El Sector Marítim ha estat tradicionalment, llevat algunes excepcions, un “món d’homes”. A Barcelona els actuals estudis de Nàutica i Transport Marítim (Facultat de Nàutica, FNB, UPC) tenien anteriorment el nom d’Estudis Superiors de Marina Civil. Un dels antics requisits per ingressar a l´Escola de Marina Civil era “ser home espanyol”. L’any 1990, quan vaig iniciar els meus estudis a l’FNB, aquest requisit ja no estava formalment vigent però seguia havent-hi una representació mínima de dones a la Facultat, recordo uns cinquanta alumnes en total i només dos eren dones.
Al finalitzar el tercer curs, del total de cinc de carrera, era obligatori fer tres mesos de pràctiques navegant, vaig embarcar llavors en un vaixell de passatge, el Ciutat de València, on cap dels Oficials era dona. Hi havia algunes dones però treballaven amb l’atenció directa al passatge: medicina, turisme i restauració.
Els següents embarques els vaig realitzar en vaixells de càrrega, en aquest tipus de vaixells la presència de dones era encara més reduïda. En el primer, Benijofar, vam coincidir una altra noia amiga meva i jo. Després vaig embarcar en un petrolier, el Vélez Blanco, en el qual era l’única dona a bord. Aquesta era la situació en la majoria de les campanyes en vaixells de càrrega: tripulacions totalment masculines en les quals hi havia en alguns casos la “novetat” d’una o dues dones a bord.
Els períodes d’embarcament no són normalment fàcils per ningú, ni dones ni homes, però és obvi que en el cas de les dones el handicap era, i és, encara major. Recordo aquells anys com a molt positius, suposo en part per la nostàlgia del pas del temps, però no puc negar que em vaig trobar amb algunes situacions de tracte clarament masclista i en la majoria dels casos amb un tracte de tipus ” paternalista-protector “.
Actualment pel que fa als períodes d’embarcament trobem alternatives diferents, i de fet diria que pitjors, a l’any 1990 ja que la flota mercant espanyola ha estat pràcticament desmantellada. La majoria d’alumnes de la meva promoció estem treballant a terra, però, l’entorn Portuari continua sent també molt masculinitzat: Consignataris, Surveyors, Vettings, Estiba, Terminals Portuàries, Torres de Control, etc.
En el meu treball actual com a Loading Màster soc l’única dona d’un total de set, als vaixells als quals hi vaig les tripulacions són pràcticament sempre masculines. He coincidit en comptades ocasions amb una dona Oficial i recentment una vegada amb una Capitana, totes dues del Nord d’Europa.
Es tracta, per tant, d’uns estudis tradicionalment masculins i d’un món amb unes condicions molt particulars que dificulten la normalització de la dona en el mateix. No obstant això, el Sector Marítim no és malauradament una excepció, continua pendent la inclusió de les dones en molts altres Sectors del món laboral, superant la barrera encara present dels estudis i dels treballs segregats per raó de gènere.
Pilar Frey Martínez. Afiliada al Sindicat de Químiques de Barcelona
En primer lloc cal partir d’una premissa molt important com a professionals de l’educació: volem i lluitem per una educació pública , laica i feminista, exigint recursos reals i suficients per a la formació en coeducació, entre d’altres. Volem un sistema educatiu que reconegui tota la nostra diversitat, com a dones lesbianes, bisexuals, transsexuals, intersexuals, sense gènere, queers, etc. És cert que tots els continguts curriculars en els centres educatius porten el segell de la igualtat, però poques vegades recullen la coeducació.
La coeducació no és, però, un mètode pedagògic, sinó una manera de veure la relació educativa entre les i els mestres i els nens i nenes i d’impartir els continguts de qualsevol matèria curricular visibilitzant les dones i la seva aportació al món i a la vida. Coeducació és formar indistintament nens i nenes, sense estereotips d’aptituds o actituds, educant-los a entendre els altres, i respectant les diferències. En definitiva coeducar és educar persones.
La feina de professora
La nostra és un bon exemple de feina feminitzada (docents, personal de suport i PAS). Malgrat sembli que dins del nostre sector no existeix una “demostrable bretxa salarial”, igual salari per homes i dones, mateixes hores de feina , existeixen alguns aspectes, que queden invisibilitzats sense que els hi donem quasi cap importància. Son aquests aspectes pels que lluitem per aconseguir millores dins el nostre àmbit.
Reclamem que no menystingui ni penalitzi la maternitat ni la cura:
Que es reverteixin les retallades en educació, en concret aquelles que afecten majoritàriament les dones, com per exemple la reducció de jornada per cura d’un fill de fins a 6 anys cobrant el 1 00% del sou (amb les retallades ara és el 80%) i per cura d’un fill de fins a 1 2 anys, cobrant un 80% (ara és un 60%).
Que les reduccions de jornada per cura de fill o de familiar depenent (dret bàsicament demanat per les dones) no suposin un perjudici per a les dones en calcular les pensions de jubilació. Sense penalitzacions en les reduccions de jornada
Que es reverteixi la situació actual: si en començar el curs la docent interina està de baixa maternal (i dones i homes si estan en situació de baixa temporal), el Departament reserva les places, però deixa de cotitzar per elles a la Seguretat Social fins que es reincorpori a la feina (amb el conseqüent perjudici en calcular la jubilació).
Que els centres respectin de forma sistemàtica l’hora de reducció de lactància (al començament o al final de la jornada) quan es fan els horaris.
Que es cobreixin les reduccions de jornada per cura de les TEIs. (Tècniques d’Educació Infantil). La política de les retallades condemna les treballadores afectades, la resta de la plantilla i l’atenció a l’alumnat a la precarietat i el sobreesforç, sobretot en els “Centres de Màxima Complexitat”.
Que es garanteixin els drets de les dones embarassades. Des de l’aparició del Decret de plantilles (decret on la direcció del centre pot escollir el professorat que vulgui a dit, mitjançant entrevistes),els casos de docents embarassades no contractades s’han incrementat. Exigim la retirada d’aquest Decret de plantilles que dona peu a l’arbitrarietat en la contractació i que perjudica doblement les dones interines.
Cal assenyalar també que els càrrecs de responsabilitat i direcció, la majoria de vegades son ocupats per homes, quan el percentatge de professorat masculí és molt inferior.
Denunciem els concerts amb escoles de l’OPUS, que paguen amb diners públics plantilles de docents que exclouen les dones. (Sentència de la Inspecció de Treball contra el procés de selecció de personal de l’escola Viaró).
Demanem formació específica per als docents en coeducació dins de l’horari lectiu.
A nivell d’educació
Al mateix tremps, al marge de les nostres demandes a nivell de discriminació laboral, ens trobem que cal treballar per aconseguir una veritable educació feminista. L’escola no resta al marge de la realitat social, és un microcosmos que es ressent de les xacres socials i institucionals.
Una de les tasques d’escoles i instituts és intentar trencar el cercle viciós; destaquem la
funció preventiva de l’escola en la construcció d’una societat més lliure, respectuosa i justa.
Creiem fermament que cal promoure iniciatives que incorporin una òptica feminista en la línia d’acció sindical, impulsar l’estudi i la reflexió a l’actual sistema escolar i que la coeducació ha de ser un eix transversal en el currículum educatiu.
És hora de fer complir el “Pla per a la igualtat de gènere en el sistema educatiu” del Departament d’Ensenyament. Si no hi ha voluntat i els “plans” no es doten amb recursos, només són paper mullat.
Repensar els models i estereotips de gènere. Atenció al col. lectiu LGTBI. Promoure l’educació afectivosexual com a matèria curricular.
Control dels llibres de text i material educatiu per evitar models indesitjables.
Llenguatge Inclusiu. Cal que anem utilitzant i ensenyant a utilitzar en tot moment un llenguatge inclusiu, on es respecti i es contempli el femení i on sempre que es pugui es faci servir el genèric.
Repensar els espais de l’escola en clau d’equitat: els patis actuals situen en el centre de l’activitat i l’atenció pública els nens; les nenes ocupen una posició de satèl·lit, subsidiària.
Cal anar a l’arrel del problema,el gran repte és aconseguir el compromís social i polític per caminar cap a un sistema més just, igualitari i lliure, començant pel Departament d’Ensenyament.
CONTINUAREM LLUITANT PER ACONSEGUIR UN MON MILLOR, FEMINISTA, I LLIURE.
Rosalia Molina . Afiliada al sindicat d’Ensenyament de la CGT
Porto nou anys exercint d’advocada. Com en altres oficis als quals s’hi accedeix via universitària, l’accés a l’advocacia de les dones va ser una batalla que van començar les dones fa molts anys enrere. No vol ser aquest un recull històric d’aquesta qüestió, sinó més aviat, una petita anàlisi, a ple segle XXI, on hi predominen les dones sobre els homes als estudis de Dret i de la situació de les dones que exercim com advocades. I sí, em centraré en dones advocades perquè aquelles que han pogut accedir a altres professions jurídiques de «rang superior», les que han trencat «sostres de vidre» em sembla que poc ens representen a les que formem part de la classe treballadora.
Quan jo vaig estudiar dret les dones superaven els homes en número (jo em vaig llicenciar l’any 2006 però he pogut trobar les dades del 2003), on les dones suposaven un 57,2% mentre els homes un 38% del total de persones llicenciades. I aquestes xifres han anat creixent respecte les dones i disminuint respecte els homes.
No obstant, els noms més referencials en l’advocacia espanyola i catalana segueixen sent noms d’home. Potser és cert que en global, a l’Estat espanyol, hi ha més homes que dones exercint la professió d’advocat, però quant més joves són els i les advocades, més va creixent el nombre d’advocades, resultant que d’aquells i aquelles que fa menys de 10 anys que es troben exercint, hi ha més dones que homes, trobant-se al 50% de representativitat en aquells que porten exercint entre 10 i 20 anys.
Tot i així, els lletrats segueixen sent més reconeguts, més ben remunerats, més «respectats» pels clients i la societat en general i això no és només una sensació pròpia. És el masclisme que es respira en la professió.
Aquest reconeixement superior als homes respecte les dones es reflecteix en les condicions laborals: segons dades d’una enquesta del 2017 els resultats de la qual van ser presentats pel Consell General de l’Advocacia Espanyola, un 20% inferior al dels homes. Conclusió: es respira tant masclisme en el món de l’advocacia com en els altres àmbits laborals.
I com en altres professions, el fet de ser dona et condiciona a tenir accés a determinades feines: «tens fills?, en vols tenir?» preguntes que no es fan als homes perquè el fet que tinguin fills no sembla que hagi de condicionar la seva activitat laboral.
Si em refereixo a experiències vitals he pogut observar el masclisme en la pròpia pell però també sobre les dones a les que assistia: mentre exercia d’advocada d’ofici i en el torn de víctimes de violència de gènere de Girona havia d’escoltar comentaris deplorables de companys de professió homes, que culpabilitzaven constantment les dones víctimes de la situació que patien: «Per què no marxen de casa?» sense tenir en compte el context de la dona víctima ni els motius de fons de la seva permanència a la llar amb l’agressor masclista.
He estat sempre envoltada de dones advocades des que exerceixo, sempre les meves companyes de despatx han estat dones i quan s’han quedat embarassades han estat treballant gairebé fins el darrer dia (com a treballadores autònomes per arribar a final de mes poques opcions queden) i s’han reincorporat gairebé amb immediatesa després del part, fent una «conciliacions» de treball remunerat i no remunerat quasi impossible de gestionar en moltes ocasions si no tens una parella que tingui un salari digne, perquè en el món de l’advocacia, sent la major part de les advocades autònomes (o mutualistes de l’advocacia, encara més precari), et trobes pràcticament sense salari si vols tenir fills.
Entrant de ple a la relació amb els companys: la situació d’infantilització constant a la que es veu sotmesa una lletrada jove és clar exemple del patriarcat que respiren els jutjats i el món de l’advocacia. Si sóc dona advocada em trobo obligada a demostrar el doble que el company home, la solvència, per molt que la tinguis, sembla que vagi aparellada al fet de ser home. La seguretat, molt sovint, que demostren alguns companys els resulta més que suficient per tenir complaguts els seus clients, malgrat en un judici l’argumentació jurídica que hagin realitzat sigui molt pitjor que la de les seves companyes.
Els comentaris de l’estil: «ets molt jove, oi?», «quan fa que has acabat la carrera?» s’escolten massa sovint si ets dona, no els he escoltat a companys molt més joves que jo, però sí que he escoltat companys més joves que jo tractar-me amb sobrada seguretat i menyspreu perquè la meva cara no mostra prou amenaça i agressivitat. Agressivitat. La paraula màgica en molts judicis.
