Heinz Leymann, psiquiatre alemany 1932-1999, va definir l’assetjament psicològic a la feina, com la situació en què una persona o grup de persones actuen amb violència psicològica extrema vers a un altre, sistemàticament (almenys una vegada a la setmana) i durant un període prolongat de temps (mínim sis mesos) en el lloc de treball.
Llegeix més
Crònica del 25N d’enguany. Una mobilització malgrat les mesures de confinament establerts a causa del Covid.
El 25 de novembre dia internacional per a l’eliminació de les violències de gènere, una jornada de conscienciació i mobilització per denunciar l’opressió per qüestió de gènere i les múltiples violències contra les dones que es cometen a l’empara d’aquest fet.
Aquest any, tot i les difícils circumstàncies que estem vivint, s’ha volgut fer un pas més en la denúncia de les violències masclistes.
I per aquest motiu, el moviment feminista ens hem organitzat per mobilitzar-nos.
“L’actual crisi provocada per la COVID19 ha posat en evidència l’escassa protecció social d’un sistema de cures desvaloritzat a tots els nivells”
S’ha organitzat una Cadena Feminista, a Barcelona i d’altres municipis, plantejat com un dia de visibilització de les respostes feministes davant les violències masclistes al carrer.
Malgrat totes les dificultats amb les quals ens hem trobat a causa de les restriccions per la Covid, s’ha aconseguit una gran Cadena Feminista on milers de dones hem posat tot el nostre esforç i constància per realitzar-la, i l’esforç col·lectiu ha donat els seus fruits i malgrat les adversitats i les incerteses, ens vam trobar més de 3000 dones en la cadena de Barcelona, i unes altres 3000 en total a altres municipis, on s’ha replicat el format de cadena feminista.
Ha estat una cadena per denunciar la justícia patriarcal i dir prou a les violències masclistes. Els col·lectius feministes, LGTBQI i ciutadania en general, vam omplir els carrers per denunciar les mancances del sistema jurídic des d’una perspectiva feminista.
Una Jornada, on les Feministes hem seguit donant un toc d’alerta als polítics, deixant-los clar, que no retrocedirem en totes les nostres exigències, ans al contrari, continuarem cap endavant intentant que no quedi impune cap responsabilitat política en qualsevol atac a les dones, vingui d’on vingui.. “Compte… Compte, us avisem… Som moltes més que quan començàvem”
Aquest 25 N hem demostrat , que la separació motivada per la situació de Pandèmia no ens ha afeblit en aquesta lluita i hem pogut comprovar, que ja no donem respostes aïllades, estem unides i exigim Serveis Públics per a defensar els Drets Humans de les Dones i de les Nenes, igual que la seva dignitat i la seva vida.
El comunicat que es feia arribar des de Novembre feminista -plataforma organitzadora de la Cadena- a la premsa i a tots els col·lectius i associacions de dones de tot Catalunya deia:
“La pandèmia de la COVID-19 amb situacions de confinament ha posat en evidència, de manera dràstica, la persistència de les violències masclistes i malauradament s’ha fet evident la insuficiència de mesures per part de les polítiques públiques i també una manca de suports socials i comunitaris. Han estat les associacions i col·lectius feministes locals que han divulgat recursos i serveis a través de les seves xarxes socials, i han remarcat la importància de mantenir les xarxes i el contacte amb amigues i familiars per a poder sentir-se cuidades i més segures. La Covid ha agreujat les violències masclistes i ha visibilitzat un sistema jurídic patriarcal i desigual.
Ara, més que mai, la sororitat feminista és la resposta, volem que sigui una acció molt participativa i reivindicativa. Per tant, cal visibilitzar que la nostra lluita continua i que seguirem organitzant-nos davant les violències masclistes.”
Des del Moviment Feminista –en la roda de premsa- s’assenyalava la necessitat urgent de reclamar un sistema judicial que incorpori els estàndards internacionals i reclamen canvis estructurals claus per a la prevenció, l’atenció i la protecció envers les violències masclistes. Així mateix, es remarca la necessitat d’implementar polítiques de cures reals. Denunciem, també, la Llei d’Estrangeria, una legislació que exerceix violència sobre les dones migrades i subordina les seves vides al patriarcat i les seves institucions. Es fa una crida urgent a fer polítiques públiques que posin la vida al centre, com la regularització de la situació de dones migrades com a única via per revertir els processos de violències masclistes o la construcció de xarxes de suport per desemmascarar els discursos que transmet la cultura patriarcal i les seves violències estructurals.
Segons la Macroenquesta de violències envers les dones de l’any 2019 feta per la delegació del govern espanyol contra la violència de gènere, el 57,3% de les dones de més de 16 anys ha sofert violències (físiques, psicològiques, econòmiques i sexuals, assetjaments, abusos i agressions) pel fet de ser dones. D’aquestes, el 19,8% les ha patides durant aquest darrer any.
Es va denunciar que “enguany durant la pandèmia de la COVID19 s’han posat en evidència les mancances dels serveis d’atenció contra les violències masclistes deixant a milers de dones en situacions vulnerables greus”. Aquesta situació ens ha fet veure que la Pandèmia és una crisi política a causa de la destrucció del Sistema Sanitari. Hi ha hagut una destrucció estructural del Sistema de Serveis Socials. S’han tallat els serveis als quals tenien accés dones per a sol·licitar ajudes. Han tancat refugis per a dones en situació de violència, oblidant la reivindicació feminista de posar la vida en el centre de les Polítiques Socials.
L’actual crisi provocada per la COVID19 ha intensificat una situació crítica i estructural de desigualtat, posant en evidència l’escassa protecció social d’un sistema de cures desvaloritzat a tots els nivells. Aquest context de vulnerabilitat i desprotecció ha generat una situació que es veu agreujada, no només pel marc sanitari, sinó per l’impacte en els drets laborals, socials i civils que situen a moltes dones en greus situacions de risc: sense condicions de teletreball, acomiadaments i ERTOs; una política d’habitatge especuladora, el trencament de xarxes de suport i una Llei d’estrangeria que discrimina i precaritza més encara les dones migrades. A més de la desprotecció que en moltes ocasions patim les dones, protegint més al botxí que a la víctima. I la manca d’atenció de professionals expertes amb experiència en la seva atenció.
Des dels diversos col·lectius que formen part de Novembre Feminista s’ha volgut denunciar els fonamentalismes de l’extrema dreta que s’han fomentat des de poders institucionals i econòmics. Denunciant l’extrema dreta com altaveu del masclisme i les violències masclistes.
Sovint es reforcen els missatges masclistes, racistes i contra qualsevol dissidència a través de mitjans de comunicació generalistes, xarxes socials -plenes de missatges misògins, racistes i LGTBIfòbics-, partits polítics o, fins i tot, de sentències judicials. Així mateix les dones migrades i/o racialitzades es troben encara més invisibilitzades i desprotegides davant les violències masclistes i les agressions de l’extrema dreta. Davant d’aquesta ofensiva mediàtica i institucional, es demana una resposta més contundent i efectiva.
Ara, més que mai, la sororitat feminista és la resposta. I així vam respondre milers de dones, i es va aconseguir una acció molt participativa i reivindicativa.
Entenem que la lluita contra les violències han de ser cada dia de l’any, fins a aconseguir erradicar aquesta xacra social, amb la qual el patriarcat ens continua ofegant.
Continuarem lluitant per visibilitzar la nostra lluita i seguirem organitzant-nos davant les violències masclistes.
I amb aquest esperit vam omplir els carrers de Barcelona i d’altres poblacions als crits de:
Davant les violències masclistes,
justícia feminista.
Totes juntes, diverses, vives i rebels.
Ni víctimes ni passives. Dones combatives
Contra la violència masclista,
autoorganització feminista
Després de 238 dies en vaga de fam, va morir l’advocada de drets humans i presa política Kurda Efru Timtik. Les lesions en el seu organisme pel seu dejuni, li van provocar una aturada cardíaca.
La mort es va produir el 27 d’Agost en el Bakırköy Dr. Sadi Konuk Research And Training Hospital de Istanbul. Timtik, estava condemnada a tretze anys i sis mesos de presó. Al costat d’ella, el seu company de professió Aytaç Ünsal, sentenciat a deu anys i sis mesos. Els dos formaven part del grup dels 18 advocats que van ser condemnats el març de 2019 a un total cent cinquanta-nou anys de presó. La sentència que els van aplicar va ser (segons el tribunal) per pertinença al proscrit Partit / Front Revolucionari d’Alliberament Popular (DHKP-C). Timtik i Unsal, van començar junts la vaga de fam, la van iniciar el febrer de 2020 pel dret a un “Judici Just”.
Timtik és la quarta persona presa turca que mor aquest any en vaga de fam. Anteriorment aquesta la mort de dos músics de la banda Grup Yorum, que exigien l’alliberament de set membres del grup; un d’ells *Mustafa Koçak, que també exigia un “judici just”.
