Les de les “Bates Vermelles”: obreres tèxtils contra el Franquisme

Cynthia Luz Burgueño. Dones Llibertàries

Fa quaranta-sis anys succeïa una de les lluites obreres més emblemàtiques durant el franquisme i la transició: la vaga de les joves obreres tèxtils de la fàbrica Valmeline a Tarragona, conegudes com les de les “bates vermelles”.

La història de les dones treballadores està plena de relats i gestes. El seu protagonisme ha estat un component essencial en allò que va significar la gran ‘oposició obrera’ al Règim franquista, que es va manifestar amb intensitat des de la dècada del 1940 i va continuar el seu desenvolupament fins a aguditzar-se durant els últims anys del Franquisme.

El rol que han exercit les treballadores en la conflictivitat laboral en aquesta època està relacionat perquè al segle XX, el treball assalariat femení havia crescut enormement, sent crucial en el desenvolupament econòmic i industrial sota un capitalisme en auge que requeria més mà d’obra femenina. D’aquesta manera, s’estava posant en qüestió tot l’aparell ideològic, la religió i la ciència, que buscaven impedir que la dona es converteixi en assalariada. Però alhora, aquest va anar creixent sota els mateixos patrons ideològics de la divisió sexual i complementarietat dels sexes, per justificar majors desigualtats, discriminació i des-jerarquització del treball de la dona fora de la llar.

D’aquesta manera, la conflictivitat de les dones s’ha desenvolupat amb una característica particular: la ‘doble presència’ en el treball assalariat i en el treball domèstic. El seu protagonisme estava impregnat d’una experiència a través de la qual, mentre lluitaven contra l’explotació a les fàbriques, qüestionava a un règim dictatorial en les seves arestes més misògines (Mary Nash, 2010).

Les obreres tèxtils: pioneres en les onades de vagues contra el Franquisme.

Van ser les obreres tèxtils les que van protagonitzar els primers conflictes, sent les fàbriques d’aquest sector un dels motors de l’economia i del comerç a Catalunya. I on les dones patien unes condicions laborals precàries, baixos salaris i jornades infinites, juntament amb les tasques reproductives que significaven una pesada càrrega.

En aquest context, l’estiu de 1974, es va desenvolupar l’emblemàtica lluita de les obreres de la fàbrica tèxtil de tall i confecció de samarretes, Seidensticker, que en 1973 es va anomenar Valmeline. Una lluita contra les dures condicions laborals imposades als setanta a les fàbriques tèxtils, on la mà d’obra femenina era fàcilment intercanviable i sense cap mobilitat cap a llocs qualificats. Llocs com la direcció, cap de producció, encarregat o tècnic, estaven reservats exclusivament per als homes. Això evidentment influenciava en la desigualtat salarial, els homes tenien accés a mobilitat de categories i per tant a millors salaris, qüestió que per a les dones estava totalment negat.

A més de la discriminació, les treballadores sofrien condicions laborals d’extrema explotació: “El treball era dur perquè era un treball a preu fet i en cadena, significa que “les peces anaven passant i si et trobaves malament, les teves peces quedaven endarrerides i en el descans o al final les havies d’acabar”, explica una treballadora. Un cronòmetre controlava la producció de les treballadores, que havien de complir un nombre de peces cada tant temps. Si superaven les peces que hi havia estipulades en el temps marcat, cobraven una sobrepaga que es deia a preu fet. Algunes treballadores entrevistades expliquen que trigaven 20 segons a acabar una peça i que si no s’arribava a complir el temps, l’hi descomptaven del destajo.

“el seu protagonisme ha estat un component essencial en allò que va significar la gran ‘oposició obrera’ al Règim franquista”

La primera vaga havia estat l’any 1965, davant l’anunci de la patronal de dividir la jornada laboral, que sempre havia estat continuada. La resposta de la patronal va ser l’acomiadament d’una de les treballadores, que va haver de ser readmesa perquè les dones van amenaçar amb majors accions de solidaritat.

A pesar que el corrent majoritari de CCOO -PSUC-PCE- no atenia a les reivindicacions de les treballadores, aquestes -moltes d’elles sindicalitzades- van saber confeccionar una forma d’organització per trencar l’aïllament tant dins com fora de la fàbrica, aconseguint una important xarxa de solidaritat d’altres fàbriques i sectors de treballadors i treballadores, “Sortim en grupets de dones, que participem bastant activament de la línia sindical oficial, però intentant trencar les pautes que ens marcaven des del propi sindicat”, va afirmar una activa treballadora dins del món sindical de l’època.