Si el dret s’ha d’exercir amb agressivitat, tret que històricament ha caracteritzat molt més a homes que a dones, aquesta no és la meva professió. M’hi nego. Puc fer les coses amb força, ganes i empenta, però enlloc hi ha cabuda per l’agressivitat que mostren molts companys per tal d’exercir la professió.
Aquest caràcter que acompanya tan els homes: seguretat, agressivitat, menystenir l’altre. Massa encara ara es respira al món dels jutjats. I el més trist és que algunes, no poques, companyes l’han assumit com a propi per poder viure en aquest món històricament d’homes. I si fem un gir? Potser els Col·legis d’advocats deixaran de ser institucions patriarcals amb mers interessos econòmics, potser el col·lectiu deixarà de ser sobradament individualista, perquè realment, jo encara no he viscut una vaga d’advocats des que exerceixo i potser ja aniria sent hora perquè de motius no en falten.
Sovint sembla que en aquest món mai puguem semblar persones. No és fàcil ser advocada perquè, entre d’altres coses, el món de l’advocacia continua sent un món individualista, antipàtic, agressiu, però menys encara ho és ser una dona advocada.
Mireia Bazaga Laporta. Afiliada al Sindicat Únic de CGT Girona
Sempre he pensat que per reivindicar un fet o una acció, primer que tot t’ho has de creure, però si es suma que ho portes a la sang o has viscut una mala experiència laboral o de la teva vida privada aquesta reivindicació és més potent.
Sóc Auxiliar d’Infermeria i treballo des de fa 19 anys a un hospital de la meva ciutat, per tant la meva activitat sempre ha estat relacionada amb el sector sanitari, un dels quals s’ha vist molt afectat per les polítiques d’austeritat aplicades pel Govern Estatal i Autonòmic. Sempre aconsello a les meves companyes i companys que s’organitzin i es sumin amb nosaltres per defensar el nostre treball i el nostre sou, i així poder lluitar amb les eines necessàries per mantenir un treball mínimament digne. Jo ho vaig fer en el seu moment i també sóc membre de la Secció Sindical de CGT (on tenim una majoria simple) i del Comitè d’Empresa del meu centre de treball. Sempre aconsello i els hi explico a les meves companyes de treball que s’animin a provar-ho perquè ho veig com un món paral·lel dins de la nostra activitat laboral, on també coneixes els teus drets i veus com els teus directius o responsables superiors “t’han pres el pèl” més d’una vegada….i si estàs a temps ho pots reclamar i si no… doncs ben complicat ho tens (tot i que no és impossible).
Des de la nostra Secció Sindical de la CGT fem moltes notes informatives, sobretot quan acabem de fer una reunió amb l’empresa i així poder tenir informades i informats els nostres companys i companyes de treball. També tenim una revista interna del nostre centre de treball on fem una recollida de successos i un resum de la situació en la que es troba el nostre hospital. Però és inevitable que amb les companyes que treballes assistencialment et preguntin en viu o jo mateixa les informi directament d’algun tema que ens pugui afectar a totes. També intento fer petites xerradetes mentre realitzem la nostra activitat laboral, com per exemple: com fer una prevenció de riscos ergonòmics (ja que al meu servei fem molta força física i també necessitem ajudes mecàniques), o també ara fa poc va entrar en vigor el nou conveni col·lectiu i els hi explico si hi ha hagut alguna modificació important.
M’agrada fer el que faig, sindicalment parlant dins de la meva activitat assistencial, perquè les companyes confien amb mi i això m’omple com a persona, i fins i tot aconsegueixo que s’afiliïn al sindicat que represento. Sempre he pensat que la feina de “formigueta” dins dels nostres llocs de treball és important, tot creant consciències i donant eines a persones que es volen sumar a una lluita i simplement no saben com fer-ho. Per això no crec amb els sindicats que tenen persones alliberades sindicals, perquè el sindicalisme es practica des del teu lloc de treball que és realment d’on sortim totes i tots i ho devem a les nostres companyes que són les que ens van escollir en el seu moment.
En l’actualitat també milito al Sindicat d’Activitats Diverses de la CGT Alt Camp i Conca de Barberà, ocupant el càrrec de la Secretaria d’Organització, ubicat a Valls. Moltes vegades compaginant el temps de la teva vida privada amb l’activitat que això implica perquè la nostra CGT funcioni, i sigui ben viva i combativa.