Tots aquests activistes han estat víctimes d’assetjament judicial. Han lluitat per l’Estat de Dret i han defensat, entre altres, a persones considerades opositores al govern turc. Han defensat a famílies de miners massacrats en Soma i Ermenek, a poblacions expulsades de les seves llars com a víctimes de la transformació urbana, també a famílies de ciutadans assassinats sota tortura a comissaries i presons, així com a persones processades per expressar les seves opinions, inclosos funcionaris, treballadors i defensors de les llibertats”.
La mort de Timtik, va causar gran dolor a col·lectius feministes i de defensa de drets humans a Turquia. Es van enviar milers de missatges de condol per la mort de la lletrada, i s’ha qüestionat i es qüestiona el sistema judicial Turc. L’Associació d’Advocats Progressistes de Turquia (CHD) va informar sobre la mort d’Ebru Timtik “Acabem de perdre a la nostra amiga advocada i membre de CHD després d’haver estat, gairebé un any sense prendre aliments”. Els advocats defensors van criticar durament la falta d’accés a les proves, a més va acusar el tribunal d’acceptar testimonis anònims.
També s’han alçat diferents veus; intel·lectuals, polítics, directors de col·legis d’advocats, denunciant el no haver tingut en compte les protestes de la ciutadania. Igualment, a nivell mundial, han sorgit protestes i condemnes des de diferents països i diferents espais socials, contra la crueltat i intransigència de Govern Turc, concretament contra el President i màxim responsable, Recep Tayyip Erdoğan, de no haver volgut escoltar la demanda realitzada per Efrum, exigint un “Judici Just”, per a ella i per als 18 detinguts.
Aquest ha estat un tràgic procés, en el qual es van presentar recursos per a l’alliberament de Timtik i el seu company Ünsal. Els dos últims recursos es van fer al juliol i agost i tots dos van ser rebutjats. Al juliol El Tribunal Penal Superior d’Istanbul va denegar la sol·licitud d’alliberament al·legant l’existència d’un risc de fuga i la seva condemna era per càrrecs relacionats amb el terrorisme, i això era inqüestionable. La decisió del rebuig dels recursos, es va produir malgrat d’un informe mèdic en el qual es recomanava que no haurien de romandre a la presó, donat l’estat de deteriorament en què es trobaven.
Per aquestes circumstàncies el tribunal va demanar a la fiscalia que fossin remesos tots dos a un hospital, de manera que el 30 de juliol van ser ingressats en dos hospitals per separat a la ciutat d’Istanbul, tot això va ser realitzat sense el seu consentiment. Des d’aquest moment van renunciar a tota intervenció mèdica de manteniment.
El rebuig del segon i últim recurs que va tenir lloc a principis d’Agost l’al·legació que formulo el Tribunal va ser, “no hi ha perill greu per a la seva integritat material o immaterial” La vaga que va començar el febrer de 2020 amb l’exigència d’un Judici Just, estava clar, que la secundària fins a la mort.
Veus de denúncia interna
El músic turc Zülfü Livaneli va escriure al seu Twitter que la seva mort ha estat la “Mort de la humanitat, la justícia i la consciència” a Turquia.
“cal que no sigui una moda puntual sortir al carrer a reclamar drets humans”
La política turca Nesrin Nas va escriure al seu Twitter: “Ho sento molt. Ella només volia un judici just. Un estat que fa oïdes sordes a les peticions dels seus ciutadans demanant justícia, cap a on estem anant?” També el polític d’oposició turc, Sezgin Tanrıkulu, en una entrevista que li van fer, va criticar durament el poder judicial, la decisió de no posar-la en llibertat és una vergonya per a aquest país i aquest sistema.
Veus de denúncia Internacional
La Comissària de Drets Humans de Nacions Unides, Dunja Mijatović, va declarar: “La mort de Timtik és una tràgica mostra del sofriment humà causat per un sistema judicial a Turquia, que s’ha convertit en una eina per silenciar advocats, activistes, defensors dels drets humans i periodistes, a través del menyspreu sistemàtic pels més bàsics principis de l’estat de dret”.
L’associació European Democratic Lawyers tuiteó: “Des de totes parts del món vam fer tot el possible, però a causa de la injustícia del sistema judicial disfuncional de Turquia no vam poder rescatar-la.
Una declaració del Servei Europeu d’Acció Exterior (servei Diplomàtic de UE) va afirmar: “El tràgic resultat de la seva lluita per un judici just, il·lustra dolorosament la urgent necessitat que les autoritats turques abordin de manera real la situació en què es troba el país pel que fa als drets humans, aquests s’ha deteriorat greument en els últims anys, així com les greus deficiències que s’observen en el poder judicial”.
Advocats belgues van organitzar una vaga de fam simbòlica en solidaritat amb els col·legues turcs i per la mort de Timtik, “i esperen que sigui l’última mort. Ünsal segueix viu i exigint la seva llibertat”.
És una tragèdia passada, com infinitat d’altres que estan passant diàriament al món. Cal que no sigui una moda puntual sortir al carrer a reclamar drets humans. És indispensable, tenir molt present, que els éssers humans estan sent assassinats per diferents sistemes; al mar, en les guerres inútils, en els seus llocs de treball (de diferents maneres) en la defensa de la llibertat dels seus pobles i dels seus recursos naturals. No s’han d’oblidar, i cal incidir en les denúncies constants a aquests governants despòtics i criminals, sempre emparats per governs “democràtics”, sent alhora, utilitzats per ells per als seus objectius.
Que no ens manipulin més
*Mustafa Koçak va ser un músic i activista polític turc, cantant del grup musical Grup Yorum. Va morir per vaga de fam, en la qual reivindicava «el dret a un judici just», després de ser condemnat a cadena perpètua agreujada acusada de segrest i militància en organització terrorista.
El passat mes de Setembre, al número 220 de la Revista Catalunya, la nostra companya Mercè Márquez va escriure un article sobre dona i ciència, per fer-nos repensar i visibilitzar a les dones a l’àmbit científic. Arran d’aquest article vam valorar que calia donar visibilitat des de la Revista Catalunya a les dones oblidades i invisibilitzades a tots els àmbits i per tot arreu, dones científiques, artistes, escriptores, poetes, pintores, arquitectes, tecnòlogues, filosofes, esportistes I moltíssimes més, encara avui oblidades tant històricament com en l’actualitat.
“el món ha canviat i evolucionat gràcies a les dones”
La seva història mai s’explica, perquè eren dones. I tot i haver estat qualificades i haver sigut intel·ligents, visionàries i lluitadores, la història no les recorda pel fet de ser dones.
I això ha de canviar. Perquè elles també hi eren (i hi som), i perquè elles també van fer història. S’ho mereixen, els hi devem, per elles, per nosaltres i per les dones i nenes del futur.
Hi ha diverses raons per les quals les nenes no se senten atretes per cap àmbit científic, tecnològic…. En general, l’entorn social, familiar i educatiu no incentiva igual els nens i nenes per triar carreres científiques i tècniques. El professorat avalua millor les nenes en temes no científics i les famílies generalment tenen menys expectatives que les seves filles tindran professions relacionades amb la ciència i la tecnologia en comparació amb els seus fills. Sembla que des de la societat es va adreçant a les noies a uns àmbits de cures i lingüístiques, però quasi gens se les adreça cap a àmbits més tècnics.
A més, la tecnologia i la ciència es presenta com un entorn marcadament masculí. No hi ha referents femenins visibles, i a la baixa presència de dones s’afegeix la invisibilització de molts dels seus èxits. Moltes adolescents poden veure en la ciència un camí massa complicat i infravalorat, difícil de conciliar amb la vida personal.
Però malgrat que sí se les pot orientar o acceptar que triïn àmbits artístics o culturals, després no es dóna tampoc importància ni valor a les dones artistes… Pensem quantes dones poetes, escriptores, pintores….. Coneixem enfront de tants i tants homes… Podríem posar una infinitat d’exemples. Inclús algunes dones van haver de canviar-se el nom en masculí per poder publicar els seus llibres o obres artístiques, com per exemple Víctor Català-Caterina Albert
Recordem que va haver-hi un temps, no tan llunyà, en què les dones necessitaven recórrer al nombre del seu marit (Marie Curie) o germà per registrar una patent, tot i això, moltes d’elles van revolucionar el món amb els extraordinaris invents.
En els llibres de text, en els mitjans de comunicació, normalment només es parla d’homes científics, tècnics i artistes i en les poques ocasions en què es parla de dones, i quan es fa és habitual presentar-les com a persones rares, completament dedicades al seu treball i en col·laboració amb un home (com per exemple Marie Curie i d’altres), i amb poca vida personal, destacant que l’aparença física i la intel·ligència no es poden unir. Caldria revisar tots els llibres de text, és totalment indignant el silenci que hi ha a tota la història davant les dones, aquestes quasi no existeixen. Cal recuperar a totes les dones, els hi devem.
Per desgràcia, els nens i nenes no tenen referències femenines a les aules i, com a conseqüència, no les prenen com a referents. Però la veritat és que igual que homes, també hi va haver dones que van revolucionar el món amb les seves patents, entre elles, l’eixugaparabrisa, la bassa salvavides i els medicaments per a la malària, el VIH o la leucèmia, i els seus noms mereixen ser escoltats per inspirar a nens i nenes.
Mary Anderson, Hendy Lamarr, Ángela Ruiz Robles, Marie Curie, Martha Coston o Patricia Bath són només algunes d’elles, però realment són milers i han canviat el rumb de la història.
Sens dubte, el món ha canviat i evolucionat gràcies a les dones. Malgrat els obstacles, la subordinació davant la figura de l’home, l’opressió i la manca de drets, van demostrar valentia i van lluitar per la igualtat i per les seves idees.
No obstant això, de moltes no es coneixen ni els seus noms ni les aportacions que van fer, en primer lloc, perquè moltes d’elles van ser vetades pels seus contemporanis; després, perquè els plans d’estudis no els donen el lloc que mereixen en els llibres de text. I és que segurament sàpigues que Alexander Graham Bell va ser un personatge clau en el desenvolupament de les Telecomunicacions però, saps qui va inventar la xarxa sense fils gràcies a la qual pots llegir aquest article? I qui va ser la primera persona programadora d’ordinadors? I així podríem parlar de moltes d’elles.
El mateix passa en l’intent de reivindicar el paper de la dona artista dins del món de l’art, i sobretot en la recuperació d’artistes que han quedat oblidades i/o esborrades de la Història de l’Art. El món de l’Art durant molts segles, no només va negar l’oportunitat a les dones a formar part dels cercles artístics i culturals, producte de perjudicis socials i de discriminació, sinó que aquelles dones que per escletxes atzaroses van aconseguir fer-se un lloc en un món d’homes i demostrar la seva vàlua com a artistes, fins i tot amb el reconeixement explícit del sector i de la clientela, van patir l’oblit volgut i propiciat pels historiadors i cronistes. No és fins a l’actualitat que algunes historiadores han volgut reescriure la veritable Història de l’Art i fer visibles de nou totes aquelles dones injustament oblidades i doblement discriminades.
Hauríem de canviar els llibres d’història de totes les escoles. Però no per reescriure la història, sinó per donar veu i explicar les vides i fites d’unes de les grans figures oblidades de la història de la humanitat: les dones. Escriptores, científiques, artistes, polítiques, filòsofes, esportistes, defensores, cuidadores. La llista és infinita.
Pel que fa a les professions, hi ha un biaix molt clar a nivell de gènere, el 55% dels homes tenen professions relacionades amb la ciència, mentre que només el 30% de les dones la tenen. A escala absoluta, només el 25% de les persones que treballen en professions científiques són dones, però aquestes constitueixen el 64% de les persones que es dediquen a l’ensenyament.
La presència de dones en estudis universitaris a Espanya ha augmentat notablement en els últims anys i actualment supera el 50%. No obstant això, la distribució d’homes i dones pels estudis universitaris encara és totalment desigual. Mentre que en Ciències Socials i Jurídiques i ciències de la salut el percentatge de dones equival o supera el 62%, en enginyeria és només el 26%. Donant-se un exemple clar de l’enfocament que es dóna per adreçar a les noies i a les dones a exercir tasques de cures.
On han quedat les dones inventores, científiques, artistes, etc. que mai han estat reconegudes al llarg de tota la història, inventores del cinema (Alice Guy), del submarí…
Per tot això, volem donar visibilitat a totes les nostres dones, les anteriors, les actuals i les futures. Volem que la història les reconegui, que la societat les vegi, les valori… Que els llibres de text parlin també de les dones, de la seva tasca, del seu valor professional com a elles mateixes.
Ho farem visibilitzant cada mes alguna dona de qualsevol àmbit que ha estat silenciada i oblidada, plantejant un espai, una columna, on mes a més anirem donant a conèixer alguna dona en tot el seu valor en l’àmbit professional.
Queda patent la necessitat de reconeixement, difusió i empoderament de les dones a la història i en l’actualitat. A través del nou espai de la revista Catalunya, visibilitzem-nos, farem visibles totes aquelles dones injustament oblidades i doblement discriminades.
Avancem juntes per aconseguir-ho.
“des de 2010 s’han enregistrat 1.160 dones assassinades per homes al nostre país”
Cada 25 de novembre- Dia internacional contra les violències masclistes- dones d’arreu del món ocupem els carrers per cridar que no volem més violències contra les dones.