En 1974 la fàbrica comptava amb 300 treballadores –anteriorment van ser 500-amb una mitjana d’edat de vint anys. Començava la negociació del conveni de l’empresa el juny de 1974, en la qual les treballadores reclamaven millors condicions laborals i es presentaven a negociar a través de la “comissió de treballadores” amb elles al capdavant. No es va arribar a un acord amb la patronal, per la qual cosa van decidir en una assemblea fer una aturada que van començar el 10 de juliol, cada dia durant una hora. L’empresa, que els havia promès negociar després de les vacances d’estiu, va respondre amb una sanció de tres dies de sou i jornades de treball per a tota la plantilla. Les treballadores van continuar la vaga i l’empresa va respondre de forma més dura encara, amb l’acomiadament de 162 treballadores.

La decisió de la plantilla va ser continuar la vaga ocupant la fàbrica. La policia les va desallotjar per la força i les treballadores, lluny d’acoquinar-se, van començar a mobilitzar-se per les altres fàbriques difonent la seva situació. Fins i tot van enviar una comissió informativa a Alemanya on estava la seu de l’empresa, amb la finalitat que la vaga tingués repercussió internacional.

Les Bates Vermelles de la dignitat demanaven “Pa i Justícia”

Les treballadores de Valmeline van rebre solidaritat de moltes fàbriques, de treballadors i treballadores, organitzacions sindicals i polítiques d’esquerra. I amb el lema “Pa i Justícia a les Obreres de Valmeline S.A.” van publicar una octaveta en la que explicaven amb detalls la causa del seu conflicte. El dia 24 d’agost, una massiva manifestació va recórrer la Rambla Nova de Tarragona en solidaritat amb les obreres, van marxar amb els seus uniformes, amb bates vermelles, que es van convertir en un símbol de “dignitat”, perquè les seves reivindicacions i el motor de la seva lluita era per la millora de les condicions laborals. Amb les seves bates vermelles van encapçalar, des d’aquesta data, totes les manifestacions: “En les manifestacions ens enviaven a la policia, i quan ens veien en el Sindicat deien “Què Vénen les de les bates vermelles. Sempre que baixem a Tarragona anàvem amb l’uniforme perquè ens veiessin.” L’última lluita de les obreres de la Valmeline va ser l’any 1980, enfront de l’anunci de l’empresa de tancament al·legant motius de crisi, encara que el que s’estava preparant era una deslocalització de la fàbrica, en un context de crisi i recessió econòmica en tot l’Estat, especialment al sector tèxtil. La resposta de les treballadores va ser contundent i van ocupar la fàbrica durant vint-i-vuit dies, quelcom habitual en aquells anys. Finalment la fàbrica va acabar tancant. Però els anys de lluita de les obreres tèxtils de Bates Vermelles, van quedar en la memòria i tradició de la lluita de les dones treballadores i la classe treballadora, durant el franquisme i la Transició.

Una tradició i memòria de la qual la recuperació és una tasca necessària. Perquè la lluita de les dones, inscrita en la lluita de classes, no ha començat avui, sinó que té fils de continuïtat per recuperar en l’actualitat.

Yolanda

Gioconda Belli. Rebel·lions i revelacions.
“Si ets una dona forta preparat per a la batalla:
aprèn a estar sola
a dormir en la més absoluta foscor sense por
a que ningú et llenci cordes quan brami la tempesta
a nedar contracorrent.”

Li agrada fer-se fotos, vestida tota elegant, amb posat i esperit captivador. Les envia per wasap a la seva família: àvia, fill, filla i netes, que estan molt lluny, com a demostració que està bé i que malgrat tots els diners que els envia encara li’n queden per ella. És feliç en aquesta terra d’acollida.

Yolanda va néixer a Chinandega, Nicaragua, fa 54 anys.

L’he coneguda en un poblet de la comarca del Camp Belchite. Treballava com a cuidadora d’una veïna del barri, la Manuela, que havia tingut una tenda de queviures i, encara que està molt bé del cap i ens coneix quan arribem de Barcelona, li manquen les forces per caminar i fer les obligacions diàries per cuidar-se, com el dinar, la higiene personal, etc. Per això té la Yolanda que viu amb ella. A canvi del sou, casa i menjar, la cuida i fa tota la feina.