Montse García. Afiliada a CGT Alt Camp – Conca de Barberà
Cent anys de la vaga de la Canadenca i de la conquesta de les vuit hores
L’any 1919 la conquesta de les vuit hores continuava essent una fita de totes les reivindicacions obreres d’Espanya; però fou a Catalunya on un conflicte de tipus local va esdevenir el gran cavall de batalla dels nous Sindicats Únics de la CNT, aconseguint la desitjada fita. Els obrers anarcosindicalistes amb una gran intel·ligència van saber jugar una estratègia essencial per a vèncer les perspicàcies de la patronal i esmicolar la repressió governamental. Un moviment obrer que contava amb personatges com Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, Ángel Pestaña, Simó Piera i molts altres que donaren la seva talla de líders en aquells moments tan difícils de les lluites contra la burgesia i el Capital.
Trenta anys de lluites obreres van fer falta perquè a Espanya es decretés la reivindicada jornada de les vuit hores. Precisament fou després d’aquesta coneguda vaga de la Canadenca, que va durar 44 dies, i, en mig d’una vaga general que tingué en vil Catalunya durant més de quinze dies, el govern espanyol presidit per el comte de Romanones, el tres d’abril de 1919, firmava el Reial Decret de la jornada de Vuit Hores o de quaranta-vuit hores de treball setmanal. La vaga de la Canadenca, en el fons, era el resultat d’un malestar que venia d’antuvi, un conflicte entre classes socials, un polsa entre el capitalisme i el proletariat.
L’ambient de guerra social s’havia anat creant entre les incidències de la guerra mundial a Catalunya, la descomposició del règim de la Restauració i l’exemple de la revolució russa. Ja a les acaballes de 1918 s’havia iniciat un conflicte obrer a Camarasa (Lleida), al pantà que en aquelles terres tenia l’empresa anomenada “La Canadenca”, nom popular dels propietaris de la companyia de llum, Canadian Bank of Comerce of Toronto. A les terres de Lleida, doncs es posava el pròleg de la que seria la vaga més dura i més llarga de la història del proletariat català. La vaga obrera havia començat el 5 de febrer després d’un tira i afluixa dels treballadors amb la patronal de l’empresa anglo-canadenca Riegos y Fuerzas del Ebro o Barcelona Traction Ligh and Power. La lluita reivindicativa dels obrers va ser molt dura, la direcció d’aquesta empresa anomenada la Canadenca no afluixava, al seu costat tenia la patronal catalana i les forces de seguretat de l’Estat. Els obrers de la Canadenca van cercar el concurs de la Confederació Regional de Treball de Catalunya que, a través del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat, va coordinar la lluita. La vaga va ser una prova de força del puixant anarcosindicalisme cenetista a Catalunya.
A Barcelona el conflicte havia començat a finals del mes de gener de 1919 quan la direcció de la Canadenca va començar a reduir el jornal d’alguns treballadors eventual de les oficines amb l’excusa de fer-los fixes. Els treballadors no solament es van negar a les condicions proposades per l’empresa, sinó que el sindicat independent que acabaven de crear es va adherir al Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat. Això motivà un acte repressiu de l’empresa amb l’acomiadament de vuit treballadors tots ells afiliats a la CNT. Tres dies després d’aquests fets, el 6 de febrer la resta d’empleats de les oficines de la plaça de Catalunya es declaraven solidàriament en vaga de braços caiguts. Els obrers objectaven que ja no es tractava d’un problema laboral intern, sinó del dret fonamental dels treballadors a sindicar-se.
El gerent de la Canadenca havia decidit acomiadar els 140 empleats d’oficines que havien abandonat la feina en solidaritat amb els seus companys acomiadats. Els obrers de la Canadenca es van manifestar pels carrers de Barcelona des de la plaça de Catalunya fins el govern civil a la plaça Palau. Una comissió dels obrers es va reunir amb el governador civil González Rothwos que els hi va prometre que intercediria davant la direcció de l’empresa, però. quan els treballadors van retornar al seu lloc de treball se’l van trobar amb la porta barrada i protegida per la policia. L’empresa es va posar a contractar personal per cobrir les baixes oferint sous superiors als que no estaven sindicats a la CNT. Això fou motiu de noves reivindicacions dels treballadors, que sol·licitaven el mateix tracte per a tothom seguint el lema de “A mateix treball, mateix sou”. A més els treballadors criticaven que l’empresa es dediqués a contractar esquirols per suplir els companys acomiadats. Aviat se sumaren altres seccions de l’empresa a la vaga com els empleats de llegir els comptadors de la llum als domicilis i també els cobradors que es negaren a lliurar els talonaris dels rebuts. La solidaritat s’estengué en els següents dies entre els treballadors de l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, que començaren també una vaga de braços caiguts.
Per una altra banda la majoria de treballadors contractats per suplir els acomiadats abandonaren la feina al ser acusat d’esquirols. Els obrers elaboraren unes Bases de Treball que enviaren a la direcció de l’empresa, però el gerent de la Canadenca Fraser Lawton no les va tenir en compte i va continuar mantenint la seva intransigència amb els treballadors, sobretot motivada després de la seva reunió amb el capità general Milans del Bosc de no acceptar les reclamacions obreres. Entre els punts reivindicatius dels treballadors hi figurava la jornada de vuit hores i la setmana anglesa, és a dir fer festa el dissabte per la tarda. Aquell mateix dia s’unien a la vaga solidàriament una gran part dels empleats de l’empresa Energia Elèctrica Catalana.
El 21 de febrer a les 4 de la tarda els treballadors dels transformadors de la Canadenca paraven màquines, alhora la vaga era seguida per els obrers de les companyies d’Aigua, Gas i Electricitat. La ciutat cada vegada agafava més aires de vaga general però ara sense llum i aviat sense aigua ni gas, ni transport. El tall de l’energia elèctrica afectaria, naturalment, a la circulació del tramvies i a moltíssimes empreses de tots els rams de la indústria, molt d’ells en vaga (tèxtil, arts gràfiques, carreters, etc.). El tall elèctric també afectà a comerços, cafès, espectacles públics i els domicilis particulars, doncs al vespre es quedarien a les fosques. El govern va respondre amb la militarització de la companyia elèctrica i amb un dura repressió. Centenars d’obrers van ser detinguts i tancats a la Model, el Castell de Montjuïc i a vaixells ancorats al moll. La vaga de la Canadenca va acabar després del míting de la plaça de toros Las Arenas, on unes 20.000 persones va ser-hi present a l’Assemblea-míting que presidí Simó Piera, l’acte va ser tancat per Salvador Seguí en un ambient d’agitació obrera que continuaven reclamant l’alliberament de tots els presos governamentals.
El Noi del Sucre, com diu Pere Foix, a Apòstols i Mercaders: <<Només la gran autoritat moral i el poder de persuasió de Salvador Seguí, secretari de la Confederació catalana, va inclinar l’assemblea a l’acceptació de les bases de l’acord. Seguí va aconsellar el retorn al treball i va donar setanta-dues hores a l’autoritat governativa perquès es procedís a la llibertat dels obrers detinguts; transcorregut aquest temps es tornaria a declarar la vaga general indefinida, si el govern no complia la seva paraula.>> La Vaga de la Canadenca havia acabat, després de 44 dies de lluita, amb l’èxit dels obrers i, naturalment, del Sindicat Únic; no s’havia produït cap revolució social, però els treballadors havien aconseguit moltes millores com augment de sou i la jornada de les vuit hores.
Malgrat això, l’incompliment dels acords per part de la patronal i el govern, i al no produir-se l’alliberament dels presos va ser la causa de la convocatòria de vaga indefinida a partir del dilluns 24 de març. La vaga general convocada per la CNT es va iniciar puntualment a les 12 hores del dia citat, en aquell precís moment van tancar fàbriques, tallers i comerços; i van deixar de treballa carreters, transports públics, carters, redaccions de periòdics, obres en construcció, magatzems del port i, aquella mateixa tarda, tots els espectacles de Barcelona. La burgesia no estava disposada a acceptar aquesta vegada la victòria dels treballadors, aviat aplicaria el locaut i organitzaria bandes de pistolers a sou, malgrat això, el govern espanyol es disposava a fer un pas generós i acceptar, mitjançant un Reial Decret, la implantació de la jornada de les vuit hores.
