcelona i la pernoctació a Oviedo, el dia 9 d’agost, emprenem, en cotxe, el camí sud-oest cap a Belmonte de Miranda on ens allotjarem a l’Hostal Calzada Romana.
Belmonte de Miranda, bressol de la conca del riu Pigüeña té com a reclam turístic a més del gaudi de les muntanyes, camins, senders i riu, la pesca de la truita i el salmó, la reserva de llops en llibertat i el museu aurífer.
A l’habitació de l’hostal estant, arriba la frescor i el borbolleig del riu Pigüeña que baixa esplendorós formant una conca verda i frondosa. A la seva riba s’esglaonen les cases i la carretera marca l’eix vertebrador per unir els pobles del Concejo.
L’endemà, ens trobaríem amb les nostres amigues d’Alceu, Maruxina, Rosario i Joven per anar a Las Palancas. Per tal de compartir l’esmorzar amb elles van comprar al poble empanada i unes ampolles de sidra.
El dissabte 10 d’agost, carregades d’il·lusió enfilem carretera amunt fins trobar l’església del poble de Quintana a la parròquia de la qual pertany Alceu i vuit pobles més. En ella s’hi enregistraven els esdeveniments vitals dels seus habitants. Actualment els manuscrits d’aquells assentaments estan dipositats en l’Arxiu diocesà d’Oviedo, on tenim previst anar per seguir la recerca.
Al davant de la parròquia hi ha un petit cementiri. Maruxina ens explicà que en el terra estan enterrades les nostres avantpassades. La meva germana Elvira i jo agraïdes de viure aquells moments, meditàrem sobre la terra negra i eixuta que acollia els cossos dels rebesavis Francisca i Jose i la besàvia Celestina. Tot unint les mans prenguérem contacte amb la solitud i l’energia que transmetia aquell lloc. I en el pensament l’àvia Elvira que, malauradament, reposa en lloc desconegut.
Fora ens esperaven les nostres amigues i plegades pugem en cotxe cap a Alceu. Situat 550m sobre el nivell de mar, té un cens de 20 habitants i quatre d’ells ramaders que compten amb 400 caps de bestiar. Parem al poble per caminar pels seus carrers costeruts, veure les velles cases, algunes refetes de fa poc, i les restes de quadres i hórreos. Algunes veïnes s’acosten encuriosides per saber qui som. Ens complau la conversa perquè expliquen records dels orígens i tafaneries dels habitants de les cases la majoria dels quals viuen fora del poble. De nou al cotxe prosseguim el camí cap a “las brañas” de Las Palancas, zona de pastura del bestiar, on ens esperava la festa.
Conèixer Las Palancas, el seu entorn i la gent que s’aplegava a la festa anyal d’agost tenia un emotiu significat per mi d’estimada companyia i propòsit assolit.
La festa de l’aplec omplia d’alegria la gent originària dels pobles del Concejo o descendents de les emigrades a Oviedo o Madrid. Grans, joves i infants es lliuraven a gaudir-la. Es coneixien i rememoraven les bones estones passades en aquells prats en la trobada del segon diumenge d’agost, d’ençà cinc anys.
Joven recordava les seves vivències: havia portat a pasturar el bestiar a aquells prats des de ben petita: –Este era nuestro prau y yo era pastoriña. Era mi paraíso- ens deia.
Rosario, mare de Maruxina, a qui havia conegut en una trobada de dones de la CGT, ens mostraven els recons i senders que, sortejant brucs i esbarzers, formaven part de les caminades pels cims de Las Palancas, al peu de la penya Manteca. Des d’aquells penyalars s’albiraven cap al sud els cims de la comarca de Somiedo i les conques del rius Pigüeña i Narcea. Amb tristor observàrem com les muntanyes d’enfront havien mutat el color verd dels seus prats per cabellera terrosa a causa de l’explotació minera que feia segles arrencava a la terra la seva preuada riquesa: l’or.
Es preveia pluja però el sol va lluir llargues estones i gaudirem de la companyia, el menjar i el beure; de les converses amb anècdotes de les contrades, la música i el ball.
———————–
Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries
