Categoria: Les nostres veus

Rosalia Molina. Dones Llibertàries de CGT.

“des de 2010 s’han enregistrat 1.160 dones assassinades per homes al nostre país”

Cada 25 de novembre- Dia internacional contra les violències masclistes- dones d’arreu del món ocupem els carrers per cridar que no volem més violències contra les dones.

Una jornada Internacional en què moltes dones, a diversos països, denunciem les violències patriarcals dels estats, dels grups armats i de les transnacionals que exerceixen el seu poder sobre els cossos de les dones com a territoris de conquesta. En aquesta jornada, moltes dones denunciem el racisme i les dinàmiques colonials que el món blanc occidental exerceix amb especial crueltat cap a moltes de nosaltres en qualsevol frontera.

Aquest any amb la situació de pandèmia que estem vivint, haurem d’adaptar-nos a les “noves formes” de reivindicar els nostres drets, les nostres llibertats, denunciar les violències… però aquest fet no ens farà renunciar a sortir al carrer a cridar ben fort que reivindiquen el dret a una vida lliure de violències. Per això un altre any més sortirem al carrer aquest 25N, per alçar la veu contra qualsevol mena d’agressió per qüestió de gènere.

Tenim clar que la sororitat feminista és la resposta, i per tant volem que també aquest any el 25 N, sigui una acció molt participativa i reivindicativa, amb molta força i de manera multitudinària, juntes i valentes, fent una xarxa sòlida de lluita feminista global!, perquè juntes som més fortes! Cal subvertir-ho tot des del feminisme, un feminisme que no té sentit si no és anticapitalista, antiracista i antifeixista.

Caldrà que siguem totes. Vivim als barris, als pobles i a les ciutats, les nostres edats són totes i ens sabem lesbianes, trans, bisexuals, inter, queer, hetero… Treballem en àmbits laborals diversos i en el de les cures, estem a l’atur, en ERTO, estudiem. Som paies, gitanes, dones amb diversitat funcional, hem nascut aquí, som migrades, som racialitzades. Som les que no hi són: som les assassinades, som les preses, som les que es van quedar al mar, som les que es van quedar a les fronteres. Som totes.

Des de 2010, any que es van començar a documentar els feminicidis a l’Estat Espanyol, s’han enregistrat 1.160 dones assassinades per homes al nostre país, i milions al món. Només aquest any 2020 a Catalunya, s’han enregistrat 11 feminicidis i altres assassinats de dones. I a l’estat espanyol, actualitzat a 15/10/2020 s’han enregistrat 74 feminicidis.

Aquest any, malauradament, s’ha afegit la situació de pandèmia de la COVID-19 on hi ha hagut una major incidència de la violència de gènere sota el confinament. Les dones han patit encara més la violència de gènere a conseqüència del confinament forçat amb l’agressor en espais reduïts. Aquestes situacions de confinament ha posat en evidència, de manera dràstica, la persistència de les violències masclistes i malauradament s’ha fet evident la insuficiència de mesures per part de les polítiques públiques i també una manca de suports socials i comunitaris. Han estat les associacions i col·lectius feministes locals que van haver de divulgar recursos i serveis a través de les seves xarxes socials, i van remarcar la importància de mantenir les xarxes i el contacte amb amigues i familiars per a poder sentir-se cuidades i més segures.

Malgrat que aquesta problemàtica ja existeix en el dia a dia d’aquestes dones, amb el confinament es va accentuar i es va amplificar, degut a més temps de convivència amb l’agressor i a les dificultats per demanar ajuda en aquesta situació excepcional de reclusió i d’aïllament social.

El confinament domiciliari va incrementar un 269% les consultes online de víctimes de violència masclista, les consultes al telèfon 016 van augmentar un 20% amb relació al mateix període, amb més de 600 crides afegides. Aquest fet va ser el primer símptoma que les agressions físiques o psíquiques es van incrementar a causa del confinament. On a més malauradament, van haver-hi vàries dones assassinades. A Catalunya la Generalitat té constància que 676 dones i 70 nens i nenes estan convivint amb el seu agressor.

Tancats a casa 24 hores. O com a molt amb sortides curtes per a anar a treballar, o comprar. Amb nul·la vida social i una ansietat sobre si la pandèmia els afectaria la salut, i com afectaria la teva economia. En aquest escenari és fàcil imaginar que les tensions familiars van aflorar i més si hi ha una violència prèvia i oculta que la dura situació va agreujar.

Un altre tema preocupant per a les dones amb risc de maltractament i potser la més rellevant, són les seves filles i fills. Cada vegada més es dóna el risc d’agressions cap als menors, són un col·lectiu de risc enfront de la violència masclista i l’exposició al maltractament pot tenir conseqüències greus a llarg termini. Malauradament cada vegada es donen més els assassinats als i les menors, traspassant encara més els límits de la violència, assassinant a les filles i fills de les víctimes com una acció més cruel encara per fer augmentar el patiment i provocant més dolor a aquestes dones.

Assassinats que són permesos per un Estat masclista i patriarcal, que ens veu a les dones com a objectes a explotar en tots els àmbits de la vida. Un sistema patriarcal que deixa al carrer assassins, que després de violar i assassinar les dones, després de complir una condemna irrisòria, estan en llibertat i exercint la seva professió.

Dones que pateixen maltractaments, i que veuen com a única sortida el suïcidi perquè no aguanten més la pressió, les amenaces i l’assetjament. Els casos de violència masclista, violacions massives i assassinats estan augmentant, i cada vegada són més cruels: cremades, degollades, llençades per la finestra, abús i assassinats a dones grans. Dones assassinades quan havien fet denuncia prèvia de ser víctimes de violència masclista. I fins i tot alguns dels assassins ja tenien denúncies per maltractaments i abusos sexuals anteriors.

Estem també davant un feminicidi d’Estat. Els assassinats masclistes, lluny de prevenir-se i erradicar-se, continuen esdevenint-se com si es tractés d’un costum. La clara i deliberada inacció de les institucions és una mostra que aquestes neixen del i per al patriarcat, i que no en podem esperar cap solució. Només ens queda una solució: organització i autodefensa.

Dones que també estan vivint el maltractament institucional per part de la justícia, on les seves morts no computen com assassinats per aquest Estat i sistema tan culpable com el mateix assetjador per continuar permetent que això succeeixi impunement. Menors que també són víctimes dels feminicidis o deixats en situació de desemparament i que tampoc es comptabilitzen com a víctimes de violència de gènere. I això té un nom molt clar: terrorisme masclista.

No callarem davant d’aquesta violència i maltractament institucional, i continuarem denunciant i expressant el nostre rebuig a un sistema judicial inoperant, que revictimitza i fins i tot criminalitza a les dones, i a les decisions judicials que neguen sistemàticament la gravetat de les violències masclistes contra les dones, lesbianes i trans. Cridem ben fort que la justícia és patriarcal i no pararem fins a aconseguir canviar-la. I continuarem denunciant i lluitant per a canviar aquest ordre patriarcal, capitalista, racista i colonial.

Les violacions, les agressions sexuals, l’assetjament, els feminicidis, siguin a casa, al carrer, a l’escola, a la feina, a internet, a les institucions, o a grups religiosos, socials i polítics, no són fets aïllats sinó que responen a un mandat patriarcal i basat en les desiguals relacions de poder existents.

Volem expressar la nostra indignació per les respostes que es donen des de les institucions públiques tant a nivell estatal, com autonòmic i local. Denunciem els sistemàtics incompliments de les seves obligacions amb relació a la prevenció i a l’educació, les retallades, la insuficiència dels recursos existents, la manca de circuits d’abordatge integral de les violències i de formació de professionals, el persistent biaix patriarcal de la justícia, la insistència de determinats grups polítics a negar les violències masclistes, que fins i tot arriba al control i persecució de treballadores que donen atenció a dones supervivents, etc.

La violència institucional agreuja la desprotecció de les dones i infants. Per una banda fan campanyes perquè confiem en elles, i per una altra ens deixen exposades a més violència. Com a dones denunciem que tots els factors i situacions abans explicats són especialment flagrants per a les dones precàries i treballadores. Un feminisme anticapitalista no té sentit. La violència econòmica generada pel capitalisme ens sumeix en l’escletxa salarial, taxes roses, major temporalitat, menys pensions, abusos. El sistema capitalista genera la violència masclista.

Reivindiquem el dret a una vida lliure de violències i poder construir unes vides lliures de violències; conscients que les violències masclistes representen una greu i sistemàtica vulneració dels drets humans de més de la meitat de la població. Les violències masclistes (contra moltes dones, criatures i joves, lesbianes, transsexuals, bisexuals, transgènere, intersexuals, amb diversitat funcional, de diferents orígens, cultures, creences i religions…) legitimen i perpetuen les desigualtats en un sistema heteropatriarcal, capitalista, colonial i racista basat en mecanismes de control i poder sobre els nostres cossos i les nostres vides.

No volem haver de defensar-nos, no volem tenir por, volem viure lliures i tranquil·les. Tornem i tornarem a alçar la veu contra qualsevol mena d’agressió per qüestió de gènere, cal unir les nostres forces contra aquesta xacra que ens està matant. Cal una mobilització social, per organitzar-nos i continuar lluitant cada dia, per plantar cara, amb fermesa, a aquest sistema neoliberal, capitalista, patriarcal i masclista que considera a les dones poc més que un objecte sexual a la seva plena disposició.

També en l’àmbit laboral, exigim i lluitarem per aconseguir que a totes les empreses existeixen protocols de prevenció, erradicació dels assetjaments sexuals i assetjaments per raó de sexe, així com exigir l’elaboració i compliment de veritables plans d’igualtat. Mesures per prevenir i erradicar la violència de gènere. La incorporació de la perspectiva feminista en les polítiques actives del treball.

Cal tenir en compte també que les violències patriarcals afecten les dones, lesbianes i trans de forma diferent en funció de múltiples factors: racisme, estatus migratori, edat, situació socioeconòmica i familiar (treball assalariat, treball de la llar, treball sexual, maternitat o no), diversitat funcional física, psíquica o sensorial, orientació sexual, identitat o expressió de gènere, etc. Si es nega aquesta diversitat, esdevenen invisibles les seves necessitats específiques davant les violències, tant pel que fa a les respostes com a les mesures que permeten prevenir-les.

Aquestes mesures no serveixen si no es complementen amb accions per una educació afectiva i sexual que posi el focus en canviar el model de masculinitat imperant, que inclogui, sense estereotips, les diversitats sexuals i les diferents identitats i expressions de gènere. Cal formar els nens, les nenes, adolescents i joves contra les masculinitats violentes, possessives i dominants. Cal excloure els tòpics de l’amor tòxic-romàntic i cal fer possible el desenvolupament de tot el nostre potencial personal. Cal que aquesta prevenció també inclogui mesures dirigides als homes: en relació amb l’expressió de les emocions, i basades en el reconeixement personal, en l’empatia, l’afectivitat, i control.

Denunciem també la manca d’una adequada protecció a la integritat i la llibertat d’expressió davant els atacs masclistes en els espais virtuals, que tenen per objectiu anular la participació sociopolítica de les dones, lesbianes i trans, i que són una forma més de violència patriarcal.

En les violències masclistes, els mitjans de comunicació hi tenen una important responsabilitat social, que obliden quan presenten la informació sobre aquestes violències de manera irresponsable, esbiaixada, insuficient i victimista, des de la morbositat, el sensacionalisme i sense aprofundir en les seves arrels ni en la forma d’abordar-les.

Totes les dones, lesbianes i trans han de veure reconeguts tots els seus drets i els han de poder exercir plenament. Exigim derogar la llei d’estrangeria de manera que totes les dones, lesbianes i trans migrades tinguin garantits els seus drets com a persones, incloent-hi drets socials com el dret a la salut, al treball i a l’habitatge, condicions bàsiques perquè puguin sortir de relacions abusives i així es garanteixi la seva seguretat jurídica i protecció quan denunciïn violències masclistes.

Volem expressar també la nostra solidaritat i suport a les dones que en aquests moments lluiten per la defensa dels seus drets i els dels seus pobles, per una vida digna de ser viscuda a: Rojava, Turquia, a l’Equador, a Xile, al Líban, a Haití, a Algèria, a Palestina, a Mèxic, a Catalunya… i a totes les dones preses, represaliades, exiliades….

Ens manifestem a favor de l’autoorganització i l’autodefensa anarcofeminista per a contrarestar el missatge de la por que ens volen inocular en els nostres cossos, perquè ens voldrien, una altra vegada, submises i tancades en l’àmbit privat.

Les unes al costat de les altres, practicant l’autoorganització, l’empoderament i l’autodefensa feminista, diem prou a les violències masclistes i ens donem suport per gaudir de vides i relacions lliures. Ens mantindrem sempre juntes, amb les amigues, germanes, mares, filles, amants i veïnes, amb les companyes de classe, de feina, amb les companyes de vagó al tren, amb el col·lectiu de dones del poble, o del barri.

Volem habitar els carrers dels nostres barris i ciutats sense por, volem caminar tranquil·les per tot arreu. Hem decidit que mai més no ens sentirem culpables ni avergonyides per la violència rebuda. Som moltes soscavant, denunciant i lluitant per a canviar aquest ordre patriarcal, capitalista, racista i colonial. Davant de qualsevol agressió: autoorganització, acció directa, autodefensa, sense por, sense sentiment de culpa.

Per totes elles, per nosaltres, per vosaltres, per totes, sortirem un altre 25N -i tots els dies de l’any- a cridar ben fort: Contra les violències masclistes, autoorganització anarcofeminista.