La contractació de dones per a la llar és una opció molt estesa en aquests poblets on no hi ha a prop una residència per a gent gran on viure o, simplement, no els agrada l’opció d’abandonar la casa i marxar lluny de família i amistats. La majoria d’aquestes dones que venen a fer aquest servei de cura de persones són joves emigrants llatinoamericanes o de països de l’est.

Yolanda m’explica la seva odissea fins arribar a aquell poblet perdut entre grans extensions de camps de cereals.

La mare l’havia abandonada de petita i quan morí el seu pare en fer els 12 anys es quedà a viure amb l’àvia paterna, l’Anastàsia López, doctora en medicina. Anà a l’escola fins a secundaria. Quan compleix els 14 anys fins els 23, juntament amb altres noies del poble van i venen a Costa Rica on treballen en feines de la llar per a famílies jueves, alemanyes i ticos, nom pel qual es coneix als costa-riquenys.

Els esdeveniments s’amunteguen en els anys següents amb molts canvis en la seva vida. És mare d’un fill i una filla als quals deixa amb l’avia Anastàsia quan decideix marxar amb el pare a provar fortuna a El Salvador. Hi viuen dos anys i des d’aquest país intenten creuar Mèxic per entrar als EEUU. No s’estén en explicar-me el perillós procés migratori, acompanyats de coiots, que resulta infructuós i retornen a Chinandega.

Dono per suposats els moments dolorosos que no agraden de recordar.

L’any 2009, amb 43 anys, vista la penúria econòmica, sorgeix l’oportunitat de viatjar a Saragossa. Unes amigues li presten els diners per comprar el bitllet d’avió i 2000 euros de moneder per poder entrar al país. Després les haurà de tornar amb el producte del seu treball. El fill i la filla de nou es queden amb l’àvia Anastàsia.

El viatge és llarg a través de Nicaragua, Costa Rica, Veneçuela, París i Saragossa.

A Saragossa s’hi està dos mesos treballant de substituta en hospitals com a companyia de gent gran i discapacitada. Moment en què una amiga li ofereix anar a Moyuela per tenir cura de la Manuela. Yolanda l’accepta.

Els estalvis que recull els envia a l’Anastàsia i als seus fills que es fan una casa a Chinandega i tenen la possibilitat de tenir una vida digna i formar-se.

A Moyuela va per les cases, neteja, planxa, renta i cuina.

Yolanda coneix a Mateo, un solter del poble que viu amb la seva mare. S’agraden i sorgeix l’amor. Comencen la relació de parella i després de conviure 8 anys decideixen casar-se celebrant una boda esplèndida a la qual no falta la família nicaragüenca.

Breu procés històric:

Yolanda neix el 1966 en plena decadència de la dictadura somocista. L’any 1962 s’havia fundat el Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) i començà el procés revolucionari a Nicaragua.

En el anys 70 per l’expansió del cultiu del cafè i el cotó,  les terres s’acumulen en mans dels terratinents amb la conseqüent pèrdua de terrenys de cultiu dels camperols i l’augment de la pobresa. L’any 1972 un terratrèmol destrueix Managua i entre 1974 i 1978 a causa de la repressió política creix la tensió social i la crisi econòmica.

Dels anys 1977 al 1979 se concentra l’etapa insurreccional del procés revolucionari que finalitza el 19 de juliol de 1979 amb l’entrada del FSLN a Managua.

Yolanda compleix els 14 anys quan la coalició del Front Sandinista arriba al poder i el país es troba immers en una extrema pobresa després del procés revolucionari i de quatre dècades de dictadura somocista.    

L’any 2009,  Roberto Arana González, en Nicaragua. Dictadura y revolución. Revista digital de Historia y Arqueología desde el Caribe, conclou:

“Desafortunadament, avui després de 30 anys només resten cendres de l’aconseguit en aquella revolució i el nou sandinisme liderat per l’etern dirigent Daniel Ortega (avuí novament president) sembla com un vaixell sense destí obstinat en romandre en el poder a tota costa. Mentre la majoria de la població es manté oblidada i condemnada a  “otros cien años de soledad” com en els anys de la dictadura somicista, ja que les transformacions socials dels primers anys de la revolució s’han anat diluint…”

I Yolanda emigra a Saragossa.


Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Territoris buidats

RELATS EN FEMENÍ

L’estat d’alarma ha cessat i hem pogut bellugar-nos pels territoris abans que, com diuen, s’agreugi la pandèmia i ens tornin a confinar. L’escapada fou a un poblet on encara tenim referents: Moyuela, a l’Aragó, província de Saragossa, en la comarca del Camp de Belchite.

Els habitants d’aquest poble van ser protagonistes del procés de col·lectivització agrària dels anys 1936 al 1938 i han deixat testimonis de les seves vivències.  

Terra de secà i conreu de cereals: civada, ordi, blat són actualment les úniques fonts de l’economia del poble.

Anys enrere hi havia altres fonts de riquesa com el cultiu del safrà, desaparegut per manca de braços per treballar en aquella complexa producció: es plantaven les cebes o bulbs; d’ells sortien flors blavoses amb sis tèpals i tres estigmes que es collien a diari abans que sortís el sol i s’esbrinaven en arribar a casa. Un cop acabada la collita, que podia durar vàries setmanes, es torrava el safrà i de quatre lliures de tendre en quedava una, que es guardava entre llençols de lli esperant a vendre’l. Era l’or que donava la terra. 

També hi havia camps de vinyes però es van arrencar tots els ceps per interessos de l’UE. Calia fer monopolis del cultiu de la vinya on fos més productiu i per això pagaven per cada cep arrencat. Antigament a les cases es collia el raïm per la verema, es bolcava al trull per trepitjar-lo, fer vi per tot l’any i omplir els tonells. El vi acompanyava els dinars, els berenars a les bodegues i s’oferia amb orgull als visitants. Hi ha cases antigues que encara conserven els trulls, alguns soterrats.

Ara ja no veiem clapes verdes;  en l’horitzó, grans extensions de terres daurades pel sol de la tarda.

És juliol i els homes estan en plena recol·lecció; són dies de forta pressió de treball. Miren el cel. Cal tenir cura. Les pluges d’aquest any han caigut a deshora i ha malmès molt cereal.

La feina de centenars de braços la fan enormes màquines segadores-recol·lectores –ja no es té la fals al vol, com diu el refrany català- i els agricultors remolquen els cereals en grans tractors fins els dipòsits i graners o els amunteguen en les eres, a l’aire lliure, en grans piràmides  de color torrat, a l’espera del seu transport final. 

Per la seva banda, les dones estan enfeinades en l’abastiment dels treballadors, la cura dels infants ( per la pandèmia les escoles estan tancades i no fan activitats d’estiu) i de les persones dependents que cada cop són més al poble.

La manca de braços pel cultiu i la mecanització dels conreus ha fet canviar l’estampa d’aquestes terres.

Assistim a la nova pressió sobre el territori ja que es una zona que pot ser productiva en energia eòlica quan bufa el vent del NO: el “cierzo”. Les companyies energètiques van a la recerca de terres idònies per instal·lar aquesta nova forma d’extracció productiva: l’energia eòlica dels molins de vent. I els agricultors resten a l’espera que siguin els seus camps els escollits, ja que rebran compensació econòmica i  sota els molins podran continuar el conreu de cereal.

De viatge pel territori ens creuem amb grans extensions de camps de molins en funcionament, la major part prop de Fuendetodos, on podem veure la casa natal de Goya convertida en casa-museu.

Els molins de vent s’instal·len en aquestes grans àrees rurals, lluny de les zones urbanes i industrials on es consumirà la producció. Per aquesta causa l’electricitat produïda es transporta per cables gruixuts i enormes torres  d’alta tensió que cobreixen el territori fins arribar a les plantes d’acumulació de l’electricitat.  

¿Quin panorama ens espera d’aquí uns anys quan s’acabi d’implementar la nova explotació eòlica i solar en aquesta gran extensió de terra? Ens imaginem un mar de molins de vent, torres d’alta tensió, cables i plantes acumuladores de l’energia que serà un altre focus de contaminació ambiental.  

¿Tornarem a sacrificar el camp per continuar consumint?


Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries
@karmalva

Residències de gent gran. La lluita invisible

Carme Álvarez. Dones Llibertàries
@karmalva

L’any 2017 neix la Plataforma SOS Gent Gran per exigir a l’Administració de la Generalitat el control de les empreses concessionàries dels serveis de les residències i centres de dia de gent gran perquè no es compleixen les obligacions adquirides amb la concessió, cosa que pateixen els avis, les àvies i el personal treballador

La Plataforma va seguir lluitant pels drets de les persones més dèbils de la nostra societat; aquelles que necessiten la cura i l’atenció a causa de la seva dependència. La lluita es va ampliar a familiars d’altres residències de la ciutat de Barcelona i es convertí en la Coordinadora de Residències 5+1. Hi havia molta feina a fer per seguir denunciant el desgavell i els incompliments.

Els departaments competents de l’Administració de la Generalitat fan deixadesa de les seves funcions i no controlen com cal els gestors als qui cedeix, sota preu, les funcions de cura. Les empreses privades que solament busquen guanys fàcils i suculents no compleixen amb les obligacions adquirides i ara hem viscut amb dolor i patiment la pandèmia del Covid-19 que ha fet aflorar la condescendència i transigència de l’Administració de la Generalitat. Les nostres persones dependents han pagat amb la seva vida la negligència, l’abandó i la desatenció de les empreses concessionàries. Una d’elles EULEN, abans havia estat OHL, amb ASPROSEAT.

La Coordinadora Residències 5+1, el dia 6 de maig d’enguany, va fer pública la denúncia davant la Fiscalia de Barcelona perquè es faci justícia davant la mort de les persones dependents, víctimes de la manca d’atenció sanitària i la privació del dret a una vida digne.

Previ a l’esclat de la Pandèmia la Plataforma ja denunciava, entre altres mancances, que les ràtios de personal de gericultores i sanitàries previstes en la Cartera de Serveis de 2010 per la Generalitat eren manifestament insuficients, pel fet que el 2020 els residents tenen un major grau de dependència, conseqüència de les enormes llistes d’espera per obtenir plaça en una residència pública o concertada. Amb la pandèmia afloren casos de residents que han arribat als hospitals desnodrits i deshidratats, clars exemples de maltractament i desatenció. I qüestionen davant els departaments de Treball, Afers Socials i Famílies i de Salut, per què no s’ha frenat la cadena de contagis amb el subministrament d’EPI’s, test a personal treballador i resident i l’aïllament fora de les residències de les persones amb símptomes o contagiades. Amb la caòtica gestió en moltes residències no hi ha hagut prou personal per l’elevat nombre de baixes mèdiques. Els familiars manifesten la manca d’informació real dels centres.

“amb la pandèmia afloren casos de residents que han arribat als hospitals desnodrits i deshidratats”

Amb la manifestació i denúncia pública constant s’ha aconseguit rescindir el contracte a EULEN en la gestió de dues residències i el lliurament als partits polítics presents al Parlament de la Proposta de Resolució sobre residències de gent gran, la qual s’ha debatut els dies 8 i 10 de juliol.

Entre les mesures proposades destaquen:

  • La individualització de les habitacions per minimitzar els contagis entre persones residents i l’ampliació de l’espai vital per millorar les condicions de vida i la intimitat.
    Modificar la Cartera de Serveis de 2010 amb una ràtio mínima d’un gericultor per a cada quatre persones.
  • Disposar de servei mèdic i d’infermeria 24 hores al dia.
    Dotar les residències d’equipament mèdic.
  • Eliminar els Equips d’atenció Residencial a càrrec de mútues privades i traspàs a l’Atenció Primària del pressupost dedicat fins ara a la privatització de la sanitat.
  • Serveis públics de gestió pública i construcció urgent de residències públiques per garantir l’accés a totes les persones dependents.
  • Inspecció real i control de la qualitat del servei i manteniment de les infraestructures, per part de l’Administració.
  • Funcionament real dels consells de participació en les residències perquè tingui capacitat de decisió en els aspectes que concerneixen directament la vida dels residents, així com en tot el que és relatiu al funcionament del centre.

Seguim en la lluita! Pel dret a una vida digne!

El dia 10 mentre es debatia la proposta ens vam manifestar davant el Parlament. I el 13 de juliol també ens vam mobilitzar davant del Departament de Sanitat per exigir una sanitat pública de qualitat. No defallirem!