Una jornada Internacional en què moltes dones, a diversos països, denunciem les violències patriarcals dels estats, dels grups armats i de les transnacionals que exerceixen el seu poder sobre els cossos de les dones com a territoris de conquesta. En aquesta jornada, moltes dones denunciem el racisme i les dinàmiques colonials que el món blanc occidental exerceix amb especial crueltat cap a moltes de nosaltres en qualsevol frontera.
Aquest any amb la situació de pandèmia que estem vivint, haurem d’adaptar-nos a les “noves formes” de reivindicar els nostres drets, les nostres llibertats, denunciar les violències… però aquest fet no ens farà renunciar a sortir al carrer a cridar ben fort que reivindiquen el dret a una vida lliure de violències. Per això un altre any més sortirem al carrer aquest 25N, per alçar la veu contra qualsevol mena d’agressió per qüestió de gènere.
Tenim clar que la sororitat feminista és la resposta, i per tant volem que també aquest any el 25 N, sigui una acció molt participativa i reivindicativa, amb molta força i de manera multitudinària, juntes i valentes, fent una xarxa sòlida de lluita feminista global!, perquè juntes som més fortes! Cal subvertir-ho tot des del feminisme, un feminisme que no té sentit si no és anticapitalista, antiracista i antifeixista.
Caldrà que siguem totes. Vivim als barris, als pobles i a les ciutats, les nostres edats són totes i ens sabem lesbianes, trans, bisexuals, inter, queer, hetero… Treballem en àmbits laborals diversos i en el de les cures, estem a l’atur, en ERTO, estudiem. Som paies, gitanes, dones amb diversitat funcional, hem nascut aquí, som migrades, som racialitzades. Som les que no hi són: som les assassinades, som les preses, som les que es van quedar al mar, som les que es van quedar a les fronteres. Som totes.
Des de 2010, any que es van començar a documentar els feminicidis a l’Estat Espanyol, s’han enregistrat 1.160 dones assassinades per homes al nostre país, i milions al món. Només aquest any 2020 a Catalunya, s’han enregistrat 11 feminicidis i altres assassinats de dones. I a l’estat espanyol, actualitzat a 15/10/2020 s’han enregistrat 74 feminicidis.
Aquest any, malauradament, s’ha afegit la situació de pandèmia de la COVID-19 on hi ha hagut una major incidència de la violència de gènere sota el confinament. Les dones han patit encara més la violència de gènere a conseqüència del confinament forçat amb l’agressor en espais reduïts. Aquestes situacions de confinament ha posat en evidència, de manera dràstica, la persistència de les violències masclistes i malauradament s’ha fet evident la insuficiència de mesures per part de les polítiques públiques i també una manca de suports socials i comunitaris. Han estat les associacions i col·lectius feministes locals que van haver de divulgar recursos i serveis a través de les seves xarxes socials, i van remarcar la importància de mantenir les xarxes i el contacte amb amigues i familiars per a poder sentir-se cuidades i més segures.
Malgrat que aquesta problemàtica ja existeix en el dia a dia d’aquestes dones, amb el confinament es va accentuar i es va amplificar, degut a més temps de convivència amb l’agressor i a les dificultats per demanar ajuda en aquesta situació excepcional de reclusió i d’aïllament social.
El confinament domiciliari va incrementar un 269% les consultes online de víctimes de violència masclista, les consultes al telèfon 016 van augmentar un 20% amb relació al mateix període, amb més de 600 crides afegides. Aquest fet va ser el primer símptoma que les agressions físiques o psíquiques es van incrementar a causa del confinament. On a més malauradament, van haver-hi vàries dones assassinades. A Catalunya la Generalitat té constància que 676 dones i 70 nens i nenes estan convivint amb el seu agressor.
Tancats a casa 24 hores. O com a molt amb sortides curtes per a anar a treballar, o comprar. Amb nul·la vida social i una ansietat sobre si la pandèmia els afectaria la salut, i com afectaria la teva economia. En aquest escenari és fàcil imaginar que les tensions familiars van aflorar i més si hi ha una violència prèvia i oculta que la dura situació va agreujar.
Un altre tema preocupant per a les dones amb risc de maltractament i potser la més rellevant, són les seves filles i fills. Cada vegada més es dóna el risc d’agressions cap als menors, són un col·lectiu de risc enfront de la violència masclista i l’exposició al maltractament pot tenir conseqüències greus a llarg termini. Malauradament cada vegada es donen més els assassinats als i les menors, traspassant encara més els límits de la violència, assassinant a les filles i fills de les víctimes com una acció més cruel encara per fer augmentar el patiment i provocant més dolor a aquestes dones.
Assassinats que són permesos per un Estat masclista i patriarcal, que ens veu a les dones com a objectes a explotar en tots els àmbits de la vida. Un sistema patriarcal que deixa al carrer assassins, que després de violar i assassinar les dones, després de complir una condemna irrisòria, estan en llibertat i exercint la seva professió.
Dones que pateixen maltractaments, i que veuen com a única sortida el suïcidi perquè no aguanten més la pressió, les amenaces i l’assetjament. Els casos de violència masclista, violacions massives i assassinats estan augmentant, i cada vegada són més cruels: cremades, degollades, llençades per la finestra, abús i assassinats a dones grans. Dones assassinades quan havien fet denuncia prèvia de ser víctimes de violència masclista. I fins i tot alguns dels assassins ja tenien denúncies per maltractaments i abusos sexuals anteriors.
Estem també davant un feminicidi d’Estat. Els assassinats masclistes, lluny de prevenir-se i erradicar-se, continuen esdevenint-se com si es tractés d’un costum. La clara i deliberada inacció de les institucions és una mostra que aquestes neixen del i per al patriarcat, i que no en podem esperar cap solució. Només ens queda una solució: organització i autodefensa.
Dones que també estan vivint el maltractament institucional per part de la justícia, on les seves morts no computen com assassinats per aquest Estat i sistema tan culpable com el mateix assetjador per continuar permetent que això succeeixi impunement. Menors que també són víctimes dels feminicidis o deixats en situació de desemparament i que tampoc es comptabilitzen com a víctimes de violència de gènere. I això té un nom molt clar: terrorisme masclista.
No callarem davant d’aquesta violència i maltractament institucional, i continuarem denunciant i expressant el nostre rebuig a un sistema judicial inoperant, que revictimitza i fins i tot criminalitza a les dones, i a les decisions judicials que neguen sistemàticament la gravetat de les violències masclistes contra les dones, lesbianes i trans. Cridem ben fort que la justícia és patriarcal i no pararem fins a aconseguir canviar-la. I continuarem denunciant i lluitant per a canviar aquest ordre patriarcal, capitalista, racista i colonial.
Les violacions, les agressions sexuals, l’assetjament, els feminicidis, siguin a casa, al carrer, a l’escola, a la feina, a internet, a les institucions, o a grups religiosos, socials i polítics, no són fets aïllats sinó que responen a un mandat patriarcal i basat en les desiguals relacions de poder existents.
Volem expressar la nostra indignació per les respostes que es donen des de les institucions públiques tant a nivell estatal, com autonòmic i local. Denunciem els sistemàtics incompliments de les seves obligacions amb relació a la prevenció i a l’educació, les retallades, la insuficiència dels recursos existents, la manca de circuits d’abordatge integral de les violències i de formació de professionals, el persistent biaix patriarcal de la justícia, la insistència de determinats grups polítics a negar les violències masclistes, que fins i tot arriba al control i persecució de treballadores que donen atenció a dones supervivents, etc.
La violència institucional agreuja la desprotecció de les dones i infants. Per una banda fan campanyes perquè confiem en elles, i per una altra ens deixen exposades a més violència. Com a dones denunciem que tots els factors i situacions abans explicats són especialment flagrants per a les dones precàries i treballadores. Un feminisme anticapitalista no té sentit. La violència econòmica generada pel capitalisme ens sumeix en l’escletxa salarial, taxes roses, major temporalitat, menys pensions, abusos. El sistema capitalista genera la violència masclista.
Reivindiquem el dret a una vida lliure de violències i poder construir unes vides lliures de violències; conscients que les violències masclistes representen una greu i sistemàtica vulneració dels drets humans de més de la meitat de la població. Les violències masclistes (contra moltes dones, criatures i joves, lesbianes, transsexuals, bisexuals, transgènere, intersexuals, amb diversitat funcional, de diferents orígens, cultures, creences i religions…) legitimen i perpetuen les desigualtats en un sistema heteropatriarcal, capitalista, colonial i racista basat en mecanismes de control i poder sobre els nostres cossos i les nostres vides.
No volem haver de defensar-nos, no volem tenir por, volem viure lliures i tranquil·les. Tornem i tornarem a alçar la veu contra qualsevol mena d’agressió per qüestió de gènere, cal unir les nostres forces contra aquesta xacra que ens està matant. Cal una mobilització social, per organitzar-nos i continuar lluitant cada dia, per plantar cara, amb fermesa, a aquest sistema neoliberal, capitalista, patriarcal i masclista que considera a les dones poc més que un objecte sexual a la seva plena disposició.
També en l’àmbit laboral, exigim i lluitarem per aconseguir que a totes les empreses existeixen protocols de prevenció, erradicació dels assetjaments sexuals i assetjaments per raó de sexe, així com exigir l’elaboració i compliment de veritables plans d’igualtat. Mesures per prevenir i erradicar la violència de gènere. La incorporació de la perspectiva feminista en les polítiques actives del treball.
Cal tenir en compte també que les violències patriarcals afecten les dones, lesbianes i trans de forma diferent en funció de múltiples factors: racisme, estatus migratori, edat, situació socioeconòmica i familiar (treball assalariat, treball de la llar, treball sexual, maternitat o no), diversitat funcional física, psíquica o sensorial, orientació sexual, identitat o expressió de gènere, etc. Si es nega aquesta diversitat, esdevenen invisibles les seves necessitats específiques davant les violències, tant pel que fa a les respostes com a les mesures que permeten prevenir-les.
Aquestes mesures no serveixen si no es complementen amb accions per una educació afectiva i sexual que posi el focus en canviar el model de masculinitat imperant, que inclogui, sense estereotips, les diversitats sexuals i les diferents identitats i expressions de gènere. Cal formar els nens, les nenes, adolescents i joves contra les masculinitats violentes, possessives i dominants. Cal excloure els tòpics de l’amor tòxic-romàntic i cal fer possible el desenvolupament de tot el nostre potencial personal. Cal que aquesta prevenció també inclogui mesures dirigides als homes: en relació amb l’expressió de les emocions, i basades en el reconeixement personal, en l’empatia, l’afectivitat, i control.
Denunciem també la manca d’una adequada protecció a la integritat i la llibertat d’expressió davant els atacs masclistes en els espais virtuals, que tenen per objectiu anular la participació sociopolítica de les dones, lesbianes i trans, i que són una forma més de violència patriarcal.
En les violències masclistes, els mitjans de comunicació hi tenen una important responsabilitat social, que obliden quan presenten la informació sobre aquestes violències de manera irresponsable, esbiaixada, insuficient i victimista, des de la morbositat, el sensacionalisme i sense aprofundir en les seves arrels ni en la forma d’abordar-les.
Totes les dones, lesbianes i trans han de veure reconeguts tots els seus drets i els han de poder exercir plenament. Exigim derogar la llei d’estrangeria de manera que totes les dones, lesbianes i trans migrades tinguin garantits els seus drets com a persones, incloent-hi drets socials com el dret a la salut, al treball i a l’habitatge, condicions bàsiques perquè puguin sortir de relacions abusives i així es garanteixi la seva seguretat jurídica i protecció quan denunciïn violències masclistes.
Volem expressar també la nostra solidaritat i suport a les dones que en aquests moments lluiten per la defensa dels seus drets i els dels seus pobles, per una vida digna de ser viscuda a: Rojava, Turquia, a l’Equador, a Xile, al Líban, a Haití, a Algèria, a Palestina, a Mèxic, a Catalunya… i a totes les dones preses, represaliades, exiliades….
Ens manifestem a favor de l’autoorganització i l’autodefensa anarcofeminista per a contrarestar el missatge de la por que ens volen inocular en els nostres cossos, perquè ens voldrien, una altra vegada, submises i tancades en l’àmbit privat.
Les unes al costat de les altres, practicant l’autoorganització, l’empoderament i l’autodefensa feminista, diem prou a les violències masclistes i ens donem suport per gaudir de vides i relacions lliures. Ens mantindrem sempre juntes, amb les amigues, germanes, mares, filles, amants i veïnes, amb les companyes de classe, de feina, amb les companyes de vagó al tren, amb el col·lectiu de dones del poble, o del barri.
Volem habitar els carrers dels nostres barris i ciutats sense por, volem caminar tranquil·les per tot arreu. Hem decidit que mai més no ens sentirem culpables ni avergonyides per la violència rebuda. Som moltes soscavant, denunciant i lluitant per a canviar aquest ordre patriarcal, capitalista, racista i colonial. Davant de qualsevol agressió: autoorganització, acció directa, autodefensa, sense por, sense sentiment de culpa.
Per totes elles, per nosaltres, per vosaltres, per totes, sortirem un altre 25N -i tots els dies de l’any- a cridar ben fort: Contra les violències masclistes, autoorganització anarcofeminista.