El 26 de setembre neix la Marea de residències en l’àmbit estatal! Lluitem i lluitarem per les residències públiques i de gestió publica, per la cura i l’atenció a les persones grans i dependents!

Sanitat pública i de qualitat en establiments públics!

Dret a una vida digna i a una mort digna!!

Memòria històrica

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

De la saga Elvira

Des de la cova estant, la mirada es perd per la finestra esculpida a la pedra. Lluny s’albiren dos marrecs que corren pels camins entre camps i matolls, són Manuel i José. Amb la imatge aflora un guèiser d’emocions i recupero la història familiar: 

L’any 1939, en acabar la devastadora guerra, Manuel es reuneix a Madrid amb la seva muller i veu amb desesperança que la seva mare Elvira no hi és amb la família. Ha de tornar a treballar i quan sol·licita la incorporació al seu lloc de marmitó en el restaurant de la Companyia  ferroviària de vagons llits es troba que, supervisades per la Prefectura Militar de Ferrocarrils, estant fent depuracions entre els seus treballadors. Li afecta molt directament. En represàlia pel seu servei a intendència en el front republicà el traslladen del seu lloc de treball a l’exprés Hendaia-Lisboa a fer la ruta de l’exprés Barcelona – Port-Bou. L’any 1940, Manuel i Boni, després de casar-se de bell nou ja que els matrimonis de la República no es consideren vàlids, agafen rumb cap a Barcelona on viuran al barri de la Ribera, prop de l’estació de França. 

¿Què havia passat amb José, el fill que  l’Elvira havia somiat tantes vegades abraçar?

  • De petites, José ens contava que combatia en la zona nord quan el feren presoner les tropes franquistes. Va restar amuntegat en un camp de concentració i ja l’anaven a afusellar quan arribà l’ordre d’aturar les sentències de mort. En la batalla de l’Ebre s’havien produït moltes baixes i per cobrir-les van enviar molts presoners a  primera fila de combat. Posava èmfasi quan ens explicava que no va fer mai cap tret contra els seus. Va suportar un fred aterridor; deambulava  pels camps i dormia al ras a l’abric de cossos abandonats en les terres on es lliuraven les darreres batalles.

La recerca d’aquests fets m’adreçaren a la web “Asturias Republicana” on vaig ampliar informació més detallada de la història:

Pel  Camp de Concentració de Camposancos, situat a La Guardia (Pontevedra), van passar milers de presoners de les captures a les tropes republicanes que eren, en la seva majoria, naturals o veïns d’Astúries, del nord de les províncies de Palència i Lleó com també de Galícia, Cantàbria i País Basc. En aquest camp de concentració actuava el Tribunal Militar Permanent núm. 1 i durant els mesos de juny, juliol i agost de 1938 es van celebrar nombrosos consells de guerra. Segons dades dels supervivents, cada dia es feien sis consell de guerra, tres pel matí i tres per la tarda, amb tandes de vint presos cadascú. En aquesta web es relacionen els noms dels presoners que van passar pels consells de guerra. I en el del  24.6.1938 hi consta: “José Alvarez Fernández. Condena: pena de muerte. Conmutada el 3.1.1939” 

També tinc informació a través dels documents oficials que conservo que detallen que el 29 de setembre de 1938  van enganxar-lo al tercer terç de la Legió, banderí Talavera. 

En acabar la guerra el traslladen a Larache, al nord-oest del Marroc,  on treballà de marmitó per les tropes de la legió. Un any després, el 14 d’agost de 1940 el llicencien per “inútil físic”. Havia contret el paludisme. Amb aquesta malaltia latent li concedeixen el passaport de sortida de la legió. A Barcelona l’acull l’única família que li resta: en Manuel i la Boni. 

Així comença la història de José en terres catalanes: viure sota el jou del control franquista no va impedir la seva militància en l’organització clandestina “Liberación Nacional Republicana”, fundada per Elios Gómez Rodríguez amb la finalitat d’implantar la Tercera república federal a Espanya. A partir del juny de 1945 la policia militar va desarticular l’organització i va detenir els seus membres. Amb l’auto final d’11 de febrer de 1947 es confirma la presó condicional pels delictes d’associació i propaganda il·legal per a tots ells. José va viure la resta de la seva vida en llibertat condicional.

———————————————–

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries